El 13 de setembre del 2011 va morir a la ciutat de Roma l’alpinista italià Walter Bonatti, un dels muntanyencs més fascinants i indòmits del segle XX, tant per les seves ascensions excepcionals com per la manera en què va dur-les a terme. Resumir la seva vida en un article, o fins i tot en un llibre, és una tasca impossible; evocar-la, però, sempre serà una invitació a l’autoexigència ètica i vital.
Walter Bonatti va néixer el 22 de juny de 1930 a Bèrgam, Llombardia, al peu dels Alps. Un lloc esplèndid, però també en un temps convuls i espantós. Itàlia patia aleshores el deliri del feixisme, que havia fet de l’Estat una burocràcia provinciana grotesca i tenebrosa amb ínfules de potència imperial. Per acabar-ho d’adobar, l’ombra de la segona carnisseria bèl·lica planetària començava a gestar-se en la vella i civilitzada Europa.
Bonatti va ser fill d’una família socialment humil. En la seva autobiografia alpinística, Muntanyes d’una vida, escriu: «Mentre que de la infantesa només conservo alguna pàl·lida visió, el meu primer record autèntic coincideix amb l’inici de la II Guerra Mundial. Tenia deu anys i, des d’aleshores, tots el moments de l’adolescència que encara em vénen al cap estan marcats per la fam». Superats els moments més difícils, el jove Bonatti s’estrena en l’escalada l’estiu de 1948, i ho fa d’una manera que prefigura molt bé el Bonatti de la maduresa. L’anècdota iniciàtica, narrada en les primeres pàgines de Muntanyes d’una vida, crida poderosament l’atenció: un dia d’agost un amic va portar Walter a escalar el Campaniletto del Grigna i, com a novell que era, el de Bèrgam havia de ser el segon de la cordada; però a l’amic, un tal Elia, li relliscava el calçat que duia i aleshores va proposar a Bonatti que fes ell el primer llarg de la via: se’n va sortir tan bé que al final va realitzar tota l’ascensió com a primer.
A partir de l’experiència fundadora del Campaniletto, Bonatti va posar-se a escalar de forma compulsiva. Va vincular-se amb altres escaladors també joves i inexperts i abans que conclogués el 1949 ja havia dut a terme, entre altres ascensions de gran nivell, la Walker de les Jorasses i la Cassin del Badile i havia obert, amb Villa i Oggioni, una ruta a la cara SO de l’Aiguille Noire de Peuterey. La seva vertiginosa trajectòria el duu, l’any 1950, a intentar dues vegades la cara E del Grand Capucin; no reeixirà per ben poc a causa del mal temps. L’any següent, però, acompanyat de Ghigo, ho aconseguirà. A partir d’ara l’enveja i la mesquinesa d’alguns sectors del gremi alpinístic començaran a fer de Bonatti objecte de predilecció.
