LÍNIES DE SOMNIS

Extracte del llibre ‘LÍNIES DE SOMNIS’ escrit per l’ESTER SABADELL (Tushita Edicions)
Il·lustracions de LISI ROIG – Pròleg de SILVIA VIDAL
En aquest llibre, publicat per Tushita Edicions (2019), hi trobem recollits els articles que Ester Sabadell ha publicat, des de l’any 2012 i al llarg de set anys, a la revista Vèrtex. Parlen de temes molt variats, però sempre amb el rerefons de la muntanya i la natura. L’autora afirma que: «Quan contemplem un paisatge pur, sense contaminacions humanes, percebem un munt de sensacions que no deixen de ser un reflex del nostre estat emocional.» En aquests textos trobem sobretot idees, preguntes, reflexions sobre el món actual, analitzades des dels cims més alts, per tal de trobar respostes.

Lisi Roig és l’encarregada de posar dibuix a les paraules de l’Ester.
Les dues alpinistes i sobretot amants de la natura han intentat transmetre
de la manera més senzilla aquests valors que la muntanya els ha proporcionat.
El pròleg del llibre va a càrrec de l’escaladora Sílvia Vidal.

A continuació pots llegir dos textos del llibre…

* * * * *

«Trio destins amb parets verticals, amb rutes que m'atrauen, paisatges muntanyosos que m'ofereixen línies de somnis...
I realment crec que no busco res més.»

Ester Sabadell

SEMPRE HI HAURÀ ANNAPURNES


Fa més de vint anys que faig muntanya. Algú em va explicar que quan passes a ser el més gran de la colla és quan t’adones que ja tens una certa edat. Potser per això sempre he buscat parelles amb més anys que jo. Per ser eternament jove. Però, és clar, després personatges com Maurice Herzog, el conqueridor de l’Annapurna, tiren per terra aquesta teoria. Ell ho va fer quan, amb una hàbil frase, va respondre a un periodista que un té la mateixa edat que la persona amb la qual se’n va al llit.

A la muntanya l’edat no és una cosa que ens preocupi gaire. Perquè en el fons no existeixen edats, sinó apassionats de la vida. No ens fem grans mentre escalem; ens farem grans quan ho deixem de fer. Independentment de quina sigui l’estratègia per autoenganyar-nos sobre l’edat, observo amb orgull la capacitat que té la muntanya d’unir diferents perfils de persones. Gent jove, gran, més gran…, però també doctors, bombers, empresaris, estudiants…; gent alta, baixa, corpulenta, escanyolida… Un altre exemple d’activitat que recull aquesta gran diversitat són els castellers, on cadascú juga un paper imprescindible per aixecar la torre humana que es proposen.

El treball en equip té més força com més diversitat hi ha al grup. Fins i tot la natura i la genètica utilitzen el mateix mecanisme. Intentar agafar el millor de cadascú per fer millor una mateixa tasca. Com bé va dir l’Eric Villalón en el llibre Polo Sur sin Límites. La capacidad de los discapacidados, tots som discapacitats en alguna cosa. Si sabem treballar en equip, és a dir, si sabem confiar en les capacitats dels altres, aconseguirem fites més difícils. En una expedició hi pot haver molts moments conflictius i la convivència pot ser difícil, però molts cops no és tant per culpa de si els altres són o no igual que nosaltres, sinó més aviat si compartim el mateix objectiu. La diversitat dóna riquesa a la cordada, però si els membres del grup busquen coses diferents, serà difícil entendre’s.

La solidaritat molts cops vol dir cedir. Vol dir perdre en l’àmbit personal, però només si mirem a curt termini i amb una visió individualista.

Un pas, després un altre, cansat, mort de fred, estàs a punt d’aconseguir-ho. Veus el cim i de sobte algú et demana ajuda. «No perdis energia, concentra’t. Estàs a punt d’arribar. Ja l’ajudaràs a la baixada» t’autoconvences per no desviar-te de l’únic propòsit que tens. Fas cim, baixes i la poca energia que et queda la gastes per a tu. Estàs buit. Buit de tot.

Alguns pensen que l’objectiu és a dalt del cim. Quina visió més trista; però per desgràcia, a vegades ho trobem, i sobretot a l’ascensió de muntanyes de més de 8.000 me- tres. Sí això és alpinisme, no m’interessa. Si l’únic propòsit de l’escalador és escalar, no m’interessa. Si l’únic objectiu és fer cim, no m’interessa.

Lectures com Annapurna: primer 8.000 serveixen per adonar-nos que el cim és l’excusa. Amb aquesta lectura podem percebre els valors de sacrifici, solidaritat, altruisme, esforç per sobre de la recompensa personal i com la creació de l’equip va ser bàsic per aconseguir l’èxit.

Crec que és important tenir objectius. Però no tots em serveixen. Quedar-me només amb el record dels cims seria perdre’m el millor de l’escalada. Tal com va sentenciar Herzog al final del seu llibre: «Sempre hi haurà altres Annapurnes».

(Gener 2014)

LA SOLITUD DE WADI RUM


El mes de març vaig arribar de Jordània, confusa de no saber si aquell viatge havia estat real o un somni. Per les seves formes impossibles, pel seu paisatge de pel·lícula, Wadi Rum és una destinació exòtica i apassionant per als amants de l’escalada. Un mar de muntanyes de sorra on trobem fissures perfectes, formes d’onades, ponts de roca, parets de 500 metres… I el premi no és ni tan sols haver gaudit d’una bona escalada. El premi és veure des del cim la immensitat que t’envolta.

Un cop més, el desert m’ha atrapat per la bellesa dels colors. Aquell color indefinit entre groc, vermell, marró i daurat pel sol de mitja tarda. Captivada per la duresa del paisatge. Extrems de calor i fred, sense aigua, sense vida aparent.

Què busquem quan viatgem? Què volem obtenir en cada un dels indrets que visitem? Experiències que ens enriqueixin? Omplir-nos de records? D’emocions? Trencar amb la rutina?

Jo fa temps que viatjo només per escalar. Tothom qui em coneix sap que només trio destins amb parets verticals, amb rutes que m’atrauen, paisatges muntanyosos que m’ofereixen línies de somnis… I realment crec que no busco res més. Però això no significa que no m’enriqueixi d’altres coses, com ara de la gent i del paisatge de la zona. De les primeres i de les últimes llums del dia. De poder compartir allò que m’apassiona amb amics. De tenir temps per conèixer-me a mi mateixa…
«Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és allò que veiem, sinó allò que som».
(Fernando Pessoa, poeta portuguès, 1888-1935).

Potser per això ens sentim atrets pel desert. Per la solitud que s’ hi respira. Perquè veiem el que som. Solitaris dins un món amb excés de tot: de coses, de gent, de soroll, d’estrès, de treball, de problemes… Per un moment la immensitat del buit, de la simplicitat, ens recorda que l’abundància no és un valor que ens identifica. I mirar a l’horitzó́ des de qualsevol cim de Wadi Rum, és com veure’ns reflectits en un mirall, la nostra ànima.

Solitud, que no pas sentir-nos sols. A la muntanya no he tingut mai aquest pensament. En canvi a la ciutat, envoltada de persones i de coses, sí que més d’un cop he experimentat aquesta sensació́. Sentir-se sol davant de projectes que no pots compartir amb altres. Sentir-se sol esperant una trucada, un detall, unes paraules… Sentir-se sol quan veus multitud de gent caminant en una altra direcció́. A la muntanya et trobes acompanyat d’un entorn que encaixa, que entens, que no et decep. I t’acompanya gent que busca el mateix que tu. No només no et sents sol, sinó que l’amistat agafa més força. Compartir el que t’apassiona amb la gent que estimes és justament el secret per no sentir-se sol. Segur que algun cop us heu sentit sols perquè us penseu que ningú us entén… i de sobte trobeu algú que ha passat pel mateix i neix un vincle, i en aquell moment aquest sentiment desapareix.

No, ni al desert ni a la muntanya ens sentim sols. Simple- ment ens agrada gaudir de la grandesa de la solitud.

(Maig 2013)
Línies de Somnis és un viatge que va començar quan pujava al monestir de Tengboche a la primavera del 2001.
Durant tots aquests anys he oblidat noms, cares, dades, fins i tot experiències,
però recordo perfectament l’energia que vaig percebre en aquell lloc.
Una energia transportada pel vent. El vent que movia les banderes d’oració era el mateix vent que respirava.
Per això no ho he oblidat, perquè vaig deixar que l’energia d’aquell lloc formés part de mi per sempre.
(Ester Sabadell)

ESTER SABADELL

(Barcelona, 1976) Bombera i escaladora. Del 2001 al 2009 va treballar en el programa de TV2 Al filo de lo Imposible. En aquest període ascendeix a tres muntanyes de més de 8.000 metres i realitza primeres ascensions a cims de l’Antàrtida i travesses com la del desert del Sàhara. Ha escrit diversos articles de muntanya i, durant els últims set anys, ha col·laborat periòdicament en la revista Vèrtex amb textos sobre muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTORA