LA TRAVESSADA DELS TURONS DE BARCELONA

UN ITINERARI URBÀ PER REDESCOBRIR ELS SET TURONS DE BARCELONA

Crònica escrita per TXEMA CASTIELLA i publicada a la revista MUNTANYA número 930

El pla de Barcelona s’estén entre la serra de Collserola i el mar, amb dos rius: el Besòs, i més enllà dels límits de la ciutat, el Llobregat, delimitant l’espai urbà. Però sobre aquest esquema global, destaca un subsistema de turons, al nord-oest de la ciutat, formant una petita anella interior, paral·lela a Collserola. Aquests turons tenen, malgrat la seva alçada modesta, una gran rellevància, no només perquè ofereixen unes talaies privilegiades de la ciutat, sinó principalment i sobretot perquè són una part important del nostre verd urbà.

Barcelona és una de les ciutats més denses del món. En un espai de gairebé 100 km2 convivim més d’un milió sis-centes mil persones, i per això el metre quadrat és tan vital. Contra el que s’ha cregut o s’ha volgut fer creure, la natura forma part viva de la ciutat i cal preservar-la. El turons de Barcelona aporten una part important del nostre verd públic i urbà -ja sigui en forma de parcs, de jardins, de turons, de cobertes verdes o d’arbrat- que contribueix a millorar la qualitat de l’aire i a reduir la contaminació, ens proporciona confort acústic, augmenta la biodiversitat de vegetació i fauna, millora la nostra salut i ens aporta bellesa i gaudi estètic. Estimar la natura ens demana sobretot conèixer, protegir i ampliar la que tenim més a prop, és a dir, en les nostres viles i ciutats. Per això aquests turons -com totes, recordem que el CEC es va fundar en el proper turó de Montgat- són importants.

ELS SET TURONS DE BARCELONA

Tot i que és estèticament atractiu parlar dels set turons de Barcelona, per buscar una semblança amb els famosos set turons de Roma, el nombre no és, però, exacte i està subjecte a diverses interpretacions. A més, tot i que els turons de Barcelona no tenen el glamur de la Ciutat Eterna pel que fa a la mitologia (sobre un dels seus turons romans, el Palatino, es localitza la llegenda de la fundació de la ciutat per la lloba), els superen en alçària: mentre que els turons romans no sobrepassen els 58 m, el més alt dels barcelonins, el turó del Carmel, arriba als 265 m.

Sigui com sigui, l’excursió que us proposem és un recorregut integral pels que convencionalment es consideren els principals turons de Barcelona. Formen una silueta que, vista des de Collserola, recorda l’esquena verda d’un drac. I la majoria ofereixen unes vistes privilegiades sobre la ciutat i sobre el mar, i sobre els seus dos principals perfils (les famoses siluetes urbanes): el de la serra de Collserola i el de la línia de costa. No poden competir amb els miradors de Collserola pel que fa a l’abast de la panoràmica, però per la seva proximitat, brinden una visió més precisa sobre els barris i els principals edificis de la ciutat.

Estem parlant del Turó de la Peira, el Turó de la Rovira, el Turó del Carmel, el Turó de la Creueta del Coll, el Turó del Putxet, el Turó de Monterols i l’invisible Turó de Modolell, que formen una carena imaginària, actuant com a contraforts de la serra de Collserola, de la qual són subsidiaris. Però tot aquests turons estan, de fa molts anys, rodejats per la trama urbana i tenen una història de lluita i defensa de la seva personalitat enfront de la pressió demogràfica i l’especulació urbanística que, intermitentment, els ha amenaçat. L’escriptor i excursionista Estanislau Torres va dir amb amargor, en un reportatge de principis de la dècada de 1970 sobre el que va anomenar ≪Les altres muntanyes≫, que ≪Barcelona no es mereix les muntanyes que té perquè no sap cuidar-les≫. Afortunadament podem dir que la situació avui -sense estar exempta d’obstacles i deficiències- és molt millor i més esperançadora que llavors, sobretot per la reivindicació sostinguda de molts veïns i per l’acció dels diferents ajuntaments democràtics que, en aquests darrers 40 anys, han maldat per preservar-los, millorar-los i facilitar-ne l’accés. Fa més d’un segle, però, que es va iniciar el procés per recuperar antigues propietats privades per a l’ús i gaudi de tothom. El primer mapa de corbes de nivell de la ciutat (Pere García Faria, 1891) ja mostra clarament com la urbanització se cenyia a la plana. D’aquests turons, tres són avui parcs urbans (Peira, Putxet i Monterols), i els tres més alts formen part del projecte del futur parc dels Tres Turons (Rovira, Carmel i Creueta del Coll). Cal dir que la diferència més notable entre els diversos trajectes que hem consultat es localitzen en el Turó de la Peira (per alguns no forma part del mateix sistema de turons que la resta) i per la inclusió o no del Turó de les Tres Creus (parc Güell), que també es considera de vegades un estrep que formaria part del turó del Carmel. En qualsevol cas, aquí hem optat per incloure els sis principals turons que formen una silueta ben clara entre el pla de Barcelona i la serra de Collserola.

Un recorregut de 12,6 km, amb un desnivell acumulat de pujada de gairebé 500 m, que pot fer-se en quatre hores i que constitueix una de les travesses urbanes més atractives. Ja sigui pels veïns de la ciutat, com pel visitants forans, aquest trajecte permet apropar-nos a Barcelona des de perspectives insospitades i conèixer alguns indrets destacats de la seva història natural i política. I fer-ho de la millor manera possible, caminant, també ens servirà per recordar que moure’s a peu és la forma més sostenible i saludable de desplaçar-se per la ciutat, les distàncies de la qual permeten en molts casos caminar més del que ho fem. El trajecte que proposem trepitja quatre districtes de Barcelona (Nou Barris, Horta-Guinardó, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi) i barris amb moltes diferències socioeconòmiques i urbanístiques. Té l’avantatge, a més, que tenim transport públic al punt de sortida i a l’arribada.

Voldríem continuar així el treball que va fer l’any 1997 el soci del CEC Lluís Willaert , amb un interessant reportatge (≪Una excursió pels turons de Barcelona≫) que era una invitació a conèixer millor alguns dels turons barcelonins.
A la part inferior esquerra, Turó de la Peira i al seu darrera Nou Barris,
Collserola i, al fons, el Montseny (© Txema Castiella)
Turó de la Rovira
(© Txema Castiella)

EL TURÓ DE LA PEIRA (140 m)

Iniciem el trajecte a l’estació del metro de Vilapicina, per la sortida del carrer Canfranc. Des del passeig de Fabra i Puig, on som, el carrer Canfranc és el primer que trobarem a la dreta. Pugem per les escales i arribem fins a la cantonada amb el carrer de Travau, que agafarem a l’esquerra i seguirem fins al final, on trobem una de les entrades al parc del Turó de la Peira. És fàcil deduir els camins que ens portaran cap amunt, encercant el turó fins arribar (15 min) a un ample mirador, coronat per una enorme creu de ferro.

Els terrenys del que avui és un parc formaven part d’una antiga pedrera de propietat privada, que passà a mans públiques durant la Segona República, obrint-se a la ciutadania el 1936. Malgrat que l’especulació i el desarrollismo de la dècada de 1960 el van anar tancant cada vegada més amb edificis i construccions, el turó ha mantingut personalitat, amb una forma cònica que va fer pensar que podia tenir origen volcànic. El 2007 es va fer una rehabilitació integral que li ha donat l’aspecte actual, amable i atractiu. El Turó de la Peira ha donat nom al barri que l’encercla i que pertany al districte de Nou Barris. És un oasi de tranquil·litat, amb un bosc de pins a la vessant nord i una flora mediterrània molt diversa pels altres racons (palmeres, oliveres, eucaliptus, xiprers, atzavares…), que la fan un bon hàbitat per diverses espècies d’ocells. Del mirador estant es pot contemplar una sorprenent, per propera, panoràmica de la serra de Collserola i els barris d’aquell vessant (Horta, Vilapicina, Vall d’Hebron i Montbau…). També hi ha una bona visió del mar i, des d’aquí, s’albira molt bé, en direcció oest, el Turó de la Rovira, la nostra propera fita.

EL TURÓ DE LA ROVIRA (262 m)

Anem a buscar la sortida del turó tot baixant en direcció nord, per un camí que va flanquejant una pineda, amb algunes àrees de pícnic amb taules i font. Sortim al carrer Vall d’Ordesa, que agafem en direcció esquerra fins trobar els jardins de Tiberio Ávila i baixarem per les seves escales, creuant de nou el passeig Fabra i Puig i seguint per un altra tram d’escales que ens porta a una petita zona enjardinada, amb un bust del poeta gallec Castelao; de seguida trobem, a la nostra esquerra, el carrer Duero. Aquesta és una via tranquil·la, amb el trànsit pacificat i amb moltes casetes baixes que, després de passar la bufona plaça Bacardí, travessa el barri de Vilapicina fins a arribar al passeig Maragall, que travessem per trobar enfront nostre el carrer de la Font d’en Fargues. La denominació prové de la propera Masia Can Fargues, una gran construcció medieval amb torre de defensa i avui Escola municipal de Música. Anirem pujant de forma sostinguda pel llarg carrer que, flanquejat per algunes elegants torres modernistes de principis del segle XX arriba fins a l’indret de la Font d’en Fargues (51 min), que dona nom no només al carrer sinó al barri, situat ja al districte d’Horta-Guinardó. L’any 1900 es va inagurar una singular gruta que protegeix la font i es va construir un quiosc modernista, un indret que va assolir una gran popularitat en aquells moments, esdevenint centre de trobades polítiques i de cites amoroses. Una cobla popular, que recollien Fabra i Huertas Clavería, en deixava testimoni:

Anant a la font d’en Fargues
vaig conèixer el meu promès…
Noies que voleu casar-vos,
el provar no costa res.


Més tard es va construir un restaurant que també era freqüentat pels veïns de la zona. Avui, però, aquest bellíssim racó està abandonat. L’edifici del restaurant es va derruir i la gruta de la Font està tancada, en espera d’una nova revifada.

Sortim de la Font d’en Fargues pujant un primer tram d’escales amb barana de fusta i girem a l’esquerra per agafar l’entrada a una pista amb cadenat, per impedir el pas dels cotxes: ja som a l’interior del Parc de la Font del Cuento, un dels vessants del Turó de la Rovira. Seguirem ascendint fins que trobem una primera esplanada des de la qual retrobem les vistes sobre la ciutat i el mar al fons. Deixem la pista i agafem pel camí que travessa pel mig del bosc, creuem una altra pista i seguim sempre pel camí que segueix la carena, que desemboca directament a l’inici del carrer Marià Lavèrnia, a la part més alta de la carena, un carrer de poble amb casetes i torres baixes, ara ben urbanitzat i on arriba el bus 119. Recorrem aquesta travessia, on també hi ha una font pública, i arribem ja al cim del turó de la Rovira (1 h 15 min).

Es tracta d’una extraordinària balconada i, gràcies a la remodelació del 2010, és una de les noves atraccions turístiques de Barcelona, molt present ara en anuncis i xarxes socials. Els turistes arriben fins aquí -un fet impensable fa pocs anys- per contemplar les magnífiques vistes de la ciutat, que abasten els dos perfils -el marítim i el de Collserola- en tota la seva amplitud. El tòpic que la ciutat s’estén als nostres peus es fa aquí realitat, i la capital, la gran encisera, que cantà el poeta Maragall, mostra amb coqueteria la seva trama urbana, la racionalitat de l’Eixample, la vitalitat dels barris, la bigarrada densitat del casc antic i algunes de les icones retallades sobre la línia de costa: la torre Glòries, la Sagrada Família, l’Hotel Arts o la torre Mapfre al Port Olímpic, l’Hotel Vela, la muntanya de Montjuïc…

Un altre atractiu d’aquest turó és que va albergar les bateries que l’exèrcit republicà va construir per defensar la ciutat dels atacs aeris italians, precisament per disposar d’una visió 360º, i encara s’hi poden veure els búnquers i altres espais militars. Ara, aquest espai s’ha museïtzat i es poden visitar les diferents dependències, en les quals el Museu de Història de Barcelona hi ha instal·lat plafons explicatius, tant d’aquell episodi com de la història del barri dels Canons, en el vessant immediatament inferior, on, en la segona meitat del segle passat es van construir un gran barri de barraques. Plafons i fullets donen una lectura pedagògica i instructiva per aproximar-nos, més enllà de les panoràmiques, a l’essència de l’esperit protector o genius loci d’aquest indret.

EL TURÓ DEL CARMEL (266 m)

Des d’aquest cim es veu perfectament el següent objectiu, el Turó del Carmel, però hem de fer atenció perquè no seguirem la carena, com semblaria intuïtiu, sinó que entre l’última bateria i un dipòsit d’aigua trobarem un pas estret que ens porta a unes escales per les quals baixarem zigzaguejant fins a trobar el carrer Mulhberg, que té una entrada a l’àrea. Seguim baixant per aquest carrer fins a arribar al popular Bar Delicias, un lloc conegut sobretot pels seus aperitius i tapes, amb una terrassa al carrer des de la qual, un dia llunyà, es podia veure tota la ciutat. Ara els altíssims edificis de Vista Park tallen tota la perspectiva, però el lloc continua sent molt freqüentat i va quedar immortalitzat, a més, en la coneguda novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa, perquè en aquell bar hi anava sovint el Pijoaparte, protagonista de la història.

Just davant del Delicias creuem el semàfor i anem a buscar les escales que pugen cap a l’església, l’antiga ermita i santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, que va donar nom al barri i que ara és la seva parròquia. Després del primer tram d’escales, i abans d’entrar al recinte de l’església, hem de trobar un petit corriol que surt en direcció esquerra i que comença a ascendir cap al cim. Seguim sempre al costat del mur que tenim a la nostra dreta, amb un camí que va aprofitant les roques de la muntanya. Passarem al costat de la petita ermita blanca de la Mare de Déu de Fàtima. Ja veiem el cim del turó: es tracta d’una zona pràcticament sense arbrat, per això també era coneguda com la muntanya Pelada. Som en el més alt i natural de tots els turons, en el sentit que la zona no està ni urbanitzada ni enjardinada (tant és així que al Google Maps no hi apareix pintat de verd!). Quan hi arribem (1 h 55 min) la panoràmica és també excepcional i la tranquil·litat -en no tenir l’atractiu turístic de la Rovira- absoluta. Un lloc ideal per contemplar la ciutat i abandonar-se en els pensaments i els records que suscita. De nou, la visió 360º és incomparable. Al davant veiem el parc Güell, una de les ramificacions del turó, i quan mirem al darrere, veiem entre nosaltres i la serra de Collserola la propera fita, el Turó de la Creueta del Coll, del qual només ens separen uns pocs carrers del barri del Coll i Penitents.
Turó del Carmel i Turó de la Rovira (© Txema Castiella)
Turó de la Creueta del Coll i antiga pedrera (© Txema Castiella)

EL TURÓ DE LA CREUETA DEL COLL (245 m)

Deixem el Turó del Carmel trobant un camí que surt des del cim en direcció nord, mirant cap a Nou Barris, i baixar per un corriol que recorre la carena, fins a arribar a un sender més ample, que agafem a l’esquerra per anar a trobar el carrer Coves d’en Cimany, pel qual baixem fins a trobar el carrer del Santuari, que connecta la part alta dels barris del Carmel i del Coll. Girem per aquest carrer a l’esquerra i aviat trobem la plaça Salvador Allende, on un bust recorda el popular president xilè, i passem per davant del Centre Cívic del Carmel. Al final ens trobem amb el passeig Mare de Déu del Coll, que travessem i agafem cap a l’esquerra, prenent el primer carrer -Lorda- que puja fins a trobar el segon a l’esquerra, el carrer de Morató, amb casetes baixes i un aire tranquil de poble. Al final trobem un tram sense asfaltar i agafem la pista que continua en lleu pujada per l’esquerra. Un cop a dalt del carrer, passada la primer caseta blanca, hem de parar atenció i trobar a l’esquerra uns esglaons que porten a un estret passadís que ens deixarà a la carena de la Creueta del Coll. Seguim el corriol cap a la dreta, al costat d’una barana de fusta que protegeix del penya-segat que hi ha a l’altra banda i ens deixa, en pocs minuts, al cim del turó (2 h 40 min), un petit mirador amb una gran creu de ferro.

Les vistes aquí també són generoses, especialment mirant cap al nord perquè som al punt del nostre recorregut més proper a la serra de Collserola, a la falla que connecta els turons i la serra. Al peu de Collserola veiem el barri de Sant Genís dels Agudells i, una mica més enllà, l’Hospital de la Vall d’Hebron. Al fons, es percep perfectament el cim de La Mola. El turó va ser utilitzat fins al 1970 com una pedrera, que el va buidar completament en el vessant que mira a la ciutat. A sota de l’alt penya-segat que s’ha creat, el 1987 s’inaugurà el parc de la Creueta del Coll, dissenyat pels arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay, que ofereix un bon espai de lleure als veïns de la zona. Paga la pena visitar-lo expressament per poder veure una gran escultura de Chillida, Elogi de l’aigua, suspesa sobre l’estany. És un lloc poc conegut per molts barcelonins, però que respira tranquil·litat i bellesa.

Resseguirem la carena que fa un cercle sobre els penya-segats creats per l’antiga pedrera, talment com si envoltéssim el cràter d’un volcà, sempre pel costat dret de la barana de fusta que protegeix del desnivell existent i que faria molt perillosa qualsevol caiguda. En acabar aquest corriol, baixarem pel camí que travessa el bosc per anar a buscar, a la dreta, l’entrada que hi ha al parc de la Creueta del Coll al carrer Castellterçol, que agafarem de baixada cap a l’esquerra, fins a trobar de nou el passeig Mare de Déu del Coll que havíem travessat abans. Deixem enrere el turó de la Creueta del Coll.
Vista des del Turó del Putxet (© Txema Castiella)

EL TURÓ DEL PUTXET (183 m)

Baixem per la Mare de Déu del Coll fins a trobar el pont de Vallcarca, un elegant viaducte de formigó armat que salva l’antiga riera i uneix els barris del Coll i del Putxet. Per ser un pont urbà, té l’aire poètic dels ponts de veritat, aquells que salven accidents naturals. A l’altre costat hi ha el carrer de la República Argentina, que creuem directament per enfilar el carrer de Claudio Sabadell, que té la característica de ser un carrer només d’escales: mecàniques a l’esquerra, per qui vulgui descansar, i de pedra a l’altre costat. Ens duen fins al carrer de Portolà, pel qual girem a la dreta fins a trobar, primer a l’esquerra, el carrer de Marmellà, que pugem i que ens deixarà ja a l’entrada dels jardins del Turó del Putxet. Dintre del parc enfilem les escales que anem trobant i que de manera directa i intuïtiva ens duran fins a una primera esplanada, amb bancs i una font. Seguint la pista que puja en pocs metres ens deixa al punt més alt del turó (3 h 15 min).

El Turó del Putxet està situat en una tranquil·la zona residencial, que es va començar a urbanitzar cap al 1870 amb la construcció de torres per part de la burgesia barcelonina que sortia de la ciutat vella. Un ≪bosc ordenadament enjardinat≫, com el qualifica el web municipal, aquest turó és, malgrat els seus importants desnivells, una zona molt utilitzada pels veïns dels barris del Putxet i el Farró. Les vistes són també boniques des d’aquí, però molt més urbanes, perquè està, com li passa al proper Turó de Monterols, totalment integrat en la trama urbana. I malgrat això, o precisament per això, aquest bosc enjardinat té una delicada bellesa, amb cedres a la part alta, vegetació mediterrània (oliveres, alzines, acàcies…) i altres espècies més singulars com les tipuanes o les sòfores. El Turó del Putxet també és resilient. L’any 1917 va ser inclòs en la planificació de zones verdes de la ciutat, després va patir mossegades de la golosa especulació. El 1970 l’Ajuntament va expropiar els terrenys actuals i va obrir el parc i el 2011 va gaudir d’una nova ampliació, amb 1,2 ha noves de zona enjardinada. Precisament descendirem pels camins amables, però de pronunciada baixada que, en direcció mar, van serpentejant fins a unes amples escales que ens deixaran al carrer Manacor. Agafarem aquest camí pujant cap a la dreta i vorejant els jardins d’aquesta última ampliació.

EL TURÓ DE MONTEROLS (127 m)

Seguim fins al final del carrer de Manacor i deixem el parc, baixant pel carrer de Cadis per anar a trobar el carrer del Putxet, que desemboca en la transitada ronda del Mig. La creuem pel primer semàfor i anem a trobar a l’altra banda el calmat carrer de Ríos Rosas, que acaba al carrer de Pàdua, que prendrem a la dreta per anar a trobar el concorregut carrer de Balmes. El creuem tot recte i veiem les escales que, des de la parada dels FCG de Pàdua, pugen fins al carrer d’Atenes, per uns petits jardins on hi ha una escultura del Timbaler del Bruc. Creuem el carrer d’Atenes i seguim escales amunt fins a trobar el carrer de Valls i Taberner, que agafarem a la dreta fins a l’amagada plaça Boston. Allà, el primer a l’esquerra és el carrer d’Herzegovina, un passatge curt però molt elegant, flanquejat per vistoses moreres a banda i banda, al final del qual ja trobem l’entrada al parc de Monterols. Agafant un camí que surt a l’esquerra anem seguint les sendes que, de forma intuïtiva, ens porten al punt més alt (3 h 45 min). Un encreuament de camins que no té massa glamur ni les vistes esplèndides que hem gaudit en els anteriors turons. Estem, de nou, encerclats per alts edificis que arriben ben bé fins a les tanques del parc.

Però el parc de Monterols -que això és ara, en definitiva, el turó- és un preuat oasi de calma i recolliment enmig d’una zona no només molt habitada, sinó propera a grans vies de trànsit rodat (ronda del General Mitre, Balmes, Muntaner…). Conegut a principis del segle passat com Turó d’en Gil, nom de l’antic propietari, de nou l’Ajuntament va comprar els terrenys i es va obrir com a parc públic el 1947. Hi ha racons que conviden al repòs i la lectura, envoltats per grans arbres, entre els que destaquen xiprers, alzines, pins i margallons, i plantes aromàtiques.

Buscarem la sortida que ens porta, baixant per unes escales, al carrer Gualbes. Aquí s’acabaria el nostre recorregut pels principals turons de Barcelona. Però des del carrer Gualbes veiem, tot just a l’altra banda del carrer Muntaner, una petita plaça. Travessarem el carrer Muntaner, en un lloc que té una certa màgia, perquè ens ofereix un retall de mar al fons de tot, i que els cotxes que venen de la part alta de la ciutat troben com una aparició, perquè el carrer fa un canvi de rasant. Segurament aquest desnivell té a veure amb l’anomenat Turó d’en Modolell, que tindria 108 m d’alçària, un dels estreps del de Monterols, però avui totalment invisible i sepultat sota l’asfalt i els edificis de la ciutat. Aquest turó estaria situat una mica més enllà de la plaça que hi ha l’altra banda, la plaça Adrià, en record del emperador romà que va recrear magníficament Marguerite Yourcenar en les seves Memòries d’Adrià. La plaça acull també una singular escultura en memòria del dirigent demòcrata-cristià, Manel Carrasco i Formiguera, que fou afusellat a Burgos l’any 1938, amb unes paraules seves al terra. Si baixem pel carrer de Santaló, en pocs minuts trobarem l’estació de Muntaner del Ferrocarrils Catalans, on acabem aquest itinerari pels principals turons de Barcelona.

TXEMA CASTIELLA

(Gijón, 1958) És Llicenciat en Filologia Catalana i màster en Polítiques Públiques i Socials. Amant dels Pirineus i de les muntanyes del país, també ha fet expedicions, amb la seva colla d’amics, una mica més lluny (Toubkal, Kilimanjaro, Ararat, Andes de l’Equador i Perú…). És soci del Centre Excursionista de Catalunya i col·labora periòdicament a la revista Muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR