ESPERANÇA

Columna escrita per la PITI CAPELLA publicada a la revista SORORA número 3

Al mig de l'hivern vaig aprendre, per fi,
que hi havia en mi un estiu invencible

Albert Camus
Les primeres llums del dia ens acompanyen en els preparatius rituals d’una escalada: triar el material, menjar alguna cosa lleugera, poques paraules i gestos orquestrats al voltant d’un objectiu. Som al Pirineu francès, al MIDI d’OSSAU, per escalar la via Sud-Est Clàssica: 540 metres de granit vertical i dificultat mitjana-alta.

Començo els primers metres amb incertesa però amb determinació i amb el suport de la meva companya en aquesta ruta, la ROSA FERNÀNDEZ-ARROYO. Ens fem enfiladisses com sorores sargantanes, tot superant reptes amb un somriure. És un dia que, 34 anys després, està present en mi: la meva primera gran escalada després de perdre els dits un any abans.
Va ser un dia de març del 1986 en una ascensió al COULOIR DU GAUBE (Vinhamala, els Pirineus) on l’hivern ens va mostrar la seva cara més crua en forma de virulenta tempesta. La intensitat de la nevada i del vent (amb una sensació tèrmica de fins a 40 graus sota zero) va fer que no poguéssim arribar a dalt. Vam quedar bloquejades a la paret mentre va durar la tempesta, més de 48 hores. Al tercer dia, el temps es va encalmar: helicòpters, gendarmes, rescat heroic (totes vam sobreviure!), hipotèrmia greu, congelacions a les extremitats, hospitals. I tornar a la vida, començar de nou pagant un peatge: en el meu cas, la pèrdua dels dits d’ambdues mans.

Amb la perspectiva dels anys, em sento cada dia agraïda i afortunada que, en aquest fràgil joc on es troben la vida i la mort, aquell dia la primera guanyés la partida. Diuen que la vida s’entén mirant enrere i es viu mirant endavant. Anem caminant, aprenent i renaixent alhora: aprenent que viure pot ser una aventura, que el nostre pas és breu i que cada dia és una oportunitat per honrar-la. I aprenent que la veritable força no està en escalar 500 metres sense dits, sinó en la força interior que ens porta a conviure amb el dolor, la pèrdua i els obstacles i acceptar que l’adversitat forma part del regal de la vida.
Les meves mans amb dits de vent s’han convertit en les meves mestres i així cada dia aprenc. Però el més important que vaig aprendre aquell hivern és que el millor que tinc és l’amor i l’escalf de la meva família, dels meus amics, de totes les persones que he trobat i trobo en el camí. I que en tota situació, per difícil i fosc que sigui el moment, sempre hi ha una llum d’esperança que ens connecta amb l’estiu invencible que portem a l’ànima.

(A la meva mare, pel regal més gran, per fer de la vida una poesia i per donar-me el seu mateix nom: ESPERANÇA.)

PITI CAPELLA

Primera instructora de l’ECAM en modalitat alpinisme,i integrant de la primera expedició femenina, del nostre país, a l’Himàlaia.
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTORA