Search
Close this search box.

A STAIRWAY TO HEAVEN

UNA ESCALA AL CEL

Columna escrita per ENRIC SOLER I RASPALL, publicada a la revista MUNTANYA

And she 's buying a stairway to heaven
(I ella està comprant una escala al cel)

Resulta paradigmàtic que sigui precisament aquesta cançó de Led Zeppelin, que juntament amb la de Pink Floyd «Shine on You Crazy Diamond» o amb l’«Hiper-Gamma-Spaces» d’Alan Parsons Project, van ser tan utilitzades en aquells audiovisuals mítics dels anys setanta i vuitanta sobre les ascensions a les grans muntanyes de l’Himàlaia, la que encapçala aquest article.

Molt han canviat les coses pel que fa a l’himalaisme, i no totes per a bé (¡Ai si Mallory aixequés el cap!). Que sigui ella (com profetitza la cançó) o ell qui compri una escala al cel, no fa al cas; el tema és el fet de poder o no poder, èticament parlant, comprar una escala que et dugui al cel. I el cel, és clar, en l’àmbit que ens ocupa és l’Everest (Sagarmatha o Chomolungma).
Voldria destacar tres notícies publicades, que es relacionen entre si: en primer lloc, la fotografia tan esperpèntica (m’atreviria a dir que pornogràfica) de les més de dues-centes cinquanta persones atacant el cim més alt del planeta (era el 29 de maig del 2013), com aquell qui va de cap de setmana al Pirineu –amb perdó de l’imponent Pyrene i dels seus meravellosos racons, és clar–. La segona notícia, la de l’espaordidora catàstrofe de l’abril passat, on una allau segà la vida de setze guies nepalesos (cal notar que aquest va ser el pitjor accident a l’Himàlaia en vuit anys fins que, a l’octubre del mateix any 2014, es va batre el rècord històric de morts a l’Himàlaia nepalès: ¡mig centenar de persones d’una tacada!). La tercera notícia vindria a tomb amb el títol d’aquest article, ja que el Govern Nepalès (ateses les funestes circumstàncies i aprofitant l’oportunisme de “la pela és la pela”) està pensant-se si cal instal·lar una escala al Pas de Hilary, l’últim escull que hi ha per accedir al cim d’aquesta muntanya per la seva via més fressada. Les aglomeracions de turistes de l’Everest en aquest pas delicat, provoca perilloses cues d’espant (com ara la de la famosa fotografia que he esmentat abans) i complica l’existència als alpinistes de pro, un submón cada vegada més tancat d’especialistes (en perill d’extinció, m’atreviria a dir). Aquests escassos alpinistes, contraposant-se amb el turisme cada vegada més escandalós propiciat per una perillosa banalització de l’himàlaia, escalen els cims més alts del planeta amb breus, directes i agosarats atacs quirúrgics i amb una filosofia basada en una puresa que, d’ençà de Reinhold Messner i les seves extraordinàries proeses, s’ha acabat sintetitzant en el dilema: amb o sense oxigen: vet aquí la frontera real (de moment) entre el que podríem considerar alpinisme (en majúscules) i turisme d’alçada.
Ben cert és que les limitacions de cadascú cal que cadascú les tingui clares i això no sempre és així. I mentre l’Everest es pugui fer amb “respiració assistida” (és a dir amb oxigen), guiada per experts muntanyencs i acompanyada per una cohort extraordinària de xerpes, que al cap i a la fi són qui es juguen el físic sense poder escollir pas massa el què, el quan o el com, estic segur que aquesta perversitat anirà en augment.

En fi, entonem des d’aquesta tribuna llastimosos «Om Mani Padme Hum» pels companys xerpes que aquest passat any s’han abraçat als vessants de l’Everest, encoratgem al Govern del Nepal a que deixi la muntanya tal i com està i seguim-nos horroritzant amb la imatge, tan esperpènticament espectacular com brutalment obscena, de les més de dues-centes cinquanta ànimes grimpant, passa a passa, muntanya amunt, cap a la cúspide més alta del planeta, perseguint els seus somnis i lloant les seves quimeres, que anhelarien poder tenir, naturalment, una escala al cel. I si pot ser un helicòpter amb aterratge garantit, molt millor…

Tot arribarà, ja ho veureu!

ENRIC SOLER I RASPALL

Nascut a Terrassa el 1966, és escriptor, editor i viatger. Dedicat en cos i ànima a la literatura de viatges i de muntanya, és autor dels següents llibres: ESCOLTA, VENT… (1996), UN ESTIU DE GUAITA (1997), PER LA RUTA 40 – A través de la Patagònia de Chatwin (1998 i 2012), SOTA EL CEL DE TUSHITA – Viatge al Ladakh, el Petit Tibet de l’Índia (2004), MALEÏDES MUNTANYES! – Crònica d’una amistat (obra guardonada amb el “VI Concurs de Literatura de muntanya i de viatges Narcís de Puigdevall”) (2008), KI, KI, SO, SOOO! – Les nou portes del Zangskar (2012), i PANTOCRÀTOR – Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la Missió Arqueològica de 1907 (2016). Des de l’any 2012 dirigeix el segell editorial TUSHITA EDICIONS, especialitzat en literatura de viatge i de muntanya (www.tushitaedicions.com). Des de 2009 condueix la tertúlia literària i viatgera de la Biblioteca Els Safareigs (Sabadell); i la de narrativa universal, a la Biblioteca del Sud (Sabadell). L’any 2017 ha afegit una tertúlia específica de literatura de viatges al Centre Excursionista de Sant Celoni. Escriptor habitual de les revistes de viatges i aventures: ALTAÏR, EL MUNDO DE LOS PIRINEOS, TURISMO RURAL, MUNTANYA i DESCOBRIR CATALUNYA, entre altres. També participa assíduament al programa de Catalunya Ràdio “ELS VIATGERS DE LA GRAN ANACONDA”, dirigit per Toni Arbonès. Darrerament recomana llibres de viatges al programa “RIUS DE TINTA” de Catalunya Ràdio i participa del Consell de Redacció de la Revista MUNTANYA, del Centre Excursionista de Catalunya.
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR