Som una casa petita, senzilla i modesta de muntanya, però fem coses, moltes petites grans coses. Si hagués de definir en poques paraules què som, diria que som vida a les muntanyes. Som vida a les muntanyes perquè totes les petites grans coses que fem en la nostra activitat diària formen part d’un mateix tot molt més ampli: d’un determinat sistema de maneig amb el bestiar, de treball a la terra, d’un sistema de valors, d’una cosmovisió del món i l’entorn natural i cultural que ens envolta i ens impregna. I tot això vinculat estretament amb el petit comerç i restauració de la Vall. No som innovadors, no hem inventat res, senzillament apliquem el model de sempre, el de tota la vida: la ramaderia tradicional de muntanya.
Som vida a les muntanyes cada matí quan obro la bardellera que tanca la pleta de la jaça i engego el ramat pels corriols i camins de la falda de la muntanya. Sempre que sortim amb el ramat aparentment estem sols, sense res ni ningú més, però tot el bosc està pendent i expectant de la girada de l’esquelleria.
Comença la cerimònia de sortida del ramat per anar a pasturar. Les collies nyaupen nervioses i neguitoses, emocionades, no sabeu pas que felices són sentint-se útils, valorades, imprescindibles, insubstituïbles. Els encanta acompanyar ramat i pastor per aquests vells camins de l’herba. Faig dos equips de collies alternant els dies: la Sinitzi, la Prefe, és sempre titular indiscutible de tots dos equips. Avui m’acompanyaran també la Taua i l’Ixka, dues cadelles encara molt joves que prometen molt (sobretot la Taua), però que encara han d’aprendre moltes coses, sobretot paciència, finor i moviments pausats per governar el ramat. Al pastor no li agrada pas ben gota que esverin les ovelles i, a poc a poc, la Taua i l’Ixka ho van entenent. Amb temps, elles mateixes aniran afinant els errors i actuaran més d’acord amb el que vull, i és que no hi ha res que faci més contentes les collies que ser felicitades pel seu pastor. Castigar-les severament quan actuen precipitadament podria acabar-les anul·lant i fer-los perdre la confiança en elles mateixes. Voldrà el seu temps, però estic convençut que seran unes bones guardianes. Deixo a casa la Siissppaass, que ja ha vist passar molts hiverns… i ara viu els dies regalats. Només la deixo venir en poques ocasions. Ella voldria venir sempre, però ja no li queden gaires forces a les potes per seguir el pas del ramat i el pastor. L’ànima encara pot, però el seu cos ja diu que no. Deixo també la Uolis i la Urrians que demà m’acompanyaran però, com sempre, em fan saber el seu descontentament i indignació absoluta per no deixar-les venir avui. I és que totes les collies són, en general, molt sentides i també n’hi ha d’altres, com la Uolis i la Urrians, que, també cal dir-ho, s’han especialitzat en el xantatge emocional i sobretot en la comèdia.
Obro la bardellera de la pleta, les ovelles surten apressades, empeses pels nyaupits de les collies. L’esquelleria dringa potent, accelerada, gairebé atronadora. Els corbs, que sempre ens esperen a les branques del gran beç, ja xerren i grallen en mil tons del seu cant i fan saber a tothom del bosc que ja sortim. Enfilem camí pel torrent ja tot glaçat de l’Arboç. Camí enllà, unes mates de falgueres grosses ja eixarreïdes i recremades pel fred es belluguen suaument. No fa gens de vent, és un dia fred i calmós d’airatges, com ho són molts dies d’hivern a la meva terra. La Taua i l’Ixka sempre fan camí sota dels meus peus. De cop, aixequen el nas, enflairen i surten esgarrapant la terra del camí fressat i llimat pel pas del ramat, i van disparades com una fletxa just allà on s’ha mogut l’espès falgueram. Nyaupen, borden i empaiten. Les perdo de vista un moment. De ben segur que ens ronda la guilla, la meva vella amiga-enemiga… Somric tranquil, orgullós de no haver-me deixat burlar en gaires ocasions per l’animal del bosc més sigil·lós i astut de tots. I dic en veu alta: «Ai, guillotassa, que aquí hi tens pastor! No n’hauràs cap dels meus xais! Per dinar t’hauràs de llepar els bigotis!» La guilla no és una amenaça pel conjunt del ramat, la guilla és només una oportunista. I és que la guilla fa com els gats, prega pels descuidats.
A vegades parlo sol, m’és igual si em prenen per boig. També és molt estrany que per aquestes girades i camins que faig pugui coincidir amb cap persona més i tampoc crec que el que faig sigui exactament parlar sol. Parlo amb presències amb les qui potser no hauríem d’haver deixat de parlar mai… L’àvia, i també la mare, sempre van creure que la guilla no és un animal més. Deien que la guilla era molt sàvia i també creien que la guilla tenia el do d’hipnotitzar: que si entrada la fosca mirava fixament una perica (gallina nana) aquesta queia de les branques del llorer d’entrada a casa i, com per art d’encanteri, la guilla marxava amb la perica encara viva entre les dents silenciosament. Potser només són històries, però a muntanya estem fets d’històries. El cas és que encara avui a la guilla li perdono moltes coses que a altres animals no perdonaria.
Som al cor de l’hivernàs, ja fa moltes setmanes que la terra dorm, poca pastura tenim a aquesta època de l’any. Ja fa dies que suplementem la poca herba —ja mostufejada d’arreu del terme per les dents de les ovelles— amb ensitjat d’herba seca i userda dins el corral. Al sortir cap a pastura, les ovelles no van ganades i això fa que, malgrat la poca herba de pastura que tenim, siguin de bon governar. D’aquesta època de l’any, en què es concentren el gros dels naixements, en diem la gran xaiada de l’hivernàs. És molt important que les ovelles arribin fortes, sanes i contentes a l’època dels parts. Així són molt més bones mares, porten més llet i estan més pendents dels seus xais. Quan pareixen a fora pasturant, com que no tenen el turment de la gana, estan més pendents del xai i, aquests dies freds, el xai ha d’arribar de seguit a la bona llet calenta de la seu mare. I és que el fred de l’hivernàs és un gran llop que mata de pressa… La majoria d’ovelles, pel seu propi instint maternal, estan pendents del xai. Però aquest instint maternal el podem potenciar molt més amb una bona alimentació i un maneig calmós. I és just això el que fem. Animals dèbils o maltractats sempre són una font de problemes i maldecaps per al pastor.
