Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

MAREDEDÉU, QUIN VIATGE!

SEGUINT LES PASSES DE LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER
PER LA NOGUERA PALLARESA (1904)

Extracto del libro escrito por ENRIC SOLER I RASPALL
‘MAREDEDÉU, QUIN VIATGE!. Seguint les passes de Lluís Domènech i Montaner per la Noguera Pallaresa (1904)’ (Tushita Edicions)

Tras andar por los cuatro valles pirenaicos, desde Luishon hasta Roda de Isábena y mientras estaba escribiendo mi anterior libro Pantocràtor, Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la «Missió arqueològica de 1907», vi que una duda se cernía todo el rato sobre este proyecto: «¿Por qué no se hacía igual énfasis a la hora de poner en valía la labor documental que, sobre el románico, había hecho el, también arquitecto, Lluís Domènech i Montaner?» En 1904 (y también en 1905), con cincuenta y cinco años de edad y acompañado por su hijo, Domènech i Montaner recorrió, dos años antes de que los miembros de la Misión arqueológica se pusieran en marcha, los valles pirenaicos de los dos Pallars, Aran y Ribagorça, con ánimo de estudiar e inventariar la arquitectura románica del Pirineo catalán.

Ciento doce años más tarde, espoleado por esta duda y entusiasmado por este nuevo proyecto, Enric Soler se puso en marcha y caminó, desde Àger hasta Montgarri, siguiendo los pasos de Domènech y Montaner. Y en 2023, aprovechando la efeméride del centenario del arquitecto, publicó el libro que ahora tiene en sus manos.

Domènech i Montaner, el románico de montaña, Perejaume, las madres de Dios encontradas, el Pirineo, vestigios históricos… ¡Un camino de caminos!


A continuación podéis leer unos fragmentos del libro…

* * * * *

«L’ull romànic és un globus encastat entre dues parpelles.»
André Malraux

Dia 1: AHIR

POBLA DE SEGUR – PORT D’ÀGER (amb bus) – ÀGER (a peu)

Vaig deixar el cotxe a la Pobla de Segur, aparcat a l’ombra d’un gran plàtan, al costat mateix de la parada d’autobusos. De la mateixa manera que Josep Maria Espinàs, a l’hora de posar-se en camí amb en Cela pel Pallars i l’Aran, havia batejat la seva bota de vi blanc amb el nom de «Maria Rosa» («un nom femení fa tanta companyia!» havia escrit), al penjar-me la motxilla a l’esquena vaig decidir que també l’havia de batejar i ho vaig fer amb un nom molt adient al seu tarannà (i no tant femení): La Pesanta. Li esqueia per raons òbvies. Les terrassetes de la plaça més concorreguda de la ciutat, situada a l’encreuament de les avingudes Sant Miquel del Pui amb Verdaguer, estaven atapeïdes, de manera que vaig dinar a l’altra banda de la Noguera Pallaresa, en un bar de carretera ben tranquil. Quan s’apropà l’hora, ens vam dirigir (La Pesanta i jo) a la parada d’autobusos on, ben puntual, s’hi aturà l’autocar de l’ALSA. Després d’estirar la motxilla a la panxa del vehicle li vaig dir al conductor, un noi rabassut magrebí o romanès, no sabria dir-ho amb exactitud, que volia un bitllet per anar a Àger. Va aixecar una cella i va espolsar l’aire amb una mà dient:

Noooo, no voy para allá. («Com que “¡No-voy-para-allá”?») Jo, és clar, vaig insistir i ell, marrà, també—: Que no, que no voy para allá… ¿Cómo quieres que vaya para atrás? Yo voy para Lleida —i vocalitzà exageradament—: LLE-I-DA.

«¿Para atrás? No pot pas ser!» em vaig dir, gratant-me la clepsa. Llavors vaig veure com enmig dels seus pensaments atapeïts d’interrogants, entortolligats en una madeixa de llana ben gruixuda, se li va encendre una bombeta i els núvols es van escampar de cop:

¡Ah, tú vas para «Àger»! —vocalitzà també À-GER—. Había entendido «para Gerri».

«Par-ÀGER-ri»… Sí, tindria sentit, penso.

Els passatgers, encuriosits i neguitosos, van respirar tranquils; per fi ens podíem posar en marxa i seguir els misteriosos destins de cadascú, carretera enllà. Vaig seure al costat d’una finestra i vaig mirar el rellotge: en tenia per una hora ben bona. Vaig arrepapar-me al seient, somnolent. I el seient em va abraçar.

L’autocar em va deixar al port d’Àger. Volia arribar a la vila a peu, per l’antiga via romana de la qual, encara ara, en queden força vestigis. Vaig fer adeu amb la mà al vehicle, com si fos un vell conegut. No feia pas bon temps però jo només demanava que els núvols em donessin una treva prou dilatada per arribar sec a la vila, abans del terrabastall. Des del mirador que hi ha al port es veia una panoràmica esplèndida, encara que el cel cada vegada estava més gris i cellajunt. No hi havia massa temps per a la contemplació. Amb tot, però, una mica sí que em vaig deturar per buscar Àger enmig de la plana cerealícola, allà baix, tot tancat hermèticament per les afraus del Montsec. El caprici geològic ho emmarcava tot i em treia l’alè. Observat amb més detall, el paisatge em desvetllava diversos estatges geobotànics que Joan Rosell havia resumit tan bé: «A la part baixa del decorat hi ha unes roques de color gris fosc, amb un relleu aspre: són dolomies. Damunt, com per acabar aquest esglaó rostit, un cantell de calcàries gris cendra. Després, el replà margós, que s’estén de llevant a ponent en tot el Montsec, amb homogènies taques verdes de pins de repoblació espartanament afilerats.»

Amb La Pesanta carregada a l’esquena, vaig començar la davallada d’aquest port, antigament anomenat Cap de la Creu. De seguida vaig veure antics murs amb merlets del primigeni ferm rodat; i, més avall, entre alzines, argelagues i romanins, el camí rodolava i jo amb ell: tira-tira!; i així, derrapant sobre el pedruscall ocre d’antics cultius, ara erms i de terra eixorca, vaig anar deixant a dreta i esquerra marges de pedra seca, també abandonats, i llavors… Ah, llavors!; llavors va aparèixer l’empedrat romà original: bellíssim! Semblava nou de trinca i això que tenia gairebé vint segles al seu darrere. Aquesta era l’antiga Gallica Flava que comunicava Ilerda (Lleida) amb Caesaraugusta (Saragossa), passant per Àger. El que queda en l’actualitat suma uns dos quilòmetres i mig de llargada, amb una amplada mitjana de quatre metres i mig. I diu la tradició popular que, quan el jovent d’Àger de fa una seixantena d’anys perdia l’autobús de línia a la parada del poble, les noies i nois arrencaven a córrer per aquest sender secular, a tota velocitat, emulant ja aleshores en Kilian Jornet i la trepa dels corremuntanyes, i eren capaços d’arribar al port d’Àger abans que ho fes l’autobús. La veritat sigui dita, jo veig que fa força pujada i el recorregut no és pas curt, però si ho diu la tradició, no hi apostaré pas en contra.

Atès que havia tingut la precaució de reservar l’allotjament d’aquest primer jorn, tan bon punt vaig arribar al poble em vaig dirigir a l’Alberg Vall d’Àger, amb una pluja incipient, encara tímida, estalonant-me: «corre, que vinc!» em cridava a cau d’orella. Allà, un noi argentí que estava plegant un enorme parapent m’acompanyà fins a la meva habitació, la Gregal i em digué:

¡Che, pibe, hoy será toda para ti solo! «Tot un luxe» vaig pensar, agraït. Havent ajagut La Pesanta en una de les lliteres i estirant-me jo en l’altra, vaig reposar una bona estona. Després, amb el dia minvant i esbravada la calor xafogosa del matí, vaig sortir del cau per anar a visitar la vila. El cel, plumbós, ben intimidant i amb color de panxa de burra, m’havia concedit una treva i pensava aprofitar-la. Inevitablement, la vista se n’anava ara i adés cap a la imponent mola del Montsec d’Ares, que des d’aquí baix semblava impracticable. És una estranya sensació que no s’acaba en els més de quaranta quilòmetres de llargada que té aquesta encinglerada serra. A més, el municipi d’Àger queda limitat per les dues Nogueres (la Pallaresa i la Ribagorçana), dos rius molt erosius que fan baixar el seu cabal directament dels cims pirinencs. «És com si hom imaginés una gegantesca barra de pa i amb un ganivet la tallés en tres trossos» havia escrit Joan Rosell. Els dos congostos, Collegats i Terradets, estrets i històricament difícils de sortejar, protegiren les terres nòrdiques del Pallars i La Ribagorça dels embats sarraïns del sud. L’escut heràldic de l’antic vescomtat d’Àger, important jurisdicció feudal creada el 1094, ho diu tot: la corona senyorial, a dalt; la Senyera catalana, a l’esquerra i un escaquer ben curiós a la dreta (sobre el que després hi tornarem) el qual explica, precisament, que aquest territori va ser durant molts segles un complicat tauler d’escacs històric, situat a primera fila de la línia defensiva de castells de frontera, per poder contenir les ferotges i reiterades envestides àrabs d’Al-Àndalus.

M’interessava especialment visitar la Col·legiata d’Àger perquè Domènech i Montaner en va dibuixar un croquis de la planta, on es situaven els absis romànics. També va fer-ne tres fotografies: la primera, era una vista panoràmica on s’hi veu el que quedava de l’edifici, envoltat per la murada, encara visible avui dia. El que més sorprèn d’aquesta instantània és descobrir que no hi havia cases del poble, a tocar de la col·legiata, a diferència d’ara que s’hi agrumollen. En la segona fotografia, feta de més a prop, es constata l’estat d’abandó generalitzat de l’imponent edifici; i en la tercera, hi apareix un capellà, vestit amb sotana i barret clerical, mirant fixament a la càmera des d’una mica més endavant de l’absis major; una instantània que sembla treta ben bé del bombardeig de Belchite durant al Guerra Civil Espanyola.

En apropar-me a l’entrada de l’edifici, però, vaig llegir, desencantat, que «només es pot visitar els caps de setmana». «En ple estiu? On s’és vist!… Comences bé, Enric!» em vaig dir, afligit.

Sorpreses com aquesta són les que em van fer repetir la ruta, tres anys després, però en cotxe, per poder veure i viure tot allò que la cotilla dels horaris feia impossible de visitar anant a peu i amb la motxilla a l’esquena. Primer, doncs, vaig completar la ruta a peu (l’any 2016) i després vaig fer les visites tècniques (el 2019): gairebé 2.200 quilòmetres frenètics durant dotze dies, Pallars amunt i Pallars avall!

Vet aquí, doncs, que tres anys més tard, torno a ser a Àger. Li pregunto a en Josep, del bar-restaurant Lo Poble, quin és el camí més directe per arribar a la col·legiata des d’allà on soc, al capdavall més septentrional del nucli habitat. Riu sorneguer, i estira el braç com un santcrist:

—Aquí tot puge! —s’exclama, sortint de darrere la barra del bar i acompanyant-me al carrer—: Mira, tire per aquí, tot recte cap avall i després… amunt, amunt i amunt fins dalt de tot —i repeteix, cansat només de dir-ho—: Aquí tot puge!

De manera que segueixo la direcció que m’ ha mostrat aquest Cristòfol Colom d’Àger, deixant a la dreta el carrer del Calvari, on m’aturo per llegir una gran pancarta groga que diu: «Llibertat joves Altsasu—Etxera, Altsasukoak Aske!». I després, m’endinso pels carrers més antics del nucli vell, passant per sota d’un balcó d’on en penja una gran còpia de la famosa boca amb la llengua fora dels Rolling Stones; en aquest cas, però, la llengua està personalitzada amb la senyera i l’escaquer de l’escut d’Àger: és Festa Major!

M’enfilo pel carrer de Sant Vicenç, on hi ha l’església parroquial d’aquest mateix nom. A l’interior s’hi custodia gelosament un antic sarcòfag romà que abans havia lluït l’antiga col·legiata i que l’excursionista del Centre Excursionista de Catalunya, Joan Roig i Font, l’any 1921, ja va localitzar en la seva ubicació actual. Es tracta d’un bell sarcòfag «ornamentat amb baixos relleus que representen tritons i monstres marins al voltant d’un bust central cobert amb la clàssica toga». Roig certifica que, efectivament, aquest sarcòfag «abans estava a la Col·legiata, i a l’enrunar-se aquesta, fou traslladat, amb molt bon encert, a l’església parroquial, on serveix ara de pila baptismal». En realitat, els tritons i els monstres marins que cita són, segons un estudi més exhaustiu que he pogut localitzar, dues parelles de nereides cavalcant sobre els lloms d’ictiocentaures. El sarcòfag, esplèndid en la seva factura i ornamentació, està datat devers el 230-240 dC i està fet amb el millor marbre possible d’aleshores, el que provenia de l’illa grega de Paros.

Arribo d’hora a dalt del turó d’on s’estira, cap amunt i badallant d’indolència, el campanar de Sant Pere. Mentre faig temps, continuo llegint l’article de Joan Roig, qui ja en aquell temps confessava que «produeix fonda pena veure l’estat en que’s troba actualment aquesta antiga abadia»… però de seguida he de plegar. Són dos quarts de dotze en punt quan la Núria obre les portes a les escassament cinc persones que ens hem amorriat per fer la visita guiada. De seguida ens fa adonar del que ja era obvi:

—El Montsec, aquesta gran fortalesa geològica! —declama com si fos un oracle atàvic—. Frontera de la Catalunya Vella i territori seccionat per les dues Nogueres, la Ribagorçana i la Pallaresa, que tallen el massís en tres unitats ben diferenciades: Montsec d’Estall, d’Ares i de Rúbies—. I ens girem cap al sud on—: S’erigeix la Serra de Montclús, entallada pel Port d’Àger…, i enmig, la vall, d’on sobresurt aquest turó sobre el qual ens trobem nosaltres ara, que conté la col·legiata de Sant Pere—.

La Núria se’n va ben enllà en la història per parlar-nos d’assentaments neolítics i de poblats ibers: —Els ilergets, al sud, i els iacetans, al nord, darrere del Montsec—. Mira enllà, perdent la mirada en l’infinit, i sembla com si els estigués veient, encara ara. I després, de mica en mica, desgrana la història d’aquestes runes, tan importants en èpoques reculades—: A cavall dels segles II-III els romans construeixen la Gallica Flava, una ruta secundària de la Via Augusta la funció de la qual era unir dues grans ciutats romanes: Ilerda i Isona. Durant els segles VI-VIII els pobladors d’Àger se sap que eren mossàrabs (però cristians) reunits al voltant d’una poderosa alcassaba «un recinte emmurallat amb caràcter defensiu» —ens aclareix.

I aviat arribem al segle XI. Nascut poc després de l’any 1000 i orfe de pare, Arnau Mir «afortunat i brillant guerrer, mena de condottieri a la catalana» (com ha estat definit per Llorenç Vilanova), endegà una sèrie de brillants campanyes contra els sarraïns que conclogueren amb la conquesta de tot aquest complicat territori de frontera.

—L’any 1034 —continua explicant-nos la Núria—, Ermengol III dit «El Pel·legrí», comte d’Urgell, reparteix terres entre els seus vassalls. D’entre tots ells destaca, és clar, Arnau Mir i la seva esposa Arsenda (més endavant Arsenda d’Àger), una parella de la qual en sentireu parlar molt mentre estigueu trepitjant el Pallars Jussà i la Noguera —ens avança—. Arnau i Arsenda van aprisionar moltes terres, és a dir, ocupar terres ermes i sense propietari, per artigar-les i convertir-les en camps de cultiu. Aviat aparegueren els prats de pastura i, a poc a poc, s’establiren els nuclis de població dels voltants.

Sortim a fora per admirar els exteriors de l’edifici:
—Les torres defensives són d’estil musulmà, de base cilíndrica i de gairebé 20 metres de diàmetre —comprovem els fonaments de la més ampla de totes—; de fet, aquesta és la més ampla de tot Catalunya, de l’època. Tenia entre 25 i 30 metres d’altura i des de dalt es veia Sant Jaume del Cas, la baronia de Sant Oïsme i el castell de Mur. Se l’anomenava la Torre del Foc.

Tornem a entrar per visitar l’església. Però de seguida ens corregeix:

—Són dues esglésies encavalcades: una, la més antiga, Santa Maria la Major, que va ser construïda amb un romànic molt arcaic; i l’altra, Sant Pere d’Àger, edificada al seu damunt, amb un romànic llombard més modern. —La Núria fa un salt temporal per explicar-nos que el resultat del que estem veient ara correspon a la història a partir de 1647, quan la Col·legiata va patir el Setge d’Àger, durant el qual va ser violentament bombardejada—. Imagineu-vos: aquestes runes han patit la Guerra dels Segadors, la de Successió i les guerres carlistes, que aquí van ser especialment cruentes.

De tota manera, la importància primera de l’edifici és la de l’època medieval. Per això, hi torna de seguida:

—Arnau i Arsenda instal·laren la seva residència aquí. —Fa un rotund cop de peu.— I fundaren tot seguit una canònica, amb la idea de desvincular-se del comtat d’Urgell i poder rendir comptes directament amb Roma. També feren construir més de trenta fortificacions pel voltants, les quals van romandre a les seves mans durant més de cinquanta anys: torres de defensa (Arbull, Alsamora, Montllobar…) i castells (Biscarri i Abella, entre d’altres). De totes aquestes construccions defensives n’hi havia dues de primer ordre: Mur, a la conca Deçà (situat a la ribera dreta de la Noguera) i Llordà, a la conca Dellà (riba esquerra); aquest darrer castell, aleshores senzill i humil, va ser comprat al comte d’Urgell per la parella, que l’acabaren transformant, amb paraules de Jaume Fernández, en: «la fortalesa més poderosa de la Catalunya Comtal», amb l’objectiu de ser emprat com a «eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Àndalus.

La Núria s’atura per buscar alguna cosa a dins de la seva bossa:

—I ara us ensenyaré «el tresor» més important d’aquest lloc. —Obrim els ulls com dues taronges quan, de dins d’una bossa de cuir, n’apareixen unes quantes peces que semblen de vidre tallat i que ens passem, amb cura, de mà en mà.— Naturalment, són reproduccions —corre a aclarir la guia—: es tracta de les peces d’un joc d’escacs (les originals van ser esculpides en cristall de roca) que van ser trobades justament aquí, al castell d’Àger. Pertanyien a Arsenda, que es veu que era una gran jugadora d’escacs. Però no us penseu pas que es passava el dia jugant i passejant pel castell —ens talla en sec les possibles imatges bucòliques que ens poguéssim haver recreat en les nostres ments complaents—: Arsenda tenia cota de malla pròpia i armament. Feia construir camins i ponts, i supervisava personalment les obres civils. Era culta, sàvia i ponderada; sabia llegir i escriure, i guiava els seus actes a partir de les Sagrades Escriptures… Ah!, i signava tots els documents mercantils, juntament amb el seu marit! —Només llavors torna als escacs—:

Mireu-les bé: es tracta d’unes peces molt valuoses, possiblement d’origen àrab. Gràcies als testaments d’Arnau i Arsenda, que s’han pogut conservar, sabem que la parella tenia diversos jocs d’escacs amb peces com aquestes o fetes d’ivori i taulers ornamentats d’argent.

Va ser Arsenda qui, a la seva mort, llegà un d’aquests jocs a Arnau: «Et deixo, caríssim senyor, aquest joc d’escachs que tantes bones estones ens feren passar, amadíssim meu.» En el seu testament li pregava: «T’insto, bell senyor meu, per l’amor que Déu ha interposat entre home i dona, que compleixis aquestes, les meves darreres voluntats.» El comte només la va sobreviure quatre anys tot i que, segons la historiadora Teresa Vinyoles, «el llegat d’Arsenda al seu marit sembla representar la vida i l’amor que havien compartit. Arnau Mir va mantenir fins a la seva mort (…) el record d’Arsenda i la cita moltes vegades en el seu testament: demana oracions per a la seva ànima, reparteix les terres i castells que fa constar que eren de tots dos»; i és aleshores quan el joc d’escacs passa a la Col·legiata d’Àger, «de qui espero que en tingui noble cura i les vetlli amb rigor i zel». Amb el temps, però, moltes d’aquestes peces es van anar extraviant: al segle XI n’hi havia 96, però tres segles més tard ja només en quedaven 44 i avui dia, malauradament, en queden 29.

Intrigat pel misteriós destí i desaparició d’algunes d’aquestes peces d’escacs medievals, més endavant estiraré del fil que la Núria ens ha donat per trobar més informació sobre el tema. A través d’un dels butlletins de l’Associació d’Excursions Catalana de 1887 esbrinaré que la descoberta de les peces, com apuntava la nostra guia, s’havia fet l’any 1886 durant una visita excursionista. La troballa va ser publicada al butlletí de l’entitat i escrita per un dels seus membres, Joseph Brunet i Bellet, el qual adjuntà una acurada descripció de cada peça, amb les seves mides i dibuixos de detall. I més tard sabré que, de les 29 peces que queden actualment, el professor d’Història de l’Art Albert Velasco en seguirà el rastre de 15. En un interessant article publicat a la revista Sàpiens explica que, malgrat que la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona i l’Ajuntament de la Ciutat Comtal van intentar comprar-les, acabaren finalment a París «on el 1907 apareixien en mans de Madame Martine Marie-Pol, comtessa de Béhague. Les va heretar el marquès de Ganay, qui el 1981 les va vendre a la família Al-Sabah, els emirs de Kuwait». I aquests, al seu torn, les acabaren cedint al Museu Nacional de Kuwait, on actualment poden ser admirades 10 de les peces (no pas 15). Les 19 restants estan dipositades al Museu Diocesà de Lleida. Això sí, tal com apunta la Núria i més endavant refermarà la Noemí en fer la visita de Mur i Llordà:

—Encara ara, al cartell del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida continuen dient que el joc d’escacs pertanyia a Arnau Mir sense posar de rellevància que la veritable propietària d’aquests escacs va ser Arsenda.

La visita cabdal al conjunt monumental d’Àger, però, és més breu del que esperava; no per res, sinó pel poc que hi ha per veure: la cripta de Santa Maria la Vella està molt restaurada i ben buida de dins. «Sobta, veient les ruïnes d’avui, que a la canònica d’Àger hi hagués escola de gramàtica, d’arts, de teologia, de lògica i filosofia. A l’arxiu s’hi guardaven més de 2.000 documents, alguns llibres clàssics llatins com Virgili i Horaci i alguns tractats de Ciceró». També es vetllaven a la cripta d’aquesta col·legiata, i dins d’una arqueta florentina Embriachi del segle XV (avui desapareguda del mapa), les relíquies de Santa Sabina, patrona de l’arxiprestat, la qual morí decapitada amb la seva minyona Seràpia per no voler adjurar de la fe cristiana.

Les tres naus del temple, d’igual alçada i comunicades per una capçalera amb portes d’arcs de mig punt, demostren una arquitectura ben singular. Aquestes naus estan incorporades al perímetre de la muralla i tenen una alçada contundent. Les tres àbsides, ja pertanyents a Sant Pere d’Àger, s’aixequen des de ben avall i pugen fermes per l’exterior. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va fer-hi treballs de consolidació a començaments del segle XX, entre 1909 i 1918. Interiorment, en l’absis central, es van localitzar les que serien les pintures murals més important de la comarca de La Noguera i que avui dia reposen al MNAC. Els experts coincideixen a proposar que van ser fetes pel cercle del Mestre de Pedret, a qui anirem seguint Noguera Pallaresa amunt; i daten el conjunt del segle XII. Però ara, in situ, no hi queda res. Res de res… Bé, sí, un plafó molt esquemàtic on s’hi ressalta el retall de pintura referida als apòstol Tadeu i Jaume, que estava situada a l’absis central. Aquestes pintures, i divuit detallets més, van ser extrets l’any 1955 i traslladats a Barcelona. Una visita posterior al Museu d’Art de Catalunya em servirà per certificar-ne la vàlua ja que, malgrat que incompletes, les dues figures dels sants estan molt bellament representades, i resoltes amb gran mestria. Em sorprèn que Domènech i Montaner no en digui res, d’aquestes pintures que, per contra, sí que citen en les seves obres de capçalera Puig i Cadafalch i Josep Gudiol, dos altres grans divulgadors de l’art romànic de l’època, els quals hi van anar posteriorment.

Tres anys abans, però, amb la porta de la Col·legiata pels morros, i sense la possibilitat de fer la visita guiada, vaig quedar ben frustrat d’aquest començament tan gloriós de la caminada. La següent parada que tenia planificada era a casa de la família Bosch: l’Albert, la Margarita i el seu fill, en Josep Maria. Al matrimoni el coneixia des de feia anys, de Terrassa, ja que participaven activament en les tasques culturals de l’Ateneu Terrassenc, on també hi col·labora la meva mare. Al Josep Maria, per contra, fins aleshores només el coneixia a partir del llibre i la pàgina web que ell havia escrit i publicat, com a bon coneixedor del Montsec que és. De fet, tant el llibre com la pàgina web m’havien servit per preparar-me la visita a Àger. Quan per fi vaig localitzar la casa a la part alta del poble i vaig trucar a la porta, pobres, me’ls vaig trobar rendits, esllanguits després d’haver donat dispesa a setze membres de la seva família, ja que s’acabaven de celebrar les festes del poble, que cada any s’escauen pels voltants del 15 d’agost i es clouen amb la tradicional cursa Cos de la cordera. Malgrat tot, em van fer un lloc a taula per atendre’m molt hospitalàriament i em van ensenyar la casa i el jardí, amb vistes panoràmiques sobre el Montsec d’Ares. Tenia moltes preguntes per fer-los i ells em van fornir d’informació molt valuosa: en Josep Maria, sobre els camins; i l’Albert i la Margarita, sobre la història d’Àger i els voltants. Pel que fa als camins, tenia un dubte de pes: totes les informacions de què disposava m’aconsellaven creuar la mola del Montsec pel coll d’Ares i baixar fins a Sant Esteve de la Sarga. Però jo estava disposat a provar un antic pas històric perdut en els anals del temps. Era una ruta que, hipotèticament, hauria fet construir ni més ni menys que Arnau Mir de Tost in person i que, segons una informació que tenia (gens contrastada, val a dir) i un mapa molt antic (i per tant, gens fiable), creuava el massís pel pas de Terradets. Ho feia des de l’Ametlla de Montsec, comunicant els vessants sud i nord d’aquest massís, després de passar per les runes de l’antiga esglesiola de Sant Miquel de Terradets. A més, havia aconseguit els tracks d’una excursió proposada a la pàgina web Wikiloc i duia, impresos a tot color i ben augmentats, deu fulls que enllaçaven el camí. Sobre el paper, doncs, la ruta es veia ben clara i semblava factible. En Josep Maria, però, arronsava les celles i es removia, cada vegada més neguitós, en el seu seient. Després d’un silenci perllongat va aixecar-se d’una revolada i va anar a buscar un plànol antic, per veure si ens aportava una mica de llum. El va desplegar al damunt de la taula i de seguida van convergir-hi tots els ulls. Vaig recordar la frase de Kapuscinski: «Plans, propòsits i somnis que dibuixo amb el dit sobre el mapa». Efectivament, en Josep Maria va començar a seguir amb el dit una línia de puntets molt prima i discontínua…, molt, molt prima, i discontínua de manera preocupant:

—Tens raó, sembla que hi hagi hagut un sender antic, però si vols que et digui la veritat… —va fer que no amb el cap i va gratar-se el clatell. (Els punts suspensius encara es van fer més grans i més suspensius).

Quan m’acomiadava de la família Bosch el dia s’havia acabat d’enfosquir. Tronava i llampegava, allà ben lluny, però ja s’endevinava que la tempesta venia de dret cap on érem, a grans gambades. Em vaig apressar, tant com les meves cames em permeteren, per buscar el recer de l’alberg, i just quan hi feia cap començaren a desplomar-se les primeres gotellades, de gran diàmetre, que esclataven com tomàquets madurs sobre el terra. Immediatament després, va començar a ploure amb ganes. El cel, marró espès, fosc i pesant, inusualment metàl·lic, va rebentar sense complexes i una cortina d’aigua va esclafir amb violència sobre tot el que hi havia a sota, sense cap mena de compassió ni treva.

¡Puta mierda del viento del norte! —s’exclamava un parapentista, que entrà ben xop i carregadíssim de material, apropant-se a la recepció de l’alberg. Justament feia una estona en Josep Maria m’havia informat que els parapents poden volar molt bé amb el vent del sud, però no pas amb el del nord, perquè no es creen els corrents ascendents idonis per a poder-se envolar:

—Aquí al poble, qui més qui menys, tothom qui ha volgut s’ha tirat en parapent, ja que tenim amics que s’hi dediquen i, com qui diu, és «l’esport nacional del poble» —m’ havia comentat, rient. Efectivament, Àger és una de les vuit millors zones del món per volar. Molts parapentistes venen de ben lluny per poder practicar aquest esport. A finals dels anys setanta del segle passat, apassionats de Lleida ciutat van començar a arribar a aquest paradís del vol lliure i van introduir, primer, el vol amb ala delta; i, sobretot a partir dels anys noranta, el parapent. El mateix noi de l’alberg s’hi dedica i m’allargà un fullet:

—Per si algun dia t’animes a volar amb un parapent biplaça, conduït per un dels nostres instructors —deixà anar.

Em vaig tancar a l’habitació Gregal. Presoner de la tempesta, vaig sopar unes barretes energètiques que duia a La Pesanta. Enfundat a dins del sac, doblement protegit per la tela sintètica i per l’edifici que em contenia, vaig lliurar-me al son reparador mentre a fora, a un parell escàs de metres, les inclemències meteorològiques no cessaven i el martell de Thor colpejava, juganer però amb notable violència, sobre els cims i marges, camins i valls, fent néixer resquills i guspires espurnejants que il·luminaven la fosca nit, definitivament rendida i atemorida.

Anant a peu i amb la que queia, aquella nit de 2016 no em va ser possible visitar un dels reclams més grans que actualment té Àger. Tres anys més tard, però, era allà, dret a la cua i amb l’entrada a la mà. Sabia que a mig camí del Coll d’Ares, hi ha el PAM (Parc Astronòmic del Montsec) que sota el lema d’«El millor cel de Catalunya» realitza activitats guiades per poder veure l’Univers i veure-hi més enllà de l’abast dels nostres ulls. En apropar-me a l’aparcament, aquell dia d’agost, vaig quedar parat de la quantitat de gent que s’hi congregava per a les visites de les 22 h… i de les 00 h.

El jove que ens guiava va fer-nos entrar dins d’una de les cúpules habilitades per observar el firmament. Vam seure en rotllana, en còmodes butaques, i el que visualitzàrem ho vam fer a través de pantalles d’ordinador, molt ben situades. El discurs narratiu era molt punyent i directe:

—Estem veient el cúmul globular d’estrelles M13, situat a la constel·lació d’Hèrcules. Abriga més de 100.000 estrelles i es troba a 20.000 anys llum de distància —i ara ve el toc efectista—: Això vol dir que la llum que ens arriba és la de fa uns 22.000 anys, quan aquí vivíem al paleolític i les persones començaven a habitar Altamira.

La segona estrella ja ens apropava una mica més al present:

—Aquesta és M57, altrament dita la «Nebulosa de l’Anell», a la constel·lació de Lyra. És una de les nebuloses més ben conegudes i està situada a uns 2.000 anys llum de la Terra. Si ens veiéssim amb la llum que ara ens arriba, estaríem a l’època romana, vestits amb túnica i sandàlies.

Després vam sortir a l’exterior per veure a través d’uns telescòpics portàtils Saturn i els seus anells; i vam acabar en el que ells anomenen «L’Ull del Montsec», una gran cúpula mòbil de 12 metres de diàmetre, on vam visualitzar el documental d’animació en 3D We are Stars. Us he de confessar que vaig acabar marejat com una sopa de la rapidesa i virtualitat de tot plegat i que durant el visionat de moltes de les escenes, tancava els ulls. Sort que al final, «L’Ull del Montsec» es va anar obrint, tot lentament, per deixar-nos completament bocabadats veient la volta celeste al nostre damunt: una de les panoràmiques nocturnes més interessants que mai abans hagués vist; tot i que també m’ havia meravellat mirant el cel des de les profunditats del desert del Sàhara, o al bell mig d’Atacama. Acomodat a la butaca i situat davant per davant de l’Univers, que es desplegava majestuós, sense cap indici de timidesa, vaig deixar-me deixondir en un estat d’ataràxia complaent. Que curiós que el cel estelat, que tenim tan a l’abast i tan habitualment disponible, ens sigui tan estranger en les nostres quotidianitats…

Quan, passats uns mesos, vaig llegir un article de premsa sobre el PAM, vaig encerclar una frase que em va agradar molt. Preguntat pel periodista: «Quin mètode hi ha per saber si aquesta estrella avui existeix o no?», l’astrònom Joan Pujol responia: «Cap: els astrònoms som arqueòlegs de l’espai; el que veiem és llum que ens permet analitzar les estrelles del passat».

* * * * *

Dia 2: AVUI

ÀGER – SANT MIQUEL DE TERRADETS – HOTEL TERRADETS (cellers)

ABANS (matí)

M’he posat en marxa ben d’hora, per allò d’aprofitar bé el dia, que prometia ser llarg, si tot sortia bé; o llarguíssim si hi havia algun contratemps. La ressenya que duia apuntava més de 16 quilòmetres, però en realitat jo n’havia calculat uns 23 i escaig, des d’Àger fins a prop de Cellers. El terra estava humit. L’ambient era fresquet i caminava lleuger. «Sò Jo» cantava, alegre, l’Alidé Sans, aquesta extraordinària cantant aranesa la veu de la qual em té ben captivat. I jo anava cantant amb ella, al seu costat, tots dos caminant per aquesta pista planera que a poc a poc deixava enrere Àger i ens apropava a les afraus encimbellades del Montsec. «Coma didies tu: era vida passe e tot càmbie. Sò jo, sò jo, sò jo…»

Un esbufec m’ha fet girar. L’Alidé ha desaparegut i he emmudit. Un corredor (ara en diríem un runner) se m’atansava i s’ha posat a caminar al meu costat. M’ha dit que era de Vilassar de Mar i que estava de vacances amb la família. Quan li he explicat a grans trets en què consistia la meva caminada, per mirar de respondre a la seva pregunta de «què estava fent tan d’hora i tot sol, caminant per allà i tan carregat», ha posat uns ulls com dos plats. Emmirallant-me en la seva mirada atònita, tot d’una m’he sentit com si fos una mena d’Alexander Supertramp i m’estigués dirigint «cap a terres salvatges», buscant un vetust autobús abandonat a les llunyanes terres d’Alaska. Per tal de no refredar-se, l’home de Vilassar ha continuat corrent i més endavant me l’he tornat a trobar, ara de cara, tornant amb la família per esmorzar. Cadascú ha seguit el decurs del seu camí, en direccions oposades.

La plàcida caminada per aquesta pista agrícola encara hauria estat més plàcida sense les «mosquespilot»: uns petits insectes voladors que tots els caminadors i trescadors coneixem de sobres perquè tenen l’estrany vici de situar-se amb notable perícia a dos dits dels ulls, de manera que viatgen amb tu, aprofitant la inèrcia del caminant, empipant força; i desapareixen, tot d’una, havent fet uns quants quilòmetres al teu costat o, millor dit, gairebé al teu damunt.

Quan he arribat al poble de l’Ametlla de Montsec, aquest encara feia el ronso. Cases i carrers s’anaven despertant, lleganyosos i entumits, i el silenci reverent era tan sols esberlat per escadusseres veus veïnals que es desitjaven el bon dia. M’he assegut en un banc, al darrere mateix de l’església i al costat d’uns jocs infantils i d’una cistella de bàsquet. Cap nen a la vista. Tampoc cap adult. He esmorzat una mica (una altra barreta energètica, «ja en començo a estar ben tip!»), i he continuat la marxa. Com que tenia molt clar que havia d’arribar a l’estació d’Àger he seguit el ferm rodat, una mica mecànicament, carretera enllà i quan he descobert que l’he cagat, que he perdut la traça del sender marcat que calia haver seguit, ja era tan avall que he decidit acabar d’arribar fins a la carretera i avançar, una mica temeràriament, per la vorera de la C-12. Això no obstant, he gaudit durant la baixada d’una vista immillorable sobre l’allargassat embassament de Camarassa i l’altiva torrota de la baronia de Sant Oïsme, ben enlairada de puntetes i aguantant la respiració, sobre un punxegut merlet de roca, aturonat.

A l’estació d’Àger, m’he quedat encantat mirant (o admirant, millor dit) els vagons pintats que hi ha en una via morta, per fer promoció del Tren dels Llacs. Des d’aquí, calia utilitzar les impressions a tot color de la ruta que havia baixat d’Internet. Suposo que Domènech i Montaner devia creuar aquest congost per la mateixa ruta que va seguir l’excursionista Joan Roig, qui va travessar-lo amb tartana el juliol de 1920. Explica que, a vint minuts al sud de Cellers «es troba la casa dita de peatge, situada al quilòmetre 53 de la carretera, lloc on antigament es pagava un dret pel pas dels Terradets». I continua: «Aquest indret és el més engorjat, escorrent-se les aigües encaixonades per alts penyalars, per on s’enfilava el camí vell en el lloc que’s coneixia per l’escala sobirana o del caragol». Però jo no acabava de veure-ho clar. L’antic mapa de l’Alpina, de l’any 1992 a escala 1:40.000, sí que marcava un «camí» que, des de l’Ametlla de Montsec s’esfilagarsava fins a l’antic poble dit de «Torre de l’Escuma» («antic poble» marca el mapa) pel «Camí d’Àger a Tremp» passant, efectivament, per «l’Escala del Cargol». Com sempre, sobre el mapa es veia fàcil… però a mi no m’acabava de convèncer el fet de poder quedar mig penjat a uns 300 metres i escaig de desnivell sobre les aigües de La Noguera Pallaresa, enmig d’unes afraus impracticables i esgarrinxat de cap a peus. Per contra, tenia les traces «màgiques» de l’itinerari de Wikiloc que, si més no, era força més modern que el mapa de 1992.

De manera que, amb els fulls impresos a la mà, he travessat el pont sobre la via del tren i m’he enfilat pel barranc de les Cols. Inicialment, el camí no revestia cap tipus de dificultat perquè seguia una antiga pista de terra, paral·lela a uns pals de fusta creosotats que semblaven ser d’electricitat de baixa tensió. Ben ràpidament, però, la pista s’ha transformat en camí, el camí en sender, el sender en corriol i aquest en un filet de traçat escàs, fràgil i intermitent, amb prou feines perceptible. A poc a poc, mirant de no perdre els estreps, he travessat torrentades seques i m’he enfilat a turons esquerps, mirant de no allunyar-me massa dels pals d’electricitat, que anaven fent la seva via aèria i m’indicaven més o menys la meva. Entre l’espessa tofa de matolls, garrics, boixos, argelagues i arítjols, una vegetació idònia per transitar-hi camp a través i quedar com un Sant Crist de rascades i esgarrapades, de tant en tant he trobat una diminuta marca de pintura… verda! «A qui se li acut, enmig de tota aquesta vegetació?» m’ he dit, indignat. Eren unes petites i mimètiques marques verdoses, esquitxos com una ungla de grans i molt, molt antigues. Amb paciència i perícia he anat fent. M’he entrebancat amb una filferrada punxent i rovellada «maleït sia!», situada al capdamunt d’un petit turó, i he pensat en un possible niu de metralladores de la Guerra Civil. Finalment, esgarrinxat, suat, cansat i molt desanimat, he arribat a la via del tren i, poca estona després, a la carretera. Allà m’esperava un desconcertant pal indicador amb la informació següent: «Sant Miquel de Terradets, 1 h 15 min». I jo, és clar, incaut de mi, he pensat que si hi havia un pal indicador era perquè el camí devia millorar a partir d’aleshores, de manera que m’ hi he llençat de cap, sense saber ben bé el que m’esperava… «Ai, Josep Maria, quanta raó tenies!».

Quan una infinitud d’hores més tard he descobert aquell benaurat túnel, sota la via del tren, ja no podia més. Estava rebentat, suat, assedegat i no sabia ben bé on em trobava. No podia amb l’ànima, ja no tenia esma per cantar, i llavors he dit: «Prou!» I m’he assegut. «D’aquí no hi ha qui em mogui. Ni un mil·límetre! N’estic fins el nassos!» —he cridat, impotent—. M’he estirat sobre La Pesanta, xopat de suor, a l’ombra del pont per sobre del qual passa, de temps en temps, l’alegre Tren dels Llacs i per sota del qual, qui ho diria, jo esllanguia de calor.

ARA (tarda)

Després d’abeurar-me fins a la sacietat a la font que hi ha en l’aparcament de vehicles de la paret de les Bagasses, i gràcies a l’airet que s’ha girat tot d’una, encaro el que queda de camí, fent via cap al nord. Ho tinc clar. Vaig a totes!

—Aquesta refotuda caminada la faré jo, tot sol, com que em dic Enric!

Passo per sota de la Roca Regina, imponent mola llaminera per als escaladors i penso, mirant-la de reüll, que tal vegada sigui la nostra gran paret d’El Capitan, a Yosemite. Emili Civis va escriure en el seu llibre que «La via CADE de la paret d’Aragó del congost de Mont-rebei, juntament amb la via CADE a la paret de les Bagasses del pas de Tarradets, són dues de les vies en roca calcària més llargues del país». Com que vaig a sac i ara ja no m’atura res ni ningú, miro la mola de fit a fit i crido, com un salvatge: «Salve Regina!» que és la pregària que feien els monjos cristians abans d’anar a dormir. «-ina, -ina, -ina…» rebota de la paret estant. Per aquesta imponent estesa de paret calcària del Montsec hi han passat les millors espases de la nostra escalada. Per alguna part d’aquesta gran tàpia, hi circula la via Anglada-Guillamón, oberta l’any 1959 per Josep Manuel Anglada i Francesc Guillamón; i la via CADE, acabada d’obrir l’any 1977 (dotze anys més tard de ser iniciada) per Emili Civis, Ferran Abella, Claude Colin i Emili Gil: una escalada exigent de 600 metres de paret graduada en 5+. Sense cap mena de dubte, penso de nou en les tàpies de Yosemite, l’Anglada i en Civis, amb en Jordi Pons, serien els nostres John Long, Jim Bridwell i Will Westbay.

A partir d’aquí, m’incorporo a l’antiga carretera a Tremp i se’m faciliten força les coses. Accelero una mica però encara vaig més aviat lent. Acabo de flanquejar la monumental Roca Regina, altívola i vigilant, darrer merlet que aguaita el congost de Terradets. A poc a poc la gorja es va obrint cap al nord, cap a l’embassament, cap al nounat Jussà, cap a les llums, ara minvants, d’una tarda avançada, que m’encalcen sense que hi oposi cap mena de resistència. Em deixo fer; el camí em mena. Vaig molt tocat, de peus, d’esquena i de cames i avanço sense esma, caminant com un zombi: un walking dead amb motxilla i cara de mòmia. Travesso uns túnels i després un pont, tornant al costat de la C-13. Just en aquest punt s’inicia un bonic sender pedestre, recentment inaugurat, que ressegueix aquesta part de l’embassament sense haver d’anar pel voral de la carretera: «Lloats sian els Déus!», crido. Camino com un autòmat i passo, trinxat del tot, pel costat del trencall de Cellers. Una mica més enllà, a peu de carretera, llegeixo, com si fos un rètol lluminós:
H-o-t-e-l T-e-r-r-a-d-e-t-s.

«És el meu Shangri-La!» penso. Quan obro la porta de la recepció, noto com dues noies s’ensorren al darrere del taulell. Són les joves recepcionistes que, en veure aparèixer aquella mena de mort vivent amb motxilla bruta i polsegosa, em pregunten retòricament: «Però tu d’on surts?»; i jo, amb un fil de veu molt feble, perquè tinc el coll ben ressec i ple de pols de l’epopeia gilgamèshica d’avui, indico cap al sud alhora que els suplico, més que no pas els pregunto, si tenen alguna habitació disponible. Una de les dues somriu. Em diu que «sí». M’allarga una clau: Núm. 316. «És la clau del Nirvana!» em dic.

Però de moment no tinc ànims ni de pujar-hi, a l’habitació. De fet, tinc una gana de llop ja que no he menjat res des de l’esprimatxada barreta energètica d’aquest matí, que (recordeu-ho) seguia al migrat sopar d’ahir nit, unes altres dues barres energètiques. O sigui que, abans de veure la suite i d’instal·lar-me, dutxar-me i refer-me, m’arrossego com un llimac fins al restaurant-cafeteria de l’establiment, deixo La Pesanta en una de les cadires de la taula que escullo i demano un entrepà de secallona «de mida gegant, si us plau» una ampolla de litre i mig d’aigua «ben fresqueta» i una Coca-cola de llauna amb glaçons i rodanxa de llimona inclosa: sucre a dojo, directe a la vena.

Bec el litre i mig d’aigua d’una atacada i empenyo l’entrepà perquè vagi entrant. No recordo haver gaudit tant de tan poc, gastronòmicament parlant. No deixa de fer-se’m estrany que, només uns metres més enllà, hi hagi una piscina espectacular amb tot de banyistes tirant-se de cap a l’aigua, d’esquena i en bomba, mentre que jo no puc fer ni un sol pas més… Ben surrealista.

Quan finalment entro a l’habitació, no m’ho puc creure «Ho deia de broma que seria una suite!» Em recloc a dins, fermat amb clau i forrellat i ja no tornaré a sortir fins l’endemà. Tanco la porta, tanco les finestres, tanco l’aigua (després d’una dutxa més que ben merescuda), tanco els llums, tanco els ulls i bona nit cargols!

Abans de quedar-me ben clapat, però, recordo una cita de la gran viatgera Vita Sackville-West, escrita també després del seu primer dia criminal transitant per les muntanyes perses: «(…) de manera que al final d’aquell primer jorn no només em feien un mal escandalós tots els músculs que a cada pas que feia veia les estrelles, i estava dèbil com una goma donada, sinó que també tenia butllofes als talons i els dits dels peus morats; qui sàpiga de la incomoditat de caminar per un camí rural normal i corrent amb butllofes als peus hauria de provar un llarg descens pel vessant d’una muntanya i després donar la seva opinió. Però no hi havia volta de full, no tornaríem enrere. Vaig pensar abatuda que em quedaven dies i dies de trescada per davant; i en aquell moment no tenia l’estat d’ànim adequat per entendre que, més aviat o més tard, els músculs s’enduririen i els peus es farien amb el camí i s’anirien reforçant».

* * * * *

PÒRTIC

Del perquè d’aquest projecte

«No hi ha experiència d’escriptura tan completa
com la que ofereix el fet de caminar.»
Perejaume
«Domènech mereix que li reconeguem el mèrit.
Això sí, amb cent anys llargs de retard.»
Anna Sàez
Conceptualment i vist des del punt de vista més específicament arquitectònic però molt especialment des de l’àmbit que ens ocupa ara, que és el de l’estudi del romànic català, Puig i Cadafalch podria ser el Pare i Josep Goday en podria ser el Fill; però Lluís Domènech i Montaner n’és, sens dubte, l’Esperit Sant. Amb ell va començar tot: Ego Sum Lux Mundi, està escrit en el llibre que sosté el majestàtic Crist de Sant Climent de Taüll mentre et llença una mirada que no accepta rèplica ni vacil·lació. D’alguna manera, la il·lusió de Domènech i Montaner, el seu esforç i passió, la dèria pel romànic, il·luminen i instrueixen, com fan les paraules del Crist de Taüll, a tots els seus deixebles i seguidors. Malauradament, degut als esdeveniments que es descriuen a continuació en aquest Pòrtic, Domènech i Montaner no va poder completar el que havia iniciat amb tant afany: un estudi detallat, meticulós i acumulatiu, fet sobre el terreny, a peu de territori, sobre el patrimoni romànic català i, molt especialment, el pirinenc.

L’any 2013 vaig completar una caminada a peu ben singular: seguia les passes de la ruta que, cent sis anys abans, havia endegat un grup de persones ben eclèctic però amb un clar objectiu comú. Estava integrat pels arquitectes Puig i Cadafalch i Josep Goday, el mossèn i arxiver del Museu Episcopal de Vic, Josep Gudiol, el fotògraf especialitzat en patrimoni, Adolf Mas i el jurista Guillem Marià de Brocà. Tot cinc van posar-se en camí per seguir una ruta de descoberta per les quatre valls pirinenques de Luishon, Aran, Boí i Isàvena que completarien en setze jorns maratonians. Alertats per la desaparició de patrimoni d’art sacre d’algunes diòcesi dels Pirineus, la primera empresa del recentment creat Institut d’Estudis Catalans va ser enviar aquesta comitiva al Pirineu. Enric Prat de la Riba, President de la Mancomunitat de Catalunya, en donava personalment l’ordre. L’objectiu: inventariar, documentar, enregistrar fotogràficament i posar en vàlua el que pogués haver-hi d’interès en les parròquies d’aquestes quatre valls (en aquells temps, no cal dir-ho, molt més allunyades de la capital). Aquesta missió va rebre el nom de «Expedició històrico-arqueo- lògica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i la Ribagorça» i el camí que van fer llavors per desplaçar-se pel territori a mi em va servir per dissenyar el meu propi projecte que culminava, l’any 2016, amb la publicació del llibre Pantocràtor, seguint Puig i Cadafalch i la «Missió Arqueològica de 1907».

Mentre feia la investigació pertinent per documentar-me sobre el tema, va anar sortint de forma escadussera però constant un tema recurrent: si bé és cert que aquesta famosa expedició va transitar per l’esmentat territori l’any 1907, no és menys cert que no eren els primers en fer-ho. Un altre insigne arquitecte, molt vinculat amb Puig i Cadafalch ja que havia estat el seu mestre i tutor, havia recorregut amb la mateixa dèria (però sense encàrrec oficial) les valls pirinenques dels Pallars, Aran i la Ribagorça, entre els anys 1904 i 1905; és a dir, dos i tres anys abans que la Missió Arqueològica es posés en marxa i en fes la «descoberta oficial»!: Era Lluís Domènech i Montaner, esperonat pel neguit de documentar i donar cos i forma al que havia de ser el primer i definitiu compendi d’art romànic català. Per fer-ho, s’aventurà pel seu compte i risc, acompanyat del seu fill Pere Domènech i Roure, per aquests esquerps territoris muntanyencs. L’aproximació al Pallars de 1904 la varen fer pel sud; però l’excursió de l’any següent, a la Val d’Aran, la iniciaren per Narbona, Tolosa de Llenguadoc i Banyeres de Luishon, curiosament el mateix camí que seguirien, dos anys més tard, els membres de l’Expedició Arqueològica de Puig i Cadafalch. En començar el viatge Domènech i Montaner tenia cinquanta-cinc anys i el seu fill, Pere, vint-i-tres; aquest, tot just acabava els seus estudis anuals a l’Escola D’Arquitectura de Barcelona i aprofitava per acompanyar el pare en la seva particular singladura romànica (i romàntica!). Durant els dos anys següents, pare i fill es dedicarien a inventariar el patrimoni romànic català amb perseverança i dedicació. I això enmig d’una frenètica tasca arquitectònica de gran envergadura: l’any 1904, Domènech i Montaner en feia tres que havia endegat la construcció de Casa Navàs (a Reus) que no s’acabaria fins el 1907; estava finalitzant la construcció de la Casa Lleó Morera (el 1905); tenia entre mans l’obra faraònica de l’Hospital de Sant Pau (que durà de 1902 a 1923) i estava per començar (el 1905) l’edificació del Palau de la Música Catalana, que completà tres anys més tard… «D’on treia aquest home el temps per viatjar?» em pregunto; «però és clar», em responc: «Domènech i Montaner era el súper-home que havia estat capaç de construir en un temps rècord de 101 dies i des del no-res, per a no menys de dues mil persones, els 5.000 metres quadrats del desaparegut Hotel Internacional de Barcelona, per a l’Exposició Universal de 1888». El més rellevant de tot és que el seu estudi sobre el patrimoni arquitectònic romànic era una tasca pionera, nascuda més de l’ànsia d’estudi i de confecció d’un gran projecte personal que no pas de la feina provinent d’un encàrrec oficial. Com certifiquen Manuel Castiñeiras i Gemma Ylla-Català: «La tasca investigadora de Domènech i Montaner durant aquests primers anys del 1900 representa, avui, una visió qualificada de la situació de l’art romànic al principi del segle passat, quan encara moltes obres romàniques es trobaven dins les esglésies i els edificis no havien sofert ni els avatars de la Guerra Civil espanyola ni l’espoli massiu dels antiquaris i col·leccionistes, ni tampoc les posteriors restauracions». La seva descoberta no va ser poca ni poc important: «El seu mèrit consisteix a ser el primer que sap mirar aquest patrimoni. Sens dubte, molts ja l’havien vist abans, però ell ho fa amb uns ulls i una sensibilitat nova. Per això ell és pioner». La seva personalitat i el seu entusiasme foren dues peces claus per culminar un treball de camp que s’allargà sis anys: «El seu caràcter primmirat i rigorós es va aliar amb la seva gran afició per l’excursionisme (era membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques) i amb l’ajut de les guies confeccionades al si del centre Excursionista de Catalunya (hereva de l’anterior) per Artur Osona entre 1892 i 1900, planificava els seus itineraris pel territori».

«Llavors, com podia ser» em vaig preguntar, entre encuriosit i molest, «que aquest fet fos tan poc conegut? Com era que se li havia fet tan poca justícia a Domènech i Montaner i, en canvi, Puig i Cadafalch i el seu equip rebessin tots els honors i glòries?».

De seguida vaig descobrir que no era l’únic que em feia aquestes preguntes: «Fins ara semblava que la descoberta del romànic a Catalunya als inicis del segle XX havia estat marcada només per la famosa Missió Arqueològica jurídica a la ratlla d’Aragó, protagonitzada el 1907 per J. Puig i Cadafalch i Mn. Gudiol i Cunill, entre d’altres, o per la valoració estètica que aleshores començaven a fer-ne les incipients avantguardes històriques», diuen Castiñeiras i Ylla-Català… «Què va passar, doncs?», barrinava ben endins meu. En aquells moments, potser encara sense saber-ho del tot, ja estava inoculat pel virus de la curiositat i l’entusiasme, i un nou projecte sorgia de l’anterior: del Pare (Puig i Cadafalch) i el Fill (Josep Goday) ara me n’anava cap a l’Esperit Sant (Lluís Domènech i Montaner): Ego sum lux mundi.

Per acabar de trobar el desllorigador a la pregunta de què havia passat amb Domènech i Montaner, calia fer submarinisme en la història recent de Catalunya: L’any 1905, l’arquitecte va desenvolupar la lliçó inaugural del curs de l’Ateneu Barcelonès. En el llibre d’actes de l’entitat es feia esment de la xerrada: «En concepte del discurs inaugural [Domènech i Montaner] llegí la introducció, inèdita, de la Història de l’Art Romànic a Catalunya [i aquí ve la part interessant a subratllar] obra en la qual treballa l’autor fa molts anys». Dos anys més tard, però, de forma inesperada i sorprenent, Domènech tirava la tovallola i abandonava el seu projecte. Ens ho explica el seu net, Lluís Domènech i Girbau: «Misteriosament, l’any 1907 el tema del romànic, desenvolupat des de feia quinze anys, deixa d’ interessar Domènech i es transforma en una ferida permanent per a ell i per al seu fill Pere».

Sigui com vulgui, aquest va ser el meu punt de partida i objectiu principal d’aquest nou projecte. Vaig posar-me en camí mirant de seguir de ben a prop Domènech i Montaner i el seu fill, però centrant-me en les valls pallareses que ells recorregueren l’any 1904, deixant de banda la Ribagorça i l’Aran, que havien pentinat durant el 1905 però que jo ja havia treballat en el meu llibre anterior. Per tal de seguir les seves passes, la font primera d’aquest projecte va ser un catàleg excel·lent editat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’any 2006, on es llisten i detallen totes les excursions que Domènech i Montaner va fer pel territori català, a la recerca de l’art romànic. De fet, en el mateix naixement d’aquest catàleg i de l’exposició paral·lela que es va realitzar l’any 2006, és on es troba la resposta al dilema que encara tenia irresolt: «Per què se sabia tan poc de tota la tasca realitzada per Domènech i Montaner en l’àmbit del romànic?».

A mesura que m’anava endinsant en la recerca, tot un seguit d’esdeveniments explicaren el motiu del seu silenci. Lluís Domènech i Girbau ens ho explica millor que ningú: «Situem-nos als mesos finals de l’any 1940, acabada la Guerra Civil espanyola. Pere Domènech i Roure, el fill arquitecte de Domènech i Montaner, el meu avi, intenta tornar a l’exercici de la professió, després de passar els tres anys de la guerra mig amagat al bosc de les Gavarres. Res no tornarà a ser igual (…) Barcelona és una ciutat trista i caòtica, l’Escola d’Arquitectura ha perdut professors, morts o exiliats (…) Pere Domènech i Roura reprendrà les classes a l’Escola però professionalment iniciarà la retirada, passant llargues temporades a la casa de Canet de Mar». Allà s’hi va muntar un despatx. Sabia que al pis de dalt, «a la gran llibreria construïda pel seu pare, s’hi amuntegaven una sèrie d’arxivadors que contenien fitxes, plaques de vidre fotogràfiques, escrits diversos, fruit de les “expedicions del romànic” com deia ell». I acaba: «Un silenci ominós regnava sobre aquest material, com si la seva sola menció portés mals records. Després, de més gran, vaig saber per què».

—Per què? Per què? —em preguntava jo, sense poder aixecar els ulls del catàleg.

«Els temps va passar» segueix Domènech i Girbau «i Pere Domènech i Roura es va jubilar, i, després d’un atac de feridura, es va refugiar a casa del seu fill Lluís, a Lleida, on insòlitament només s’emportà les cèlebres “fitxes del romànic” amb les quals passava les hores escrivint i dibuixant amb una mà molt insegura, com a conseqüència del mencionat atac [de feridura]».

No va ser fins a la seva mort, esdevinguda el 7 de maig de 1962, als 81 anys d’edat, que es pogueren reagrupar els materials que fins aleshores havien estat emmagatzemats entre Canet de Mar i Lleida, una cinquantena de caixes que contenien tot un tresor digne del millor aprenent d’Ali Babà: les fitxes, il·lustracions i plaques fotogràfiques.

Granell i Ramon, encarregats de fer inventari de tot aquell material insòlit diuen: «Entre els seus papers trobem un índex de “l’obra”, com ell l’anomena, on estructura un llibre que no escriurà mai» Per què? Doncs, perquè com molt encertadament apunta la periodista Belén Guinart: «Josep Puig i Cadafalch, el deixeble dilecte que acabaria sent el seu rival ideològic, tant en l’àmbit de la política com en el de l’arquitectura, va publicar la seva obra L’arquitectura romànica a Catalunya, molt semblant al treball que Domènech estava portant a terme des de feia tants anys: “No tenia sentit que sortissin dues obres tan similars, tot i que els plantejaments teòrics dels dos autors eren molt diferents”, expliquen Granell i Ramon». Per acabar-ho d’arreglar, arrel d’un article que vaig escriure a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, es va posar en contacte amb mi per correu electrònic el senyor Lluís Domènech i Girbau qui, molt amablement, puntualitzava el meu escrit afegint encara un interrogant més en fer-me saber un «polèmic robatori del material del Romànic a l’Escola d’Arquitectura» i un encreuament d’articles entre Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch a les publicacions La Veu de Catalunya i Poble Català. «Tot això cal entendre-ho en el context de la lluita entre Noucentisme i Modernisme» concloïa Domènech i Girbau. Rebuscant per entre l’hemeroteca de l’època vaig poder trobar l’esment al robatori que feia Domènech i Montaner, inculpant directament a «aquest senyor tan pretensiós [llegeixi’s Puig i Cadafalch] va apropiarse d’uns treballs sobre l’art romànic a Catalunya fets per senzills alumnes a la meva classe. Subrepticiament, sense permís dels autors ni de l’Escola, els va sustreure de l’arxiu valentse de la bona fé d’un auxiliar: Els porters de l’escola van tenir d’anar a reclamalshi y trèurelshi de casa. Després va tenir gran empenyo en tornalshi a tenir. Els va fer reclamar particular y oficialment per medi de la Diputació… ell, un mestre, un especialista en la materia». Amb tot aquest còctel de greuges acumulats, doncs, Lluís Domènech i Montaner es donava per vençut i, en un article publicat el 7 de maig de 1909 a El Poble Català i titulat «L’Art en l’Institut d’Estudis Catalans», després de denunciar a «un parell d’inconscients en art y administració [de l’Institut d’Estudis Catalans] se’n hagin fets amos y senyors y, per vanitat personal, l’hagin portat on se troba», dona a entendre que, un cop aparegut el primer volum de Josep Puig i Cadafalch de L’arquitectura romànica a Catalunya: «la història del seu treball [estava] ferida de mort al petit món editorial català», com certifiquen Granell i Ramon. Això sí, Domènech i Montaner tirava la tovallola, però no sense abans aixecar la catifa de la institució catalana que havia finançat la «Missió arqueològica de 1907» i carregar contra l’estudi fet i el treball publicat en tornar de la mateixa: «Els mateixos autors en la memoria de la Junta d’Estudis Catalans que acaba de publicar, declaren que han fet l’exploració, nova… pera ells, de dues grans comarques y que n’han dut trenta iglesies inèdites; que han de fer l’exploració d’altres dues comarques… No són dues, són dèu o dotze, mitja Catalunya, la que desconeixen. Y no parlen més que de monuments religiosos. L’exploració dels civils, militars y sepulcrals y de les pintures murals està encara molt, incomparablement més atrassada». I rebla el clau amb una pregunta: «Com pot esser una obra sèria feta sobre una cosa que’s declara no explorada?».

Vet aquí que ja tenia un nou projecte embastat i no m’ho vaig pensar dues vegades. M’hi vaig tirar de cap!

I fins aquí, el pòrtic. Entrem ara, tots junts, si voleu, a la nau central d’aquest viatge.

* * * * *

* * * * *

ENRIC SOLER I RASPALL

Nacido en Terrassa el 1966, es escritor, editor y viajero. Dedicado en cuerpo y alma a la literatura de viajes y de montaña, es autor de los siguientes libros: ESCOLTA, VENT… (1996), UN ESTIU DE GUAITA (1997), PER LA RUTA 40 – A través de la Patagònia de Chatwin (1998 y 2012), SOTA EL CEL DE TUSHITA – Viatge al Ladakh, el Petit Tibet de l’Índia (2004), MALEÏDES MUNTANYES! – Crònica d’una amistat (obra galardonada con el “VI Concurso de Literatura de montaña y de viajes Narcís de Puigdevall”) (2008), KI, KI, SO, SOOO! – Les nou portes del Zangskar (2012), y PANTOCRÀTOR – Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la Missió Arqueològica de 1907 (2016). Desde el año 2012 dirige el sello editorial TUSHITA EDICIONS, especializada en literatura de viaje y de montaña (www.tushitaedicions.com). Desde 2009 conduce la tertúlia literária y viajera de la Biblioteca Els Safareigs (Sabadell); y la de narrativa universal, en la Biblioteca del Sud (Sabadell). El año 2017 ha añadido una tertúlia específica de literatura de viajes en el Centre Excursionista de Sant Celoni. Escritor habitual de las revistas de viajes y aventuras: ALTAÏR, EL MUNDO DE LOS PIRINEOS, TURISMO RURAL, MUNTANYA y DESCOBRIR CATALUNYA, entre otras. También participa asiduamente en el programa de Catalunya Ràdio “ELS VIATGERS DE LA GRAN ANACONDA”, dirigido por Toni Arbonès. Últimamente recomienda libros de viajes en el programa “RIUS DE TINTA” de Catalunya Ràdio y participa en el Consejo de Redacción de la Revista MUNTANYA, del Centre Excursionista de Catalunya.
Por si quieres compartir esta crónica

ARTÍCULOS PUBLICADOS POR EL AUTOR