Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

EL GUARDIÀ DE L'ESTANY NEGRE

Extracto del libro ‘EL GUARDIÀ DE L’ESTANY NEGRE’ escrito por ROSA Mª BOSCH CAPDEVILA (Cossetània Edicions)

Miquel Sánchez es uno de los guardas más veteranos del Pirineo, sino el que más. Cuarenta años después de su llegada al Ventosa i Calvell, la atalaya del estany Negre, mantiene la ilusión intacta por seguir guardando este refugio del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en la ruta de la popular travesía Carros de Foc. Este alpinista, que formó parte de las primeras expediciones catalanas en el Everest, es testigo de la constante transformación de la montaña. Ahora, con la compañía de Belén Ortiz, la coguarda desde hace más de dos décadas, recibe cada semana de la temporada alta a cientos de excursionistas, y siente nostalgia de los comienzos, cuando vivir aislado con vistas al macizo del Besiberri era una estimulante aventura. En la década de los ochenta apenas subía nadie, lo que daba vía libre a Miquel para salir cada día a abrir vías de escalada en paredes vírgenes y, en invierno,
esquiar por rincones desconocidos para la mayoría de los mortales.

A continuación podéis leer unos fragmentos del libro…

* * * * *

XIMPLERIES LES MÍNIMES, AIXÒ ÉS UN REFUGI

Els guardes tenen fama d’esquerps, de persones que no estan per romanços i que gaudeixen de l’aïllament i la solitud. La muntanya és el seu aliment. Gestionar un espai en què el verb que mana és compartir —compartir la taula, el bany, l’habitació, els roncs i la suor amb un grapat de desconeguts— exigeix exhibir, de tant en tant, un caràcter militar perquè les coses rutllin. No tots els excursionistes que recalen al Ventosa i Calvell saben com s’han de comportar en un refugi. Això no és un hotel ni un restaurant a la carta. Cal entendre que ningú morirà per passar-se unes hores sense connexió wifi, ni per fer cua a la dutxa, ni per no poder escollir el menú del sopar. A més de 2.200 metres d’altitud, s’agraeix una mica d’empatia i de sentit comú. L’entorn ho compensa tot. Qui no ho entengui, millor que es quedi a casa.

—La primera vegada que vaig dormir al Ventosa, potser ja fa vint anys, vaig pensar que havia de fer el possible per passar desapercebuda i no contrariar-te.
—Per què ho dius, això? —pregunta, amb la mosca darrere l’orella, el Miquel.
—Només entrar, vaig presenciar com esbroncaves un jove a la porta del lavabo. Al cap d’uns minuts, quan vas tornar a la cuina, testimonis de l’escena em van explicar que l’individu en qüesti. Havia deixat el vàter fet una porqueria.
—La majoria de gent és respectuosa, però hi ha una minoria que… No em facis parlar! Una vegada estava servint el sopar i una noia em va demanar que li portés l’amanida sense els trossets de formatge, que era vegana i que no tastava els làctics. Els vaig apartar de la safata per complaure-la i ella, amb cara de pomes agres, va replicar que no, que li preparés un plat diferent, que el formatge potser havia tocat els altres ingredients.
—Què vas fer?
—Vaig anar a la cuina, vaig agafar un altre plat i hi vaig posar un enciam sencer. Ella em va demanar el llibre de reclamacions. Hi ha gent que posa al límit la nostra paciència. Tingues en compte que ens hem anat adaptant a les demandes de persones amb necessitats especials, a les que tenen intolerància al gluten o als làctics i als vegetarians. Tenim alternatives i ens agrada complaure a tothom, però hi ha vegades que l’actitud intransigent d’alguns ens supera.

Aquest és el Miquel, un dels guardes més veterans del Pirineu, si no el que més, «el Boss» per als seus amics. Perfeccionista, innovador i aventurer, la seva presència imposa respecte. Quan cal, de portes enfora, ha de mostrar la seva versió més implacable; no en pot deixar passar ni una per garantir-ne la convivència. A la cuina, envoltat de la família i els companys, amb la música del malià Salif Keïta o de Van Morrison, l’aroma d’un bon guisat i cavil·lant quin cim pujarà l’endemà, es relaxa i és feliç.

El Ventosa i Calvell és, per al Miquel, com un fill; un fill gran amb qui bufarà aviat quaranta espelmes, però a qui encara segueix mimant. Aquest és el seu lloc al món.

—Em passa una cosa molt curiosa. Quan baixo a casa, a Vilamòs, l’endemà mateix, només llevar-me, ja tinc ganes de tornar cap amunt, sigui l’estiu o l’hivern, quan s’està més tranquil. Això pot semblar estrany, ja que vol dir que vull tornar a la feina —reflexiona en veu alta.

Sembla que el seu, més que un treball, és un estil de vida que enganxa.

Al Ventosa, un dels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’hi puja des de la Vall de Boí, municipi de l’Alta Ribagorça al qual pertany, i també des de la Vall d’Aran. L’accés es fa caminant, pel cap baix un parell d’hores des de la presa de Cavallers, la ruta habitual; encara que, en temporada alta, un helicòpter s’hi apropa cada setmana per deixar la càrrega d’aliments i altres productes bàsics, que abans es transportaven a peu i en mules.

El Miquel fa, aquest 2022, quaranta anys, i la seva companya, Belén Ortiz, vint-i-tres, que guarden el Ventosa, la talaia de l’estany Negre, amb vistes privilegiades dels Besiberris, la Punta d’Harlé, el Pa de Sucre o el Tumeneia, entre molts d’altres cims. Un paradís solitari, especialment magnètic a l’hivern, i altament sol·licitat a l’estiu.
El Miquel torna a obrir el refugi els mesos d'hivern per donar servei a les persones que practiquen l'esquí de muntanya. (© Jordi Play)
Perspectiva del refugi, construit a més de 2.200 metres d'altitud. La seva ampliació, amb l'edifici annex, obra de l'arquitecte Josep Bunyesc, es va inaugurar a finals del 2018. (© Jordi Play)

CARROS DE FOC, ELS CANVIS S’ACCELEREN

A començaments dels noranta, cada vegada pujava més gent al Ventosa i Calvell i el Miquel va decidir deixar els treballs complementaris per dedicar-se a temps complet al refugi. El fet més rellevant, el que va marcar un abans i un després, va ser la creació, el 2000, de la popular Carros de Foc, la ruta circular que passa pels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Una marca que ha creat escola i ha aconseguit que desenes de destinacions del Pirineu copiessin el model per atreure excursionistes i augmentar l’ocupació.

Podríem dir que tot va començar amb un bon plat de pasta. El Miquel, un home inquiet que no sap estar sense fer res, sortia sovint a córrer i anava fins al Colomina, a veure el seu amic Enric Lucas, on assaborien plegats uns espaguetis abans de continuar trotant amunt i avall. I és que la xarxa de refugis permet trobar llocs per menjar i per dormir vagis al ritme que vagis.

—Quin va ser el primer guarda que va fer la ruta completa?
—L’Enric, el seu germà Lluís i Francesc Martínez, que m’ajudava a mi al Ventosa.

Unes setmanes més tard, jo mateix amb el Francesc, que la va repetir. Això era en els anys vuitanta, tot i que la creació formal de la Carros de Foc i la seva comercialització amb forfet no va ser fins al 2000.

—Quant trigaves a fer tota la volta?
—La primera vegada, unes setze hores, sense passar per Saboredo, perquè aquest refugi encara no estava obert.

Després, entre quinze hores i quinze hores i un quart. L’he fet moltes vegades, també amb esquís de telemarc. El darrer cop deu fer uns sis o set anys.

El recorregut clàssic de la Carros de Foc enllaça els nou refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: el de la Restanca, el Ventosa, el d’Estany Llong, el Colomina, el Josep Maria Blanc, l’Ernest Mallafré, el d’Amitges, el de Saboredo i el de Colomers, enclavats en un escenari d’alta muntanya dominat per un terreny rocós i farcit d’estanys, uns quatre-cents, en una altitud mitjana de 2.400 metres. Dos allotjaments més, el del Gerdar i el del Pla de la Font, es van afegir a la travessa el 2019 i s’oferia, així, la possibilitat de culminar una versió més llarga de la ruta: la Carros de Foc Plus.

Durant aquestes dues dècades, desenes de milers de persones han culminat el circuit, algunes més d’un cop amb l’afany de millorar la seva pròpia marca. Altres només hi busquen desconnectar i gaudir d’un entorn de postal, ple d’aigua i de roca granítica.

Amb un temps de nou hores i vint-i-dos minuts, el corredor de Sant Vicenç dels Horts Andreu Simon va batre el rècord de velocitat, al juliol del 2020, i va superar així les nou hores vint-i-set minuts del basc Txus Romón el 2009. Cal dir que la majoria d’excursionistes, les milers de persones que en un any normal s’embranquen en recórrer la Carros de Foc, de 55 quilòmetres i 9.200 metres de desnivell acumulat, hi inverteixen uns quants dies, de cinc a set, anant a un ritme còmode que els permet gaudir del paisatge, tot i que cada vegada més apareixen corredors que ho fan en un cap de setmana.

En anys normals, uns 2.500 excursionistes compren el forfet de la travessa, més o menys un nombre similar que els que la fan per lliure, segons calculen els seus promotors. Les últimes dades del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, les que apareixen a la memòria publicada el 2020, indiquen que el comptador ubicat al collet de Contraix va enregistrar el pas de 5.786 persones durant el 2019. A Cavallers, el principal punt d’accés a l’espai protegit pel vessant de l’Alta Ribagorça, l’aparell mesurador va detectar 34.542 vehicles i bicicletes. La majoria de visitants es limiten a fer un tomb curt per la zona.

N’hi ha que repeteixen una, dues o moltes més vegades. Un any fan una part del circuit, el següent l’acaben, un altre intenten culminar-lo en menys dies… I així es van movent pel mateix escenari a l’estiu, i a l’hivern amb esquís o amb raquetes de neu. Aquest és el cas de Glòria Oliver, una veterana excursionista que coneix l’itinerari quasi a la perfecció. Això no vol dir que, de tant en tant, tingui petits ensurts, que no li costa gaire superar.

—Un mes de juny havíem començat a fer una part de la Carros de Foc amb un amic, Albert Santjoan. Havíem sortit de la Restanca per anar al Ventosa. Pujàvem pel coll d’Oelhacrestada. Estava tot nevat i, una vegada dalt, no vaig saber trobar el camí, i mira que he vingut vegades! Ja era tard, quarts de vuit del vespre. Vam fer uns quants tombs, però res de res. El meu company, que feia poc que sortia a la muntanya i estava una mica espantat, em va dir que ho deixéssim córrer, que millor que busquéssim una roca i que féssim bivac. El temps era bo, portàvem sac i manta tèrmica… Sí, aquesta era una opció.
—Li vas fer cas?
—No. Encara teníem temps i jo volia esgotar totes les possibilitats, tot i que no hi havia manera que trobés cap traça. Vam fer mil voltes, però res de res. I l’Albert ja es començava a acollonir!
—Com el vas calmar?
—Tenia una mica de cobertura i, per tranquil·litzar-lo, vaig trucar al Ventosa. Em va contestar el guarda, em va donar una sèrie de referències, però tampoc vaig saber trobar el camí. Per sort, el Miquel em va dir que havia estat tot el dia al refugi, que no havia sortit a la muntanya i que li aniria bé fer una escapadeta per escampar la boira i, de passada, venir-nos a buscar. La qüesti. és que ell, pim-pam pim-pam, en quinze minuts va arribar, ens va ensenyar el sender i va tornar a baixar ràpid, molt ràpid.

Tocades les deu de la nit, la parella entrava al Ventosa. El Miquel els esperava amb una sopa i una cervesa per acabar bé la jornada. Van dormir plans, com a nens, i cap dels dos no va necessitar taps per a les orelles, tot i el festival de roncs que hi havia en un dormitori amb més de seixanta persones. L’endemà enfilaven cap a l’estany Llong. I L’Albert, tot i el petit espant per a un senderista novell, es va enganxar a aquest tipus de travesses.

—D’això —comenta la Glòria— ja fa uns deu anys, i hi he tornat unes quantes vegades més, al Parc Nacional.

La covid va impedir que, el 2020, es pogués celebrar com cal el vintè aniversari de la Carros de Foc, però els guardes del Ventosa ja fa temps que rumien quina de grossa en poden muntar per a ben aviat, per a aquest 2022, coincidint amb els quaranta anys de l’arribada del Miquel. D’experiència en l’organització de saraus no els en falta.

—Quan la Carros de Foc va sortir al The New York Times, el 2003, va ser un revulsiu i van començar a venir molts senderistes dels Estats Units. Els americans estan acostumats que, al seu país, tot està ben marcat. Aquí hi ha fites, però és un terreny molt salvatge, i els va semblar massa complicat; per això ara no en venen tants. A l’estiu hi tenim francesos i també israelians, i a l’hivern, amb l’esquí de muntanya, hi puja gent de moltes nacionalitats: alemanys, anglesos, noruecs, finlandesos, suecs… —detalla el Miquel.

Aquesta travessa s’ha anat reinventant per enganxar públics diferents. Recentment ha sortit la modalitat Confort, per a les persones que busquen més comoditats i no volen carregar les motxilles a l’esquena. Als antípodes d’això, s’ofereix la variant més exigent: la Carros de Roc, que segueix gran part del traçat original amb l’afegit d’escalar en cada etapa una paret i fer cim. Les jornades d’aquest itinerari són dures, s’allarguen fins a vuit o deu hores, i els que es decideixen per aquesta opció carreguen tot el material a l’esquena i descobreixen vies com la mítica Raiers, a la cara nordest del pic de Peguera, oberta per Enric Lucas i Albert Cucó el 18 de juny del 1986.

La Carros de Roc es va fer coneguda el 2009, després que la completessin per primera vegada un equip format pel Miquel amb Araceli Segarra, Eloi Callado, Edu Sánchez i Quim Farrero. D’una tirada es pot fer en vuit dies, però una alternativa força recomanable es dividir el circuit en dos blocs i assaborir més tranquil·lament escalades al pic de Sobremonestero, a la Punta de la Solitud, a l’Encantat Petit o a l’Agulla Gran d’Amitges.

Els càlculs que fa el Miquel apunten que la Carros de Foc arrossega la majoria de persones que entren i pernocten al Parc Nacional. —Aquesta travessa —considera— és com una màquina que engegues cada matí i que funciona bé gràcies als excursionistes, als guardes del parc, als guies, als taxistes, als pilots de l’helicòpter, a les botigues, als restaurants i als hostals de les zones properes… És un engranatge que implica moltes persones i dona vida a molta gent.

La Belén afegeix que també ha servit per apropar la muntanya a tothom.

ROSA Mª BOSCH CAPDEVILA

Escribe en La Vanguardia sobre historias alrededor de la montaña y también sobre inmigración, pobreza y desarrollo. El periodismo y la pasión por los viajes la han llevado a Nepal, donde ha seguido expediciones y documentado el relevante papel de los sherpas en el mundo del alpinismo, y en Etiopía, Burkina Faso, Chad, la República Centroafricana, Burundi, el Líbano o la isla de Lesbos para escribir sobre el drama de los refugiados. A menudo se escapa al Montsant y al Pirineo y siempre que puede se pierde, menos de lo que quisiera, por los paisajes del Himalaya.
Por si quieres compartir esta crónica

ARTÍCULOS Y RUTAS RELACIONADOS