Aquestes línies havien de ser teves. Havies de ser tu que expliquessis com aparcava el meu cotxe en el teu garatge i anàvem caminant fins a la llibreria MONTCAU del carrer Urgell de Barcelona.

Aquest estiu et vaig venir a veure per demanar-te que m’escrivissis el pròleg del meu nou llibre: ‘LÍNIES DE SOMNIS’. El llibre és un recull de les columnes que he escrit al VÈRTEX. Per això l’ELI va trobar oportú fer un pròleg explicant dues èpoques que ens va unir. Línies de literatura entre els llibres de la senyora MONTSERRAT i els valors del documental ‘ENCORDADES’ que intento transmetre entre les línies dels articles.

L’ELISABETH VERGÉS tenia una ment privilegiada a l’hora d’analitzar situacions. Era capaç d’avançar-se a un problema i junt amb la seva gran empatia feia que els seus amics sempre estiguéssim cuidats en els moments difícils. Era l’any 2004 i ella sabia que la salut de la senyora MONTSERRAT no era gaire bona i per això em va enredar a visitar-la. Però ni molt menys va resultar un engany.

La llibreria MONTCAU era una botiga especialitzada en literatura de muntanya i la seva propietària una de les dones amb més coneixement sobre aquesta temàtica. Recordo sobretot dues coses d’aquelles trobades. De l’olor de la botiga: aquella olor particular de llibre vell. I de la grandesa de vosaltres dues: de tu, ELI, i de la MONTSERRAT. Parlàveu de fires, d’exposicions, de festivals de muntanya. De llibres desapareguts i retrobats en un petit racó de món després de regirar durant hores piles de llibres… Éreu tan grans, grans com els llibres que omplien els prestatges i jo em sentia tan petita, petita com la botiga. Vam repetir aquelles visites durant els anys 2004 i 2005. Després la llibreria va tancar. La senyora MONTSERRAT se sentia incapaç d’ajornar la seva jubilació pels dolors que patia a les cames i no va trobar ningú per poder traspassar el negoci. Es perdia una de les botiges més especialitzades de muntanya que existia a casa nostra.

L’ELI també volia en el pròleg parlar d’ENCORDADES. Un documental en què vam participar i ens va unir de nou. Ens vam sentir molt còmodes parlant dels valors inalterables del muntanyisme. Unides per una mateixa corda, per un mateix sexe i per una mateixa passió explicàvem junt amb altres protagonistes l’evolució de l’alpinisme femení a Catalunya.

Però no ha pogut ser. Ja durant el juliol em vas expressar que no creies que arribessis a temps per poder-me escriure el pròleg. Vaig sortir de casa teva amb la sensació que t’acomiadaves de mi. I així va ser. Aquestes línies no formen part del pròleg del meu llibre. Aquesta és una columna per dir-te adéu.

Conèixer-te ELI, ha sigut un plaer incomplet. Has estat una font d’energia, de cultura, de valors, però has marxat massa aviat. Tenia tantes coses per aprendre de tu que acomiadar-me em resulta injust. Estic aquí dreta i tu allà estirada adormida per sempre i em pregunto on anirà aquesta ànima que en vida ens cuidava a tots.
Adéu ELI, gràcies per creuar-te en el meu camí.