M’agrada molt jugar amb els mosquetons del pare. N’hi ha de molts colors i tots brillen molt, molt… També fan molt soroll. Encara no tinc prou força per obrir-los i els pares m’ajuden. Els enganxen tots junts i fan una llarga cadena. L’altre dia es van enfadar perquè la vaig llençar cap a la tele. Jo no ho sabia, tot just estic descobrint. Malgrat tot veig el pare molt content quan jugo amb els mosquetons. Segur que es fa il.lusions de que seré com ell quan sigui gran. Però a mi m’agrada molt la música i ballo sempre, inclús amb el soroll del turmix quan la mare em prepara la verdura.

No sé, no sé… quan escolto que a les muntanyes s’hi passa tant fred, que es dorm a terra i al ras, o a vegades penjat d’una paret; quan s’ha de caminar un grapat d’hores per arribar a dalt i després per tornar a baixar, que es comença el dia quan encara no ha sortit el sol solet i que la mare no hi va, no sé… no sé…
Un dia em van portar a un prat verd ple de flors. N’hi diuen el Prat de Cadí. El pare no parava de mirar les muntanyes i jo no vaig parar de llepar i de tastar totes les pinyes que hi havia damunt l’herba. Quan sigui gran no sé si pujaré muntanyes. De moment, m’agrada molt ballar.