Carros de Roc

CARROS DE ROC

LA GRAN TRAVESSA CIRCULAR I VERTICAL D'AIGÜESTORTES

Crònica escrita per MIQUEL SÀNCHEZ publicada a la revista MUNTANYA número 905
Fotografies d’en QUIM FARRERO

La versió escaladora de la Carros de Foc s’ha batejat com a Carros de Roc, una Possibilitat més en un terreny privilegiat del Pirineu català pels seus paisatges fantàstics, On els llacs, els prats i les parets granítiques conviuen en un perfecte equilibri.

DEL FOC AL ROC

Des que l’estiu de 1987 alguns guardes dels refugis de les zones que integren el parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a cavall del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, decidiren fer la travessa Pallars–Ribagorça–Aran només en un dia, va néixer la Carros de Foc, el tresc més conegut i clàssic del Pirineu.



Però la Carros de Roc és el nom amb què s’ha batejat una activitat a l’abast de molts, que ha nascut de la sensació que mentre es camina per tanta roca s’està desaprofitant alguna cosa. És a dir, la possibilitat de fer el recorregut però escalant alguna via significativa en cada etapa, en el més pur estil pirineista clàssic.



La grandària dels paisatges atreu senderistes i muntanyencs, i els escaladors sorpresos arriben al final del dia amb dolor a les cervicals de tant mirar amunt, imaginant itineraris en les abundants parets d’aquest recorregut. Per als escaladors a qui agradi caminar o per als caminants a qui agradi escalar, plantejar-se aquesta travessa és un encert segur.



El més interessant d’aquesta travessa no només és caminar i salvar desnivells fent aproximacions més o menys llargues fins a cada peu de via, sinó el fet que l’escalada formi part de l’itinerari a recórrer, substituint el pas pels colls per l’escalada de les parets que condueixen als cims.



Aquesta és la idea de la Carros de Roc, el plantejament del grup a l’hora d’escollir els itineraris: apartar-se al mínim possible del recorregut original a peu, cosa que implica la possibilitat de considerar alguna de les moltes variants que es poden realitzar a la Carros de Foc, moltes de les quals són sovint injustament ignorades pel caminant habitual del recorregut.
Araceli Segarra a la via Reiers del pic de Peguera (© Quim Ferrero)

UN BUCLE DE NOU ETAPES

Proposem a continuació un recorregut que, com la trajectòria que fa el bumerang quan es llança destrament, flueix de manera senzilla i natural. Sortim i tornem al mateix lloc tancant un bucle i deixant enrere 3.000 m de roca i uns 5.000 de desnivell a peu. Comencem la ruta, per logística, pel nord, entrant pel refugi de la Restanca, tot i que podem començar per on vulguem. Ens esperen nou etapes dures recorrent el parc i assaborint alguns dels senders verticals històrics de cada regió.

1a ETAPA
REFUGI DERA RESTANCA – REFUGI VENTOSA I CALVELL
Drac de Tumeneia (cara oest) – Via del Gran Diedre (220 m, V/V+)

Via imprescindible que, a més, ofereix un recorregut lògic per accedir al següent refugi.

Primera ascensió: 13 i 14 de juliol 1980. Joan Granizo i David Betrán.

Aproximació: sortim del refugi de la Restanca pel sender traçat que porta a l’estany de Mar. En arribar a l’estany prendrem el camí que el ressegueix per l’esquerra i que es dirigeix a la bretxa Peyta. A l’extrem esquerre de l’estany trobarem unes fi tes que ens porten a una velleta farcida de blocs de granit que ens conduirà al peu de l’esvelta paret del Drac de Tumeneia.
Temps: de 2 h a 2 h 30 min.

La via: el Gran Diedre és d’aquells itineraris que a tots els escaladors els agradaria obrir, una via que el mateix dia de la seva obertura ja es converteix en una gran clàssica. L’itinerari és el més evident, un gran diedre que divideix la paret en dues i que crida molt l’atenció. La roca és excel·lent, els llargs verticals i les reunions còmodes. L’escalada representa un bon exercici de tècnica d’oposició. Dificultat de V/V+ mantingut. Equipament clàssic, tret d’algun clau, la protecció al gust del consumidor. Reunions equipades amb parabolts.
Temps: de 2 h 30 min a 3 h.

Descens: la via acaba a la cresta que ens descobreix el salvatge circ nord que es desprèn del Pa de Sucre. Sense perdre alçada flaquejarem en direcció E fins a un visible gendarme. Des del coll baixem en direcció S enganxats a la dreta de la cresta, que saltarem en direcció E per situar-nos al peu del característic Mussol de Tumeneia. Des d’aquí desgrimparem (III+) fins al coll situat entre la punta Harlé i el Pa de Sucre. A partir del coll seguirem les fites en direcció E; consultarem el mapa si no ho veiem clar.
Temps: de 2 h a 2 h 30 min.
Carros de Roc

2a ETAPA
REFUGI VENTOSA I CALVELL – REFUGI ESTANY LLONG
Crestes Barrades – Punta de la Solitud (2.925 m)(cara NE) – Esperó de Rongbuk (400 m, V)

A la zona hi ha un munt de vies interessants, però sens dubte, aquesta és la que menys s’aparta de l’itinerari lògic per accedir al refugi de l’Estany Llong, a més d’oferir una escalada molt interessant dins de la seva dificultat.

Primera ascensió: 1 d’agost de 1986. Jordi Canals i Miquel Sànchez.

Aproximació: seguim el camí que es dirigeix a la punta Alta per un sender molt ben marcat. Quan arribem a l’estany de la Roca, el nostre objectiu destaca clarament. Voregem l’estany pel seu marge esquerre i seguim unes fi tes que ens porten al coll de Serrader. Bastant abans d’arribar al coll, ens desviem per assolir la base de la paret.
Temps: de 1 h 30 min a 2 h.

La via: gran part de les vies que escalarem durant la travessia varen ser obertes a la dècada de 1980, quan la regió encara era relativament verge i moltes de les grans vies estaven esperant a ser obertes. L’arribada dels guardes per fer-se càrrec dels refugis de la zona va ser el punt de sortida per desenvolupar aquesta activitat aperturista. Aquesta via consta de dues parts molt diferenciades, els primers 200 m són pròpiament d’esperó que empalmen amb 200 m més de pura cresta de baixa dificultat. L’itinerari comença en el punt més baix de l’esperó i se situa clarament a la dreta de la paret. Una fi ta en un petit pedestal i un pitó a pocs metres del terra indiquen l’inici de la via. Els primers llargs són fàcils, d’una roca excel·lent, que dorm els hiverns sota la neu. Progressem amb l’ajut de les clàssiques patates que ens ofereix el millor granit, la protecció no és fàcil ni abundant, però la dificultat no supera el IV+. Escalant aquests llargs de roca excel·lent i de passos elegants arribes a la conclusió que l’estètica d’una via no sempre va relacionada amb la dificultat. El llarg clau de la via és un flanqueig a l’esquerra per atacar un evident i bonic diedre. Un altre llarg ens portarà a la cresta, fàcil, de roca compacta i de bon gaudi. Una via clàssica molt recomanable a més d’una escalada envoltada d’un gran ambient i solitud, on gaudeixes extraordinàriament.
Temps: de 2 h 30 min a 3 h.

Descens: des del cim seguim per la cresta sense dificultat fins al coll de Culieto, i des d’allà ascendirem a un petit coll situat entre el pic de Contraig i el de Serrader, del coll saltarem cap al vessant N per arribar a l’estany de Contraig i continuarem pel marcat sender del circuit clàssic de la Carros de Foc fins al refugi de l’Estany Llong.
Temps: de 2 h 30 min a 3 h.
Carros de Roc
L'aguda cresta ens porta al darrer llarg de l'Esperó Esmolat (© Quim Farrero)

3a ETAPA
REFUGI REFUGI ESTANY LLONG – REFUGI COLOMINA
Cinquena Agulla de Delui – Via Esperó Esmalta (275 m, V)

Escalar a les agulles de Dellui exigeix molt poca variació de l’itinerari clàssic de Carros de Foc. Sols ens desviarem uns 15 minuts del camí per situar-nos a la base de la paret i en el descens, en tan sols 20 minuts tornarem a ser al camí original, una etapa lògicament rodona.

Primera ascensió: setembre de 1992. C. López, J. Vila, A. Soriano.

Aproximació: senzilla i evident pel bonic camí que condueix a la collada de Dellui. En poc temps ens situarem a peu de via.
Temps: 1 h a 1 h 15 min.

La via: l’Esperó Esmolat és potser una de les vies més boniques de les clàssiques agulles de Dellui. Malgrat que no ofereix una escalada vertical, l’itinerari, en tot moment enganxat al perfil de la paret li dóna una espectacularitat notable. La roca, com és habitual a la zona és noble i sòlida i l’itinerari, lògic i evident. Les proteccions no són abundants però estan al seu lloc. En resum, és una via rodona per a una jornada rodona.
Temps: 2 h a 2 h 30 min.

Descens: la baixada és evident i senzilla. Des del cim ja veiem el camí que condueix a la collada de Dellui i baixa fins al refugi Colomina.
Temps: de 2 h a 2 h 30 min.
Carros de Roc

4a ETAPA
REFUGI COLOMINA – REFUGI JOSEP M. BLANC
Pic de Peguera (2.984 m)(cara NE) – Via Raiers (325 m, V+)

Aquesta jornada no ofereix cap dubte, un cim esvelt, fregant els tres mil metres i amb una via com la Raiers ha de ser un objectiu obligat.

Primera ascensió: 18 de juny de 1986. Albert Cucó i Enric Lucas.

Aproximació: seguim el camí que condueix fàcilment al coll de Peguera, i un cop som al coll, podrem observar l’itinerari de la via en la seva totalitat. Des del coll, baixem pel vessant N i després d’una petita remuntada per una canal ens situem al peu de via. Temps: 1 h 30 min a 1 h 45 min.

La via: la Raiers possiblement sigui una de les millors vies del circuit. Aquesta via ho té quasi tot, bona roca, recorregut evident i elegant, dificultat mantinguda i a més ascendeix a un dels cims més emblemàtics de la zona. A l’escalada, un llarg diedre es combina amb una altra de placa vertical, per trobar-nos després amb una tirada de xemeneia espectacular. Alguns pitons sàviament col·locats ens brinden les pistes necessàries per gaudir de l’estimulant joc de la descoberta de l’itinerari.
Temps: 3 h a 3 h 30 min.

Descens: si no volem fer cim, des de la mateixa bretxa on acaba la via podem agafar el camí que ens porta al refugi Josep M. Blanc.
Temps: 1 h a 1 h 30 min.
L'Eloi al tram superior del fantàstic diedre del Drac de Tumeneia (© Quim Farrero)

5a ETAPA
REFUGI JOSEP M. BLANC – REFUGI ERNEST MALLAFRÉ
Pic de Sobremenestero (2.836 m) – Via Carros de Rock (225 m, V/V+)

Aquesta jornada decidim obrir una via a les parets del Sobremonestero, per tal d’afinar més en la fluïdesa del recorregut. D’aquesta manera no ens apartem de l’itinerari clàssic de Carros de Foc, que passa per la valleta Seca.

Primera ascensió: 12 de juliol 2009. Eloi Callado, Edu Sánchez, Araceli Segarra i Miquel Sànchez.

Aproximació: sortim del refugi seguint la pista per a després anar a l’esquerra i creuar per damunt del mur de l’embassament. A partir d’aquí, un còmode camí marcat per fi tes i cobert d’herbei ens porta fi ns al coll de la Valleta Seca. Des de la collada, baixem en direcció N per un pendent incòmode de pedra petita i sorra. Quan acaba la canal, a l’esquerra, ja podem veure l’objectiu, un evident i bonic esperó en forma de punta de fletxa.
Temps: 1 h 30 min a 2 h.

La via: la nova via resulta interessant. Un itinerari evident i lògic encara que la roca de la part final resulta una mica mediocre a causa de la presència de líquens. Després del segon llarg, l’amplada de l’esperó esdevé una aresta que després de dos llargs més ens porta a un mur final. Un pitó al segon llarg, i un tac de fusta més amunt, ens deixa clar que no som els primers en ser seduïts per l’estètica de la paret. Trenta anys enrere, Josep Baqués i una altre company veren escalar la part baixa de l’esperó, però varen abandonar més amunt i no assoliren el cim. En resum, una via interessant per continuar de forma lògica la travessa.
Temps: 2 h 30 min a 3 h.

Descens: des del cim, seguim la cresta que ens porta novament al coll de la Valleta Seca i des d’allà seguim el camí original de Carros de Foc, farcit de blocs de pedra, que passa pels peus dels Encantats fins al refugi Mallafré.
Temps: 1 h 30 min a 2 h.

6a ETAPA
REFUGI ERNEST MALLAFRÉ – REFUGI D’AMITGES
Encantat Petit (2.748 m)(cara NE) – Via Cerdà/Pokorsky (900 m, V)

Aquesta muntanya és el símbol i dóna el nom al parc nacional que trepitgem. La seva modesta alçada i la mediocritat de la seva roca no són cap obstacle perquè el seu cim sigui el més desitjat de caminants i escaladors. La seva espectacular bellesa n’és la responsable.

Primera ascensió: 29 de juny de 1959. Joan Cerdà i Heinz Pokorsky.

Aproximació: retornem pel mateix camí pel qual el dia abans vam arribar al refugi i retrocedim fins a situar-nos a l’alçada de la base de la paret. Deixem el camí i entre blocs arribem al peu de via situat a l’esquerra de la canal central.
Temps: 45 min a 1 h 15 min.

La via: discorre per l’esquerra de la canal central i ascendeix per un visible esperó. Podríem definir aquest itinerari com de mediocre escalada d’una gran ascensió. Assolir el cim dels Encantats per la Cerdà/Pokorsky és quelcom més que escalar, significa un retrobament amb la història de l’escalada pirinenca. Un al·licient que és més que suficient com per passar per alt les deficiències que pugui presentar l’escalada. Aquí, el granit desapareix i sobtadament ens trobem amb uns esquists de dubtosa qualitat; 900 m d’escalada en els quals la dificultat es concentra en els tres llargs que superen el gran sostre negre.
Temps: 2 h a 3 h.

Descens: de l’Encantat Petit, un parell de ràpels de 50 m ens deixen a l’enforcadura. D’aquí seguim grimpant (III/III+) i fàcilment arribem al cim de l’Encantat Gran. Descendim vers el sud desgrimpant, amb un ràpel i després a peu, on assolim una bretxa; baixem vers l’oest i per un pendent amb grans blocs aconseguim el camí que ve de la valleta Seca. Seguim el camí conegut fi ns al refugi Mallafré; després el camí cap al portarró d’Espot i després d’una hora ens desviem a la dreta seguint les marques que duen al refugi d’Amitges.
Temps: de 3 h a 3 h 30 min.
En Miquel a l'Esperó Esmolat (© Quim Farrero)

7a ETAPA
REFUGI d’AMITGES – REFUGI DE SABOREDO
Agulla Gran d’Amitges (2.665 m)(cara E) – Via El Diedre (130 m, IV+)

La zona d’Amitges és sense cap mena de dubte la que ofereix més possibilitats de tot el circuit per a l’escalada. L’elecció en aquest cas resulta especialment difícil per les moltes i bones possibilitats que disposem per escollir.

Primera ascensió: 1975. René i Marise Lafranque i P. Yvon Kiss.

Aproximació: seguim el camí que porta al coll d’Amitges. Des d’allà és evident arribar al peu de via. Temps: 45 min a 1 h.

La via: El Diedre és la gran clàssica de les agulles d’Amitges. Un diedre perfecte que porta al cim principal d’una forma molt elegant. La roca és esplèndida en tot moment, l’equipament abundant, i l’escalada flueix amb tanta naturalitat com caminar. Arribem al cim sense adonar-nos-en.
Temps: 1 h 30 min a 2 h.

Descens: baixem a peu cap a l’oest. Seguim les fi tes entre blocs i arribem al camí principal que puja al port de Ratera. Des del port seguim les marques fins al refugi de Saboredo.
Temps: 1 h 45 min a 2 h.
Carros de Roc

8a ETAPA
REFUGI DE SABOREDO – REFUGI DE COLOMERS
Punta Estasén (2.769 m)(cara N) – Via Jocs Paralímpics (30 m, V+A1)

Saboredo disposa de bons sectors per a l’escalada esportiva repartits per tota la zona, però les grans parets es concentren a l’E del refugi, i per això un cop finalitzada aquesta ascensió, el més evident i lògic és baixar al port de Ratera i pel GR arribar fins a Colomers.

Primera ascensió: juliol 1992. Albert Betrán i Pitu Trias.

Aproximació: sortim del refugi en direcció E a buscar l’estany Major de Saboredo. Quan arribem a l’estany, el camí ens sorprèn amb un pas natural entre l’estany Major i el Naut de Saboredo, i des d’allà, entre blocs i a vista, arribem a la base de la paret.
Temps: 1 h 15 min a 1 h 45 min.

La via: la via recorre l’esperó central i segueix un gran diedre en diagonal cap a l’esquerra. L’ambient és el clàssic de cara nord. Tètric i fred. Els primers llargs discorren per una roca no massa sòlida i coberta per una mica de molsa. Això i la dificultat sostinguda ens exigeixen la màxima atenció. El pas clau A1 està ben protegit amb un pitó, la qual cosa facilita intentar-lo en lliure. Els últims llargs perden inclinació i l’escalada esdevé més senzilla. Temps: de 2 h a 2 h 30 min.

Descens: desgrimpem un tram curt de la cresta cap al SO i després per una canal baixem de nou al circ de Saboredo. Una diagonal descendent en direcció S ens aproparà al port de Ratera per seguir pel GR 11 fins al refugi de Colomers.
Temps: 1 h 45 min a 2 h 30 min.
Carros de Roc
Aïllament i roca excelent a l'Esperó de Rongbuk (© Quim Farrero)
Carros de Roc

9a ETAPA
REFUGI DE COLOMERS – REFUGI DERA RESTANCA
Agulles de les Mangades (cara S) – Via El Maravilloso Mundo de los Pax (135 m, 6b)

La zona de Colomers ofereix una gran varietat de sectors per a la pràctica de l’escalada, a part de bones plaques per a la pràctica de l’esportiva. Hi ha parets repartides per tot el circ de Colomers ideals per als amants de l’escalada clàssica, però aquestes possibilitats ens aparten molt de l’itinerari lògic de la nostra travessia. Per això escollim una via a l’altra banda del port de Caldes.

Primera ascensió: 5 de setembre de 1993. Xavi Lamas, A. Vilaseca, Mónica Ruiz i Miquel Sànchez.

Aproximació: sortim del refugi de Colomers seguint les marques del GR 11, pugem al port de Caldes, i des d’allà ja es fa visible l’esvelta silueta de les agulles de Mangades. Baixem cap als estanys de Mangades, després del primer estany, deixem de costat el camí i ens enfilem per un fort pendent fins a la base de la paret.
Temps: 1 h 30 min a 2 h.

La via: El maravilloso mundo de los Pax és, amb diferència, la millor via de placa de la zona. Només tres llargs, però absolutament imprescindibles. Els primers 100 m són una perfecta i massissa placa decorada amb petites preses en forma de cigrons i vires de quars que fan de l’escalada un exercici d’equilibri on l’elecció correcta de la presa és imprescindible. Una via per gaudir, amb l’únic inconvenient de quedar-se sempre amb la sensació de voler-ne més. Temps: de 2 h a 2 h 30 min.

Descens: baixem en direcció N, voltem l’agulla i una canal d’herbei que ens retorna a la via, seguim baixant fins a arribar novament al GR 11 i el seguim fins a la Restanca.
Temps: 1 h 45 min a 2 h 15 min.

RECOMANACIONS

ITINERARIS I ESCALADA

La dificultat dels itineraris que nosaltres escollim és en general assequible, encara que cal tenir present que la majoria de les vies són clàssiques i no equipades, la qual cosa implica portar un mínim de material d’escalada i saber utilitzar-lo adequadament. Perquè tot encaixi a la perfecció, escollim seguir l’itinerari en el sentit oposat a les agulles del rellotge, i així només haurem d’afrontar alguna variant del recorregut, tot i que el descens sempre ens deixarà a l’itinerari original més enllà del punt on ens trobàvem en començar l’escalada, integrant així cadascun dels itineraris escalats al trajecte original a peu. Pel que fa a l’escalada pròpiament dita, ens trobarem amb l’escalada clàssica del Pirineu, granit d’excel·lent qualitat, amb l’única excepció dels Encantats, que ens ofereixen esquists.



EL MATERIAL


En previsió a les llargues jornades que farem, haurem de ser molt meticulosos a l’hora d’escollir el material, carregar només allò que sigui just i necessari i tenint sempre en compte que com més difícil sigui l’itinerari, més material necessitarem. Tots els refugis disposen de mantes, amb la qual cosa no és necessari carregar el sac de dormir: amb un sac llençol n’hi haurà prou. Tots els itineraris es desenvolupen en alçada, i la climatologia al Pirineu pot ser molt canviant, per la qual cosa és aconsellable portar un equip mínim en previsió de condicions desagradables.



LA MILLOR ÈPOCA


De juny a setembre trobarem les millors condicions de temps per escalar i a més trobarem tots els refugis oberts. Cal tenir present que durant el mes de juny, i en molts casos, a principis de juliol ens podem trobar neu a les parts més altes, la qual cosa pot alterar els nostres plans en la part referent al material que necessitarem.

MIQUEL SÀNCHEZ

Guarda del refugi Ventosa i Calvell
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES I RUTES RELACIONATS