4 ABRAÇADES i 1 TROS DE PAPER

OPERACIÓ RESCAT A LA COVA D'ESJAMUNDO

Fragmento del libro ‘4 Abraçades i 1 tros de paper’, escrito por LAIA BONALS RUIZ,
con prólogo de PAU CAPELL y publicado por SÍMBOL EDITORS
Esta es una historia de superación. El 15 de mayo de 2022, Anna Comellas Vilanova, una enfermera del Hospital Clínico de Barcelona apasionada por la montaña, sufrió un grave accidente dentro de la cueva de Esjamundo, en el Pirineo aragonés.

Desde ese momento sólo tuvo un objetivo: salir de la cueva lo antes posible. Pero la lucha de Anna no acabó en el momento de salir de ella sino que apenas empezaba: la recuperación física y, sobre todo, psicológica puso a prueba su coraje, su determinación y amor por la vida.

I

Tot és borrós. La poca llum de la cova no l’ajuda a entreveure el que succeeix al seu voltant. Està desorientada. No entén què ha passat. De sobte, algú l’abriga i l’Anna s’enfonsa en l’escalfor aliena. Un petit plaer en aquell moment de desconcert. Reconfortant. Un sentiment de pau l’envaeix. Fins aquell mateix instant no és conscient del fred que té. No sap on és ni què li ha passat.

Intenta obrir els ulls, però li pesen les parpelles. Té ganes de dormir, de descansar, però alguna cosa li diu que no és el moment. Lluita contra si mateixa, contra el buit i el cansament. Es vol deixar anar i sent la fi dins seu. La mort és molt a prop i l’arrossega. La tiba cap a la foscor, la sedueix perquè es rendeixi. Ella s’hi resisteix i, després d’uns segons, ho torna a intentar. Aconsegueix desenganxar les pestanyes uns pocs mil·límetres i la foscor de la cova l’envolta. La negra nit l’abraça, només trencada per petits punts de llums que la il·luminen: els frontals.

Sent una mirada, però no aconsegueix obrir prou els ulls per esbrinar de qui és. Descansa uns instants i ho torna a intentar. Desenganxa una mica més les parpelles, que volen tornar a tancar-se davant l’esclat de llum que l’enlluerna. La incomoda, però no se sent amb prou forces per moure’s i poder evitar-la. S’esforça encara una mica més i, a través del raig de llum, desxifra la cara d’en Jorge. Se la mira amb preocupació, els seus ulls destil·len un terror que l’espanta. Per què se la mira així? Què ha passat?

Tot és confús. El seu voltant dona voltes i se sent marejada. Intenta mirar més enllà, però la negror de la cova no ajuda. Al costat d’en Jorge veu un altre punt de llum que l’enfoca. Ara, amb les pupil·les més dilatades s’acostuma una mica més a la foscor. Aconsegueix enfocar la vista i en la silueta que té a la vora hi reconeix faccions familiars. És la Laura. En la seva mirada hi descobreix l’horror. Què hi fa allà? Arrossega els ulls arreu intentant trobar respostes, però el seu cap no encaixa les peces. Té la ment en blanc, res té sentit.

Intenta aturar el batibull que regna en el seu cap. La calma no arriba, però sí una certa pausa que li permet unir punts i recordar on és. És a la cova d’Esjamundo, en una expedició que forma part del màster que està cursant sobre rescats de muntanya. La seva ment es comença a despertar molt a poc a poc, però no aconsegueix entendre què està passant. Està estirada a terra, nota sota seu el fred de la pedra, i en Jorge i la Laura la miren, amoïnats. La foscor comença a ser amable amb els seus ulls i a poc a poc endevina a definir les seves figures en la negror de la cavitat. Mira cap amunt, més enllà, i veu dues petites llums que la il·luminen des de dalt. Sent les veus, que reconeix a l’instant: són en Die- go i la Júlia. En el seu cervell apareix una nova imatge: ha de ser al fons d’un pou.

Però com ha arribat fins allà? Per què tothom se la mira així? Què ha fet per estar allà baix? Mentre intenta cercar respostes en allò que l’envolta, li crida l’atenció el que té la Laura a les mans. Sense fer cap moviment brusc, força la vista per identificar de què es tracta. Un tros de paper minúscul, bastant arrugat, amb el que semblen ratlles horitzontals. Les compta: «Una, dues, tres, quatre, cinc i sis.» És un tros ridícul, d’aquells que sempre fan més nosa que servei i que sempre et trobes perdut a les butxaques o a la motxilla.

A poc a poc els ulls responen i comença a enfocar. Les ratlles es difuminen i en el seu lloc apareixen paraules. Desxifra les lletres, una per una, i llegeix per a ella mateixa: «Glasgow 3», coronant el bocí de paper. És un diagnòstic. «Ostres, no sé qui és, però aquesta persona està molt malament», pensa. Com a infermera és conscient de la gravetat: en l’escala de Glasgow, el 3 és el nivell de consciència més baix que pot tenir una persona amb vida. Implica un traumatisme cranioencefàlic greu. Segons el paper, aquella persona ha estat en el llindar de la mort.

Impactada per la informació descoberta, l’Anna decideix seguir llegint i sent una esgarrifança. «Llavi inferior esquerre sagnant, sense dents part superior, nas?, canell esquerre i trocànter esquerre.» Identifica una mena de dibuix al costat de cada línia, indicant la zona afectada i marcant el traumatisme. L’Anna llegeix cada paraula amb deteniment, interioritzant cada lletra, intentant que aquestes l’ajudin a esbrinar què ha passat. O si més no, que l’auxiliïn i posin una mica de llum a tota aquella confusió.

En aquell precís moment, nota com li regalima sang de la boca. I el seu cervell fa un clic. Està llegint el seu diagnòstic. És d’ella, de qui parla aquell paper.

En Jorge i la Laura continuen parlant, però ella no entén res del que estan dient. Els sent però no els escolta. De cop i volta nota com la incorporen, molt a poc a poc, per, després, amb la seva ajuda, posar-la dempeus. Amb un braç sobre cadascú, s’intenta agafar amb totes les seves forces, però ràpidament s’adona que amb prou feines es pot mantenir dreta. Està força marejada. «Què està passant?», es pregunta. Tendresa i preocupació travessen la mirada d’en Jorge, que és qui porta la veu cantant en el que a hores d’ara ja s’ha convertit en el rescat de l’Anna. Com a docent encarregat de l’expedició serà qui dirigirà tot l’operatiu per salvar-li la vida, tot i que ella, en aquell precís instant, no n’és gens conscient.

De mica en mica comencen a avançar, arrossegant el pes de l’Anna camí amunt. Ha caigut al fons d’un pou d’uns sis metres de profunditat. Malgrat que primer ha picat contra un regruix de roques a mig trajecte, aquest no l’ha aturat i ha acabat caient fins al fons del pou. El terreny és escarpat i la pujada es fa lenta i feixuga. Mentre carreguen el seu cos, l’Anna encara està recuperant la consciència després del cop que l’ha deixat gairebé cinc minuts inconscient. Enganxats a la paret, en Jorge i la Laura intenten avançar el més ràpid possible, sempre tocant amb l’esquena les roques per no perdre l’equilibri. Ho fan amb cura, vigilant on posen els peus, i comencen a enfilar el camí cap a la part superior del pou. L’Anna fa el que pot i intenta ajudar-los, però les forces li fallen.

Els minuts se li fan eterns. Com a en Diego i la Júlia, que estan a dalt del pou, enfocant amb els frontals el forat per on ha caigut l’Anna esperant albirar en Jorge i la Laura carregant-la. Se sent de fons el seu xiuxiueig i, mentre els altres van pujant amb l’Anna, decideixen començar a preparar el punt calent. A la tenda tèrmica faran la primera atenció mèdica a l’Anna, malgrat que no porten gaire material a la farmaciola. Tots ells són infermers i, des del mateix moment en què s’ha produït l’accident, el xip de l’expedició ha canviat. Ja no són alumnes. Estan davant d’un rescat real, de vida o mort.

Quan en Jorge i la Laura arriben a dalt amb la resta, l’Anna encara continua molt desorientada. No sent dolor, es troba bé, pensa. L’asseuen dins del punt calent perquè la seva temperatura corporal es mantingui. No comprèn res del que està passant al seu voltant. Veu com la Júlia, la Laura i en Diego, els seus companys d’expedició, l’envolten mentre estudien el seu estat. En Jorge no li treu els ulls de sobre i rumia què fer. Mentre li fan un segon reconeixement per veure la seva evolució, en Jorge dona l’alerta i activa l’avís per accident.
(© Enric Boix)

LAIA BONALS RUIZ

(Hospitalet de Llobregat, 1997) es periodista especializada en deportes. Ha trabajado en el diario ARA
-donde publicó el reportaje que dio origen a este libro- y en la actualidad forma parte
de la Sección de Deportes de El Periódico de Catalunya como responsable de contenidos de deporte femenino.

OTROS LIBROS DE SÍMBOL EDITORS

Por si quieres compartir esta crónica