Ja està! Una altra vegada. Qui em mana a mi ficar-me en dificultats de nou? Tan bé que estaria amb la boca tancada… Però és superior a les meves forces. Em plantegen un nou repte i no puc negar-m’hi; és igual que sigui de muntanya, femení o literari, m’hi fico de cap. Ara l’Edu em demana un pròleg per al seu nou llibre. Bé, l’avantatge és que la literatura tan sols em pot fer venir mal de cap, o això espero… Tret que un foli em salti al coll, no em sembla que el meu físic se’n pugui ressentir gaire més, encara que el risc zero mai existeix.
Per què unes certes persones són gairebé sempre on no haurien de ser? Mullant-se enmig de la pluja, penjats en un estret replà abocat al buit, perduts al bosc, cansats després de donar voltes com a pollastres sense cap, famolencs o deshidratats. Qui els obliga a fi- car-se de nou en terreny desconegut? I a més ho fan conscientment, perquè volen… Per què es compliquen la vida ells mateixos quan podrien haver-se decantat per l’opció més fàcil? «Esteu bojos», els etiqueten els altres, i no m’estranya. No té sentit aquest estar dis- conforme constantment, el buscar-li cinc peus al gat, el no acceptar la primera solució que se’ns presenta. O sí? Té alguna lògica?
La majoria de persones el que busquen és la seguretat, cosa que sembla que té tot el sentit; la finalitat de l’ésser humà és sobreviure i, de passada, procrear, que és la supervivència de l’espècie.
En principi fem servir sempre la solució més conforme, més eco- nòmica, la que reporti un benefici més segur. Però realment sempre ve de gust que tot no estigui perfectament controlat, que existeixi una certa sorpresa, una improvisació: anem al restaurant i demanem un plat nou, anem de vacances a un lloc desconegut o diferent del nostre entorn habitual. El conegut ens dona tranquil·litat, però una certa varietat ens agrada. El món, sense que ens plantegem nous reptes, no avança. En algun moment algú va descobrir el foc, la roda o Amèrica. Per a alguns, sortir a un balcó del pis vint-i-dosè és una bogeria, per a uns altres abocar-se a aquest balcó és divertit, per a uns pocs posar-se al costat exterior del balcó és estimulant.
L’Edu Sallent és una de les persones que es col·loquen al costat exterior del balcó. Nascut al peu de les muntanyes, del Montseny, és alpinista, escriptor i cuiner. L’alpinisme sempre ha estat present en la seva vida, i ha seguit l’itinerari clàssic d’escalar en els volguts Pirineus, els Alps, els Andes i l’Himàlaia. El seu somni era arribar a ser guia de muntanya, però la vida, aquesta aventura quotidiana, li tenia marcats altres rumbs, que en realitat no l’han apartat de les muntanyes, però sí que l’itinerari no ha sigut el plantejat en un principi. Ell, sempre modest i tranquil, no es considera gaire bo tècnicament, però en la vida del guia hi ha una part tècnica, una part organitzativa, una part d’ensenyament i una part de sensibi- litat i apassionament, i aquí és on l’Edu domina el terreny al cent per cent.
El seu ofici és la cuina, que és també un art i, consegüentment, amb mil opcions, on també l’experimentació és present. I la seva passió, més que pujar muntanyes, és treure del seu interior les pa- raules per poder explicar aquest sentiment que l’embarga quan ha d’ajustar els ulls per les lluentors de la llum dels cims, aquestes llu- entors càlides i fredes, com a idees contraposades, que es desprenen de les neus de les alçades.
L’Edu, que ja ha publicat uns quants llibres, és un mestre a l’hora de relatar-nos una aventura de forma sentida i simple, però impregnada de matisos que al final són l’art de viure el dia a dia.
Realment té l’Edu alguna altra possibilitat? Segurament no. Quan estem convençuts del que fem, no tenim cap altra opció. Si estàs tocat pel cuquet de la cerca, viure és explorar cada moment que ens cau a sobre. Només podrem viure traient-li el suc a la vida, segon a segon, estar amb qui volem i fer el que ens commou. A vegades sí!, podem morir, però com ens passa a tots tard o d’hora, i podem equivocar-nos, també com tots constantment. Però, al final, viure no és això? Una aventura, una superació de problemes i d’incògnites: a casa, a la cuina, amb la família, a la feina, amb els amics, a les parets. L’Edu Sallent ens parla aquí del seu alpinisme, que els camins de la vida li han portat a realitzar no gaire lluny de casa seva. Però no és res més que una manera d’estar viu. I, a més, vol compartir-ho amb la seva família, amb els seus amics i amb els lectors.
L’alpinisme principalment el relacionem amb la neu, el gel, l’ús de piolets, els torbs, els bivacs freds… Pensem en terres llunyanes i en muntanyes altes. Però també és una manera de veure la vida. L’Edu ens proposa, en aquesta ocasió, un alpinisme prop de casa. Amb línies creades a les roques, els companys que comparteixen la corda, l’art d’escalar que no coneix fronteres; el compromís, la por i la superació són en tots els indrets. Poc importa que a vegades hi hagi neu o no, pot ser un alpinisme blanc, una manera de viure o un alpinisme de secà.
JORDI COROMINAS
Aquells dos dies de juliol del dinou esdevindrien un punt d’inflexió en la meva vida. Però en aquell moment encara no n’era conscient. Com tampoc no tenia ni idea del rumb que prendria tot plegat.
Allà, pocs metres abans d’arribar al refugi Gonella del vessant italià del Mont Blanc, els meus pulmons ja s’havien cansat de suplicar-me. Havien llançat la tovallola davant la meva motivació empobrida i desgastada.
Els tres companys ja feia estona que hi havien arribat. Jo m’havia quedat enrere. La distància que ens separava havia anat augmentant durant la pujada, de la mateixa manera que ho havia fet el meu desànim.
Una mena de sensació encara interior, encara difuminada i sense gaire consciència m’anava anunciant que tot té un final. Que no hi ha res per sempre.
Aquest pensament que es repetia com un mantra no es referia al final del tram d’ascens d’aquell dia fins al refugi. Anava més enllà i era més profund.
Quan per fi vaig plantar-me damunt la terrassa de l’entrada, el Quim, només amb un creuament de mirades, va tenint clar que l’asma, que se m’havia agreujat feia un any, m’estava consumint i m’estava guanyant la batalla.
El Jordi i el Xavi, dos germans joves de Centelles i amics del Quim, m’observaven sense entendre gaire la situació.
La situació: la realitat era que a mi, el company de tota la vida del Quim Bretcha, m’havia costat Déu i ajuda acabar la primera etapa de l’ascensió al Mont Blanc. Tots plegats van contemplar un alpinista tocat i enfonsat.
L’endemà, de matinada, vaig despertar-me com ells, encara enmig de la nit fosca i estelada dels Alps.
Fora, a la porta del refugi, vaig acomiadar-los mentre ells iniciaven l’ascensió cap al sostre d’aquestes muntanyes. Vaig restar uns minuts immòbil mentre observava com les llums tímides dels frontals s’allunyaven glacera amunt.
Estava glaçat. Per fora i per dintre. Se m’havien congelat els pensaments i els batecs. Una profunda i nova tristor havia cristallitzat la meva ànima. Les llums seguien ascendint nit amunt. Les llàgrimes em rodolaven galtes avall.
Resultats puntuables dels últims quatre anys: Asma 4 – Alpinisme d’alçada 0. Quatre anys en què cada dia que passava els meus pulmons es tancaven més i més. Quatre anys que em van deixar sense gust ni olfacte. I aquella maleïda asma que no deixava d’ofegar-me en tots els sentits.
Intents d’ascensió al Matagalls (Montseny) abismalment decep- cionants. Intents en plural. Ascensions penoses al meu estimat Roc Gros. Sempre en solitari. El meu amor propi no parava de repetir-me que no calia ensenyar a ningú on havia acabat. I no era pas que els amics i els companys passessin de mi. Era jo que passava de mostrar-me i de condicionar-los alhora.
Urgències, inhaladors, metges, espirometries, nits incorporades i poc aire…, molt poc aire…
Va arribar un dia en què em vaig adonar que, si aquella deficiència augmentava un grau més, el cor em diria: «Ja no puc més. Estic massa cansat…»
El Ventolin ja formava part dels objectes indispensables que equipaven les meves butxaques.
Les nits eren temibles: uns espais foscos, un autèntic naufragi a la recerca d’un aire difícil en què el cos esgotat intentava surar mentre navegava entre tenebres angoixants.
Estava sempre crispat, nerviós, sense paciència i canviat.
A la meva feina, la cuina, no podia ni olorar ni tastar tot el que creava cada dia. Intentava substituir les meves mancances amb molt concentració. La cuina de la Coope funcionava per la inèrcia que suposa l’experiència de tants anys elaborant aquells plats de cuina de tota la vida. I sort que era així, la de sempre. Perquè el que no estava com sempre era jo.
Aquell diumenge vint-i-nou de desembre en què vam decidir cuinar els darrers plats i convidar a bombolles de Sant Sadurní tot un menjador ple a vessar de bones persones, vaig fer un pas més cap a un no-futur personal com a cuiner.
Al cap d’uns dies, a casa, em vaig adonar de les dimensions que havia pres tot plegat, ja que em menjava aliments en mal estat i no me n’adonava fins que la Dolors o les nenes m’ho feien saber. Mentrestant, seguia intentant caçar aire amb totes les meves forces.
Des del principi i fins ara, sempre he sigut un alpinista i escalador mediocre amb molta motivació i amb infinites ganes d’aventura. Això ho he tingut claríssim des que vaig començar a enfilar-me a les parets i a les muntanyes.
Però llavors, això de no aconseguir arribar a dalt del Matagalls no m’ho havia imaginat mai. Era una activitat tan elemental del pati de casa que no l’havia situat mai fora del meu trajecte per la vida.
L’abisme em xuclava cap al fons dia rere dia. Era una força magnètica i fosca. Però jo tenia clar que ho lluitaria fins que no pogués més. I llavors… seguiria lluitant. Els límits són per superar-los. En l’escalada a un vuitmil, en la vida mateixa i contra la puta asma.
Quan semblava tot perdut, vaig anar a parar a les mans d’una doctora pneumòloga que em va proposar un tractament tipus vacuna (Nucala) que intentaria tornar a obrir els alvèols dels meus pulmons que s’havien anat tancant.
Alhora, també vaig caure a les mans d’un company que en pocs dies es va convertir en un vertader amic.
Ironies del destí, el meu company es deia quasi com jo.
—Hola, Edu. Soc l’Edie. —M’encantava aquest joc de paraules!
Havia passat anys cercant una ànima bessona que m’acom- panyés en aquesta part de la meva vida d’escalada i de muntanyes.
Havia de ser una ànima assedegada d’aventura, de risc i d’incertesa. Havia de ser algú capaç de donar-me la mà per seguir plegats aquell camí que es volia acostar al nostre nirvana. Un camí on no hi havia res segur ni res assegurat. El corriol que anava més enllà dels nostres propis límits. Aquell que em faria entendre que hi ha un altre alpinisme que va més enllà de la hipòxia i del Gore-Tex. Un alpinisme de xandall i vambes gastades. Un alpinisme tan essencial, tan exposat, tan econòmic i tan proper com arriscat i incert. I tot sense agafar avions, sense tramitar visats ni bregar amb conflictes entre expedicions occidentals.
Aquell amb qui compartiria uns bivacs on el que ens treia la son era el compromís fiblant d’aquella paret que ens esperava l’endemà, aquella línia descomposta i verge, en comptes del fred pastós de les alçades, de la neu i del vent estressant obsessionat a envair la calidesa de l’interior del sac de plomes.
Aquell amb qui gaudiria d’unes vesprades on vaig canviar les mans insensibles que intentaven fondre neu amb el fogonet per un bon foc de llenya; on vaig substituir un forçats sobres liofilitzats per unes botifarres a la brasa, unes birres fresques i el ritme de música de qualsevol grup que ens embogís amb els seus ritmes ska o punk.
La vertadera i rabiosa essència de l’alpinisme de secà!
Aquesta mà estesa i aquesta ànima salvadora seria l’Edie Palmer, el Poeta. El Rupal del meu present i del meu desitjat futur.
