Veu neu. Veu blanc en totes direccions, tot és blanc. S’esforça per avançar amb els esquís, li fa por ressagar-se i allunyar-se massa del pare, perdre’l de vista. S’ha de mantenir enganxada a la seva esquena, prova d’afanyar-se amb els esquís i els bastons enfonsats en la neu. És com si el vent s’hagués endut els raigs del sol.

L’alè de la tempesta de neu li fueteja el clatell, el torb repta pendent amunt, les cornises s’arquegen a sotavent, rere grans roques vestides de blanc s’amaguen clots profunds, trampes perilloses, que el vent perfora i cava mentre la boira segella el tàlveg de la vall.

Ja no veu el paisatge, la part de la vall que s’estén cap al sud-est en forma d’U. El cel i l’alta muntanya han quedat engolits pel blanc. Estanys, molleres, rius i rierols estan glaçats sota metres de neu i de gel. El clima de la vall és quasi àrtic. Pot glaçar qualsevol dia de l’any, les clapes de neu sobreviuen tot l’estiu, hi ha pocs indrets on el temps i el vent canviïn tan bruscament com aquí, just a la zona que fa de partió entre l’est i l’oest de Noruega. Aquell dia de finals d’hivern, en plena tempesta de neu, tot sembla erm, com un desert amb remolins de flocs de neu.

Confia en els experimentats de la colla: el pare i els seus amics. Ells han marcat una ruta d’escapada, una sortida.

Tot el que veu al seu voltant és blanc.

Les volves de neu s’enganxen a la jaqueta de color marró i negre, i mullen els pantalons impermeables de color turquesa. Va embolicada amb tres capes de roba. A les mans hi porta guants d’esquí amb membrana impermeable i folrats de pell de cabra que li permeten agafar millor els bastons d’esquí. S’ha passat la caputxa de la jaqueta per sobre de la gorra i les orelleres i se l’estreny ben fort. Les ulleres fosques li protegeixen els ulls del sol i li aguditzen la vista. Arrapat al cos porta el jersei de forro polar que li ha deixat el pare.

La boira nevadora es dissipa per un instant efímer i ella aprofita l’ocasió per aixecar la vista i mirar la silueta del cim que té al davant abans de baixar lliscant a poc a poc per un pendent. Les puntes dels esquís fendeixen la neu com arades, s’enfonsen i s’enganxen a cada impuls de braços. El vent escombra a fuetades la traça del pare, ja no pot mantenir-se a prop seu.

Entreveu una construcció vermella on s’obre la vall. L’antiga casa del guarda recorda una cabana. Uns pilars s’alcen al fons de la vall. Deuen pertànyer a les vies del ferrocarril. La base i l’aixopluc no poden ser gaire lluny. Pensa amb ganes en la sauna que l’espera a Haugastøl.

Aleshores venen les onades blanques.

En algun punt al peu de la muntanya del Gråskallen, en una vall de la serralada Hallingskarvet, a uns quants centenars de metres per sobre del tram de via fèrria més exposada al mal temps i més bonica d’Europa, a quatre passes de la ruta ciclista més popular de Noruega, a uns 1.100 metres sobre el nivell del mar es troba sepultada sota un bon gruix de neu, envoltada d’una foscor total.

Nota com li batega el cor.

Només sent la seva respiració.

Cada cop els batecs del pit són més forts.

Crida. Crida amb totes les seves forces.

Crits sense paraules.

Les onades blanques escombren tots sis excursionistes. El pare nota com la primera onada xoca contra les seves cames i el tomba, i la massa de neu l’arrossega avall. Després arriba la segona onada, una onada monstruosa de neu molt més sòlida que s’abat damunt seu.

Ha quedat com clavat. A través de la capa de neu pot entreveure una mica de claror i dedueix que no està atrapat a molta profunditat, segurament a poc més de mig metre.

La neu és compacta i la massa que té al damunt li pressiona el pit. S’esforça per respirar i lluita contra el pànic i l’angoixa de morir: «Si tota la colla ha quedat atrapada com jo, morirem tots», pensa.

Té cinquanta-sis anys; la seva filla, només vint-i-tres.

Aconsegueix moure el braç dret. L’allibera, tanca el puny i prova de travessar el mantell nival amb un cop de puny. Hi torna, fa una petita pausa abans d’aplegar totes les forces que té.

El tercer cop de puny trenca la capa de neu. Ara ja pot veure la llum del dia. Durant uns segons té una sensació d’alleujament abans no torna a ser pres pel pànic. La resta del cos encara està atrapada. La neu li oprimeix la caixa toràcica i panteixa intentant respirar.

Tem que la neu li pressioni el pit de tal manera que els pulmons quedin immobilitzats. Sent el so d’una raspada… com si fos el d’una palada a la neu. L’ha sentit a prop del seu cap abans de tornar a agafar aire panteixant.

La neu li expulsa l’alè, la vida, de dins el cos.

A cent quilòmetres al sud-est de l’allau.

El so de l’alarma envaeix el taller. El mecànic està treballant tot sol a la nau de l’ES Motor A/S. De cos cepat, passa del metre setanta i té els cabells grisos i unes grans entrades. El bigoti és com un raspall damunt els llavis i li baixa esmunyint-se fins a les comissures. Els dits, de pell gruixuda i tacats de lubricant, busquen el mòbil per una granota negra amb massa butxaques. Són les 12:57 h, diu a la pantalla. El mòbil udola. Sap qui li truca. Ha posat un to d’alarma precisament a aquest número perquè no es pot permetre perdre ni una sola trucada seva.

L’home, de cinquanta-cinc anys, és l’únic empleat del taller. A l’amo l’anomena senzillament l’encarregat. Repara motos de neu, cotxes, vaixells: tot el que tingui cargols. En els disset anys que fa que hi treballa a penes ha agafat la baixa per malaltia, però hi ha alguns dies feiners que no són com els altres i aleshores necessita la complicitat de l’amo. El dimecres 15 de març del 2017 és un d’aquests dies en què ha de deixar-ho tot i marxar com un esperitat.

La trucada és dels serveis d’emergència de l’organització Gossos de Rescat de Noruega. Li pregunten si està preparat per sortir. S’ha desencadenat una allau a Haugastøl i hi ha una jove desapareguda. Respon amb un «sí» sec, no parla més del que és necessari, només cal comunicar-ho a l’amo. Una pura formalitat, fins on pot arribar la formalitat en aquest taller. L’amo no li diu mai que no.

El mecànic es desempallega a correcuita de la granota i un segon més tard ja està assegut al volant del Toyota Land Cruiser. Feia estona que esperava aquesta trucada d’emergència. Un altre voluntari de Hallingdal ja li havia trucat per preguntar-li si l’havien avisat. Ell era un dels guies canins que estava més a prop de Haugastøl i, en canvi, havien trigat quaranta-un minuts a cridar-lo des que havia saltat l’alarma.

L’emprenya que no hi hagin contactat abans. De seguida dedueix que, després de tanta estona, les probabilitats de trobar la jove desapareguda amb vida sota la neu són mínimes. I el retard no ho fa menys improbable, precisament. Com a guia caní experimentat sap que quan hi ha una allau cada segon que el grup de rescat aconsegueix guanyar compta.

Com sempre, ell farà la seva part de la feina i tot el que calgui per facilitar l’operació de rescat. Hi ha cent quilòmetres a velocitat lenta entre Rødberg (al terme municipal de Nore i Udval) i la zona de l’allau, i amb tot, ell és el que es troba més a prop, ell i el seu millor amic. I accelera per passar a recollir en Tedd.