Search
Close this search box.

3 NITS DE TORB I 1 CAP D'ANY

CRÒNICA D’UNA TRAGÈDIA AL PIRINEU

Extracte del llibre ‘3 NITS DE TORB I 1 CAP D’ANY’ escrit per JORDI CRUZ (Símbol Editors)

Un relat intens de l’episodi de torb que assolà el Pirineu, de forma terrible i sobtada, els darrers dies de l’any 2000.
El vent, la neu i una baixada brusca de les temperatures provocaren la tragèdia de muntanya més important que es recorda al Pirineu català.
Diversos grups d’excursionistes s’hi trobaren atrapats, sobretot al voltant del cim del Balandrau.
Amb un ritme àgil i viu que atrapa el lector, aquest llibre és la narració, hora per hora, d’aquells dies i les seves vides.

A continuació podeu llegir uns fragments del llibre…

* * * * *

14

Balandrau i Gra de Fajol,
mig matí del dissabte 30 de desembre de 2000

A les onze del matí, en Lluís Tripiana i l’Enric Llàtser, els dos alpinistes del Club Alpí Palamós que s’entrenaven per pujar l’Aconcagua a mitjans de gener, acabaven de fer els darrers metres de l’aproximació al Gra de Fajol i ja eren als peus de la canal de neu que havien d’escalar per pujar fins al cim. El cel estava molt ennuvolat per núvols alts i la temperatura era baixa, les millors condicions per escalar sobre superfícies nevades, ja que no hi ha perill que la calor la pugui estovar.

Es van posar els grampons, l’arnès i el casc, van preparar les cordes i començaren l’escalada, sense més dificultats. A la una del migdia van acabar l’ascensió de la canal i arribaren a la cresta que separa els dos Gra de Fajol. Allà el vent bufava amb intensitat entre fluixa i moderada, cosa que és molt habitual a una altitud de més de 2.500 metres, sobretot al Pirineu més oriental, i el cel ja havia quedat tapat per núvols alts i prims i algun de mitjà. A més, l’ambient era més fresc i l’Enric, que havia fet l’ascensió en samarreta de màniga curta perquè no feia fred i per no suar, es va posar un forro polar. Tanmateix, no semblava que hagués de fer mal temps durant les hores vinents, i com que a casa no els esperaven fins a les cinc o les sis de la tarda, en Lluís i l’Enric van decidir no baixar per la ruta habitual sinó continuar fins al Gra de Fajol Gran, que és molt a prop, baixar fins al coll de la Marrana, després dirigir-se al refugi d’Ulldeter i, des d’allà, a l’aparcament on havien deixat el cotxe al matí.

En arribar al Gra de Fajol Gran es van trobar amb la parella d’escaladors de Sant Cugat, en Marc Pons i la Marta Valls, que aquell matí també l’havien escalat. Es van saludar, i tot seguit començaren, més o menys plegats, el descens en direcció nord, cap al coll de la Marrana.

Una mica més al sud, el grup de cinc esquiadors de muntanya continuava el seu ascens al Balandrau. A mesura que guanyaven altitud i s’aproximaven al coll dels Trespics, va començar a bufar el vent, però de moment amb una intensitat que podia considerar-se normal a l’alta muntanya. Més endavant, a tan sols un centenar de metres del coll dels Trespics, es van trobar que el fred havia endurit molt la neu, cosa que dificultava enormement pujar amb esquís el fort pendent que hi ha abans d’arribar al coll, així que, malgrat el desencís de no poder fer cim, van decidir no arriscar-se a passar-ho malament i feren mitja volta. Eren gairebé les dues de la tarda, estaven a quasi 2.400 metres d’altitud i la temperatura era de tres graus sota zero. Es van posar l’anorac, van treure les pells de foca dels esquís, i es van posar a esquiar en direcció als cotxes.

Durant deu minuts, van poder gaudir del descens lliscant damunt la neu verge mentre baixaven la coma de Fontlletera; deu minuts durant els quals la temperatura va continuar baixant i el fred començava a ser intens, tan intens, que a en Josep Maria Vilà van començar a fer-li mal les mans, probablement perquè li havia donat els seus guants a la Mònica Gudayol i ell en duia uns de forro polar que no l’aïllaven prou bé del fred. Afortunadament, però, al cap d’una estona l’Oriol Fernández li va deixar uns bons guants de recanvi, alhora que li va recomanar que mogués els braços fent voltes ràpides, com un molí, una maniobra que fa que la sang arribi a les mans gràcies a la força centrífuga causada pel moviment circular a gran velocitat, i que aquestes s’escalfin.

Mentre el grup de cinc esquiadors baixava per la coma de Fontlletera, l’altre grup de tres excursionistes, en Pep Marí i en Josep Miralles amb esquís, i la Maria Àngels Belsa amb raquetes de neu, arribaven dalt del cim del Balandrau a les dues en punt de la tarda. Allà, la Maria Àngels va treure el telèfon mòbil de la butxaca del seu anorac i, aprofitant que allí dalt sí que hi havia cobertura, cosa que no passava durant la resta de l’excursió, va trucar al seu fill per comunicar-li que havien arribat al cim i començaven el descens per anar a dinar a Tregurà. De sobte, però, poc després de les dues de la tarda i sense cap avís, una ràfega de vent molt fort va colpejar els dos grups que baixaven el Balandrau. Tots van quedar muts, sorpresos, sense saber què havia passat. Al cap de pocs segons va arribar una segona ràfega i després una tercera. El temporal de vent havia començat.

* * * * *

JORDI CRUZ SERRA

Físic i meteoròleg, des de 2003 és tècnic del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació i entre 1990 i 2002 va ser ‘l’Home del Temps’ d’Antena 3 TV. Ha sigut professor al Graduat Superior de Meteorologia de la UB i a l’escola de pilots Aerolink de Sabadell. Conferenciant i articulista, és l’autor de ‘3Nits de Torb i 1 Cap d’Any. Una tragèdia al Pirineu’, de Símbol Editors, editat en castellà per Volcano Libros amb el títol ‘Viento Salvaje’.
Per si vols compartir aquesta crònica