Va ser un dia de març del 1986 en una ascensió al COULOIR DU GAUBE (Vinhamala, els Pirineus) on l’hivern ens va mostrar la seva cara més crua en forma de virulenta tempesta. La intensitat de la nevada i del vent (amb una sensació tèrmica de fins a 40 graus sota zero) va fer que no poguéssim arribar a dalt. Vam quedar bloquejades a la paret mentre va durar la tempesta, més de 48 hores. Al tercer dia, el temps es va encalmar: helicòpters, gendarmes, rescat heroic (totes vam sobreviure!), hipotèrmia greu, congelacions a les extremitats, hospitals. I tornar a la vida, començar de nou pagant un peatge: en el meu cas, la pèrdua dels dits d’ambdues mans.

Amb la perspectiva dels anys, em sento cada dia agraïda i afortunada que, en aquest fràgil joc on es troben la vida i la mort, aquell dia la primera guanyés la partida. Diuen que la vida s’entén mirant enrere i es viu mirant endavant. Anem caminant, aprenent i renaixent alhora: aprenent que viure pot ser una aventura, que el nostre pas és breu i que cada dia és una oportunitat per honrar-la. I aprenent que la veritable força no està en escalar 500 metres sense dits, sinó en la força interior que ens porta a conviure amb el dolor, la pèrdua i els obstacles i acceptar que l’adversitat forma part del regal de la vida.