Search
Close this search box.

AQUELL VOL DE PAPALLONES

AMICS, MOMENTS I ESCALADES

Extracte del llibre ‘AQUELL VOL DE PAPALLONES’ escrit per EDU SALLENT (Ediciones Desnivel)

Què passa quan algú aplega centenars d’amics, milers d’aventures i un munt de muntanyes? Quan crea una «escudella» amb adrenalina, passió, complicitat, amor, nostàlgia i motivació? El resultat són pàgines i pàgines a vessar de sentiments en forma de paraules. UN LLIBRE. La representació d’una història alegre, real i entrenyable de la vida d’un escalador, en què els protagonistes són els amics, autèntics, incondicionals i necessàriament vitals. Sense ells no hi hauria història: el guió està escrit pels moments més trepidants i l’escenari són aquelles escalades que no s’obliden mai. Des de les cuines soterrades fins als cims més alts, emprendrem un viatge romàntic i apassionant que ens farà experimentar el plaer del crepuscle, l’escalforeta de l’amistat, l’olor del romaní, l’aspror de la roca conglomerada, el vol del còndor i les frustracions més humanes. Tot això, escrit en un llenguatge proper, fresc i espontani. Entre aquestes pàgines, a més de descripcions detallades sobre rutes que solquen parets, cims i muntanyes de tots els nivells, anirem descobrint un altre relat que va començar entre línies, tímidament. Un relat sincer que s’anirà despullant una mica més a cada paraula. Uns escrits que aniran brotant com violetes que piquen l’ullet al sol de la primavera.

* * * * *

A totes aquelles papallones
que han pintat de colors les muntanyes,

I la meva anima.
– L’ESCALADA PERFECTA –
PUC SENTIR EL VENT per damunt del meu cap. El pendent vertical i gelat va perdent inclinació. El paisatge, passa a passa, grampó a grampó, es va obrint.
Llavors, em frego els ulls.
Els companys em criden des de més avall.
—Edu! Ja la veus? És com a les fotos? —em pregunten, impacients.
M’he quedat palplantat i mut. No tinc paraules. No puc tancar les parpelles. No havia vist res semblant en tota la meva vida. M’agradaria tocar- la per saber si és real. Em pessigaria perquè això no sigui només un somni. Però porto massa roba al damunt per pessigar-me i per somiar. És real.
Poc després apareix el casc d’en Miquel protegint uns ulls esbatanats. I, finalment, en Quim.
Tota ella és pura fantasia. És la més bonica.
En quítxua I n’hi diuen Allpa mayu (allpa, terra , i mayu, riu ).
«Marc i Toni, que esteu pendents allà al fons al campament base, m’agradaria deixar-vos els meus ulls en aquests moments. M’agradaria que poguéssiu veure això. M’agradaria compartir-ho i abraçar-vos tant i tant fort com ho estem fent ara mateix amb en Quim i en Miquel», em dic a mi mateix enmig del silenci.
Fa vent però anem ben abrigats. Això permet que, malgrat que la temperatura és força baixa, ens puguem asseure tots tres junts a l’altre costat del coll. I en el silenci més regalat ens limitem només a mirar. Només s’escolten les nostres tres respiracions encara agitades: no sabem si de cansament, d’alçada o d’eufòria. Segurament una mica de tot.
Sis ulls fixats en la meravella més gran de la Terra. Supera de llarg i d’alt totes les que l’home s’ha atrevit a construir. Quin plaer d’espectacle. Tres seients VIP a primera fila per contemplar aquesta tarda la posta de sol que segurament farà esclatar de colors la paret oest de l’Alpamayo.
Deixem de badar, ens alcem i busquem un racó una mica arrecerat per muntar-hi la tenda on passarem les properes dues o tres nits.
No deixem de pensar en els nostres dos companys de baix al campament base. Però malgrat la forta distància que ens separa i els distints paisatges que contemplem els uns i els altres, els sentim a prop. Fins i tot hi ha moments que ens fan una mica d’enveja sana… Avui segur que soparan molt millor que nosaltres i dormiran més bé.
Cada vegada que m’enfilo a alguna muntanya d’aquestes tan altes i hi ha companys que esperen al campament base sento com mai la sensació de formar part d’un equip. El fred de les muntanyes gelades sembla que ho hauria de refredar tot. Però amb això no se’n surt. Amb aquesta escalforeta és impossible. No hi té res a fer. Ni quan alguns estem escalant amunt, lluny del camp base.
Les muntanyes no hi entenen, de cracs humans. Elles decideixen si hi pujaràs o no. Decideixen els moments que viuràs. Decideixen si hi arribaràs o no. Sempre, sempre tenen l’última paraula. Hi ha qui n’hi diu déus. Jo, simplement, les anomeno muntanyes. Això sí, reconec i venero la seva divinitat, grandiositat, bellesa, majestuositat i… ui, ui, ui… que ja m’embalo!!!
Res. Que és genial ser aquí a dalt.
Una vegada muntada la tenda ens traiem tot el material d’escalada del damunt. Amunteguem tots els «ferros» a un costat, a fora. Un munt de piolets, grampons, arnesos, cordes, mosquetons i cargols de gel faran bivac aquesta nit.
Llavors encenem l’altra escalforeta. Veig que aquesta historia anirà d’escalforetes! Comencem amb el ritual més sagrat de la vida en un camp d’altura: el de fondre neu sense parar amb el fogonet.
Al camp base, a aquesta primera hora de la tarda, els companys segurament també es troben reunits al voltant de la taula de la tenda-menjador. Potser prenent un té o un cafè o, si estan de sort, un tapet de whisky… (Enveja sana altra vegada…). Però el que segur que no hi falta són les converses animades, perquè les rialles, amb en Toni Muns, estan assegurades; avui acompanyades de l’humor subtilment irònic d’en Marc i de les històries andines que els deuen explicar en Florencio i l’Humberto.
Aquests últims, els companys peruans que ens acompanyen, són per a nosaltres un apreciat tresor a l’hora de venir a gaudir d’aquestes muntanyes estèticament tan perfectes; d’aquestes vertaderes piràmides de gel que apunten cap al blau safir. I és que, a més, van acompanyades d’una gent magnífica que ens cuida d’allò més bé als camps base. Per acabar d’arrodonir-ho, parlen castellà. Nosaltres també en sabem i això aporta una insuperable riquesa a les hores viscudes enmig de la tranquil·litat de la nostra «llar» de colors als peus d’aquestes muntanyes. Perquè una expedició de cinc amics no va només de fer un cim. És clar que el cim esdevé el punt culminant de molts somnis. És el vèrtex magnètic que ens sedueix fins al punt de creuar mig món, atrets pel seu poder. I podem sentir a cada moment el seu cant de sirenes. Ho ha aconseguit en tots nosaltres. Això és el més genial de tot. Quan tots cinc viatgem mig endormiscats en avions eterns, aguantem pel·lícules totalment surrealistes dins d’autocars que creuen els Andes enmig de paisatges nevats a ves a saber quina altura, quan ens disputem qui dorm amb qui en els hostels de capitals i poblets…
Quan tots cinc ens en fotem de nosaltres mateixos i de retruc també d’alguns dels d’aquí Perú, que estan tan grillats com nosaltres!
El cim és una part només d’aquest viatge. Important però no essencial. És clar que si el trepitgem ens farà molt feliços. Però volem viure i assaborir cada moment al màxim. Cada experiència que vivim, cada instant que passa hem après a valorar-lo com si fos l’últim. Potser, com que tots cinc som pares amb canalla —entre tots cinc hem deixat dotze fills i filles a casa—, i tenim el temps limitat per gaudir de les nostres estimades muntanyes, hem après a valorar el més mínim detall. A fer-nos feliços qualsevol moment. A apreciar la tranquil·litat que només es pot gaudir quan ets tu i la muntanya. Sols.
L’experiència de ser pares també ens ha enriquit a l’hora d’apreciar tot l’entorn que estem contemplant en aquests moments, aquí dalt, a cinc mil tres-cents metres d’altura i envoltats de paisatges solitaris i completament blancs. L’escalforeta de pensar i recordar els de casa fa que aquesta neu i aquest gel no siguin tan freds. També fa que activem més tots els sentits i que siguem més conscients de fins on ens la juguem.
Amb quasi quaranta anys m’adono que guanyo molts moments a la vida per poder gaudir d’aquests dies de camps d’altura, parets escarpades, cims blancs i escalades amb els amics que es poden comptar amb els cinc dits de la mà. I que aquestes muntanyes són un retroaliment per viure un munt d’altres moments que semblen talment altres vides. Quan soc aquí dalt, mentre gaudeixo del millor espectacle, els sentiments se’m barregen. I la paret oest de l’Alpamayo, ja pintada amb els colors ocres de la tarda, rep l’escalforeta de les nenes cridant-me que vagi amb elles allà on trenquen les ones en alguna platja d’aigües turqueses, com les de prop de casa.
Quan escolto el silenci d’aquesta gran solitud andina, també puc sentir, enmig d’una agradable i càlida llunyania, les nenes cantant a pulmó dins la Citroën C15 mentre ens dirigim… és igual on.
Avui, silenci és el que es desprèn de tot arreu aquí, al Camp del Coll. Estem completament sols. Increïblement sols! En una muntanya tan concorreguda i famosa com aquesta… trobar-nos amb aquest silenci és el millor regal de tots. Gràcies, Allpa mayu!!!
Cada cinc minuts ens fem fotos davant d’aquesta meravella. Quan canvien les clarors, quan es mouen els núvols, quan ens movem nosaltres, quan ja fa quatre minuts que no ens fem cap foto…
I ens l’anem mirant. Amb admiració. Amb respecte. No hi escatimem mirades. Intentem desxifrar els seus secrets. Estudiem la ruta que demà provarem d’escalar, si ens deixa Ella, és clar.
Tots tres ens trobem bé físicament. De cansats, no gaire. Ens sentim ben adaptats a l’altitud. Ben aclimatats. Però en Miquel Vilaró ha pujat amb la intenció d’acompanyar-nos fins aquí, al camp d’altura. Es troba bé però ell ja venia amb aquest objectiu. Ens esperarà, a en Quim Bretcha i a mi, fins al nostre retorn de l’escalada. Nosaltres, per la nostra banda, donem un valor altíssim a la seva valuosa presència aquí a la tenda. Segur que baixarem molt cansats del cim i saber que hi ha algú esperant-nos… esdevindrà la millor escalforeta.
Tenim molt clar que la jornada de demà serà esgotadora. Des que vam sortir de casa que no hem dormit mai a la mateixa altitud. Fa només quatre dies érem a Lima, a zero metres sobre el nivell del mar. Avui som a cinc mil tres-cents. I per demà ens espera l’escalada de la paret oest per la via Directa francesa. Cinc-cents metres d’escalada en gel i neu gelada i amb inclinacions que arriben a la verticalitat dels 90o. Ja cal que ens ho estudiem bé. És per això que no li traiem els ulls de sobre en tot el que queda de dia.
El crepuscle és tan fantàstic com ens havíem imaginat. No podia ser d’altra manera davant d’aquesta meravella. Ni el mateix sol gosaria fer-li un lleig.
Ocres, ataronjats, rosats, violetes…
Abans de ficar-nos definitivament dins la tenda anem a treure el nas tot «passejant» fins a l’altre vessant del coll. El fons de la vall ja es troba submergit sota l’ombra de la tarda. Intuïm els puntets vermells que dibuixen les tendes del camp base, enmig del prat de flors, a aquesta hora ja tancades per protegir-se de la glaçada de la propera nit.
Bona nit, camp base.
Tit, tit… Tit, tit… Tit, tit…
Uff! Ja era hora! Ja no podia aguantar més. Són dos quarts de quatre de la matinada. Estic fart d’estar aquí estirat. El mal d’esquena m’està matant. Una setmana abans d’agafar l’avió vaig quedar pinçat de l’esquena. La Cristina, la fisio, amb les seves mans màgiques, va crear el miracle. Segurament sense el seu treball no hagués ni pogut asseure’m tantes hores per travessar l’oceà Atlàntic. Però avui, aquí dalt, dormir damunt del gel amb tres amics entaforats en una tenda de dues places no hi ha ajudat gaire.
Lentament, com sempre, quan ens trobem a més de cinc mil metres, ens anem despertant en plena foscor. A l’interior de la cúpula blanca esculpida per la gebrada els diàlegs són breus i somnolents. El nostre pobre cervell no dona per a més. Me l’imagino a ell també cobert de la fina capa de glaç brillant (no és que gaudeixi d’un cervell brillant, és que me l’imagino més aviat cristal·litzat i lent).
Posem en marxa el petit fogonet i preparem un te. En Miquel, tot i que no ens seguirà en l’escalada paret amunt, també es desperta i amb un gran gest de solidaritat esmorza amb nosaltres. Esmorzar? Ha, ha! A més de cinc mil metres d’altura, a les quatre de la matinada i amb el cervell enrampat, poca cosa passa per la gola resseca i encarcarada.
Ens vestim d’alpinistes enmig d’esbufecs i gemecs, intentant de no tombar el te calentó que s’està preparant. En Miquel ens anima constantment.
Són les paraules màgiques que actuen com el millor anticongelant. Nosaltres les hi agraïm. Però el neguit de sempre, el que preveu que se’n cou una de grossa, el d’abans de sortir de la tenda en plena nit per encarar-nos amb la paret i escalar-la, escurça els nostres comentaris. Les bromes són tan postisses com absurdes. Sempre és així.
El mateix neguit no deixa de repetir-nos que ha arribat el dia! Avui intentarem escalar la muntanya dels nostres somnis. Avui això no és una expressió típica i tòpica. No. Realment som als peus de la muntanya perfecta, aquella que habitava als somnis d’uns joves adolescents que descobrien que al món hi havia la joia perfecta. D’una bellesa quasi irreal. Avui serà el gran dia?
En sortir de la tenda descobrim un paisatge… com el nostre cervell: cristal·litzat. La neu glaçada de terra cruix sota els nostres peus mentre ens anem equipant amb tot el material d’escalada. Fa molt fred. Tot costa moltíssim. Ni els esbufecs són capaços de fondre el gel que ho ha cobert tot durant la nit.
Després de col·locar-me l’arnés que s’aguantava dret de tan rígid i encarcarat, m’ajupo per calçar-me els grampons. Quan faig força amb la tanca de la talonera del grampó dret escolto un “crec” enmig de la foscor.
Què passa? Em pregunto. Miro. No m’ho puc creure! No pot ser! S’ha trencat! Però si els vaig estrenar aquest hivern passat! No entenc res… Maleeixo el que me’ls va vendre (vaig ser jo mateix, a can Montanyà, on treballo…)
I ara què faig?
No em cal pensar gaire, perquè en qüestió de segons en Miquel m’ofereix els seus grampons. Ell no els farà servir avui. Es quedarà aquí a la tenda esperant el nostre retorn.
Amb els dits insensibles pel fred els graduo a mida de les meves botes feixugament. Són uns Grivel 2F. Es tracta d’uns grampons iguals que els primers que vaig tenir, ja fa anys, i que vaig estrenar en la meva primera sortida als Alps.
En calçar-me’ls sento com si em trobés amb les sensacions més iniciàtiques, aquelles que esdevenen tan pures ja que són úniques, com totes les primeres vegades de la vida. Avui potser serà un retrobament amb els meus inicis, quan es barrejaven els grans somnis amb la descoberta del material tècnic que m’ajudava a fer-los possibles.
Després de dues abraçades amb en Miquel ens acomiadem i ens perdem en la foscor de la nit andina. Amb la llumeta de les làmpades frontals intentem anar desxifrant els misteris d’un camí imaginari i incert a través de la glacera que ens separa de la paret oest de l’Alpamayo.
Alguns estels ens piquen l’ullet des de la cúpula que ens cobreix i que sembla que neixi rere la cresta summital de la muntanya més bonica de la Terra.
Si hi hagués lluna plena segurament la paret brillaria màgicament engalanant la nit. Però avui no n’hi ha. Estem avançant a les fosques i, com sempre, acabem desorientant-nos enmig de la glacera.
Ahir a la tarda, des de la tenda, vam observar una vegada i una altra l’itinerari que hauríem de seguir fins al peu de paret. Semblava ben evident i directe. Però no. No podia ser que ho trobéssim a la primera. No, tractant-se d’en Quim i jo fent cordada. Ni amb en Toni Comerma, si encara es pogués lligar amb nosaltres. Acabem fent una volta més llarga del compte en direcció nord. Finalment, però, a les sis de la matinada ens trobem al peu de la rimaia oberta i fosca que ens barra el pas i que esquinça la paret per la seva base. Serà la primera dificultat que haurem de superar per «enganxar-nos» al gegantí llençol blanc i glaçat. Des d’aquí baix, tot i la poca claror del dia, s’intueix una escalada vertical i estranya. Molt blanca. Ens lliguem amb les nostres cordes preferides, la lila i la verda. Són cordes de poc més de set mil·límetres de gruix, les que ens «lliguen» a les nostres escalades més especials.
Des de la plataforma que hem tallat a la neu del pendent, surto en direcció a la rimaia. Quan arribo al cantell del forat que es precipita fosc i profund em sento intimidat, com sempre. Llavors agafo els piolets per la base del mànec, en posició d’escalada. Estirant-me molt, clavo les dues fulles de les eines a la paret superior i desplomada que cau damunt meu.
És neu pols. No està glaçada ni transformada. No té prou consistència perquè els piolets s’hi clavin. Provo una i una altra vegada. Cavo inútilment en una neu pols vertical. Per molt que aparto la neu inconsistent del meu damunt, no aconsegueixo trobar res prou dur per fer tracció amb les eines. De gel fort i compacte encara menys.
Em quedo uns moments quiet, esbufegant i pensatiu. En Quim em treu del meu lapsus. Des de baix a la reunió em comenta que més a l’esquerra li sembla veure un pont de neu, estrany i dubtós. Potser per allà… Des d’on soc munto reunió clavant els dos piolets pel mànec fins a la creu i l’asseguro. Ell surt de sota meu, em supera pel costat esquerre i es planta davant del pas que li sembla òptim i possible. Em crida que estigui al cas. Que tot el que trepitja es pot esfondrar en qualsevol moment. Jo agafo encara més fort i amb més decisió les cordes que aguantaran una possible caiguda del meu amic cap a dins l’esquerda.
Ara és quan tot és silenci. Són els moments que em fan sentir més viu durant una escalada. I potser durant la vida. Instants en què el món s’atura. L’aire, la terra, les persones, els maldecaps i els problemes. No se sent res. Ningú no parla. El vent no molesta i al cervell li cau la cuirassa brillant de la gebrada.
Només en Quim i jo. Només el moment més present i instantani. Aquell instant tan intens que el podria agafar amb les mans enguantades, que en podria sentir la flaire única i especial; aquell moment que gravaré per sempre en aquest cervell ja desglaçat.
Vaig donant corda. En la llunyania escolto esbufecs, cops de piolet i algun renec.
—Edu! Ja està! Ja soc enganxat a la paret! —crida en Quim enmig de la claror púrpura i del dringar de petits fragments de neu glaçada que es precipiten paret avall sota els seus grampons.
—Com es veu? —li pregunto, neguitós.
—Molt vertical, Edu! No entenc com coi la neu es pot aguantar en aquesta paret tan inclinada. És totalment vertical. Però els piolets i els grampons es claven a fons. Això dona bon rotllo! —m’explica entre crits i esbufecs.
De sobte m’entren unes ganes incontrolables d’enfilar-me paret amunt, d’experimentar el què està vivint ara mateix el meu amic.
Les cordes segueixen lliscant pels meus guants pausadament però constants. Fa molt fred. Enmig d’una esgarrifança endinso el cap i el coll dins la jaqueta mentre abrigo el casc amb la caputxa. Brrrr…

«No pasaba de los veinte
el mayor de los tres chicos
que vinieron a atracarme el mes pasado.
Subvenciónanos un pico
y no te hagas el valiente
que me pongo muy nervioso si me enfado…»

En Quim em crida que ja ha instal·lat la reunió. Espero, com sempre, que les cordes que venen de paret amunt es tensin.
Avui se m’ha enganxat la cançó del Sabina «Pacto entre caballeros». Això sí que és com un atzar repetitiu. No en sé les raons, però sempre, a l’hora d’encetar una escalada llarga, una cançó concreta es posa en marxa dins del meu cervell.

«Me pillaron diez quinientas
y un peluco marca Omega
con un pincho de cocina en la garganta».

M’acosto al pont de neu, amb peus de plom i els cinc sentits en estat de màxima alerta. Espero i desitjo que no s’esfondri i que em permeti clavar els piolets i així passar a penjar-me de la paret vertical.

«pero el bizco se dio cuenta
y me dijo “ostias colega,
te pareces al Sabina, ese que canta”…»
Clavo un piolet. Llavors l’altre. Bloquejo amb força i m’alço per la paret, cosa que em permet burlar la gran boca fosca.
—Ostres, Quim! No exageraves, nano! Collons, si que és empinada, sí! —crido a la matinada púrpura i al meu amic, que m’assegura seixanta metres més amunt.
En el mateix moment de clavar les fulles de les eines m’adono que avui gaudirem de debò! Aquesta escalada sembla que serà especial. I no sé com definir encara això d’especial. Potser a mesura que anem guanyant metres…
Escalo una secció de neu increïblement vertical fins que arribo a una assegurança a partir de la qual la corda marxa horitzontal cap a la dreta. No veig en Quim però, quan observo de perfil la verticalitat blanca de la paret per on desapareixen les cordes, al·lucino. Al llarg de la meva vida escalant muntanyes no havia vist res semblant. Em costa concebre una paret de neu vertical. Fins ara havia escalat pendents de neu o parets de gel. Però que la neu arribi als noranta graus d’inclinació… em fa adonar que necessito més metres i més temps per assimilar-ho.
Mentre descobreixo un concepte nou d’escalada començo a travessar horitzontalment la paret de neu. A cada passa que faig, clavant les puntes del davant dels meus grampons, al·lucino més. Això ratlla la irrealitat. Agraint silenciosament les meves eines, em llanço de cap vers una nova dimensió, vers l’escalada ideal, sublim…

«Era una noche cualquiera,
puede ser que fuera trece,
¿qué más da? Pudiera ser que fuera martes.
Solo sé que algunas veces,
cuando menos te lo esperas,
el diablo va y se pone de tu parte…»

I arribo a veure on es troba en Quim, mentre tiba de les meves cordes. Ens mirem. Els ulls ens brillen. A tots dos. Sembla que de sobte, la paret oest s’hagi il·luminat a l’ombra de l’albada. Podria ser que quatre ullets facin brillar la neu? Avui sí. Avui, desafiant les ombres, ho han aconseguit.
Després d’intercanviar-nos els mosquetons, els cargols de gel i les estaques de neu, començo a escalar el segon llarg.
Som a 26 de maig de l’any 2010. Aquest any encara no ha pujat ningú a l’Alpamayo. A Huaraz, els guies ens deien que no teníem possibilitats d’aconseguir-ho. Que anàvem massa aviat. Que ells, els guies locals, encara no l’havien escalat (com si no es pogués passar sense el vistiplau dels senyors guies!)…
En fi, que ens trobem la ruta que estem escalant, la Directa francesa, la més llarga i elegant de la paret, totalment verge de rastre humà. Ni traces, ni claus, ni cordes fixes, ni avalakovs, ni reunions, ni ràpels instal·lats. Tot és llis, blanc i immaculat. Alço la mirada paret amunt i la veig perdre’s, vertiginosament, vers el cel blau infinit.
Piolet, piolet… Grampó, grampó… Piolet, piolet… Grampó…
A poc a poc però amb confiança i fermesa vaig guanyant metres, avançant cap a la incertesa d’una paret verge i devorant sensacions escandalosament noves per a mi.
Però no tot és tan fantàstic… Com sempre, el maleït ying yang…
Metre a metre em vaig adonant que el glaç encara no està sòlidament transformat. Som al mes de maig. És massa aviat per dur a terme aquesta escalada. Això fa que el gel sigui granulat i recordi el porexpan. Les fulles dels piolets i les dents dels grampons entren de meravella, a la primera. Però, per altra banda, els cargols de gel i les estaques de neu penetren amb massa facilitat i rapidesa. En col·locar el primer, a uns vint metres de la reunió, m’adono que si caigués no aguantaria l’impacte. Llavors agafo aire. Això implica adoptar una màxima concentració. No puc caure. I no miro avall. Només amunt.

«este encuentro hay que mojarlo
Con jarabe de litrona,
compañeros, antes de que cante el gallo,
tranquilo, tronco, perdona…»

Escalo metres blancs a la paret. Em sento valent, animat i decidit. Només miro cap al cel. Em sento segur com mai. Vint metres més amunt clavo una estaca de neu en una mena d’estreta esquerda que talla la paret horitzontalment. Passo les cordes pel mosquetó…

«y un trago pa’ celebrarlo,
los tres iban hasta el culo de caballo»

Hi ha moments que em sento navegar a través d’un mar de neu i glaç vertical.
Quan esgoto els seixanta metres de corda m’aturo. Amb el piolet intento tallar una plataforma estreta per recolzar només els peus. Me’n surto a mitges. Clavo els dos piolets amb contundència més amunt del meu cap. Poso un cargol de gel i munto reunió dels tres punts. Llavors miro avall i és quan m’adono realment de l’abisme que cau per sota meu, tot passant per on es troba en Quim fins a morir molt avall, a les esquerdes de la glacera del peu de la paret oest de l’Alpamayo.
Un crit. En Quim desmunta la seva reunió i inicia l’escalada fins a mi. Mentrestant, com sempre a qualsevol paret que hem escalat, mentre l’asseguro quiet i penjat del gel aprofito per gaudir de tot el món que es va despertant a la meva esquena. El Quitaraju, a poc a poc, es va tenyint de violetes, rosats, ataronjats i finalment s’encén! Heu vist mai neu encesa? Això ho és.
El següent llarg l’escala en Quim de cap de corda. Ens anem rellevant, com sempre. Un llarg cada un.
Quan el segueixo paret amunt amb la mirada per sota el casc, veig el meu amic enfilar-se per aquest orgue gegantí de tubs blancs que sonen cap al cel blau safir.
«I quina son que tinc…», em sento dir en veu alta. I és que no m’estranya, després de la nit desvetllada que he passat. Cada vegada que m’aturo a una reunió soc víctima dels badalls.
Mentre en Quim va guanyant metres, el seu pas va fent caure paret avall milers de petits cristalls de glaç que componen una música màgica i estranya que ressona perdent-se enmig de les profunditats de l’abisme. Aquesta melodia em distreu amb el seu dringar. En badallar haig de vigilar de no obrir gaire la boca. No em voldria empassar cap nota d’aquestes tan fredes!
En Quim em crida. Desmunto la reunió i escalo fins a ell.
Llavors ve un altre llarg. I llavors un altre.
Les hores van passant mentre anem sumant alçada a aquesta paret de cinc-cents metres. Cada vegada badallo menys. Cada cop la paret s’adreça més. Cada vegada ens demana més concentració i sang freda en l’escalada.
Immersos i concentrats al màxim en escalar aquest maleït gel porexpan i la neu vertical i inestable, no ens adonem del paisatge que va canviant darrere nostre.
El cel blau ha pres el color cobalt i una espessa barrera de núvols va avançant cap a nosaltres.
Des d’una reunió em giro i fixo la mirada cap al petit puntet de color verd, que, solitari, ens espera al Camp del Coll. A aquella diminuta tenda on en Miquel, potser, ens vigila. Per uns moments em sembla sentir l’escalforeta del company que està pendent de nosaltres. Tant de bo fos així. Els nuvolots foscos se’ns segueixen acostant.

«A una barra americana
me llevaron por la cara,
no dejaron que pagara ni una ronda,
controlaban tres fulanas,
pero a mí me reservaban
los encantos de “Maruja, la cachonda”»

Encara no han arribat fins a nosaltres quan ens endinsem a través d’una de les característiques flautes de gel que tanta bellesa donen a aquesta paret. Ara la neu li ha donat absoluta carta blanca al gel podrit. Tenim moltes dificultats per col·locar assegurances. Acabem cada tirada de corda de 60 metres posant dos, màxim tres cargols de gel.
Això fa que haguem de confiar al màxim en el company. Però quan fa més de vint anys que hi escales, tens la sensació real que sou dues parts que s’han convertit en un tot. Pel ritme en què corre la corda per les teves mans saps quan tot va bé o quan apareix algun problema. Acabes respirant al mateix ritme. Aclimates de la mateixa manera i amb el mateix temps. És una sort que estem vivint i compartim.
I saps que ell no caurà.
Ell sap que jo no cauré.
Encara que no ens puguem assegurar.
Encara que el gel es torni difícil.
Encara que estiguem sols.
Perquè no ens sentim sols.
La corda és molt més que un fil que ens lliga.
Tots els neguits desapareixen.
Sentir tot això aquí: plenitud.
Ens ho mereixem, Quim! Marc! Toni! Miquel!
Arribo a la reunió on m’espera en Quim. Li pregunto com es veu per damunt d’on és ell, com pinta el que em tocarà escalar després.
—No es veu gaire bé, Edu. Fa mala pinta… —em diu entre esbufecs mentre recupera les cordes que pengen al buit.
Alço la mirada amunt i, realment, tot plegat es veu molt… estrany. Enmig de la boira que ja ens ha embolcallat veig la paret com s’alça fins al que sembla un desplom de glaç molt lleig, foradat i ple de formes estranyes que pengen al buit sota la gran barbacana.
No tinc ni idea de com superarem una cosa tan rara. El neguit s’apodera de mi i fa que el canvi de material a la reunió sigui rapidíssim. Des d’aquí on som no ho veig gens clar. Necessito escalar uns quants metres per tenir millor visió de la barrera desplomada de glaç. Mentrestant el Sabina va tocant d’acompanyament:

«nos pusimos como motos
con la birra y los canutos,
se cortaron de meterse algo más fuerte.
Nos hicimos unes fotos
de cabina en tres minutos.
Parecemos la cuadrilla de la muerte»

Quan he pujat dos metres per damunt la reunió em giro avall i ens mirem amb en Quim. A través del mirall de les seves ulleres de muntanya em veig a mi. Unes mirades creuades: ara o mai. No estem tan lluny de les paraules del Sabina.
Seguim completament sols en tota la paret. Seguim envoltats per una boira freda i cristal·litzada. Som al peu del que pot ser el darrer obstacle que ens barra el pas per arribar al cim.
Al nostre entorn tot és silenci i abisme. Tots els tons són blancs, blaus i grisos. Nosaltres dos devem ser la discreta nota de color: en Quim va de color taronja i jo vesteixo de vermell.
Em penjo de l’arnés tots els cargols de gel i tots els mosquetons de què disposem i enceto l’escalada més estranya de la meva vida.

«Protegidos por la luna
cogieron prestado un coche,
me dejaron en mi queli y se borraron.
Por las venas de la noche
“enróllate y haznos una
copla guapa de las tuyas”, me gritaron.
Me devolvieron intacto,
con un guiño, mi dinero,
la cartera, la cadena y el reloj».

La cançoneta posa melodia als cops de piolets i de grampons. Pam a pam em vaig apropant al gran desplom de gel podrit. El meu pobre cervell, cansat, intenta buscar solucions a cada metre de paret que guanyo mentre m’apropo a aquest fenomen tan incert per a mi.
Per postres, la paret de gel cada vegada es torna més vertical. La por ha absorbit els badalls de son. Estic suant de valent, tot i el fred que m’envolta. No he brillat mai per ser una persona que pensi i raoni molt. En aquests moments m’adono més que mai d’aquesta meva mancança que tanta falta em faria ara, ostres! La paret de cristall s’ha tornat del tot vertical. Una inclinació de noranta graus a 5.800 metres d’alçada! L’equació la començaré a resoldre amb uns esbufecs elevats al cub, com a mínim…
Soc a sota el desplom. Encara es veu més lleig que des de lluny. És del tot inconsistent, caòtic i impossible d’escalar. Merda!!!
I ara què?
—Com es veu tot això, Edu? —sento la veueta llunyana del meu amic. No tinc esma ni per respondre-li. Tot el meu món, la meva vida i tot el que soc es concentra en l’instant més present. Serà un dels moments viscuts amb més intensitat de la meva vida, segur. Sento l’escalforeta de l’adrenalina que em recorre el cos com un tsunami emocionant.
Miro. Observo. Suo. Ara la suor ja és aquella tan freda que viatja al llarg de la columna vertebral repartint adrenalina. Tot un festival! Mentre em mantinc penjat de les puntes dels piolets i dels grampons em sembla notar com el meu cervell també sua…
De sobte, a la paret del tub de neu gelada que tanca per la meva dreta em sembla percebre un petit foradet. Enfoco la vista plorosa. Pot ser, el que veig? Pot ser que vegi l’altre costat?
Mentrestant en Quim em crida des de les profunditats:
—Què tal, Edu? Com vas? —m’intenta animar.
No se com vaig. M’estic esgotant per moments aquí quiet i penjat. Miro amunt. Miro avall. Llavors concentro totes les energies que em quedem a la meva dreta.
Clavo amb fermesa el piolet esquerre i equilibrat al buit començo a gratar la neu del meu costat amb l’altre piolet. Si fins ara esbufegava de valent, ara estic descobrint el vertader sentit de la paraula que aniria més enllà; conceptes com ara extrem, a les últimes, esgotador…
Sento els pulmons roents dins del pit. Però no em puc aturar. No puc descansar. Estic penjat solament d’un braç.
Si cavo més, potser puc treure el cap a través del forat i veure si per l’altre costat la muntanya «es deixa més».
Cavo i cavo. El forat a poc a poc va augmentant de diàmetre. Els pulmons em segueixen cremant. Sembla que se m’hagin encès. Sovint haig d’anar parant de fer anar el piolet i recolzant el cap damunt del bíceps per intentar descansar. A veure si puc desaccelerar una mica les pulsacions i omplir d’aire fresc els pobres pulmons abrandats.
Uns minuts més tard he aconseguit engrandir una mica el forat. A poc a poc em vaig adonant que aquest túnel serà l’única solució. Si aconsegueixo acabar-lo, que ho haig de fer segur, tindrem el cim a la butxaca. Des d’on soc no el puc veure però per l’airet que ens pentina, a l’abisme i a mi, dedueixo que no pot ser lluny. Aquest pensament és com una injecció d’energia que m’impulsa a cavar fins que el meu treball d’enderrocs i demolicions en altura sembla acabat. Em penjo totalment dels piolets i descanso uns instants mentre contemplo el forat que ja deu ser prou gran perquè el meu cos hi passi estirat. És llavors quan em dirigeixo a un Quim, desdibuixat i borrós, cobert per la boira, penjat enmig d’una paret que ara es presenta com un abisme de formes tètriques i fantasmals. És llavors quan trenco el meu llarg i angoixant silenci.
—Quim! He fet un túnel! —li crido.
En Quim deu pensar que la manca d’oxigen causat per la forta altura ja n’ha fet de les seves. I que ara, aquí a dalt de tot d’aquesta muntanya, em dedico a cavar túnels.
Amb un cop de decisió desclavo el piolet de la mà dreta i el clavo al terra de l’interior del forat. Bé, ara falta desenganxar-me del piolet esquerre. Aquest ha sigut el meu puntal de confiança que m’ha mantingut enganxat a la paret mentre treballava. Tracciono amb força el piolet dret per assegurar-me que no s’arrencarà. M’obro de cames, mantenint el peu esquerre al seu lloc i desplaçant el dret tot clavant-lo amb força a la paret de la dreta, just sota el forat. Comprovo que els grampons quedin estables i llavors desclavo el piolet esquerre per ancorar-lo al costat del seu company, a dins la ratera salvadora. Tibo fort de braços, pujo peus ràpidament i m’introdueixo horitzontalment dins el túnel.
Però una vegada m’estiro dins quedo encallat. Hòstia! Merda! Collons!
No havia calculat que porto una motxilla a l’esquena. El forat és massa just. Tros de burro! Cap de trons!
Si algú ens estigués observant de lluny, crec que la situació li semblaria bastant surrealista i còmica fins i tot. Un personatge estirat enmig d’un forat horitzontal a més de cinc mil vuit-cents metres d’altura i encallat! Per una banda dos braços que, armats amb dos piolets, esgarrapen al costat de la canal nova però només troben un munt de neu pols i vertical on és impossible ancorar-hi res de res. Per l’altra banda, dos peus calçats amb grampons que van aletejant mentre neden en l’aire i el buit buscant qualsevol sortint sòlid on clavar-se i fer força. Al mig, dos pulmons i un cor encesos.
Haig de sortir d’aquí… Uf… Uf… Estic encallat… Fotuda motxilla…
De tornar enrere ni pensar-hi. Cauria segur. Seria incapaç de desgrimpar. Només puc anar endavant. Després d’uns esforços extenuants aconsegueixo avançar uns centímetres. Però el futur que tinc davant dels morros no és gaire esperançador. Un tub vertical format per neu pols, un abisme sense consistència que cau verticalment davant meu i que es perd en un forat fosc que s’obre com una boca glaçada al fons d’un pou.
Em fa mal tot. Els minuts passen més ràpid que els centímetres…
Contínuament intento clavar els piolets en les parets del tub nevat. Finalment un es clava en el glaç dur que hi deu haver per sota la neu.
Tinc neu freda dins del coll de la jaqueta, a l’interior del casc, a les orelles i al voltant dels llavis.
Poc després aconsegueixo clavar l’altra eina i llavors, per fi, puc fer força tibant dels braços i surto com un talp fins a posar-me en posició vertical dins del tub tan impressionant. «Ara sí, Edu. Ara sí que tenim això superat», em dic interiorment o en veu alta. Ja no ho sé. Ara sí que veig que avui farem el cim. Ho he aconseguit!
Amb les ulleres plenes de neu pols alço la mirada plorosa per l’esforç i el que veig sembla entelar encara més els meus ulls. Veig el final! A uns vint-i-cinc metres la neu blanca i immaculada es retalla amb el cel cobalt. Vint-i-cinc metres i el cim!

«yo que siempre cumplo un pacto
cuando es entre caballeros,
les tenía que escribir esta canción.
Hoy venia en el diario,
el careto del más alto,
no lo había vuelto a ver desde aquel día;
escapaba del asalto,
al chalet de un millonario
y en la puerta lo esperó la policía».

Un últim cop de gas i la paret serà història! Si més no, de cara amunt, és clar!
Abans de continuar l’escalada crido a en Quim que ja he travessat, que ja soc a l’altre costat. No sé si em deu haver sentit, ja que no ens veiem i a més he canviat de vessant.
Crido al meu gran amic!
Crido a la neu i el glaç!
Crido a la boira que m’envolta!
Crido a l’Alpamayo!
Crido amb totes les forces que em queden…
Comprovo la fricció de les cordes. Com que són molt primes llisquen fluidament a través del túnel i fins on soc. Llavors inicio l’escalada de la darrera paret verge i blanca. Veig el cim molt a prop.

«mucha, mucha policía…»

La veu esquerdada pel whisky d’en Sabina se’m va repetint. «mucha, mucha policía…»

Piolet, piolet, grampó, grampó…

«mucha, mucha policía…»

De sobte la paret s’acaba. Avui ho fa de cop. Només de treure el nas em trobo el cim davant dels morros.
Una piràmide blanca i verge envoltada de núvols i boires fosques. Per totes bandes pengen cornises immenses. Semblen xampinyons gegants i molt blancs disposats al llarg d’una fantàstica cresta que desapareix enmig de la boira. Tot el que veig ratlla el surrealisme. Em fregaria els ulls per confirmar que tot és real. Però després de l’escalada que acabem realitzar tinc clar que, avui i aquí, tot és possible.
El dia s’ha tapat de debò. Tot el meu entorn ha pres un color blanc sord i opac. El cel, la terra, la muntanya, el silenci… i en Quim!
Com si em despertés d’un somni em poso les piles. Munto reunió a terra, clavant els dos piolets i una estaca de neu i crido tan fort com puc:
—CIM! Quim! Soc al cim! Al cim! Ja pots pujar! —li crido traient veu de les reserves justes d’energia que em queden.
Mentre vaig recuperant les cordes, sento més que mai com la distància que ens uneix va disminuït.
Dempeus, esbufego sorollosament mentre el vaig assegurant. Els meus ulls volen copsar tot el que se’ls projecta al voltant dels 360 graus i no paren de sorprendre’s de la realitat tan fantàstica que estan vivint. «La muntanya més desitjada de la meva vida.»
Tot és silenci i màgicament blanc. La meva respiració és l’únic que trenca tota aquesta puresa. Les cordes van lliscant amunt a través del cantell nevat del final de la paret. Tinc unes ganes boges que en Quim arribi aquí dalt.
Ostres, el coi de túnel m’ha deixat sense forces. Estic esgotat i em fa mal el pit, quan respiro ho haig de fer encorbat.
Veig un piolet que es clava després del forat. El segueix l’altre. I llavors, sota un casc, apareix una rialla. La rialla més sincera, amb més complicitat i amb l’alegria més pura de totes.
Vint-i-cinc metres que en Quim escala en uns instants sota la meva mirada encorbada.
«Ens el mereixem… És nostre… Per fi… Ja tocava… Ens el mereixem…», ens anem repetint, abraçats. Aquesta és una abraçada molt llarga amb què ens acabem regalant una part molt important de les nostres forces.
Sí. Una abraçada. La millor.

EDU SALLENT I VILANOVA

Va néixer als Hostalets de Balenyà el 1971. Iniciat a la muntanya de la mà del seu pare, amb setze anys descobreix l’escalada, l’alpinisme i l’esquí de muntanya. El Figaró, Montserrat, el Pedraforca, el Montsec, els Pirineus, els Alps, els Andes… La seva passió el porta a descobrir tots aquests indrets (i d’altres) fins que el Nanga Parbat li dona la benvinguda a les grans muntanyes de l’Himàlaia. A partir d’aquesta experiència commença a jugar amb les paraules i escriu el best-seller MENTRE HI HAGI LLUM (Desnivel, 2002). Dos anys més tard publica PER SER TAN BLANCA (Desnivel, 2004). També col·labora amb el llibre EXPLORACIONES ESPAÑOLAS DE HOY (Sociedad Geográfica Española / Desnivel, 2003) amb un relat sobre l’expedició catalana a l’Everest el 1985. A banda, publica un conte dins de LA VIUDA DEL EIGER (Desnivel, 2007), escrit per diversos autors. El 2008 surt el seu tercer llibre, CELS DE SAFIR. Les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils (Cossetània Edicions, 2008). El 2012 publica la seva quarta obra, EL CAMÍ DELS ESTELS (Desnivel, 2012), una novel·la basada en la vida de l’alpinista Òscar Cadiach. Paral·lelament col·labora amb les revistes de muntanya Vèrtex i Desnivel. També ha escrit el pròleg de diversos llibres. Actualment es dedica a obrir noves vies llargues d’escalada i segueix amb l’alpinisme i l’escriptura des de Sant Miquel de Balenyà, on viu amb la Dolors, la Xènia i la Violeta.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR