Hi ha qui ha buscat en aquest habitatge mínim un lloc de retir i d’austeritat, de proximitat espiritual, física i emocional amb la naturalesa. De noms, no en falten en el món de les lletres que s’hagen refugiat en una cabana: JACK LONDON, al Yukon; HENRI-DAVID THOREAU, a les vores del Llac Walden, a Vermont; i més pròxim i actual, l’italià PAOLO COGNETTI, autor de “Le otto montagne, novel·la traduïda i publicada en català al 2018, on explica la seua experiència en un racó d’altitud de la Vall d’Aosta.
No obstant, aquests refugis són en bona mesura refugi psíquic, com també ho són alguns paisatges que actuen com a tals. Cadascú en posseeix un de predilecte que freqüenta periòdicament, si no diàriament, i on troba el caliu d’un espai acollidor, d’una llar més mental que física. Són espais reconfortants enmig del silenci, o no lluny del brogit de les àrees metropolitanes. Són espais personals i intransferibles, íntims, capaços de transmetre seguretat i assossec a qui en copsa la seua energia. En ells, l’habitant experimenta un decalatge espacial i temporal, per mitjà del qual connecta amb ell mateix. Aquests paisatges-refugi, que van ser analitzats en profunditat en una excel·lent jornada organitzada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, emergeixen del no-res, allà on la mirada i les emocions de qui n’és sensible els escull. Poden donar-se en un racó d’un parc urbà o a una plaça tranquil·la, al peu d’una font, o enmig d’un bosc. I, com no, dalt d’un cim.
