Search
Close this search box.

LLUÍS ESTASEN

MUNTANYENC INTEGRAL

Crònica escrita per JOSEP MARIA CUENCA i publicada a la revista VÈRTEX número 277

Entre els pioners del muntanyisme anterior a la Guerra Civil a Catalunya i la resta d’Espanya, Lluís Estasen(1) ocupa justa i necessàriament un lloc d’avantguarda. Això no obstant, i de forma prou sorprenent, la seva personalitat ha estat poc estudiada i l’avaluació de la seva activitat –compartida sempre amb companys molt ben qualificats– resta encara pendent de dur-se a terme des d’una perspectiva que integri globalment l’home (i les seves circumstàncies vitals) en el seu temps i en la societat en què va viure.

ENTORN FAMILIAR I SOCIAL Lluís Estasen i Pla va néixer a les vuit del vespre del 6 d’octubre de 1890 al domicili familiar de Barcelona, situat al 3r pis del nº 10 del carrer de la Riera de Sant Joan. El mateix carrer on Picasso va tenir el seu estudi a l’inici del segle XX, del qual va pintar l’espai interior i des del qual va pintar l’exterior més d’una vegada. Un carrer proper al mercat de Santa Caterina que va desaparèixer el 1907 a causa de les intervencions urbanístiques prèvies a la constitució de la intimidatòria Via Laietana. El pare del nounat (Lluís)(2) havia complert ja els trenta-tres anys i la mare (Pilar) els vint-i-cinc; i la parella encara tindria dos fills més, per aquest ordre: Josep Maria i Maria. Els Estasen-Pla gaudien d’una situació econòmica desofegada gràcies a l’ocupació del patriarca com a agent de duanes al port de la ciutat. I, com moltes altres famílies que s’ho van poder permetre, en veure’s obligats a deixar el pis de la Riera de Sant Joan van abandonar la ciutat vella cap a l’Eixample i els barris més alts de Barcelona.

Per a una millor contextualització familiar no és sobrer assenyalar que el futur muntanyenc va ser nebot de Pere Estasen (o Estasén, segons la font) i Cortada,(3) advocat, economista, geògraf i un dels pensadors evolucionistes i positivistes més visibles en el trànsit del segle XIX al XX a Espanya. La seva obra més reconeguda, Cataluña. Estudio acerca de sus condiciones de engrandecimiento y riqueza (1900), va ser valorada diversament, entre d’altres, per Carles Pi i Sunyer i Pierre Vilar. Com a ideòleg, a més, va defensar el regionalisme, a banda de ser membre de l’Ateneu Barcelonès i del Foment del Treball Nacional.

La ignorància sobre els anys de joventut de Lluís Estasen és considerable. Des de la prudència, però, es pot afirmar que va mostrar de manera precoç (i va mantenir fins a la seva mort) un caràcter introvertit, una curiositat insaciable (més propensa a les habilitats tècniques que no pas a les inquietuds metafísiques) i una fal·lera per l’exercici físic en qualsevol entorn natural. Les seves excel·lents aptituds esportives les va manifestar primerament, i com a soci del Club Natació Barcelona, en l’àmbit dels esports aquàtics: va ser un feliç nedador apassionat pel mar (va freqüentar el poble de Garraf i, més tard, la costa gironina) i, també, un assidu waterpolista. Aviat, tanmateix, va haver de sortir de l’aigua, per dir-ho així, a causa d’un imprecisable problema de salut que el va dur a fer una estada a Gòsol o a Saldes (no està clar) sovint considerada com a decisiva a l’hora de convertir-lo en un muntanyenc compulsiu. Sempre va ser, d’altra banda, fumador.

Arribada l’edat adulta, Estasen va poder assolir de seguida una posició econòmica folgada. La filla gran, Rosa Maria Estasen Alsina, recorda que “el meu pare tenia un negoci de recanvis i accessoris de cotxes a la Rambla de Catalunya amb un soci que es deia Armangué. Es guanyava molt bé la vida. També recordo que no va fer el servei militar perquè va ser excedent de contingent. I a la Guerra Civil no hi va anar per gran; però la va passar a Catalunya, tot i ser un home conservador i a diferència del seu soci, que durant el conflicte va marxar d’Espanya”. El soci d’Estasen, de nom Antoni, també era aficionat a la muntanya i al setembre de 1918 van fer plegats una notable travessa pel Pirineu aragonès i català. I tres anys abans, acompanyats per J. M. Lucena, van ascendir el Posets des de la vall d’Eriste.

En el segon lustre dels anys trenta, Lluís Estasen va contraure matrimoni amb Margarida Alsina Batista –vint-i-cinc anys més jove que ell–; la parella viurà sempre al principal 4t del nº 25 de la Carretera (avui Avinguda) de Sarrià. A banda de la ja esmentada Rosa Maria (1936), van tenir dos fills més: Pilar (1940) i Lluís (1942), tots tres nascuts a Barcelona. Rosa Maria afirma que “quan ja havíem nascut els tres germans, el meu pare va deixar força de fer muntanya pel seu compte i va fer-la amb la família. Tots els diumenges anàvem d’excursió, a caminar, a la Floresta i altres llocs propers a Barcelona. I els dos mesos de vacances, a l’estiu, solíem anar a Sant Quirze de Besora”. Home de mans hàbils i fortes, Estasen solia mantenir-les actives. Li agradava molt pintar, sobretot paisatges. “Tenia el costum –explica Rosa Maria– de no signar gairebé mai les obres. I el recordo els Nadals pintant el fons del pessebre a la taula del menjador, amb totes les pintures escampades. Era un manetes: feia els pessebres totalment artesanals”.

El diumenge 22 de juny de 1947 Lluís Estasen va morir després de patir un vessament cerebral(4) mentre assistia a la col·locació de la primera pedra del refugi que havia de dur el seu nom a la Jaça dels Prats, al peu de la muralla nord del Pedraforca. L’endemà, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona es va certificar el seu decés. Va ser enterrat al cementiri de l’Est. Segons recorda la seva filla Rosa Maria, que aleshores tenia onze anys, “va ser un funeral emocionant, preciós i ple de gent”.

PIONER(S)
En el número 8, corresponent al mes de juliol de 1930, de l’efímer setmanari gràfic Imatges, Àngel Pons Guitart va publicar una entrevista titulada “Lluís Estasen, el primer alpinista català”, en la qual el muntanyenc barceloní afirmava: “Vaig començar [a pujar cims], com aleshores era costum, per una excursió al Montseny. Era el Nadal de l’any 1908 que amb dos altres companys pujava al Turó de l’Home; havíem sortit del poble de Montseny en un dia completament núvol (…). Des d’aleshores la meva afició a la muntanya va anar creixent, i volia sempre conèixer més i més terres. Més tard l’any catorze, vaig fer la meva primera excursió al Pirineu central”.

Al desembre de 1910 Estasen es fa soci del CEC i ben aviat demostra la seva polivalència esportiva. A les valls més altes del Ripollès competirà amb freqüència en diverses curses d’esquí, preàmbul de la seva participació –amb Badia i Soler i Coll– en la cèlebre campanya d’ensenyament de la pràctica de l’esquí a l’Aran impulsada per la Mancomunitat l’any 1919. Un any abans, Estasen i els seus companys iniciaran els campaments estivals itinerants pel Pirineu occidental català (sobretot per l’alt Pallars), el conjunt dels quals constitueix un episodi remarcable de la història del pirineisme realitzat des del vessant sud de la serralada.
Aquesta fotografia pertany a la
"Col·lecció Rosa Maria Estasen"
Bàsicament per dues raons: per la seva ambició muntanyenca ben planificada i summament fecunda pel que fa a primeres ascensions; i per suposar un pas més en la “culturització excursionista” de molts dels cims assolits mitjançant el gest de dipositar-hi el primer llibre de registres d’ascensions.(5) En els campaments al·ludits van participar –entre d’altres i a banda del mateix Estasen– el seu germà Josep Maria (tots dos, per cert, van ser fotògrafs prolífics), Pau Badia, Carles Feliu, Josep Puntas, Ignasi Canals (un dels millors fotògrafs de muntanya del moment, no només en el context espanyol sinó també en l’europeu) i Josep Maria Guilera; però també un grupet de muntanyencs alemanys i austríacs –algun dels quals provinent del Camerun(6)– que havien arribat a Catalunya eludint la Primera Guerra Mundial: Conrat Cernic, Joseph Pauss, August Herzog, Walter Illges, el conegut fotògraf Adolf Zerkowitz… La influència d’aquesta colla en termes de mentalitat i de tècnica sobre Estasen i els seus col·legues locals sembla evident malgrat no haver-se avaluat de manera acurada, i és probable que ja mai no pugui fer-se.
Estasen i els seus variables companys també constitueixen l’avantguarda històrica domèstica tant de l’esquí de muntanya com de l’alpinisme hivernal (i de les ascensions en condicions hivernals): seva, del seu germà, de Badia, de Guilera i de Puntas és, per exemple, la primera hivernal al Pedraforca des de Gòsol. I cal apuntar, ni que sigui de passada, que no va ser menys pionera la seva participació, amb Joaquim Rubió l’any 1920, en la modesta però significativa campanya de senyalització dels camins del Pirineu català impulsada per Josep Maria Co i de Triola, aleshores president de la Secció d’Esports de Muntanya del CEC. La seva empremta precursora també és possible trobar-la a Montserrat: als Flautats, al sector dels Ecos, a la Gorra Frígia, al Frare Gros, al Bisbe… Per bé que a Estasen mai no li van entusiasmar les peculiaritats arrodonides i gasives del conglomerat montserratí i de Sant Llorenç del Munt.
De menció obligatòria són, així mateix, les campanyes que Estasen –amb Canals, Puntas, Feliu, Perdigó, Vila, Sallarès, Guilera, Badia i Albert Oliveras, segons els casos– va dur a terme als Alps a l’estiu, any rere any, entre 1922 i 1926 i el 1928. Malgrat les temptatives malaguanyades a causa del mal temps i de les condicions hostils del terreny al Mont Blanc i al Matterhorn –on Canals pateix una caiguda aturada pel guia contractat–, el balanç de conjunt inclou, entre d’altres, les ascensions a la Jungfrau, al Pic Central de la Meije, a la Cima Piccola i la Grande de Lavaredo i al Monte Rosa.
L’any 1927, d’altra banda, resultarà particularment fructífer per a Estasen. El mes d’abril, juntament amb Vila, realitza la primera en condicions hivernals al Comoloformo. I arribat l’estiu, juntament amb diversos companys entre els quals hi ha els joves Oliveras i Rovira, ascendeix la cresta de les Agudes d’Espot i el Bassiero, realitza la travessia dels Encantats, fa una incursió exitosa a la serra de Tumeneia i, per últim, recorre la cresta de Salenques, en la qual només li ha precedit Jean Arlaud.(7)

L’estiu de l’any següent arribarà el moment de l’ascenció d’Estasen més mitificada i, per tant, la descrita amb menys matisos: la de la paret nord del Pedraforca. Una conquesta indiscutiblement meritòria, digna en aquest cas d’un adjectiu del qual massa sovint s’abusa a casa nostra: “històric/a”. Però, en qualsevol cas, una fita que no és prudent ni raonable comparar amb les realitzacions d’avantguarda que coetàniament s’estaven duent a terme als Alps. Ni pel grau de dificultat, ni pels mètodes preparatoris als quals els seus protagonistes van recórrer, ni per l’exigència tècnica, ni pel nivell de compromís que imposava l’orografia. No es qüestió de restar ni un gram de valor a l’escalada d’Estasen, Puntas, Rovira i Vila; es tracta de fer prevaldre, a l’hora de l’anàlisi, l’objectivitat davant el judici emocional.
Aquesta fotografia pertany a la
"Col·lecció Rosa Maria Estasen"
LLEGAT (I PUNTUALITZACIONS)
Si bé és cert que Lluís Estasen va liderar totes les colles amb què va anar la muntanya, no són menys veritat dos fets prou constatables: que els seus companys van estar sempre a la seva altura i que el mateix Estasen va ser, alhora, mestre i aprenent. Va aprendre molt dels alemanys i austríacs assentats a Barcelona, i va extreure valuoses conseqüències del fet de veure en acció els guies que va contractar amb els seus companys tant als Pirineus com als Alps. Sense comptar que el seu coneixement de les tècniques d’escalada en roca van ser força limitats i que la manera adient de progressar pel glaç la va descobrir en les seves visites als Alps. L’any 1919, per exemple, durant l’ascensió al Petit Encantat, és Illges qui supera el tram clau. I al 1927, al Pa de Sucre, qui el treurà d’un pas en què queda immobilitzat serà Oliveras llençant-li una corda després de guanyar una posició superior. En definitiva, Estasen mai no hagués pogut dur a terme un programa activista tan ambiciós i divers com el que va aconseguir sense comptar amb els seus companys. De fet, ell mateix va qüestionar la seva condició de líder més d’una vegada. I, si s’accepta comparar-lo amb Jean Arlaud, bo seria recordar que a França és gairebé inexcusable parlar d’aquest gran pirineista sense afegir-hi “i el seu grup”; i bo seria, de passada, predicar amb l’exemple en el cas d’Estasen.
D’altra banda, Estasen i els seus companys no van ser exactament l’avantguarda de l’escalada de dificultat en el nostre context social, cultural i territorial, per bé que moltes de les seves ascensions van suposar un avenç qualitatiu pel que fa a compromís i a exigència esportiva. Malgrat ser un home lacònic, Estasen va explicitar sempre el que pensava. I en matèria de dificultat és sabut que no va considerar-la com una finalitat en si mateixa. Els “dificultistes” domèstics anteriors a la Guerra Civil cal buscar-los a Montserrat (i, segons com, també a Sant Llorenç del Munt), en noms històricament i injustament més o menys emboscats com ara (i entre molts d’altres) el de Jaume Casellas i el dels seus companys del Bages o els de Costa, Boix i Balaguer i tots els qui abans que ells van gosar acostar-se al Cavall Bernat.(8)
Lluís Estasen –el grimpaire que gairebé mai no es treia el seu gorro sud-oest de color clar– i els seus nombrosos i canviants companys ocupen amb tots els mereixements un lloc de primer ordre en la història del muntanyisme domèstic, sobretot en dues facetes clarament identificables. D’una banda van ser pioners a Catalunya i a la resta d’Espanya d’un muntanyisme integral, netament esportiu i de notable nivell que va englobar l’excursionisme, l’escalada en roca, l’esquí i l’alpinisme practicat durant totes les estacions de l’any. I, d’una altra banda, per la seva polivalència i per les seves nombroses ascensions, van entrar de ple dret en la història general del pirineisme. I encara caldria assignar-los un paper prou rellevant com a matiners activistes peninsulars a la serralada alpina.
Aquesta fotografia pertany a la
"Col·lecció Rosa Maria Estasen"
NOTES
1. El cognom Estasen s’ha transcrit de vegades com a mot agut accentuat, per tant, a la “e” (tant oberta com tancada). Exquisideses filològiques a banda, un servidor es decanta per considerar-la paraula plana per dues raons ben precises: per haver estat l’habitual en l’entorn familiar del mateix Lluís Estasen i per ser, amb diferència, la pronunciació més freqüent en l’àmbit muntanyenc.
2. El seu pare, de nom Eugeni, va néixer a Granada i va ser notari oficial de l’Escribanía de Marina. Es va casar amb Adelaida Cortada i el matrimoni va fer la seva vida a Barcelona. El pare d’Eugeni, anomenat Pedro, era natural de Madrid.
3. Pere Estasen i Cortada va néixer i morir a Barcelona el 1855 i el 1913, respectivament.
4. L’any 1936, mentre grimpava amb uns companys en una cala de la platja de Blanes, Estasen va patir un primer accident cerebrovascular.
5. En aquest sentit, el campament més remarcable va ser el de 1920.
6. JOSEP IGLESIES: Lluís Estasen. Editorial Montblanc, Granollers, 1966, p. 28. Obra bàsica per a qualsevol acostament a la figura d’Estasen. Les seves virtuts informatives, tanmateix, no compensen les seves mancances metodològiques ni els nombrosos prejudicis ideològics que presenta (per no parlar de la seva prosa extremadament embafadora). Fet i fet, és un bon exemple de les limitacions documentals i analítiques que pateix de manera força general el conjunt de la historiografia muntanyenca casolana.
7. En la literatura pirineista és un lloc comú considerar Estasen l’Arlaud del sud.
8. Posar la mirada sobre l’escalada de dificultat a Catalunya i a la resta d’Espanya obre un horitzó temàtic del màxim interès que, a més, presenta trets comuns amb la història del muntanyisme de molts altres països europeus. En el següent sentit: en aquest àmbit d’estudi sovint els protagonistes no pertanyen a les classes privilegiades, sinó a les subalternes. I també sovint les mentalitats són ben diferents respecte a les de les elits muntanyenques. Cal recordar que el trio de la primera ascensió al Cavall Bernat montserratí al 1935 estava format íntegrament per membres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i que, en esclatar la guerra, dos d’ells (Boix i Balaguer) van integrar-se a les Milícies Pirinenques, mentre que Costa va ser afusellat pels franquistes. Així mateix, si es retrocedeix al 1911, quan té lloc la primera ascensió documentada i esportiva del Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt, es pot constatar que entre els membres de la cordada exitosa hi havia presència obrera.

JOSEP MARIA CUENCA

Nascut a Barcelona el 1966, és escriptor i periodista en dues llengües: català i castellà. En l’àmbit de la literatura de muntanya s’ha especialitzat, des de perspectives diverses, en temes relacionats amb els Pirineus, per bé que també s’ha interessat per la història de l’alpinisme des d’un punt de vista general. Des de fa més de quinze anys col·labora en la revista Vèrtex i ha publicat articles a Desnivel i a El Mundo de los Pirineos. La seva novel·la Una aproximación va ser finalista del XVIII “Premio Desnivel de Literatura”. Ha traduït a la llengua catalana diverses obres d’autors clàssics del pirineisme, com ara Alfred Tonnellé, Gaston Vuillier i Félix Régnault.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR