SOMIEDO

RESERVA DE LA BIOSFERA

Crònica escrita per DAVID MENGUAL i PADRÓS
Fotografies: DAVID MENGUAL i JORDI MENGUAL
Cinc rutes en el ple de la serralada Cantàbrica més autèntica, per a conèixer els emblemes d’una terra ancestral, representada per les cases de teitos i els llogarets ramaders.

EL PARC NATURAL DE SOMIEDO

El Parc Natural de Somiedo està situat al sector centre occidental del principat d’Astúries entre el Parque Natural de las Ubiñas-La Mesa, i el Parque Natural de las Fuentes del Narcea. La superfície protegida és de 291 quilòmetres quadrats i coincideix aproximadament amb la superficie del concejo de Somiedo. Al Nord limita amb el concejo de Belmonte de Miranda, al Sud amb la província de León, a l’est amb el Concejo de Taverga i a l’oest amb el concejo de Cangas de Narcea i Tineo. L’alçada del parc oscil·la entre els 395 m d’Aguasmestas i els 2194 m del Cornión que és el cim més alt de la zona. L’àrea protegida bàsicament són 4 valls solcades per 4 rius que els donen el nom: Saliencia, Valle, Somiedo i Pigüeña. Hi ha 38 nuclis poblats i uns 1600 habitants essent el centre de la zona el poble de Pola se Somiedo que és la capital administrativa i on hi ha el principal centre d’informació del parc i una bona oferta d’allotjaments car en tota la zona no hi ha cap refugi de muntanya. Somiedo va ser el primer espai natural d’Astúries declarat parc natural l’any 1988 i l’any 2000 va ser declarat Reserva de la Biosfera.

El relleu en general és molt escarpat i coexisteixen diferents formes d’origen fluvial, glacial i càrstic. El bosc cobreix una quarta part del territori. El que més predomina són les fagedes, però també hi ha roures, boixos, teixos, bedolls, aurons o til·lers. En l’àmbit de fauna és fàcil veure isards i fins i tot algun senglar. També hi ha galls fers i ossos, però nosaltres no els vam veure. Els únics ossos bruns que vam veure són els que hi ha a la reserva de San Adriano prop de Proaza quan amb la bicicleta vam fer la Via verda de l’os entre Tuñón, Entrago i Bárzana. Més fàcil és veure àligues, aufranys, perdius o pardals. En qualsevol cas, el paisatge és espectacular i les excursions especialment cap als cims són llargues i solitàries fins i tot durant el mes d’agost.
Un magnífic teito de la braña de Mumian
La braña de la Corra és una de les més allunyades i solitàries del Parc

BRAÑAS, TEITOS I CORROS

A banda dels ossos, hem vingut a Somiedo atrets per les brañas i sobretot pels teitos. Les brañas són camps de pastura i conreu generalment comunals situats a mitja altura entre els pobles i els cims de les muntanyes. Cada poble disposa de la seva braña i generalment cal caminar entre una i tres hores per arribar-hi per camins tradicionals molt ben traçats i molt ben arranjats des de temps immemorials. A banda de què s’han trobat vestigis del paleolític per aquestes muntanyes o que hi ha restes del pas dels romans, hi ha constància escrita de l’explotació de les brañas des del segle X.

En les que es troben més a prop dels pobles nomès hi ha els murs de pedra que servien per a tancar els ramats i allunyar-los dels conreus de patates, blat, civada, llenties, sègol o fins i tot dels horts que els proporcionaven les verdures i hortalisses. A les més allunyades o d’accés més complicat hi ha construïts teitos i corros. Els teitos són construccions de base rectangular de dimensions suficients per a guardar un ramat gran a la planta baixa i deixar un racó per al pastor. Al pis de dalt guarden la palla sota la teulada de palla. La gràcia d’aquestes construccions, precisament és la teulada de palla d’escombra o de sègol. Són construccions molt característiques de la zona que li donen al paisatge una bellesa tremendament singular. Actualment, tots els teitos estan numerats i catalogats i la majoria d’ells s’han reconstruït gràcies a les subvencions del programa Life de la Unió Europea. Les famílies de vegades passaven tot l’estiu als teitos tenint cura dels ramats i dels conreus i s’hi estaven des de la primavera i fins ben entrada la tardor. En altres casos, els pastors pujaven i baixaven cada dia amb la llet de les cabres o les vaques. Normalment, pujaven a la tarda, munyien al vespre, tornaven a munyir al matí, baixaven al poble amb la llet i tornaven a pujar a la braña un dia rere l’altre.

Els corros, també són construccions amb base de pedra i sostre de palla, però normalment són circulars i de petites dimensions. Estan situats a més alçada que els teitos i servien bàsicament per a protegir als pastors del fred i les tempestes i poca cosa més. Costen més de veure, però encara n’hi ha. Fins a l’any 1988 que es va constituir el parc natural, l’economia de la zona bàsicament depenia de la ramaderia i en menor mesura de l’agricultura de subsistència. Des de llavors, però, el turisme de muntanya els aporta una bona part de les seves rendes.

 

1. COGOLLU DE CEBOLLEU (2.089 m)

Itinerari: Villar de Vildas (860 m) – braña de la Pornacal (1.120 m) – braña de Cuartos – Alto de las Cereizales (1.860 m) – Cogollo de Cebolleu (2.089 m).
Desnivells: +1.290 m ⎜-1.290 m
Temps de camí: 6 h 10 m
Distància: 19 km
I ja que hem vingut a Somiedo atrets per les brañas i els teitos, comencem per un itinerari que ens permeti conèixer una braña de primer ordre com és la Pornacal sobre el poble de Villar de Vildas. Sortim del poble per la pista encimentada que travessa el riu Pigüeña i que després de superar 260 metres de desnivell entre pastures i fagedes ens porta fins a la braña de la Pornacal. Bàsicament, és un conjunt de 33 teitos repartits en 4 zones, tots ells molt ben conservats. Fins aquí pugen les vaques a finals de primavera i passen l’estiu fins a l’inici de la tardor acompanyats dels pastors que són els corresponents brañeiros. La visita ja per si sola mereix l’excursió, i aquí la podríem donar per acabada a plena satisfacció, però ja que hi som, fa bon temps i és aviat volem pujar fins al Cogollo de Cebolleu per a veure el pa que s’hi dona. Seguim la pista amunt i passem per la Font de la Prida. A mesura que guanyem alçada, la vall s’eixampla i al fons a l’oest veiem el cim del Cogollo de Cebolleu (2089 m). En poc més de tres quarts d’hora arribem a la braña de Cuartos. En aquesta braña hi ha petits corrals i algun corro i és el final de la pista. Els corros estan molt ben conservats i són dels pocs que veurem durant la nostra visita al parc. El nostre camí segueix el curs del riu per la vall de Cereizales en direcció sud-oest cap al coll de Cereizales que és el nostre proper objectiu. En altres temps, aquest pas era molt important perquè era una de les vies de comunicació entre Somiedo i la veïna Cangas.

Un cop al coll (1860 m), veiem el nostre cim al nordo-est i necessitarem tres quarts d’hora més per a arribar sense problemes. Des del cim (2084 m) la panoràmica és immensa; des de la mola del Cornión fins al Catoute, el Cueto Arbàs, la Peña Ubiña o l’estació hivernal de Leitariegos. Des del cim, la volta circular lògica ens portaria a anar fins al cim del Cogollo per a baixar pel llac Bueno i la vall de Cebolleu, però aquesta zona és reserva integral de la cria de l’os bru i està absolutament prohibit l’accés, per la qual cosa haurem de tornar per on hem vingut. Cal tenir en compte, que a Somiedo hi ha moltes zones d’accés totalment prohibides, per la qual cosa, abans d’endinsar-se per aquestes muntanyes cal assegurar-se a l’oficina d’informació sobre els llocs per on podem transitar.

2. EL CORNÓN, EL CIM MÉS ALT DEL PARC (2.194 m)

Itinerari: Santa Maria de Somiedo (1.480 m) – la Campa (1.560 m) – Boquete Mozarra (1.794 m) – Vega Mozarra – el Cornón (2.194 m).
Desnivells: +870 m ⎜-870 m
Temps de camí: 4 h 35 min
Distància: 15 km
El Cornión amb els seus 2188 metres és el cim més alt del parc natural i està situat al límit entre Astúries i Lleó. Per a ascendir des de Santa Maria de Somiedo, la ruta està senyalitzada i sempre segueix la direcció oest, però, tot i això, en cas de boira és un terreny molt perdedor i cal anar amb compte. A més, en el tram final desapareixen els senyals i per a acabar-ho d’adobar, en el mapa que portem de l’Adrados no apareix el cim Asta situat just abans del nostre objectiu.

Des del poble de Santa Maria de Somiedo comencem l’excursió de baixada per una pista entre murs de pedra que ens porta a travessar el riu Bayo. Passat el riu, deixem la pista i seguim per un camí paral·lel al riu. Després de 45 minuts de marxa arribem a l’inici de la vall Viega Cimera. Davant nostre tenim el cim de Miru la Piedra i el camí ens porta primer a la dreta (N) i amunt i després a l’esquerra (O) per a flanquejar el cim pel seu vessant sud de manera que tota l’estona ens queda a la nostra esquerra. Assolim un coll des del qual veiem el cim de la Peña Penouta al nord i situat a l’oest veiem la punta del Cornión al que ens dirigim. Continuem flanquejant pel vessant nord el Miru la Piedra i l’Alto Prefuste fins que assolim el coll Boquete Mozarra (1794 m). Fins aquí la senyalització era bona i la ruta evident, però a partir d’ara cal creuar la vega Mozarra sense camí evident i coberta de ginebres i nabius que fan de mal passar. Hem de seguir la direcció oest per la capçalera de l’altiplà per a anar a flanquejar el cim Asta pel sud deixant-lo a la nostra dreta i anar a buscar el coll (2063 m) entre l’Asta i el Cornión. Algunes fites ens ajuden a seguir la ruta. Des del coll, un centenar de metres ens separen del cim cobert de líquens per un vessant amable i de fàcil caminar. Des del cim (2194 m) veiem el mar Cantàbric al nord i a l’est en la llunyania massís occidental de Picos de Europa. Més a prop les muntanyes de Redes i les Ubiña, el Miravalles a l’oest i el Catoute al sud. La vista és realment sensacional. La tornada novament la fem pel mateix camí.

 

3. ELS PICS ALBOS: OCCIDENTAL (2.085 m) i ORIENTAL (2.103 m)

Itinerari: Altu de la Farrapona (1.707 m) – llac de la Cueva (1.615 m) – Vega de Cerveriz (1.700 m) – Chozo – Albo Occidental (2.075) – coll – Albo Occidental (2.103 m) – coll – llac de Cerveriz (1.615 m) – llac de la Cueva (1.615 m) – Altu de la Farrapona (1.707 m).
Desnivells: +1.200 m ⎜-1.200 m
Temps de camí: 4 h 45 min
Distància: 14 km
Aquesta vegada farem una ruta circular al voltant dels únics llacs que hi ha en aquest parc natural i assolirem dos cims que ens donaran una bona panoràmica sobre la zona. Ens mourem per una conca minera d’origen glacial força interessant.

Iniciarem la caminada a l’Altu de la Farrapona (1707 m) on hi ha un bon aparcament i uns rètols explicatius sobre els llacs i el passat miner de la contrada. Aquestes mines de ferro van ser explotades en diferents períodes entre el 1805 i el 1978 i en els darrers temps es van arribar a extreure 70.000 tones de mineral cada any. A partir del 2003 es va fer una bona feina de rehabilitació de la zona abocant un munt de tones de terra fèrtil per a aconseguir recuperar la vegetació autòctona que és el que veiem ara. Sortim per la pista en direcció oest primer en lleugera pujada per a després baixant fins al llac la Cueva a un quart d’hora de l’aparcament. Des d’aquí ja veiem les llaçades de la pista que seguirem per a superar el centenar de metres de desnivell que ens separen de la Vega de Cerveriz (1700 m) a la que trigarem mitja hora a arribar. Un cop assolim els prats, ja veiem a la nostra esquerra (S) les dues puntes dels Albo a les que ens dirigim. Seguim la pista fins a una marcada corba a l’esquerra i seguim per camí avançant cap a l’oest fins a una cabana de la qual surt el sender que a poc a poc va guanyant alçada sobre el llac Cerveriz que voregem per l’esquerra fins al coll que hi ha entre els dos Albo. Un cop al coll, pugem a la dreta fins a l’Albo Occidental (2075 m). El camí és bo. Està marcat amb fites i puja suaument fins a les darreres ziga-zagues que són força dretes però sense cap dificultat. Des del cim veiem el gran llac del Valle que és el darrer que ens faltava veure, a banda de cims característics de la zona com la Peña Orniz al Sud, o la Peña Ubiña a l’est. Tornem al coll i en 20 minuts arribem a l’Albo Oriental (2103 m). Hi ha diverses possibilitats per a baixar del cim; veiem diversos camins fitats, però optem per baixar directament cap al llac Cerveriz i des d’allà anar a voltar el llac Calabazosa per a veure una de les entrades de les mines. Voregem el Calabazosa deixant-lo a la nostra esquerra i anem directes al llac la Cueva per a novament vorejar-lo deixant-lo a la nostra esquerra fins a trobar la pista de l’Altu de la Farrapona on arribem dues hores després d’haver fet el darrer cim.

4. BRAÑAS DE SALIENCIA (Part del PR AS-12)

Itinerari: Arbeyales – Foz de la Güergola – braña Oriales de Arbeyales – braña del Cullao – braña d’Ordiales – la Mortera de Saliencia – collada de Santa Magdalena – Camin Real de La Mesa – braña de la Corra – braña de Murias – Foz de la Güergola – Arbeyales.
Desnivells: +870 m ⎜-870 m
Temps de camí: 5 h 50 min
Distància: 18 km
Avui hem escollit una ruta que ens permetrà visitar diverses brañas i fotografiar molts teitos. El PR AS-12 que seguirem la primera part de l’itinerari, surt del poble d’Arbeyales i baixa al poble de Saliencia. Com només disposem d’un vehicle i no hi ha transport públic entre Arbeyales i Saliencia, farem una volta circular que ens permetrà tornar a l’origen pel nostre propi peu. Arbeyales és un petit poble situat a 1000 metres d’altitud a la sortida de l’engorjat o com diuen per aquí, la foz de la Güergola. Aparquem a l’entrada, creuem el poble i al final trobem el camí que s’enfila cap a la foz. El primer tram del dia puja de valent, però és un camí antic molt ben traçat que remunta l’engorjat arrapat a la paret de la dreta deixant el riu (Regueiru de Murias) a l’esquerra. Molts trams estan empedrats i cal superar diversos esglaons que ràpidament ens permeten guanyar alçada. Tot i que el dia és bo, la profunditat de la gorja no permet l’entrada del sol i de bon matí fa fred.

Tan bon punt sortim de l’engorjat, el camí es bifurca. El ramal de l’esquerra ens portaria directament a la braña de Murias que és per on baixarem. Agafem el de la dreta i a poc a poc superem el fort pendent que ens durà a la Braña de Ordiales de Arbeyales. Parem per agafar aire un parell de vegades i aprofitem per a albirar la gorja per la qual hem pujat, i, tanmateix, a la nostra esquena veiem les brañas de la Corra i de Murias situades en uns prats al vessat sud de la muntanya aprofitant la màxima insolació. Un cop som a la braña de Ordiales de Arbeyales s’inicia la pista que seguirem. Fotografiem els teitos i gaudim del paisatge. A partir d’ara, la pista manté bastant el desnivell i avança en direcció sud-est a mitja alçada sobre la vall creuant terrenys de pastura i les brañas de Cullao, Ordiales i la Mortera de Saliencia. Totes tenen diversos teitos ben conservats però també algun totalment enfonsat. Un cop som a la braña de la Mortera de Saliencia, la pista i el PR que seguiem baixa cap al fons de la vall al poble de Saliencia, però nosaltres agafem un ramal a l’esquerra. El primer tram està encimentat i puja molt dret. A poc a poc anem a buscar el coll Magdalena (1570 m). Anem a buscar la carena que tota l’estona hem tingut a l’esquerra i que separa la vall de Saliencia per la que anem, de les valls de Magdalena, Mosquitu i Cualmundi. Un cop a la collada, la panoràmica és impressionant. La pista per la qual hem pujat segueix a la dreta, però del mig dels prats s’insinua el començament d’una pista a l’esquerra que és el Camin Real que hem de seguir. A poc a poc va agafant forma de camí i avança de retorn cap al nord-oest just per sota de la carena. Tot i ser un camí ramader molt antic en algun moment queda amagat sota les falgueres, però té continuïtat fins a la Braña de la Corra que hem vist a l’inici de l’itinerari des de la pujada a la Braña d’Ordiales de Abrayales. Una bona font a mig camí ens permet reposar aigua i descansar una bona estona. La Braña de la Corra disposa de mitja dotzena de teitos ben conservats. És una braña inclinada, arrapada a la muntanya i orientada al sud per a gaudir de la màxima insolació. Un cop a la Corra, ja només ens quedarà baixar per un camí evident i ben senyalitzat fins a la braña de Murías. Aquesta és més planera i els teitos estan més separats entre ells, però, tanmateix, és interessant de visitar i a més ens ve de pas. La sortida d’aquesta braña, no és seguint el camí pel qual hem vingut i que és el que sembla més evident, sinó que hem de creuar la braña i anar a buscar un sender a la part més baixa, al costat d’un teito ensorrat. Hi ha un pal indicador caigut i l’inici del camí no és gaire clar, però a poc a poc agafa forma i ens porta directes a la Güergola de Arbeyales per a baixar a través de la foz per la que hem pujat de bon matí.

5. BRAÑA DE MUMIAN (PR AS-11

Itinerari: Pujada a la braña de Mumian des de Llamardal
Desnivells: +275 m ⎜-275 m
Temps de camí: 1 h 40 min
Distància: 7,8 km
La braña de Mumian potser és de les més maques i accessibles de Somiedo. Està en un espai obert a tan sols 250 mestres de desnivell del poble i s’arriba en menys d’una hora. El camí puja suaument pel bosc a mitja alçada de la peña Gúa. A la sortida del bosc, el sender transcorre entre murs de pedra fins a la braña. La disposició dels teitos fa que realment sembli un poble que amb una mica d’imaginació ens podria portar als còmics d’Astèrix. Hi ha una bona vista sobre el Picu’l Moscosu i la Sierra’l Paramu situats a l’altra banda de la vall del riu Somiedo. Per a accedir cal deixar el cotxe a l’aparcament del llogarret de El Llamardal i seguir el PR AS-11 senyalitzat amb senyals blans i grocs d’inici a final i tornar pel mateix camí.
© Miguel Saenz de Santa María

DAVID MENGUAL

(Barcelona, 1967) L’any 1976 va començar a sortir d’excursió amb l’Agrupament Escolta Sant Pius X de Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi i és soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1983 amb llicència federativa des del 1988. Fa excursions a peu, escalant en roca, neu o gel, amb esquís, amb bicicleta o amb caiac i ha recorregut les muntanyes de la Península Ibérica, el Pirineu de cap a cap, els Alps des de les Calanques fins a Croàcia, i algunes muntanyes de Còrsega, Tunísia, Nova Zelanda i Nepal. Col.labora habitualment amb la revista Muntanya del CEC i altres publicacions.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR