Search
Close this search box.

PASS'ARAN

LA TRAVESSA TRANSFRONTERERA D'ALTA MUNTANYA

Crònica escrita per DAVID MENGUAL publicada a la revista MUNTANYA número 904

Les muntanyes del nord de la Vall d’Aran, que al seu torn són les del sud de les valls de Biros i Castillonnais, constitueixen un massís únic, salvatge i ignorat al qual cal apropar-se. La travessa Pass’Aran és una bona forma de descobrir aquest paradís oblidat entre l’Aran més agrest i el Coserans més inexplorat. Un recorregut en el sentit invers a les agulles del rellotge ens permetrà conèixer la zona.
Arribada al Santuari de Montgarri, al municipi de Salardú, situat a la vall de Montgarri, on el refugi ha tornat la vida al despoblat
PRIMERA JORNADA
Itinerari: refugi de Montgarri (1.657 m) – pòrt de Gireta (2.503 m) – pòrt de Barlonguèra (2.401 m) – estanh Long (2.130 m) – estanh Redon (1.936 m) – refugi des Estagnous (2.245 m)
Desnivell Pujada: 1.155 metres
Desnivell Baixada: 567 metres
Distància: 10,9 km
Temps: 6:30 hores
Opcional: ascensió al tuc de Barlonguèra des del port de Gireta (300 m de pujada)
Iniciem la travessa a Montgarri. Aquest fet ja és entranyable. Aquest poble, abandonat des de fa anys, ja fa temps que disposa d’un acollidor refugi regentat per uns guardes que s’esforcen per donar a conèixer la zona i que ofereixen una hospitalitat i uns àpats aranesos dignes de menció.

Sortim del refugi seguint el sender GR que remunta la vall de Montagarri vers el NE. Creuem el barranc deth Milh i seguim remuntant, ja pel mig del bosc fins que albirem la vall que pujarem en la seva totalitat fins al pòrt de Gireta. Des d’aquest punt a la cota 1.980 baixarem uns 60 m fins al fons de la vall per començar la remuntada en direcció NE a còpia de llargues ziga-zagues, tot buscant senyals i fites, car en algun dels punts el camí es desdibuixa sobre els prats d’herbei. Des del pòrt de Gireta podem ascendir al tuc de Barlonguèra, situat 300 m més amunt, i més accessible que per la directa des de Montgarri, pujant pel barranc deth Milh. Situats al pòrt de Gireta, on hi ha un rètol indicador, toca baixar cap a l’esquerra (E) un centenar de metres fins al pòrt de Barlonguèra.

Cal anar amb compte en aquest tram car els senyals es perden i el camí es desdibuixa. Un cop al port, el sender baixa ràpidament pel fons de la vall sense cap problema fins a l’estanh Long. Flanquegem l’estany per la riba esquerra de manera que l’aigua ens queda a la dreta. El camí no té pèrdua, però convé no sortir-ne, perquè en determinats moments queda molt penjat sobre les aigües; alguna cadena i algun passamà ens ajudaran en la progressións a arribar a la sortida d’aigües. Des d’allà, el descens fins a l’estanh Redon es tortuós i entretingut. Unes quantes cadenes ens ajuden a desgrimpar sense problemes, però sense deixar-nos distreure. Un cop a l’estany trobem el pal indicador del sender del refugi. Els més de 250 m de pujada s’amunteguen després d’una etapa llarga, i més pel fet que no veiem el refugi fins que pràcticament ja hi som.

Una bona instal·lació amb una bona vista sobre la vall. Acollidor i de bons àpats. Quantitat i qualitat.
Un cop som al pòrt de la Gireta, el sender baixa ràpidament al fons de la vall
SEGONA JORNADA
Itinerari: refugi des Estagnous (2.245 m) – refugi des Caucis – cabana de Nérech – Gîte d’Étape Maison du Valier (933 m)
Desnivell Pujada: 262 metres
Desnivell Baixada: 1.522 metres
Distància: 10,3 km>/br> Temps: 4:00 hores
Opcional: ascensió al mont Valier (593 m de pujada)
Si disposeu d’un dia, des d’aquest refugi podeu aprofitar per fer l’ascensió al mont Valier, que constitueix una de les talaies més im-portants de la zona i que queda molt allunyat de tot arreu.

Nosaltres per baixar fins al Gîte d’Étape Maison du Valier tenim dues opcions: remuntar pel coll de Pécouch fins a l’estany de Milouga i baixar per la vall on hi ha la cabana d’Aouen o baixar directament per la vall, pel camí normal d’accés al refugi. El dia està emboirat i no es veu res, per la qual cosa decidim baixar directament i recuperar-nos de l’etapa anterior, que vam fer plovent sense parar. El camí perfectament senyalitzat baixa per unes llastres fins al refugi des Caucis, i des d’allà, s’endinsa al bosc per baixar un gran esglaó fins al fons de la vall. Passem per la cascada de Nérech i sense més problemes el camí ens duu ns al Gîte d’Étape. Una nova instal·lació regentada pels veterans i antics guardes d’Estagnous. Un lloc pensat per a muntanyencs i per a no muntanyencs, no exempt de petits luxes i d’una elaborada cuina del país.
Els boscos de les Valls de Biros i Castillonnais estan habitats per óssos... que conviuen amb fades i follets
TERCERA JORNADA
Itinerari: Gîte d’Étape Maison du Valier (933 m) – cabana de l’Artiga – cabana du Trapet du Milieu (1.560 m) – coll i cabana du Clot du Lac (1.821 m) – bosc de Basset – riu (1.080 m) – cabana d’Areth – port d’Areth (1.802 m) – Gîte d’Étape d’Eilia (1.000 m)
Desnivell Pujada: 1.610 metres
Desnivell Baixada: 1.543 metres
Distància: 16,7 km
Temps: 9:25 hores
Ens trobem amb la que possiblement sigui l’etapa reina de la travessa. No tant per la distància o pel desnivell total que supera, sinó pel fet que el perfil del desnivell del dia té la forma de gairebé una ema perfecta. Remuntarem 750 m, els baixarem, i remuntarem 800 m més per tornar-los a baixar, i psicològicament, la segona pujada és esgotadora.

Tot i això, el fet de creuar dues valls tan profundes, ens confirmarà la percepció que teníem que les valls del Coserans són llargues, profundes, abruptes i, tanmateix, força inaccessibles. L’alta muntanya pirinenca en estat pur i dur, hàbitat de l’ós i d’una variada fauna autòctona.

El cas és que la nostra ruta està perfectament senyalitzada. És una etapa del GR 10 que travessa el Pirineu de mar a mar pel vessant nord. El camí està totalment fressat, per la qual cosa cal armar-se de paciència i gaudir de l’espectacularitat i de la solitud del paisatge.

Sortim del Gîte d’Étape per la carretera fins que ben aviat a mà esquerra trobem el sender que puja a la cabana de l’Artiga, on hi ha un bon abeurador. Poc abans d’arribar deixem el bosc de faigs i roures per endinsar-nos en el terreny de les pastures, cosa que al seu torn ens permet veure el desnivell que encara ens resta per superar. La companyia d’uns pastors, que estan reconstruint las cabana du Trapet de Milieu, més a prop del coll, ens entreté, mentre a poc a poc i pas a pas anem superant el desnivell que no cedeix ni un moment.

Situats al coll del Clot du Lac, on hi ha una cabana en bon estat, gaudim de la grandària del Coserans en tota la seva dimensió. Les grans muntanyes de l’Aran al sud, la profunditat de les valls als nostres peus, l’abrupta vall per la qual vàrem baixar d’Estagnous i, evidentment, la vall que haurem de baixar i el pòrt d’Areth a l’oest, que es troba talment a la nostra alçada i que des d’aquí encara sembla llunyà. El descens fins al riu no presenta més problemes que el propi d’un descens de 800 m en el darrer tram farcit de nerets grocs i morats. El riu ens permet un bany, menjar alguna cosa i recuperar forces abans d’iniciar el segons ascens. Sens dubte, aquest seria un bon punt per construir un Gîte d’Étape o un refugi que alleujaria molt l’esforç d’aquesta etapa. Remuntem el sender, sortim del bosc per un fort pendent cobert de falgueres i, seguint una ziga-zaga, arribem fins a prop de la cabana d’Areth, a la qual s’accedeix també per una pista apte per a 4×4 que ve del fons de la vall. Superem la cabana i seguim remuntant fins al coll d’Areth, sota la mola del Malh de Bolard. Un cop a la carena, el camí la ressegueix força estona amunt i avall fins que finalment assolim el coll. Durant el descens prendrem consciència que estem endinsant-nos en una antiga zona minera de primer ordre. Restes de cables entre la fageda, restes de torres metàl·liques de vells telefèrics abandonats, boques de mina amagades, materials abandonats arreu, fan pensar en l’esplendor econòmic d’aquestes terres anys enrere, quan les companyies mineres explotaven els recursos en aquestes altes muntanyes, llavors encara més allunyades del món conegut.

Una vegetació exuberant de roures, fagedes i falgueres que han engolit les instal·lacions del passat ens acompanyen ns a Eilia. Eilia, final de carretera, final de vall, i reflex del final d’una època remota, és una vella vila minera abandonada en la qual actualment només hi viuen dues famílies, una de les quals regenta el Gîte d’Étape des de fa uns quants anys. La fredor del poble mig abandonat, contrasta amb la bellesa espectacular de l’indret, feréstec i abrupte com ell mateix. La calidesa del Gîte, el tracte entranyable i un menjar exquisit i deliciós arrodoneixen el final de l’etapa potser més dura que farem per les muntanyes del Coserans.
La vila d'Eilia mostra la tranquil·litat i la solitud de les valls perdudes
QUARTA JORNADA
Itinerari: Gîte d’Étape d’Eilia (1.000 m) – cabana i mines de Ventalhor – coll d’Aranh (2.221 m) – estanh d’Aranh (1.890 m) – refugi d’Aranh (1.965 m)
Desnivell Pujada: 1.296 metres
Desnivell Baixada: 331 metres
Distància: 7,1 km
Temps: 5:50 hores
Opcional: ascensió al tuc de Crabèra (720 m)
Avui, novament seguirem una etapa del GR 10 correctament senyalitzat, i al seu torn, també etapa del tour de Biros. Aquest tour és un sender de mitjana muntanya que en quatre o cinc dies, permet conèixer els indrets miners més significatius de la regió.

Per a nosaltres, però, si l’etapa d’ahir va resultar dura per la maleïda forma d’ema del perfil de desnivell, el cansament acumulat fa que la pujada d’avui tampoc no sigui fàcil. I és que el sender, si bé no ofereix cap problema d’orientació, puja de manera contínua i obstinada fins a prop de les mines de blenda i galena de Ventalhor. Un breu flanqueig per la pista just abans d’arribar a les mines és la única treva que ens dóna el desnivell. Ventalhor és un lloc inhòspit i mig abandonat envoltat d’un paisatge grandiós i talment solitari que desperta en nosaltres la curiositat per un passat gloriós, on centenars de miners arrencaven el mineral de les entranyes d’aquestes muntanyes i el transportaven heroicament amb rudimentàries instal·lacions fins al fons de la vall, que tanmateix estava encara més lluny de tot arreu. De l’esplendor dels temps de l’explotació de la mina resten unes instal·lacions abandonades que no deixen de plantejar-nos preguntes sense resposta a mesura que guanyem desnivell, augmentant el cansament del dia anterior.

Assolit el coll molt per sobre de la mina, per on passa la línia elèctrica que ve de Ventalhor, intuïm a la nostra esquerra el Portilhon d’Albi, que haurem de superar demà per tornar al nostre Aran, i veiem als nostres peus l’embassament d’Aranh i el refugi on passarem la propera nit. El descens no presenta cap problema, tret del fet de pensar que l’endemà, i de bon matí, haurem de remuntar sobre les nostres passes per tornar al mateix coll.

L’embassament és de grans dimensions. Si la feina a les mines que hem deixat enrere devia ser duríssima, no podem deixar passar per alt les penúries que devien patir els treballadors que van construir aquest embassament a gairebé 2.000 m d’alçada, que no van ser altres que presoners jueus durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Ara, la prohibició de creuar per sobre de la corona de la presa ens fa perdre uns metres molt valuosos que haurem de remuntar fins al refugi, que està a l’altre costat.

Un refugi de la dècada de 1970, críptic i de calidesa discutible, però ben equipat i amb bona cuina tot i ser en un lloc molt aïllat del món.
El refugi d'Aranh, situat a l'estany del mateix nom, ens permet gaudir de la darrera nit a la muntanya
CINQUENA JORNADA
Itinerari: refugi d’Aranh (1.965 m) – coll d’Aranh (2.221 m) – Portilhon d’Albi (2.457 m) – pales de Liat – tuc de Mauberme (2.880 m) i retorn al coll – estany de Montoliu (2.360 m) coll de Montoliu ((2.470 m) – prats de l’Horcalh – refugi de Amics de Montgarri (1.657 m)
Desnivell Pujada: 1.305 metres
Desnivell Baixada: 1.603 metres
Distància: 19 km (sense el Mauberme)
Temps: 9:50 hores
Per primer cop aquests dies tornem sobre les nostres passes. Primer baixem fins a l’embassament, i després tornem a remuntar fins al coll d’Aranh, prop de la línia elèctrica.

Deixem els senyals de color vermell i blanc del GR 10 i seguim el camí tat que cap a la dreta (O) remunta un seguit d’esglaons rocallosos per a passar sobre l’idíl·lic indret de l’estany d’Albi abans d’arribar al Portilhon d’Albi. Visió espectacular sobre els estanys de Liat i de tota la conca minera, car aquí dalt, en el seu temps, la mineria va ser la principal activitat. A l’esquerra, (SE) s’alça imponent la gran muntanya de la zona, el Mauberme, que amb els 2.880 m esdevé una talaia imprescindible del sector, i de la travessia que avui finalitzarem. El flanqueig de Liat procurant no perdre alçada i seguint unes estaques de fusta pintades amb groc fins al peu de la muntanya esdevé llarg i entretingut, no per la seva dificultat, que no en té cap, sinó per la seva llargària. No en va, aquesta és l’etapa més llarga de la travessa.

L’ascens al cim el fem per la ruta normal que va a buscar la canal orientada a N-NO, que per un sender sense dificultat, però amb fort desnivell, permet coronar el cim d’aquesta muntanya imponent, solitària i allunyada de tot arreu. Durant l’ascens cal parar molta atenció a la caiguda de pedres. El Coserans, l’Arieja, l’Aran, etc., des d’aquest cim s’albiren en tota la seva dimensió. A l’oest, el Barlonguèra i el mont Valier delimiten la regió. Dels diversos cims que permet aquesta ruta, sens dubte aquest és el que menys ens desvia de l’itinerari original i potser és un dels més bonics.

Sense pressa, però sense entretenir-nos, perquè l’etapa és llarga, baixem fins a la sortida d’aigües de l’estany de Montoliu i remuntem fins al coll de Montoliu per enfilar la llarguíssima vall que ens durà fins a Montgarri. El nostre camí davalla sense treva fins a la cabana del Forcalh, que deixarem enlairada a l’esquerra enmig d’un paratge idíl·lic, i des d’allà, ja pel bosc, després de creuar el riu per un pont, davallarem fins a la vall de Montgarri. Arribats a la pista i seguint-la a mà esquerra, tornarem al punt on vam començar la travessa.

REFUGIS DE LA RUTA

Refugi Amics de Montgarri
(© David Mengual)
Refugi des Estagnous
(© David Mengual)
Maison du Valier
(© David Mengual)
Refugi Gîte d'Eilia
(© David Mengual)
Refugi d'Aranh
(© David Mengual)

DAVID MENGUAL

(Barcelona, 1967) L’any 1976 va començar a sortir d’excursió amb l’Agrupament Escolta Sant Pius X de Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi i és soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1983 amb llicència federativa des del 1988. Fa excursions a peu, escalant en roca, neu o gel, amb esquís, amb bicicleta o amb caiac i ha recorregut les muntanyes de la Península Ibérica, el Pirineu de cap a cap, els Alps des de les Calanques fins a Croàcia, i algunes muntanyes de Còrsega, Tunísia, Nova Zelanda i Nepal. Col.labora habitualment amb la revista Muntanya del CEC i altres publicacions.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR