SEMPRE HI HAURÀ ANNAPURNES
Fa més de vint anys que faig muntanya. Algú em va explicar que quan passes a ser el més gran de la colla és quan t’adones que ja tens una certa edat. Potser per això sempre he buscat parelles amb més anys que jo. Per ser eternament jove. Però, és clar, després personatges com Maurice Herzog, el conqueridor de l’Annapurna, tiren per terra aquesta teoria. Ell ho va fer quan, amb una hàbil frase, va respondre a un periodista que un té la mateixa edat que la persona amb la qual se’n va al llit.
A la muntanya l’edat no és una cosa que ens preocupi gaire. Perquè en el fons no existeixen edats, sinó apassionats de la vida. No ens fem grans mentre escalem; ens farem grans quan ho deixem de fer. Independentment de quina sigui l’estratègia per autoenganyar-nos sobre l’edat, observo amb orgull la capacitat que té la muntanya d’unir diferents perfils de persones. Gent jove, gran, més gran…, però també doctors, bombers, empresaris, estudiants…; gent alta, baixa, corpulenta, escanyolida… Un altre exemple d’activitat que recull aquesta gran diversitat són els castellers, on cadascú juga un paper imprescindible per aixecar la torre humana que es proposen.
El treball en equip té més força com més diversitat hi ha al grup. Fins i tot la natura i la genètica utilitzen el mateix mecanisme. Intentar agafar el millor de cadascú per fer millor una mateixa tasca. Com bé va dir l’Eric Villalón en el llibre Polo Sur sin Límites. La capacidad de los discapacidados, tots som discapacitats en alguna cosa. Si sabem treballar en equip, és a dir, si sabem confiar en les capacitats dels altres, aconseguirem fites més difícils. En una expedició hi pot haver molts moments conflictius i la convivència pot ser difícil, però molts cops no és tant per culpa de si els altres són o no igual que nosaltres, sinó més aviat si compartim el mateix objectiu. La diversitat dóna riquesa a la cordada, però si els membres del grup busquen coses diferents, serà difícil entendre’s.
La solidaritat molts cops vol dir cedir. Vol dir perdre en l’àmbit personal, però només si mirem a curt termini i amb una visió individualista.
Un pas, després un altre, cansat, mort de fred, estàs a punt d’aconseguir-ho. Veus el cim i de sobte algú et demana ajuda. «No perdis energia, concentra’t. Estàs a punt d’arribar. Ja l’ajudaràs a la baixada» t’autoconvences per no desviar-te de l’únic propòsit que tens. Fas cim, baixes i la poca energia que et queda la gastes per a tu. Estàs buit. Buit de tot.
Alguns pensen que l’objectiu és a dalt del cim. Quina visió més trista; però per desgràcia, a vegades ho trobem, i sobretot a l’ascensió de muntanyes de més de 8.000 me- tres. Sí això és alpinisme, no m’interessa. Si l’únic propòsit de l’escalador és escalar, no m’interessa. Si l’únic objectiu és fer cim, no m’interessa.
Lectures com Annapurna: primer 8.000 serveixen per adonar-nos que el cim és l’excusa. Amb aquesta lectura podem percebre els valors de sacrifici, solidaritat, altruisme, esforç per sobre de la recompensa personal i com la creació de l’equip va ser bàsic per aconseguir l’èxit.
Crec que és important tenir objectius. Però no tots em serveixen. Quedar-me només amb el record dels cims seria perdre’m el millor de l’escalada. Tal com va sentenciar Herzog al final del seu llibre: «Sempre hi haurà altres Annapurnes».
(Gener 2014)
