EL CAMÍ DE LA RETIRADA DEL COLL D'ARES

ENTRE EL RIPOLLÈS I EL VALLESPIR

Crònica escrita per TXEMA CASTIELLA i publicada a la revista MUNTANYA número 931

Un report sobre la recuperació, senyalització i documentació del camí de la Retirada, que va passar pel coll d’Ares i va unir amb un vincle de solidaritat les poblacions de Molló i Prats de Molló, separades per la frontera.

La caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, anunciava el final de la Guerra Civil i, en aquelles setmanes posteriors, l’inici d’un èxode de milers de persones que buscarien refugi a l’altra banda de la frontera amb França. Els camins de la retirada buscaven els passos més fàcilment transitables i segurs. Així entre gener i febrer milers de soldats i famílies van travessar els punts fronterers -El Pertús, la Guingueta d’Ix a la Cerdanya i Portbou-, però també alguns ports de muntanya que van esdevenir rutes de sortida improvisades. Un d’aquests passos va ser el coll d’Ares (1.513 m) que connecta el Ripollès amb el Vallespir, i les poblacions de Camprodon i Molló amb la veïna Prats de Molló, a l’altra banda de la frontera.
Èxode de civils i soldats pel coll d'Ares el febrer de 1939 (© Creative Commons)

1939: LA FUGIDA CAP AL COLL D’ARES

El 27 de gener, un dia després de la caiguda de Barcelona, les duanes franceses van interceptar tres homes a les muntanyes de Prats de Molló. Era l’anunci de més de 85.000 persones que, en els quinze dies següents, travessarien el coll d’Ares, una xifra impressionant per a un indret tan recòndit i sense carreteres. Una fugida penosa, amb el fred de ple hivern, per camins i corriols costeruts i carregats de maletes i farcells que havien d’anar abandonant. El dia 13 de febrer les tropes franquistes van arribar al coll d’Ares, l’últim lloc de Catalunya que van ocupar. L’escriptor Pere Calders, que tenia llavors 27 anys i estava allistat com a topògraf a l’Exèrcit Popular de la República, va travessar el coll d’Ares el dia 10 de febrer. El seu testimoni dona mesura de la tragèdia personal i col·lectiva que allò suposava:

“Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquell mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç […]. Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç, que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida.”

Exiliat a Mèxic, Calders no tornaria a Catalunya fins a l’any 1962.
Conscients del seu valor històric i testimonial, els ajuntaments de Molló, al Ripollès, i de Prats de Molló, al Vallespir, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Girona, han recuperat, senyalitzat i documentat el camí de la Retirada que va passar pel coll d’Ares i que va unir les dues poblacions, amb un vincle de solidaritat que no s’oblida. Una solidaritat palesa per la ràpida resposta dels veïns de Prats, molts dels quals van pujar fins al coll d’Ares per ajudar a baixar els ferits, així com per les disposicions de l’Ajuntament, que va requisar l’herba i la palla de les granges per alimentar el bestiar que es desplaçava amb els republicans espanyols, va requerir els forners per fer grans quantitats de pa, va subministrar carn, conserves i patates i va obrir els centres que tenia disponibles per als ferits i va improvisar campaments al costat del riu Tec.
El pic del Costabona des del coll d'Ares (© Txema Castiella)

EL CAMÍ DE LA RETIRADA

El recorregut del camí és una oportunitat per conèixer i evocar el que va significar aquell èxode, però també per fer un trajecte de gran bellesa, que uneix les valls de Camprodon i el Vallespir, amb grans vistes sobre el Costabona, el Canigó, el Comanegra i, més lluny, les Alberes. Un recorregut d’uns 14 km, amb 555 m de desnivell positiu i 990 m de negatiu, que es pot fer en unes quatre hores, sense comptar parades. El camí està ben senyalitzat, amb marques grogues a la part catalana i amb pals senyalitzadors a la part francesa. A més, a la part catalana, hi ha diversos plafons explicatius del context històric.

DE MOLLÓ (1.180 m) AL COLL D’ARES (1.512 m)

L’inici del camí és al poble de Molló, una petita localitat de poc més 200 habitants en una situació privilegiada per les seves vistes. Comencem a caminar a la capella de Sant Sebastià, al carrer principal del poble, que seguim per passar davant de la preciosa església romànica de Santa Cecília de Molló, amb una imponent campanar de quatre pisos. Pel carrer davant l’església baixem fins que trobem el ramal d’entrada al poble, on agafem unes escales que hi ha a l’esquerra i que ens duran fins a la carretera C38. La travessem per buscar a pocs metres a l’esquerra el camí que inicia el descens. Passarem per diverses cases aïllades i anirem a trobar, al fons de la vall, el pont i el molí de Can Fumat.

0:15 Travessem el riu Ritort, no pel pont de pedra més antic que sembla convidar-nos-hi, sinó pel gual que hi ha una mica més avall i ja a l’altra banda del riu girem a la dreta per uns prats que ens duran fins a una passera de fusta que hi ha sobre el torrent de Ginestosa. Aviat el camí es tornarà un corriol que va pujant de manera sostinguda per un bosc de pins i boix. A l’esquerra va resseguint en paral·lel el clot de Can Bac, fins que sortim del bosc i anem pujant recte per unes clarianes que ens deixen veure el llom de la carena.

1:00 Tot just arribar a la carena, trobem una pista que agafem en direcció a la nostra esquerra on veiem la Casilla dels carrabiners, un parell d’edificis abandonats i enrunats i, per això, totalment conquerits per la vegetació, una bella imatge del triomf de la natura. El paisatge ara canvia perquè caminarem suaument al llarg de la carena que uneix aquest punt amb el coll Prugent, en una travessa que ens ofereix bones vistes, lluny a la dreta, de la zona de Rocabruna i el seu castell. Lluny també, a l’esquerra, veiem els boscos per on circula la carretera —normalment molt tranquil·la i per on passa ara la ruta de bici Pirinexus— que va al coll d’Ares. Seguim el llom de la carena, passem per la Quera del Boc i baixem fins a un collet on hi ha nou pal indicador. El camí segueix pel vessant dret i ara ens farà perdre alçada fins arribar al coll Prugent.

1:45 El coll Prugent, envoltat per alts cards de muntanya, és el punt des del qual s’inicia la pujada última, rodejant per l’esquerra els boscos de la muntanya de Montfalgars. En menys de mitja hora d’ascens sostingut salvarem els quasi 200 m que ens separen del coll.

2:15 Coll d’Ares. És el punt culminant del camí de la Retirada i un indret privilegiat per les àmplies vistes que ofereix: a la banda catalana, veiem la forma piramidal del cim del Costabona, el poble de Molló al fons de la vall i com a fons la serra Cavallera i el Taga.
Barranc avall del coll d'Ares s'amunteguen, destruïts, els vehicles militars de l'Exèrcit Popular de la República durant la retirada l'any 1939
(© Col·lecció André Alis)

DEL COLL D’ARES (1.512 m) A PRATS DE MOLLÓ (745 m)

Al coll d’Ares hi ha un espai d’aparcament de cotxes, un parell de taules de pícnic, un monument a la Flama del Canigó i l’edifici, malmès i abandonat, de l’antiga duana. Al costat francès, la talaia ens mostra el paisatge de muntanyes suaus del Vallespir. També hi ha un plafó informatiu del camí de la Retirada, amb una antiga fotografia que mostra com barranc avall s’amuntegaven el 1939 els camions i altres vehicles militars que l’exèrcit republicà havia destruït abans d’abandonar-los. Pel vessant espanyol, els enginyers militars havien treballat a correcuita per arranjar una pista que permetés, sobretot, dur els malalts i ferits fins al coll d’Ares, una carretera que desapareixia a la part francesa. Un pal indicador ens assenyala el corriol que descendeix decididament i que, després d’un parell de revolts, ens mena al que devia ser una antiga pista, més ampla i planera. Podem resseguir a la nostra dreta l’altre vessant, la línia dels Pirineus que, després de les Alberes, acaba al mar prop del cap de Creus, una successió de muntanyes i de valls on no es veu cap construcció, talment com si estiguessin verges.

2:30 Trobem en un pronunciat revolt la carretera francesa D115 que baixa del coll d’Ares i la seguim durant 350 m, fins al següent revolt on, a mà esquerra, trobarem de nou el camí, que en pronunciat descens travessa unes feixes i pastures, un lloc des del qual ja podem admirar la majestuosa planta del massís del Canigó, que es va alçant davant nostre. Molt a prop tenim les runes de la capella de Santa Margarida de Colldares. Seguim baixant per anar a buscar un frondós bosc d’avets, que ens donarà ombra i protecció durant un bon tram del descens. Es tracta d’un corriol estret que ens acompanyarà en el canvi des de la carena cap a la vall del Canadell, que dibuixa el trajecte de diversos clots (Flameja, Home Mort, Canadell) que acaben al Tec. En girar cap a aquesta vall destaca a la llunyania la torre del Mir, una torre de guaita i senyals de l’època medieval que corona la carena del davant.

3:15 El corriol, deixant enrere aquest primer bosc, desemboca en un camí més ample, aviat una pista, que seguim cap a la nostra dreta. A mig quilòmetre trobem a la nostra esquerra un rètol que ens indica que cal deixar la pista i agafar de nou un altre corriol estret, que davallarà suaument per un bosc de castanyers i pins, fent atenció perquè en algun tram hi ha un pendent molt pronunciat. Més endavant el corriol es va engrandint i pren forma ja de camí. Trobarem de nou la carretera D115, que travessarem per continuar pel corriol que se’ns obre al davant, cap a l’esquerra. Seguim davallant pel bosc per anar a trobar el fons de la vall. Veurem un antic parc d’aventura, un bosc vertical, que ara sembla en desús i, ben aviat, creuarem el barranc de Comajoan. El camí ara sembla seguir la seva torrentera i ens porta en deu minuts a trobar el pont sobre el Canadell, que salva aquest torrent i ens introdueix a les primeres cases de Prats de Molló.

4:00 Arribem a la plaça del Firal, després de travessar el riu Tec pel pont Nou que salva una bona alçada per unir les dues ribes. El Firal va ser el primer punt d’arribada dels refugiats republicans i on es van instal·lar els primers serveis. Sempre ha estat —com indica el seu nom— lloc de trobada, intercanvi i comerç i avui té una programació de fires (de caça, de bestiar, de gossos) al llarg de tot l’any.
Prats de Molló (© Txema Castiella)

PRATS DE MOLLÓ

Prats de Molló és una població -unida a una altra localitat propera, la Presta, de poc més de mil habitants, però amb gran atractiu turístic i oferta de restauració. Val la pena destinar un parell o tres d’hores per conèixer el seu patrimoni arquitectònic i cultural, en especial la monumental església de Santa Justa i Santa Rufina i el fort de la Guàrdia, que cent metres més amunt domina la vila i la vall, construït per Sebastian Le Preste de Vauban, el mestre de moltes fortificacions franceses, entre elles les de Montlluís i Vilafranca del Conflent. Però Prats de Molló ha quedat, per a la memòria de molts catalans, com la població que va acollir els refugiats aquell febrer de 1939. En el llibre de registres del consell municipal de la població van anotar:

“L’Ajuntament, amb l’alcalde al capdavant, els serveis municipals i la població sencera, en un impuls sublim d’humanitat i una devoció digna de tots els elogis, prenen totes les disposicions per alimentar i allotjar aquesta allau humana. Malauradament, pocs anys més tard, aquesta mateixa ruta hauria de ser utilitzada en sentit contrari per persones i famílies jueves que fugien de la persecució nazi. Avui, el recuperat camí de la Retirada ens permet unir les dues bandes de l’antiga frontera i conèixer dos pobles agermanats.”


MÉS INFORMACIÓ
A la pàgina web de l’Ajuntament de Molló (www.mollo.cat) es pot veure i descarregar gratuïtament un imprès que detalla el recorregut del camí de la Retirada: trajecte, temps i principals fites. L’Ajuntament de Molló organitza algunes sortides col·lectives cada any que permeten fer tot el recorregut i tornar amb autocar. L’altra alternativa seria agafar un taxi a Prats de Molló per tornar fins a Molló.

TXEMA CASTIELLA

(Gijón, 1958) És Llicenciat en Filologia Catalana i màster en Polítiques Públiques i Socials. Amant dels Pirineus i de les muntanyes del país, també ha fet expedicions, amb la seva colla d’amics, una mica més lluny (Toubkal, Kilimanjaro, Ararat, Andes de l’Equador i Perú…). És soci del Centre Excursionista de Catalunya i col·labora periòdicament a la revista Muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR