PIONERES

Columna escrita per la PITI CAPELLA publicada a la revista SORORA número 1

Amb la punta del seu bastó, l’HENRIETTE d’ANGEVILLE escriu a la neu glaçada del cim del MONT BLANC: “Vouloir, c’est pouvoir” (Voler és poder). Som al setembre del 1838 i aquesta aristòcrata alpinista es converteix en la segona dona que arriba al cim. Trenta anys abans havia estat MARIE PARADÍS, la primera. Però, segons relats de l’època, la MARIE va ser més aviat convençuda per fer el cim: d’extracte humil, no tenia la mateixa motivació ni anhel que l’HENRIETTE, una dona de formació liberal i culta. La primera va ser pràcticament arrossegada fins dalt, mentre que la segona sentia un fervent desig de pujar muntanyes i, especialment, l’imponent MONT BLANC, el seu “amant glaçat”. Després d’aquestes pioneres, en vingueren d’altres en fer “primeres femenines”.



Ser pioner en qualsevol àmbit humà implica una gran dosi de convicció, determinació, coratge i atracció pels reptes. Si parlem de pioneres, no podem obviar que aquest repte és doble: obrir camí i ser dona.



Per això, recolzo amb entusiasme la iniciativa de dues dones pioneres que ha fet possible que tingueu aquesta revista a les vostres mans. Una revista en femení, feta per dones i per a les dones, tot desitjant que ens agradi i motivi per igual, dones i homes amants de l’esport i dels valors feministes, que no són altra cosa que una lluita de totes les persones per un món més igualitari i just.
Pioneres han estat (i són) moltes, anònimes o conegudes: dones que han transgredit, que han trencat esquemes i sostres de vidre per fer avançar aquesta societat nostra i propiciar canvis. De vegades, és un camí que es tria per convicció o necessitat. D’altres, simplement, és l’anhel, el desig, el que ens farà trencar motlles.


En l’esport ens hi trobem sovint amb allò de “la primera dona que…”. Quan a l’any 1984 vàrem decidir fer la 1a Expedició Femenina a l’HIMÀLAIA, no ens movia (en principi) un esperit reivindicatiu o de gènere. Simplement, volíem anar-hi i per trobar patrocinadors, proposar una “1a femenina” era una bona opció. Però a mesura que avançàvem en la preparació de l’expedició i, sobretot, un cop vàrem ser a l’HIMÀLAIA, es va fer lloc en nosaltres certa consciència feminista: obrir camí en un àmbit (l’alpinisme) majoritàriament masculí i demostrar que teníem capacitat, que era possible. Ens estàvem empoderant (aleshores no s’utilitzava aquest concepte) i no ho sabíem…
En relació a “l’ambient masculinitzat”, dir-vos, a tall d’anècdota, que vaig ser la primera dona en entrar a l’ECAM (*) en la modalitat d’alpinisme. En la meva promoció (de l’any 1984) vàrem ser 50 inscrits: 49 homes i jo…



Abans d’arribar a l’expedició del 84, hi ha un punt d’inflexió que em marcarà en relació a l’alpinisme: la primera vegada que vaig escalar una gran paret dels ALPS en cordada femenina. Als començaments dels 80, el càmping “lliure” de CHAMONIX era una mena de trobada internacional d’alpinistes i escaladors amb moltes ganes i pocs recursos. Allà vaig conèixer la ROSA que, com jo, havia anat als ALPS amb dos companys. D’una vesprada compartint cerveses i projectes va sortir la idea d’anar l’endemà totes dues soles a escalar a l’AIGUILLE DE PEIGNE. Després d’una nit en vetlla pels nervis i l’emoció, sortíem de matinada, disposades a realitzar el nostre repte. Va ser un dia de complicitats i ànims constants entre nosaltres, de superar dificultats a la paret però, sobretot, de superar aquest “sostre de vidre” sota el qual, dissortadament, de vegades ens instal·lem. Va ser una “primera cordada femenina” que em va obrir un camí per a les properes i on, entenent-nos amb poques paraules, vàrem viure el recolzament i l’ajuda entre dones que fa uns anys van ser batejats com “sororitat”. Ara té nom, però ha existit des que hi ha dones al món.

(*) “ECAM”: Escola Catalana d’Alta Muntanya.

PITI CAPELLA

Primera instructora de l’ECAM en modalitat alpinisme,
i integrant de la primera expedició femenina, del nostre país, a l’Himàlaia.
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTORA