Search
Close this search box.

LES BRUIXES DE VILADRAU

EL CALIU DE LA MEMÒRIA

Crònica escrita per ÒSCAR FARRERONS VIDAL publicada al llibre ‘HISTÒRIES DEL MONTSENY’ (Editorial Gavarres, 2021)
A la font de Briançó s’hi acumulen llegendes de bruixes; també s’explica que la seva aigua arribava fins a Mallorca.
Arbúcies, ANYS 50.
PROCEDÈNCIA: ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL D’ARBÚCIES .
El salt de Gualba i el gorg Negre concentren
llegendes de dones d’aigua i bruixes al seu entorn.
GUALBA, ANY 1933.
PROCEDÈNCIA: Ajuntament de Girona.
CRDI (Autor desconegut ).
Les bruixes han conviscut des de temps immemorials amb la humanitat. A partir de 1233 la posició oficial de l’església cristiana és de combatre la bruixeria, segons la butlla papal de Gregori IX. El primer procés contra una bruixa és de 1258, durant el papat d’Alexandre IV, i la primera bruixa cremada de la qual es té constància és a Tolosa el 1275. Un escrit que va tenir molta importància a Europa en la lluita contra la bruixeria va ser el Martell contra les bruixes, imprès a Colònia el 1486, escrit pels inquisidors Enrie Institoris i Jakob Sprenger. Es calcula que a Europa el nombre de persones cremades fou més de mig milió, la majoria dones. La bruixeria comportava un culte diabòlic amb una litúrgia pròpia, cosa que suposava una subversió a l’ordre establert. Per això la fetilleria va ser perseguida; acusada d’infanticidis, missa negra i reunions d’aquelarre.

A Catalunya la bruixeria és tractada per primer cop per Jaume Roig el 1459 en el seu Llibre de les dones, però no hi havia una persecució sistemàtica contra les bruixes. És el 1617 que a Catalunya s’inicià una autèntica caça de bruixes, just coincidint amb una època plena de fam, catàstrofes climàtiques, bandolerisme i por, molta por. Moltes de les persecucions van tenir més a veure amb revenges i incultura que no pas amb processos eclesiàstics.

A Viladrau, entre els anys 1618 i 1622, es van perseguir, jutjar, torturar i penjar catorze dones acusades de bruixes. No podien ser cremades perquè no eren processos religiosos, sinó emparats per la justícia civil. Les bruixes viladrauenques foren acusades de matar criatures, de donar goll –malaltia molt comuna aleshores per manca de iode en l’alimentació–, de sacrificar bestiar i de fer caure pedra per destruir les collites.

Antònia Rosquellas, Francesca Trèmol –àlies Bacada–, Maria Joaneta, Lluïsa Estranya, Esperança Marigó, Margarida Puig –àlies Cassadora–, Margarida Xemenina, Beneta Noguera, Maria Puig, Elisabet Martina, Beneta Romeua, la Pentinada i la Robina són bruixes viladrauenques que celebraven les seves juntes o aquelarres a coll Formic, Sant Segimon o Espinzella. En aquestes juntes l’Antònia Rosquellas explica que es tenia tracte carnal amb el diable, ballaven, prenien els seus ungüents i volaven per anar a fer mal arreu, cosa que no és d’estranyar perquè les pomades que preparaven i bevien estaven fetes amb belladona, estramoni i cascall, totes elles plantes amb propietats al·lucinògenes, de manera que les bruixes ben bé s’ho creien, que volaven amb l’escombra. Així ho explica la Rosquellas en la transcripció de la seva tortura: «Al cap de pocs dies nos ne anarem untades dels ungüents que na Bacada portava a la volta de Montserrat, a una muntanyola, en companya de na Mas-romeua, na Riffana, na Pentinada, que han penjades per bruxas, y na Bacada y dita Maria Joaneta y jo, y quan foren en dita muntanyota nos aparegué lo Satanas, tot peludot, y nosaltres totas adorarem a dit dimoni.»

La Bacada també confessarà que es feien aquelarres a Osor, Susqueda, la Castanya i el Pla de l’Adrobau, i que prop de Sant Segimon, la nit del 2 de novembre de 1617, van fer caure el gran diluvi que va arrasar tots els ponts de pedra del riu Ter de la comarca. La Maria Joaneta explica que, quan se li va aparèixer el dimoni, el va adorar renegant de Déu, la Verge Maria i de tots els sants, i amb una altra bruixa «dit dimoni tingué tractes carnals ab totas duas per lo detras, me feu mal, y’m posa per lo detras una cosa freda». També un jove pastor de la comarca va ser temptat pel dimoni i es convertí en bruixot, a canvi de curar-lo del mal de queixal que patia.

Un dels crims de què més s’acusa les bruixes és d’infanticidis, en una època d’alta mortalitat infantil. Així, en la seva tortura, l’Antonia Rosquellas declararà: «Me recorda que alguns quatre anys fa que na Robina me digué un día, a la Sagrera de Viladrau, que ella havia mort un minyó de Gaspar Vila de Viladrau, que li havia tret lo fetge per lo costat y que quan ho feu y eran na Bacada y na Joaneta […] y també se jo molt bé que aquest any passat dita Maria Joaneta matà y bruxà lo minyó Guillem Llorell.» Se solia creure que les bruixes tenien una marca característica a la pell, fruit del seu pacte amb el dimoni. Els perseguidors de les bruixes buscaven en les dones acusades aquesta marca, que podia prendre moltes formes, com una berruga. Es creia que la marca es feia visible després de fregar-les amb aigua beneïda o per altres procediments. Es comprovava que era la marca del dimoni quan se les punxava en aquell lloc i no sentien dolor. L’afer de buscar les marques de les bruixes sovint podia degenerar en un espectacle denigrant, ja que les dones eren posades nues davant dels tribunals. Hi ha constància que en algun moment des del bisbat es va donar ordres per evitar aquestes arbitrarietats, però això no evitava la condemna segura de les candidates a bruixa.

Les bruixes de Viladrau s’organitzaven amb la resta de les del Montseny, Collsacabra i part de la plana de Vic –com explica Antoni Pladevall Font–, sobretot per fer caure pedra i arruïnar la collita, sempre amb un cerimonial que consistia a barrejar ungüents màgics amb aigua i batre-ho tot amb vergues fins que s’aixecava un gran núvol amb trons i llamps que viatjava fins al lloc per fer mal.

Les tortures, un procediment perfectament legal a l’època, van aconseguir la confessió de les coses més inversemblants, en una època de grans calamitats naturals i molta por; en quatre anys, catorze dones van acabar penjades en una plaça pública o un camí ral. A Castella les bruixes eren cremades perquè allà actuava la Inquisició. A Catalunya, en canvi, era la justícia la que duia a terme la persecució, i en cap procés no hi havia ni inquisidor, ni cap eclesiàstic, per això les bruixes no podien ser cremades, i eren penjades a la forca.

Les bruixes van acabar desapareixent de Viladrau… o no, perquè des de 1997, cada nit de 31 d’octubre l’Antònia Rosquellas i totes les altres fetilleres protagonitzen el Ball de Bruixes al centre del poble, un espectacle de llum i ombres en què també apareix Satanàs. Us el perdreu?

ÒSCAR FARRARENOS VIDAL

Arquitecte, doctor en Enginyeria Multimèdia. Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, sotsdirector del departament EGD-UPC. Viladrauenc d’adopció. Fundador “Amics Fonts de Viladrau” i cofundador “Projecte Fonts del Montseny”. Ha escrit una desena llarga de llibres sobre el Montseny i excursionisme. Al 2014 rep el guardó “Castanyer de Plata” de l’Ajuntament de Viladrau. Ha publicat una cinquantena d’articles a revistes, i participat en més de quaranta congressos nacionals i internacionals. Membre de la Junta de l’associació “Amics Aplec de Matagalls” i vocal d’ “Amics del Montseny”. Des de 2019 director de la publicació “Monografies del Montseny”. Ha format part de comitès científics de congressos i revistes nacionals i internacionals relacionats amb la sostenibilitat i l’aigua. Al 2020 ha estat escollit “Ambaixador del Montseny” per promoure un turisme de qualitat, respectuós amb l’entorn i per preservar el valor del patrimoni cultural i natural del Parc Natural. Són habituals les seves conferències i miscel·lànies de tema montsenyenc en aules d’extensió universitària i auditoris diversos.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR