Vaig deixar el cotxe a la Pobla de Segur, aparcat a l’ombra d’un gran plàtan, al costat mateix de la parada d’autobusos. De la mateixa manera que Josep Maria Espinàs, a l’hora de posar-se en camí amb en Cela pel Pallars i l’Aran, havia batejat la seva bota de vi blanc amb el nom de «Maria Rosa» («un nom femení fa tanta companyia!» havia escrit), al penjar-me la motxilla a l’esquena vaig decidir que també l’havia de batejar i ho vaig fer amb un nom molt adient al seu tarannà (i no tant femení): La Pesanta. Li esqueia per raons òbvies. Les terrassetes de la plaça més concorreguda de la ciutat, situada a l’encreuament de les avingudes Sant Miquel del Pui amb Verdaguer, estaven atapeïdes, de manera que vaig dinar a l’altra banda de la Noguera Pallaresa, en un bar de carretera ben tranquil. Quan s’apropà l’hora, ens vam dirigir (La Pesanta i jo) a la parada d’autobusos on, ben puntual, s’hi aturà l’autocar de l’ALSA. Després d’estirar la motxilla a la panxa del vehicle li vaig dir al conductor, un noi rabassut magrebí o romanès, no sabria dir-ho amb exactitud, que volia un bitllet per anar a Àger. Va aixecar una cella i va espolsar l’aire amb una mà dient:

—Noooo, no voy para allá. («Com que “¡No-voy-para-allá”?») Jo, és clar, vaig insistir i ell, marrà, també—: Que no, que no voy para allá… ¿Cómo quieres que vaya para atrás? Yo voy para Lleida —i vocalitzà exageradament—: LLE-I-DA.

«¿Para atrás? No pot pas ser!» em vaig dir, gratant-me la clepsa. Llavors vaig veure com enmig dels seus pensaments atapeïts d’interrogants, entortolligats en una madeixa de llana ben gruixuda, se li va encendre una bombeta i els núvols es van escampar de cop:

—¡Ah, tú vas para «Àger»! —vocalitzà també À-GER—. Había entendido «para Gerri».

«Par-ÀGER-ri»… Sí, tindria sentit, penso.

Els passatgers, encuriosits i neguitosos, van respirar tranquils; per fi ens podíem posar en marxa i seguir els misteriosos destins de cadascú, carretera enllà. Vaig seure al costat d’una finestra i vaig mirar el rellotge: en tenia per una hora ben bona. Vaig arrepapar-me al seient, somnolent. I el seient em va abraçar.

L’autocar em va deixar al port d’Àger. Volia arribar a la vila a peu, per l’antiga via romana de la qual, encara ara, en queden força vestigis. Vaig fer adeu amb la mà al vehicle, com si fos un vell conegut. No feia pas bon temps però jo només demanava que els núvols em donessin una treva prou dilatada per arribar sec a la vila, abans del terrabastall. Des del mirador que hi ha al port es veia una panoràmica esplèndida, encara que el cel cada vegada estava més gris i cellajunt. No hi havia massa temps per a la contemplació. Amb tot, però, una mica sí que em vaig deturar per buscar Àger enmig de la plana cerealícola, allà baix, tot tancat hermèticament per les afraus del Montsec. El caprici geològic ho emmarcava tot i em treia l’alè. Observat amb més detall, el paisatge em desvetllava diversos estatges geobotànics que Joan Rosell havia resumit tan bé: «A la part baixa del decorat hi ha unes roques de color gris fosc, amb un relleu aspre: són dolomies. Damunt, com per acabar aquest esglaó rostit, un cantell de calcàries gris cendra. Després, el replà margós, que s’estén de llevant a ponent en tot el Montsec, amb homogènies taques verdes de pins de repoblació espartanament afilerats.»

Amb La Pesanta carregada a l’esquena, vaig començar la davallada d’aquest port, antigament anomenat Cap de la Creu. De seguida vaig veure antics murs amb merlets del primigeni ferm rodat; i, més avall, entre alzines, argelagues i romanins, el camí rodolava i jo amb ell: tira-tira!; i així, derrapant sobre el pedruscall ocre d’antics cultius, ara erms i de terra eixorca, vaig anar deixant a dreta i esquerra marges de pedra seca, també abandonats, i llavors… Ah, llavors!; llavors va aparèixer l’empedrat romà original: bellíssim! Semblava nou de trinca i això que tenia gairebé vint segles al seu darrere. Aquesta era l’antiga Gallica Flava que comunicava Ilerda (Lleida) amb Caesaraugusta (Saragossa), passant per Àger. El que queda en l’actualitat suma uns dos quilòmetres i mig de llargada, amb una amplada mitjana de quatre metres i mig. I diu la tradició popular que, quan el jovent d’Àger de fa una seixantena d’anys perdia l’autobús de línia a la parada del poble, les noies i nois arrencaven a córrer per aquest sender secular, a tota velocitat, emulant ja aleshores en Kilian Jornet i la trepa dels corremuntanyes, i eren capaços d’arribar al port d’Àger abans que ho fes l’autobús. La veritat sigui dita, jo veig que fa força pujada i el recorregut no és pas curt, però si ho diu la tradició, no hi apostaré pas en contra.

Atès que havia tingut la precaució de reservar l’allotjament d’aquest primer jorn, tan bon punt vaig arribar al poble em vaig dirigir a l’Alberg Vall d’Àger, amb una pluja incipient, encara tímida, estalonant-me: «corre, que vinc!» em cridava a cau d’orella. Allà, un noi argentí que estava plegant un enorme parapent m’acompanyà fins a la meva habitació, la Gregal i em digué:

—¡Che, pibe, hoy será toda para ti solo! «Tot un luxe» vaig pensar, agraït. Havent ajagut La Pesanta en una de les lliteres i estirant-me jo en l’altra, vaig reposar una bona estona. Després, amb el dia minvant i esbravada la calor xafogosa del matí, vaig sortir del cau per anar a visitar la vila. El cel, plumbós, ben intimidant i amb color de panxa de burra, m’havia concedit una treva i pensava aprofitar-la. Inevitablement, la vista se n’anava ara i adés cap a la imponent mola del Montsec d’Ares, que des d’aquí baix semblava impracticable. És una estranya sensació que no s’acaba en els més de quaranta quilòmetres de llargada que té aquesta encinglerada serra. A més, el municipi d’Àger queda limitat per les dues Nogueres (la Pallaresa i la Ribagorçana), dos rius molt erosius que fan baixar el seu cabal directament dels cims pirinencs. «És com si hom imaginés una gegantesca barra de pa i amb un ganivet la tallés en tres trossos» havia escrit Joan Rosell. Els dos congostos, Collegats i Terradets, estrets i històricament difícils de sortejar, protegiren les terres nòrdiques del Pallars i La Ribagorça dels embats sarraïns del sud. L’escut heràldic de l’antic vescomtat d’Àger, important jurisdicció feudal creada el 1094, ho diu tot: la corona senyorial, a dalt; la Senyera catalana, a l’esquerra i un escaquer ben curiós a la dreta (sobre el que després hi tornarem) el qual explica, precisament, que aquest territori va ser durant molts segles un complicat tauler d’escacs històric, situat a primera fila de la línia defensiva de castells de frontera, per poder contenir les ferotges i reiterades envestides àrabs d’Al-Àndalus.

M’interessava especialment visitar la Col·legiata d’Àger perquè Domènech i Montaner en va dibuixar un croquis de la planta, on es situaven els absis romànics. També va fer-ne tres fotografies: la primera, era una vista panoràmica on s’hi veu el que quedava de l’edifici, envoltat per la murada, encara visible avui dia. El que més sorprèn d’aquesta instantània és descobrir que no hi havia cases del poble, a tocar de la col·legiata, a diferència d’ara que s’hi agrumollen. En la segona fotografia, feta de més a prop, es constata l’estat d’abandó generalitzat de l’imponent edifici; i en la tercera, hi apareix un capellà, vestit amb sotana i barret clerical, mirant fixament a la càmera des d’una mica més endavant de l’absis major; una instantània que sembla treta ben bé del bombardeig de Belchite durant al Guerra Civil Espanyola.

En apropar-me a l’entrada de l’edifici, però, vaig llegir, desencantat, que «només es pot visitar els caps de setmana». «En ple estiu? On s’és vist!… Comences bé, Enric!» em vaig dir, afligit.

Sorpreses com aquesta són les que em van fer repetir la ruta, tres anys després, però en cotxe, per poder veure i viure tot allò que la cotilla dels horaris feia impossible de visitar anant a peu i amb la motxilla a l’esquena. Primer, doncs, vaig completar la ruta a peu (l’any 2016) i després vaig fer les visites tècniques (el 2019): gairebé 2.200 quilòmetres frenètics durant dotze dies, Pallars amunt i Pallars avall!

Vet aquí, doncs, que tres anys més tard, torno a ser a Àger. Li pregunto a en Josep, del bar-restaurant Lo Poble, quin és el camí més directe per arribar a la col·legiata des d’allà on soc, al capdavall més septentrional del nucli habitat. Riu sorneguer, i estira el braç com un santcrist:

—Aquí tot puge! —s’exclama, sortint de darrere la barra del bar i acompanyant-me al carrer—: Mira, tire per aquí, tot recte cap avall i després… amunt, amunt i amunt fins dalt de tot —i repeteix, cansat només de dir-ho—: Aquí tot puge!

De manera que segueixo la direcció que m’ ha mostrat aquest Cristòfol Colom d’Àger, deixant a la dreta el carrer del Calvari, on m’aturo per llegir una gran pancarta groga que diu: «Llibertat joves Altsasu—Etxera, Altsasukoak Aske!». I després, m’endinso pels carrers més antics del nucli vell, passant per sota d’un balcó d’on en penja una gran còpia de la famosa boca amb la llengua fora dels Rolling Stones; en aquest cas, però, la llengua està personalitzada amb la senyera i l’escaquer de l’escut d’Àger: és Festa Major!

M’enfilo pel carrer de Sant Vicenç, on hi ha l’església parroquial d’aquest mateix nom. A l’interior s’hi custodia gelosament un antic sarcòfag romà que abans havia lluït l’antiga col·legiata i que l’excursionista del Centre Excursionista de Catalunya, Joan Roig i Font, l’any 1921, ja va localitzar en la seva ubicació actual. Es tracta d’un bell sarcòfag «ornamentat amb baixos relleus que representen tritons i monstres marins al voltant d’un bust central cobert amb la clàssica toga». Roig certifica que, efectivament, aquest sarcòfag «abans estava a la Col·legiata, i a l’enrunar-se aquesta, fou traslladat, amb molt bon encert, a l’església parroquial, on serveix ara de pila baptismal». En realitat, els tritons i els monstres marins que cita són, segons un estudi més exhaustiu que he pogut localitzar, dues parelles de nereides cavalcant sobre els lloms d’ictiocentaures. El sarcòfag, esplèndid en la seva factura i ornamentació, està datat devers el 230-240 dC i està fet amb el millor marbre possible d’aleshores, el que provenia de l’illa grega de Paros.

Arribo d’hora a dalt del turó d’on s’estira, cap amunt i badallant d’indolència, el campanar de Sant Pere. Mentre faig temps, continuo llegint l’article de Joan Roig, qui ja en aquell temps confessava que «produeix fonda pena veure l’estat en que’s troba actualment aquesta antiga abadia»… però de seguida he de plegar. Són dos quarts de dotze en punt quan la Núria obre les portes a les escassament cinc persones que ens hem amorriat per fer la visita guiada. De seguida ens fa adonar del que ja era obvi:

—El Montsec, aquesta gran fortalesa geològica! —declama com si fos un oracle atàvic—. Frontera de la Catalunya Vella i territori seccionat per les dues Nogueres, la Ribagorçana i la Pallaresa, que tallen el massís en tres unitats ben diferenciades: Montsec d’Estall, d’Ares i de Rúbies—. I ens girem cap al sud on—: S’erigeix la Serra de Montclús, entallada pel Port d’Àger…, i enmig, la vall, d’on sobresurt aquest turó sobre el qual ens trobem nosaltres ara, que conté la col·legiata de Sant Pere—.

La Núria se’n va ben enllà en la història per parlar-nos d’assentaments neolítics i de poblats ibers: —Els ilergets, al sud, i els iacetans, al nord, darrere del Montsec—. Mira enllà, perdent la mirada en l’infinit, i sembla com si els estigués veient, encara ara. I després, de mica en mica, desgrana la història d’aquestes runes, tan importants en èpoques reculades—: A cavall dels segles II-III els romans construeixen la Gallica Flava, una ruta secundària de la Via Augusta la funció de la qual era unir dues grans ciutats romanes: Ilerda i Isona. Durant els segles VI-VIII els pobladors d’Àger se sap que eren mossàrabs (però cristians) reunits al voltant d’una poderosa alcassaba «un recinte emmurallat amb caràcter defensiu» —ens aclareix.

I aviat arribem al segle XI. Nascut poc després de l’any 1000 i orfe de pare, Arnau Mir «afortunat i brillant guerrer, mena de condottieri a la catalana» (com ha estat definit per Llorenç Vilanova), endegà una sèrie de brillants campanyes contra els sarraïns que conclogueren amb la conquesta de tot aquest complicat territori de frontera.

—L’any 1034 —continua explicant-nos la Núria—, Ermengol III dit «El Pel·legrí», comte d’Urgell, reparteix terres entre els seus vassalls. D’entre tots ells destaca, és clar, Arnau Mir i la seva esposa Arsenda (més endavant Arsenda d’Àger), una parella de la qual en sentireu parlar molt mentre estigueu trepitjant el Pallars Jussà i la Noguera —ens avança—. Arnau i Arsenda van aprisionar moltes terres, és a dir, ocupar terres ermes i sense propietari, per artigar-les i convertir-les en camps de cultiu. Aviat aparegueren els prats de pastura i, a poc a poc, s’establiren els nuclis de població dels voltants.

Sortim a fora per admirar els exteriors de l’edifici:
—Les torres defensives són d’estil musulmà, de base cilíndrica i de gairebé 20 metres de diàmetre —comprovem els fonaments de la més ampla de totes—; de fet, aquesta és la més ampla de tot Catalunya, de l’època. Tenia entre 25 i 30 metres d’altura i des de dalt es veia Sant Jaume del Cas, la baronia de Sant Oïsme i el castell de Mur. Se l’anomenava la Torre del Foc.

Tornem a entrar per visitar l’església. Però de seguida ens corregeix:

—Són dues esglésies encavalcades: una, la més antiga, Santa Maria la Major, que va ser construïda amb un romànic molt arcaic; i l’altra, Sant Pere d’Àger, edificada al seu damunt, amb un romànic llombard més modern. —La Núria fa un salt temporal per explicar-nos que el resultat del que estem veient ara correspon a la història a partir de 1647, quan la Col·legiata va patir el Setge d’Àger, durant el qual va ser violentament bombardejada—. Imagineu-vos: aquestes runes han patit la Guerra dels Segadors, la de Successió i les guerres carlistes, que aquí van ser especialment cruentes.

De tota manera, la importància primera de l’edifici és la de l’època medieval. Per això, hi torna de seguida:

—Arnau i Arsenda instal·laren la seva residència aquí. —Fa un rotund cop de peu.— I fundaren tot seguit una canònica, amb la idea de desvincular-se del comtat d’Urgell i poder rendir comptes directament amb Roma. També feren construir més de trenta fortificacions pel voltants, les quals van romandre a les seves mans durant més de cinquanta anys: torres de defensa (Arbull, Alsamora, Montllobar…) i castells (Biscarri i Abella, entre d’altres). De totes aquestes construccions defensives n’hi havia dues de primer ordre: Mur, a la conca Deçà (situat a la ribera dreta de la Noguera) i Llordà, a la conca Dellà (riba esquerra); aquest darrer castell, aleshores senzill i humil, va ser comprat al comte d’Urgell per la parella, que l’acabaren transformant, amb paraules de Jaume Fernández, en: «la fortalesa més poderosa de la Catalunya Comtal», amb l’objectiu de ser emprat com a «eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Àndalus.

La Núria s’atura per buscar alguna cosa a dins de la seva bossa:

—I ara us ensenyaré «el tresor» més important d’aquest lloc. —Obrim els ulls com dues taronges quan, de dins d’una bossa de cuir, n’apareixen unes quantes peces que semblen de vidre tallat i que ens passem, amb cura, de mà en mà.— Naturalment, són reproduccions —corre a aclarir la guia—: es tracta de les peces d’un joc d’escacs (les originals van ser esculpides en cristall de roca) que van ser trobades justament aquí, al castell d’Àger. Pertanyien a Arsenda, que es veu que era una gran jugadora d’escacs. Però no us penseu pas que es passava el dia jugant i passejant pel castell —ens talla en sec les possibles imatges bucòliques que ens poguéssim haver recreat en les nostres ments complaents—: Arsenda tenia cota de malla pròpia i armament. Feia construir camins i ponts, i supervisava personalment les obres civils. Era culta, sàvia i ponderada; sabia llegir i escriure, i guiava els seus actes a partir de les Sagrades Escriptures… Ah!, i signava tots els documents mercantils, juntament amb el seu marit! —Només llavors torna als escacs—:

Mireu-les bé: es tracta d’unes peces molt valuoses, possiblement d’origen àrab. Gràcies als testaments d’Arnau i Arsenda, que s’han pogut conservar, sabem que la parella tenia diversos jocs d’escacs amb peces com aquestes o fetes d’ivori i taulers ornamentats d’argent.

Va ser Arsenda qui, a la seva mort, llegà un d’aquests jocs a Arnau: «Et deixo, caríssim senyor, aquest joc d’escachs que tantes bones estones ens feren passar, amadíssim meu.» En el seu testament li pregava: «T’insto, bell senyor meu, per l’amor que Déu ha interposat entre home i dona, que compleixis aquestes, les meves darreres voluntats.» El comte només la va sobreviure quatre anys tot i que, segons la historiadora Teresa Vinyoles, «el llegat d’Arsenda al seu marit sembla representar la vida i l’amor que havien compartit. Arnau Mir va mantenir fins a la seva mort (…) el record d’Arsenda i la cita moltes vegades en el seu testament: demana oracions per a la seva ànima, reparteix les terres i castells que fa constar que eren de tots dos»; i és aleshores quan el joc d’escacs passa a la Col·legiata d’Àger, «de qui espero que en tingui noble cura i les vetlli amb rigor i zel». Amb el temps, però, moltes d’aquestes peces es van anar extraviant: al segle XI n’hi havia 96, però tres segles més tard ja només en quedaven 44 i avui dia, malauradament, en queden 29.

Intrigat pel misteriós destí i desaparició d’algunes d’aquestes peces d’escacs medievals, més endavant estiraré del fil que la Núria ens ha donat per trobar més informació sobre el tema. A través d’un dels butlletins de l’Associació d’Excursions Catalana de 1887 esbrinaré que la descoberta de les peces, com apuntava la nostra guia, s’havia fet l’any 1886 durant una visita excursionista. La troballa va ser publicada al butlletí de l’entitat i escrita per un dels seus membres, Joseph Brunet i Bellet, el qual adjuntà una acurada descripció de cada peça, amb les seves mides i dibuixos de detall. I més tard sabré que, de les 29 peces que queden actualment, el professor d’Història de l’Art Albert Velasco en seguirà el rastre de 15. En un interessant article publicat a la revista Sàpiens explica que, malgrat que la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona i l’Ajuntament de la Ciutat Comtal van intentar comprar-les, acabaren finalment a París «on el 1907 apareixien en mans de Madame Martine Marie-Pol, comtessa de Béhague. Les va heretar el marquès de Ganay, qui el 1981 les va vendre a la família Al-Sabah, els emirs de Kuwait». I aquests, al seu torn, les acabaren cedint al Museu Nacional de Kuwait, on actualment poden ser admirades 10 de les peces (no pas 15). Les 19 restants estan dipositades al Museu Diocesà de Lleida. Això sí, tal com apunta la Núria i més endavant refermarà la Noemí en fer la visita de Mur i Llordà:

—Encara ara, al cartell del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida continuen dient que el joc d’escacs pertanyia a Arnau Mir sense posar de rellevància que la veritable propietària d’aquests escacs va ser Arsenda.

La visita cabdal al conjunt monumental d’Àger, però, és més breu del que esperava; no per res, sinó pel poc que hi ha per veure: la cripta de Santa Maria la Vella està molt restaurada i ben buida de dins. «Sobta, veient les ruïnes d’avui, que a la canònica d’Àger hi hagués escola de gramàtica, d’arts, de teologia, de lògica i filosofia. A l’arxiu s’hi guardaven més de 2.000 documents, alguns llibres clàssics llatins com Virgili i Horaci i alguns tractats de Ciceró». També es vetllaven a la cripta d’aquesta col·legiata, i dins d’una arqueta florentina Embriachi del segle XV (avui desapareguda del mapa), les relíquies de Santa Sabina, patrona de l’arxiprestat, la qual morí decapitada amb la seva minyona Seràpia per no voler adjurar de la fe cristiana.

Les tres naus del temple, d’igual alçada i comunicades per una capçalera amb portes d’arcs de mig punt, demostren una arquitectura ben singular. Aquestes naus estan incorporades al perímetre de la muralla i tenen una alçada contundent. Les tres àbsides, ja pertanyents a Sant Pere d’Àger, s’aixequen des de ben avall i pugen fermes per l’exterior. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va fer-hi treballs de consolidació a començaments del segle XX, entre 1909 i 1918. Interiorment, en l’absis central, es van localitzar les que serien les pintures murals més important de la comarca de La Noguera i que avui dia reposen al MNAC. Els experts coincideixen a proposar que van ser fetes pel cercle del Mestre de Pedret, a qui anirem seguint Noguera Pallaresa amunt; i daten el conjunt del segle XII. Però ara, in situ, no hi queda res. Res de res… Bé, sí, un plafó molt esquemàtic on s’hi ressalta el retall de pintura referida als apòstol Tadeu i Jaume, que estava situada a l’absis central. Aquestes pintures, i divuit detallets més, van ser extrets l’any 1955 i traslladats a Barcelona. Una visita posterior al Museu d’Art de Catalunya em servirà per certificar-ne la vàlua ja que, malgrat que incompletes, les dues figures dels sants estan molt bellament representades, i resoltes amb gran mestria. Em sorprèn que Domènech i Montaner no en digui res, d’aquestes pintures que, per contra, sí que citen en les seves obres de capçalera Puig i Cadafalch i Josep Gudiol, dos altres grans divulgadors de l’art romànic de l’època, els quals hi van anar posteriorment.

Tres anys abans, però, amb la porta de la Col·legiata pels morros, i sense la possibilitat de fer la visita guiada, vaig quedar ben frustrat d’aquest començament tan gloriós de la caminada. La següent parada que tenia planificada era a casa de la família Bosch: l’Albert, la Margarita i el seu fill, en Josep Maria. Al matrimoni el coneixia des de feia anys, de Terrassa, ja que participaven activament en les tasques culturals de l’Ateneu Terrassenc, on també hi col·labora la meva mare. Al Josep Maria, per contra, fins aleshores només el coneixia a partir del llibre i la pàgina web que ell havia escrit i publicat, com a bon coneixedor del Montsec que és. De fet, tant el llibre com la pàgina web m’havien servit per preparar-me la visita a Àger. Quan per fi vaig localitzar la casa a la part alta del poble i vaig trucar a la porta, pobres, me’ls vaig trobar rendits, esllanguits després d’haver donat dispesa a setze membres de la seva família, ja que s’acabaven de celebrar les festes del poble, que cada any s’escauen pels voltants del 15 d’agost i es clouen amb la tradicional cursa Cos de la cordera. Malgrat tot, em van fer un lloc a taula per atendre’m molt hospitalàriament i em van ensenyar la casa i el jardí, amb vistes panoràmiques sobre el Montsec d’Ares. Tenia moltes preguntes per fer-los i ells em van fornir d’informació molt valuosa: en Josep Maria, sobre els camins; i l’Albert i la Margarita, sobre la història d’Àger i els voltants. Pel que fa als camins, tenia un dubte de pes: totes les informacions de què disposava m’aconsellaven creuar la mola del Montsec pel coll d’Ares i baixar fins a Sant Esteve de la Sarga. Però jo estava disposat a provar un antic pas històric perdut en els anals del temps. Era una ruta que, hipotèticament, hauria fet construir ni més ni menys que Arnau Mir de Tost in person i que, segons una informació que tenia (gens contrastada, val a dir) i un mapa molt antic (i per tant, gens fiable), creuava el massís pel pas de Terradets. Ho feia des de l’Ametlla de Montsec, comunicant els vessants sud i nord d’aquest massís, després de passar per les runes de l’antiga esglesiola de Sant Miquel de Terradets. A més, havia aconseguit els tracks d’una excursió proposada a la pàgina web Wikiloc i duia, impresos a tot color i ben augmentats, deu fulls que enllaçaven el camí. Sobre el paper, doncs, la ruta es veia ben clara i semblava factible. En Josep Maria, però, arronsava les celles i es removia, cada vegada més neguitós, en el seu seient. Després d’un silenci perllongat va aixecar-se d’una revolada i va anar a buscar un plànol antic, per veure si ens aportava una mica de llum. El va desplegar al damunt de la taula i de seguida van convergir-hi tots els ulls. Vaig recordar la frase de Kapuscinski: «Plans, propòsits i somnis que dibuixo amb el dit sobre el mapa». Efectivament, en Josep Maria va començar a seguir amb el dit una línia de puntets molt prima i discontínua…, molt, molt prima, i discontínua de manera preocupant:

—Tens raó, sembla que hi hagi hagut un sender antic, però si vols que et digui la veritat… —va fer que no amb el cap i va gratar-se el clatell. (Els punts suspensius encara es van fer més grans i més suspensius).

Quan m’acomiadava de la família Bosch el dia s’havia acabat d’enfosquir. Tronava i llampegava, allà ben lluny, però ja s’endevinava que la tempesta venia de dret cap on érem, a grans gambades. Em vaig apressar, tant com les meves cames em permeteren, per buscar el recer de l’alberg, i just quan hi feia cap començaren a desplomar-se les primeres gotellades, de gran diàmetre, que esclataven com tomàquets madurs sobre el terra. Immediatament després, va començar a ploure amb ganes. El cel, marró espès, fosc i pesant, inusualment metàl·lic, va rebentar sense complexes i una cortina d’aigua va esclafir amb violència sobre tot el que hi havia a sota, sense cap mena de compassió ni treva.

—¡Puta mierda del viento del norte! —s’exclamava un parapentista, que entrà ben xop i carregadíssim de material, apropant-se a la recepció de l’alberg. Justament feia una estona en Josep Maria m’havia informat que els parapents poden volar molt bé amb el vent del sud, però no pas amb el del nord, perquè no es creen els corrents ascendents idonis per a poder-se envolar:

—Aquí al poble, qui més qui menys, tothom qui ha volgut s’ha tirat en parapent, ja que tenim amics que s’hi dediquen i, com qui diu, és «l’esport nacional del poble» —m’ havia comentat, rient. Efectivament, Àger és una de les vuit millors zones del món per volar. Molts parapentistes venen de ben lluny per poder practicar aquest esport. A finals dels anys setanta del segle passat, apassionats de Lleida ciutat van començar a arribar a aquest paradís del vol lliure i van introduir, primer, el vol amb ala delta; i, sobretot a partir dels anys noranta, el parapent. El mateix noi de l’alberg s’hi dedica i m’allargà un fullet:

—Per si algun dia t’animes a volar amb un parapent biplaça, conduït per un dels nostres instructors —deixà anar.

Em vaig tancar a l’habitació Gregal. Presoner de la tempesta, vaig sopar unes barretes energètiques que duia a La Pesanta. Enfundat a dins del sac, doblement protegit per la tela sintètica i per l’edifici que em contenia, vaig lliurar-me al son reparador mentre a fora, a un parell escàs de metres, les inclemències meteorològiques no cessaven i el martell de Thor colpejava, juganer però amb notable violència, sobre els cims i marges, camins i valls, fent néixer resquills i guspires espurnejants que il·luminaven la fosca nit, definitivament rendida i atemorida.

Anant a peu i amb la que queia, aquella nit de 2016 no em va ser possible visitar un dels reclams més grans que actualment té Àger. Tres anys més tard, però, era allà, dret a la cua i amb l’entrada a la mà. Sabia que a mig camí del Coll d’Ares, hi ha el PAM (Parc Astronòmic del Montsec) que sota el lema d’«El millor cel de Catalunya» realitza activitats guiades per poder veure l’Univers i veure-hi més enllà de l’abast dels nostres ulls. En apropar-me a l’aparcament, aquell dia d’agost, vaig quedar parat de la quantitat de gent que s’hi congregava per a les visites de les 22 h… i de les 00 h.

El jove que ens guiava va fer-nos entrar dins d’una de les cúpules habilitades per observar el firmament. Vam seure en rotllana, en còmodes butaques, i el que visualitzàrem ho vam fer a través de pantalles d’ordinador, molt ben situades. El discurs narratiu era molt punyent i directe:

—Estem veient el cúmul globular d’estrelles M13, situat a la constel·lació d’Hèrcules. Abriga més de 100.000 estrelles i es troba a 20.000 anys llum de distància —i ara ve el toc efectista—: Això vol dir que la llum que ens arriba és la de fa uns 22.000 anys, quan aquí vivíem al paleolític i les persones començaven a habitar Altamira.

La segona estrella ja ens apropava una mica més al present:

—Aquesta és M57, altrament dita la «Nebulosa de l’Anell», a la constel·lació de Lyra. És una de les nebuloses més ben conegudes i està situada a uns 2.000 anys llum de la Terra. Si ens veiéssim amb la llum que ara ens arriba, estaríem a l’època romana, vestits amb túnica i sandàlies.

Després vam sortir a l’exterior per veure a través d’uns telescòpics portàtils Saturn i els seus anells; i vam acabar en el que ells anomenen «L’Ull del Montsec», una gran cúpula mòbil de 12 metres de diàmetre, on vam visualitzar el documental d’animació en 3D We are Stars. Us he de confessar que vaig acabar marejat com una sopa de la rapidesa i virtualitat de tot plegat i que durant el visionat de moltes de les escenes, tancava els ulls. Sort que al final, «L’Ull del Montsec» es va anar obrint, tot lentament, per deixar-nos completament bocabadats veient la volta celeste al nostre damunt: una de les panoràmiques nocturnes més interessants que mai abans hagués vist; tot i que també m’ havia meravellat mirant el cel des de les profunditats del desert del Sàhara, o al bell mig d’Atacama. Acomodat a la butaca i situat davant per davant de l’Univers, que es desplegava majestuós, sense cap indici de timidesa, vaig deixar-me deixondir en un estat d’ataràxia complaent. Que curiós que el cel estelat, que tenim tan a l’abast i tan habitualment disponible, ens sigui tan estranger en les nostres quotidianitats…

Quan, passats uns mesos, vaig llegir un article de premsa sobre el PAM, vaig encerclar una frase que em va agradar molt. Preguntat pel periodista: «Quin mètode hi ha per saber si aquesta estrella avui existeix o no?», l’astrònom Joan Pujol responia: «Cap: els astrònoms som arqueòlegs de l’espai; el que veiem és llum que ens permet analitzar les estrelles del passat».