Search
Close this search box.

WALTER BONATTI

L'HOME QUE ES VOLIA CONÈIXER

Crònica escrita per JOSEP MARIA CUENCA

El 13 de setembre del 2011 va morir a la ciutat de Roma l’alpinista italià Walter Bonatti, un dels muntanyencs més fascinants i indòmits del segle XX, tant per les seves ascensions excepcionals com per la manera en què va dur-les a terme. Resumir la seva vida en un article, o fins i tot en un llibre, és una tasca impossible; evocar-la, però, sempre serà una invitació a l’autoexigència ètica i vital.

Walter Bonatti va néixer el 22 de juny de 1930 a Bèrgam, Llombardia, al peu dels Alps. Un lloc esplèndid, però també en un temps convuls i espantós. Itàlia patia aleshores el deliri del feixisme, que havia fet de l’Estat una burocràcia provinciana grotesca i tenebrosa amb ínfules de potència imperial. Per acabar-ho d’adobar, l’ombra de la segona carnisseria bèl·lica planetària començava a gestar-se en la vella i civilitzada Europa.

Bonatti va ser fill d’una família socialment humil. En la seva autobiografia alpinística, Muntanyes d’una vida, escriu: «Mentre que de la infantesa només conservo alguna pàl·lida visió, el meu primer record autèntic coincideix amb l’inici de la II Guerra Mundial. Tenia deu anys i, des d’aleshores, tots el moments de l’adolescència que encara em vénen al cap estan marcats per la fam». Superats els moments més difícils, el jove Bonatti s’estrena en l’escalada l’estiu de 1948, i ho fa d’una manera que prefigura molt bé el Bonatti de la maduresa. L’anècdota iniciàtica, narrada en les primeres pàgines de Muntanyes d’una vida, crida poderosament l’atenció: un dia d’agost un amic va portar Walter a escalar el Campaniletto del Grigna i, com a novell que era, el de Bèrgam havia de ser el segon de la cordada; però a l’amic, un tal Elia, li relliscava el calçat que duia i aleshores va proposar a Bonatti que fes ell el primer llarg de la via: se’n va sortir tan bé que al final va realitzar tota l’ascensió com a primer.

A partir de l’experiència fundadora del Campaniletto, Bonatti va posar-se a escalar de forma compulsiva. Va vincular-se amb altres escaladors també joves i inexperts i abans que conclogués el 1949 ja havia dut a terme, entre altres ascensions de gran nivell, la Walker de les Jorasses i la Cassin del Badile i havia obert, amb Villa i Oggioni, una ruta a la cara SO de l’Aiguille Noire de Peuterey. La seva vertiginosa trajectòria el duu, l’any 1950, a intentar dues vegades la cara E del Grand Capucin; no reeixirà per ben poc a causa del mal temps. L’any següent, però, acompanyat de Ghigo, ho aconseguirà. A partir d’ara l’enveja i la mesquinesa d’alguns sectors del gremi alpinístic començaran a fer de Bonatti objecte de predilecció.
Campaniletto del Grigna (© Wikimedia Commons)
Punta Walker de les Jorasses (© Wikimedia Commons)
Aiguille Noire de Peuterey (© Wikimedia Commons)

K2, 1954: UNA LLIÇÓ AMARGA I DECISIVA

L’any 1954, després que França s’apropiés de l’Annapurna i que els britànics conquerissin l’Everest (el Nanga Parbat de Hermann Buhl demana més matisos), Itàlia organitza la seva particular sobredosi d’inflamació patriòtica de postguerra: l’assalt al K2 sota la fèrria direcció d’Ardito Desio. Contra pronòstic, Bonatti és seleccionat per anar-hi (i Ricardo Cassin exclòs). Aquesta expedició canviarà la vida de Bonatti, el qual -convé recordar-ho- acabava de complir 24 anys.

L’equip de Desio va aconseguir el seu objectiu: Achille Compagnoni i Lino Lacedelli van ser els primers homes a trepitjar el segon cim més alt de la terra, el 31 de juliol de 1954. Tanmateix, l’actitud d’ambdós el dia abans de fer el cim (i durant dècades) constitueix una de les infàmies més considerables de la història de l’alpinisme. El 30 de juliol, mentre Bonatti i l’hunza Mahdi pujaven des del camp VIII l’oxigen imprescindible per a l’atac de l’endemà, Lacedelli i Compagnoni havien instal·lat el camp IX (on, segons s’havia pactat, tothom es reagruparia) en un indret que no era el previst. Això va obligar Bonatti i Mahdi a fer un bivac a 8.100 m d’altitud davant la indiferència de Lacedelli i Compagnoni. Mahdi, a qui tres italians -Gallotti, Abram i el mateix Bonatti- havien entabanat amb la possibilitat de fer cim si transportava l’oxigen, va pagar la terrible experiència amb nombroses amputacions de peus i mans, mentre que per a Bonatti el calvari tot just començava. Perquè la versió oficial establerta per Desio i avalada pel Club Alpí Italià (CAI) ocultaria la veritat i, per tant, legitimaria les greus i falses acusacions que durant lustres van recaure sobre Bonatti: voler fer el cim en solitari, haver abandonat Mahdi i haver usat l’oxigen (mentida de Lacedelli i Compagnoni per poder empescar-se que l’oxigen se’ls havia acabat molt abans d’arribar al cim).

Al K2 Bonatti va aprendre una lliçó vital amarga i decisiva per a qualsevol esperit decent: que sovint la condició humana traeix. És raonable pensar que un home de la intel·ligència i la sensibilitat de Bonatti hauria arribat tard o d’hora a aquesta conclusió; el problema va ser la manera com va arribar-hi. Al jove Walter li va tocar madurar massa d’hora, de forma massa sobtada i massa dolorosament. Per a qui arriba en aquest punt de l’existència la disjuntiva és clara: adaptar-se al corrent majoritari acceptant la impossibilitat d’una altra forma de viure (i acceptant, en conseqüència, les regles del joc imposades socialment) o bé lluitar amb determinació per ser el més lliure possible, i fer-ho sense complicitats morals amb la realitat dominant, és a dir, amb la conducta habitual dels homes.
D'esquerra a dreta: Ubaldo Rey, Ugo Angelino, Walter Bonatti, Ardito Desio, Lino Lacedelli, Erich Abram, Gino Soldà, Achille Compagnoni, Cirillo Floreanini. Primera fila asseguts des de l'esquerra: Sergio Viotto, Mario Fantin, Guido Pagani, Pino Gallotti. (© Wikimedia Commons)
La decantació de Bonatti l’exposa ell mateix de manera impecable a Muntanyes d’una vida: «La muntanya m’ha ensenyat a no fer trampes, a ser honest amb mi mateix i amb el que faig. Afrontada d’una certa manera, la muntanya és una escola indubtablement dura, de vegades fins i tot cruel, però sincera, cosa que no sempre passa en la vida diària. Així doncs, si trasllado aquests principis al món dels homes seré immediatament considerat un ximple i, en tot cas, seré castigat atès que jo no he donat cops de colze; només els he rebut. És certament difícil conciliar aquestes diferències. Per això és tan important enfortir l’esperit, elegir allò que es vol ser. I, un cop elegida una direcció, cal ser prou fort per no sucumbir a la temptació de prendre’n una altra. Naturalment, el preu que cal pagar per romandre fidels a aquest “ordre” és altíssim».

La història de Bonatti al K2 va prolongar-se, de fet, tota la seva vida. Durant dècades va batallar per desautoritzar la versió oficial difosa per Desio i per donar a conèixer la veritat del que hi havia passat el 1954. Va escriure llibres, va querellar-se contra un periodista, va redactar articles i cartes, una de les quals la va dirigir el 2001 a Ciampi, el president de la República. No va faltar qui l’acusés d’estimar poc el seu país per no haver guardat silenci, fet que va dur-lo a escriure en el seu llibre K2. Storia di un caso el següent: «Evidentment, dins meu (…), la passió per la veritat és superior a l’amor per la pàtria». Malgrat tot, amb els seus arguments i les seves proves, a poc a poc va anar guanyant credibilitat i suports dins i fora d’Itàlia. Però com que la conquesta del K2 sempre va ser un assumpte d’Estat, el CAI no va substituir la versió oficial pel relat incontestable de Bonatti fins a l’any 2008. En saber-ho, l’indòmit Walter va manifestar una sòbria alegria. La seva victòria moral ja era completa.
Ardito Desio va morir el 2001 a l’edat de 104 anys condecorat per l’Estat italià i defensant amb una obstinació digna d’una millor causa la versió oficial bastida per ell. Achille Compagnoni va morir el 2009 malparlant de Bonatti i ratificant tot el que havia dit sobre el 30 i el 31 de juliol de 1954 des del primer moment. Lino Lacedelli també va morir el 2009, uns mesos després que el seu company de cordada al K2. Cinc anys abans havia admès que Bonatti deia la veritat i li va demanar perdó públicament. El de Bèrgam es va limitar a respondre: «Massa tard».

UN LLEGAT IMMESURABLE

Bonatti retorna a Europa del K2 profundament trasbalsat. A Muntanyes d’una vida diu: «El que estava vivint perfilava en mi una fase encara embrionària de soledat, en definitiva, un fet negatiu. Però amb el temps extrauré resultats positius precisament d’aquesta soledat, com ara el desenvolupament d’una determinada sensibilitat, és a dir, una amplificació de les meves emocions». A partir d’aquest moment Bonatti començarà el seu viatge interior, que durarà la resta de la seva vida: havia decidit que es volia conèixer.

Si amb 24 anys les seves realitzacions alpinístiques havien estat extraordinàries, després del K2 la seva trajectòria resultarà enlluernadora. L’any 1955 obre en solitari i amb un dit ferit per un cop accidental de Martell en el pilar SO del Dru, desaparegut el 2005 per una esllavissada; el 1957 obre amb Gobbi una via a la cara est de l’Angle; el 1958 intenta amb Carlo Mauri (el seu company ideal) el Cerro Torre i ambdós duen a terme diverses primeres en la regió; també el 1958 i de nou amb Mauri fa la primera del selectiu Gasherbrum IV; entre 1959 i 1964 obre o ascendeix (sobretot amb Cosimo Zappelli) diversos itineraris d’alta dificultat a la regió del Mont Blanc; i el 1965, abans d’acomiadar-se de l’alpinisme d’elit i cent anys després de la primera ascenció de Whymper, obre a l’hivern i en solitari una ruta a la cara nord del Matterhorn. Tot plegat sense comptar les experiències de supervivènca extrema viscudes al Mont Blanc (1956) i al pilar del Frêney (1961), ambdues de conseqüències dramàtiques i polèmiques.

Per la magnitud del que va fer i per la seva seductora personalitat, el llegat de Walter Bonatti resulta immesurable. Dins de l’àmbit de la muntanya, el seu constitueix un cas singular en la mesura que subverteix moltes “veritats” establertes al mateix temps que admet ser projectat més enllà del limitat i sovint mesquí territori de l’alpinisme. El de Bèrgam ha assolit un notable prestigi moral a partir de la introspecció i de l’individualisme, no pas de suposades virtuts gremials o col·lectives. Fet i fet, Bonatti posa de relleu que per canviar el món, qualsevol món, cal que abans canviï l’individu. Perquè si cadascú no brega per ser millor és impossible que cap comunitat progressi moralment. L’autoexigència ètica és la clau de tot plegat. Dir-ho i subscriure-ho és molt fàcil i, a més, queda molt bé, però fer-ho ja són figues d’un altre paner.
Components de l'expedició italiana del 1958 al Gasherbrum IV, des de l'esquerra: Riccardo Cassin, Capt. A.K. Dar; Giuseppe Oberto, Donato Zeni, Walter Bonatti, Fosco Maraini, Toni Gobbi; primera fila: Giuseppe de Francesch, Carlo Mauri. (© Wikimedia Commons)
Walter Bonatti (© Wikimedia Commons)

JOSEP MARIA CUENCA

Nascut a Barcelona el 1966, és escriptor i periodista en dues llengües: català i castellà. En l’àmbit de la literatura de muntanya s’ha especialitzat, des de perspectives diverses, en temes relacionats amb els Pirineus, per bé que també s’ha interessat per la història de l’alpinisme des d’un punt de vista general. Des de fa més de quinze anys col·labora en la revista Vèrtex i ha publicat articles a Desnivel i a El Mundo de los Pirineos. La seva novel·la Una aproximación va ser finalista del XVIII “Premio Desnivel de Literatura”. Ha traduït a la llengua catalana diverses obres d’autors clàssics del pirineisme, com ara Alfred Tonnellé, Gaston Vuillier i Félix Régnault.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR