Search
Close this search box.

ABRUPTA I SOLITÀRIA

LA RUTA 7 POBLES DE LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Crònica escrita per ELISEU T. CLIMENT publicada a la revista VÈRTEX núm. 304
Fotografies ELISEU T. CLIMENT
Som a Castelló, oficialment a la comarca del Baix Maestrat. Fa poc més de dos segles, el botànic valencià Antoni Josep Cavanilles va recórrer a peu la Tinença de Benifassà i va descriure-la amb aquestes paraules: “Ocupa esta lo peor y más septentrional del reino. Confina por la parte septentrional con Aragón y parte de Cataluña. Su verdadera extensión pasará poco de tres leguas, pero se emplean siete horas en cruzarla por ser freqüentes las cuestas y barrancos. Por todas partes la rodean y la cierran altos montes calizos.

Joan Fuster també digué la seua: “Les muntanyes ens aclaparen. El paratge és francament agrest i dur, entre altures que excedeixen els mil metres. La Tinença està constituïda per set pobles: la Pobla de Benifassà, el més gran, no arriba a 600 habitants: Castell de Cabres, el Boixar, Bellestar, Coratxà, Bel i Fredes, aquest últim, amb una població inferior als 100 habitants.” Aquest desert demogràfic, és fruit de la complexa orografia que aïlla els pobles en un rang altimètric dilatadíssim: mentre que Fredes (1.090 m), el Boixar (1.098), Coratxà (1.220 m) o Castell de Cabres (1.190 m) suporten els rigors climatològics de la muntanya mitjana, Bellestar (715 m) i la Pobla de Benifassà (670 m) perviuen abrigats al fons de la vall. Bel, per la seua banda, una mica apartat i a 953 metres d’altitud. La Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà, que us presentem en aquestes pàgines, pretén fer descobrir aquesta comarca històrica.
L'abrupte portell de l'Infern obre les portes a un dels indrets més impactants de la Tinença de Benifassà.

EN TEMPS DE JAUME I

Al cor de la Tinença, coneguda també com Setena de Benifassà, per la presència de les set localitats citades, es troba el convent de Benifassà, l’origen del qual remunta a temps de Jaume I. Fundat el 1233 per monjos cistercencs del Monestir de Poblet, allà cap al 1250 s’havia convertit ja en un dels principals convents valencians i havia esdevingut senyor dels set pobles i dels seus recursos agrícoles i naturals. El convent va ser abandonat arran de la desamortització del 1835 i posteriorment rescatat de la ruïna: avui hi habita una petita comunitat de monges cartoixanes de clausura que ha permès que una part del recinte sigui visitable.
Amb el pas dels segles, l’aïllament de la Tinença de Benifassà ha provocat, com hem apuntat línies amunt, un irreversible procés de despoblament i el conseqüent abandonament de camps i conreus, la pèrdua d’una forma de vida ancestral, i l’oblit d’un patrimoni cultural -en especial, de la pedra seca, que tant abunda ací- i de la xarxa de camins històrics. Davant d’aquest escenari, i considerant el valors natural, cultural i paisatgístic de la Tinença de Benifassà, la Generalitat Valenciana va declarar-la parc natural el 19 de maig de 2006.


EN MARXA

En xifres, la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà® es tradueix en 70 quilòmetres i 4.600 metres positius que poden realitzar-se des de non-stop fins a cinc etapes. La presentem en quatre jornades, perquè es tracta d’una proporció equilibrada i factible. El recorregut és de caràcter circular i recomanable en sentit antihorari.

1a ETAPA
EL BOIXAR – CASTELL DE CABRES
Longitud: 14 km
Desnivell positiu: 700 m
El Boixar, i concretament la Casa-refugi El Boixar, és el punt d’inici del periple. El poble, enlairat i exposat als vents, es troba a 1.100 metres d’altitud. El paisatge ostenta una aridesa endèmica, on regna la roca mare i el matollar eixut i una meteorologia constrastada. Ens acomiadem del poble per un camí que transcorre paral·lel a la carretera. Aviat penetra en un barranc que concentra la humitat local i condensa una apreciable massa forestal, al capdamunt de la qual trobarem l’anomenat pi del Peiró, un exemplar noble, de copa dilatadíssima, al bell mig de la serra de les Albardes que separa el Boixar de Coratxà, el poble més alt de la Tinença de Benifassà, a 1.235 metres sobre el nivell del mar. Quan hom s’hi atansa des del barranc de l’Avellanar, la imatge en contrapicat d’aquest nucli no pot ser més estètica. Un grapat de revolts en pujada constant i desemboquem en les primeres cases. La sobrietat arquitectònica sedueix, integrada en un paisatge despullat de tot artifici, on la pedra seca és l’únic indici d’antropització. La plaça major és presidida per la Casa de la Vila, un edifici minúscul, proporcionat, de parets emblanquinades i equipat amb els elements fonamentals per ordenar la vida del lloc: un rellotge, una campana i un banc on deixar passar les hores. Coratxà ha gaudit d’una transcendència històrica inqüestionable, per ubicar-se en el dit canal de Pavia, un camí ancestral que unia el Mediterrani amb Aragó. Per ací, a més, passaren algunes romeries, com la que travessava aquestes muntanyes, des de Vallibona a Penya-roja de Tastavins, a la comarca aragonesa del Matarranya. Sembla que el poble va ser completament arrasat per Felip V durant la Guerra de Successió (s. XVIII) i, per això mateix, l’únic edifici que es conserva anterior a aquesta data és l’església de Sant Jaume, de mitjan del XIII, medieval (la més antiga del País Valencià), lleugerament separada del poble i amb el petit cementiri adossat al seu extrem nord. Entre Coratxà i Castell de Cabres, la Ruta dels 7 Pobles aprofita el camí històric que unia ambdues poblacions: ressegueix una orografia de relativa suavitat, un puja-i-baixa de turons indefinits, amb les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Cristòfol erigint-se sobre una proa de la serra homònima. La panoràmica que es desplega des del temple és excepcional: cap al nord i als nostres peus, davalla el massís del Port i la vall del riu Tastavins; al sud i a poca distància, Castell de Cabres, final d’aquesta primera etapa.
La serra de Sant Cristòfol tanca per l'extrem septentrional la Tinença de Benifassà
i s'obre com una balconada cap al sud. La fita, de dimensions excepcionals, marca l'inici del camí tradicional que uneix Castell de Cabres amb l'ermita medieval de Sant Cristòfol.
Des de Ballestar, el camí tradicional penetra sinuosament en la vall del riu de la Sénia.
Som gairebé a la cota més baixa del recorregut i prop de la cua del pantà d'Ulldecona
que vorejarem fins a la confluència amb el barranc de la Fou.
2a ETAPA
CASTELL DE CABRES – LA POBLA DE BENIFASSÀ
Longitud: 27 km
Desnivell positiu: 1.500 m
La segona i tercera etapa representen els punts forts del recorregut quant a exigència física. Caldrà, doncs, matinar per tal de poder gaudir, sense presses, d’aquest territori.
Iniciem la jornada encarant un camí amb llaçades que no deixa temps per a l’escalfament. La pujada és intensa, però breu. Al capdamunt, cal girar la vista: ens acomiadem del poble, que perviu a recer d’un turó. La pedra seca fa acte de presència; es manifesta visiblement en marges, en restes de l’empedrat del camí tradicional per on circulem, en l’assagador que serví per al desplaçament del ramat. Vertebra una composició natural nua, calcària, aspra. Som a una altitud considerable, sempre per sobre dels 1.100 metres. La meteorologia, en dies inclements, posa ací les coses difícils: no és qüestió de confiar-se.
I és en aquesta latitud on es desplega un paisatge d’una singular vaguetat, característic de les cotes altes de la Tinença de Benifassà, amb alternança de petits plans amb turons poc marcats. Ací i allà, masos, testimonis d’una vida resistent, obstinada, dispersa. I una toponímia que recorda l’ús que tingueren els lloc i la gent que els posseí: passem el Boveral, on degueren pasturar ramats de bous, i el Muladar, amb una etimologia evident.
A mesura que avança l’etapa, l’orografia s’encrespa: les muntanyes prenen forma amb absoluta contundència, els pendents s’accentuen i el terreny es torna intransigent. Tan bon punt perdem alçada, apareix de nou el bosc. En una clariana, hi ha el mas de la Borja. En ruïnes i d’unes dimensions espectaculars amb els diversos edificis que el componen, preserva l’eco d’un temps pretèrit. Des d’ací, ens submergim en el barranc del mateix nom, on la pedra fa que els quilòmetres es guanyen amb un esforç penitent. Enmig d’aquesta geografia solitària, la sensació d’aïllament és excessiva. A l’eixida del barranc de la Borja, apareix el penya-segat inflexible, un altre element identitari del paisatge de la Tinença de Benifassà.
Toquem puntualment l’asfalt per abastir-nos a la font de la Fou. Es tracta d’una carretera estreta, veïnal, que connecta els pobles de Vallibona i Rossell. La font és un punt estratègic per a fer un recès: el tram final de l’etapa reclama una bona dosi d’energia per a salvar els gairebé 500 metres que ens separen de Bel. D’aquest poble a la Pobla de Benifassà, circulem per l’antic camí amb un descens final acusat que acabarà de consumir-nos les reserves.

3a ETAPA
LA POBLA DE BENIFASSÀ – FREDES
Longitud: 27 km
Desnivell positiu: 2.000 m
Una nova etapa exigent. Amb les cames encara endormiscades, salvem de cop els 350 metres de desnivell que ens separen de la part superior de la serra de la Creu. Alguns pensareu que per arribar al Bellestar aquesta pujada és gratuïta. Res més lluny d’això: la cota alta de la serra conforma un mirador de primer ordre sobre la vall que rega el riu Verd. S’hi assenten la Pobla de Benifassà i el Bellestar voltats d’una retícula de camps de secà.
Ens incorporem a la vall del riu Verd i fluïm amb ell. Les seues aigües aviat seran embassades pel pantà d’Ulldecona, que vorejarem pel seu flanc meridional, fins al Molí l’Abad. La instal·lació, a la vora de la carretera, ofereix un restaurant i un temptador hotel de muntanya. Remuntem durant dos quilòmetres la pista del barranc de la Fou, anegat pel citat embassament. La via, plana, és transitada, sobretot durant els caps de setmana. Ens fuguem per una secundària, al final de la qual s’inicia el camí que dóna accés a un dels espais més bells i amb més caràcter de la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà: el Portell de l’Infern. El nom ho diu tot: es tracta d’un pas entre el rocam, una escletxa magistral que ha permès tradicionalment comunicar Fredes amb la plana i el litoral. Un cop travessat, penetrem en un univers mineral majestuós i un punt catedralici. Passem al peu de parets extraplomades i abrics naturals que conserven permanentment la humitat i la frescor de la terra. Caminem suspesos per sobre del barranc de la Tenalla, al qual ens submergirem per un corriol dins del bosc que davalla amb trams de fort pendent i algunes llaçades. Al fons del barranc i en uns minuts, arribem a un altre highlight de la ruta: el Salt de Robert. L’indret, tancat, recollidíssim, alberga una cascada de dimensions considerables, especialment si la pluja ha fet acte de presència els dies anteriors al nostre pas. Som (o almenys és la sensació que tenim) nàufrags al centre de la Terra. Ara, només queda eixir de nou a la superfície. La tasca no serà fàcil. Un camí remunta decidit cap a Fredes. El bosc és tancat i humit; la llum, tènue, gairebé una penombra. Guanyem desnivell a cada pas, amb un pendent que posa a prova la nostra capacitat pulmonar. I arribats a la cota superior, la tònica se suavitza. A l’eixida del bosc, Fredes, enmig d’una relativa verdor.
La làmina d'aigua del pantà d'Ulldecona cobreix les dues valls principals que nodreixen el riu de la Sénia. Un talaia, situada sobre el Molí de l'Abad, permet contemplar-ne l'espectacle.
La pedra seca acompanya a tota hora qui realitza la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassá. És un patrimoni sovint poc valorat, ancestral i declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

EN FAVOR DE LA PEDRA SECA,
PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Un dels principals elements identitaris de la Tinença de Benifassà és la pedra seca. Hi trobareu refugis de pastor, marges i bancals, assagadors, aljubs i altres solucions constructives que han definit el paisatge d’aquest territori. La Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà en visita mostres representatives, rescatant-les de l’oblit i atorgant-los el valor intrínsec i internacionalment reconegut per la UNESCO, que incloïa el 2018 la pedra seca dins la seua Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial.
4a ETAPA
FREDES – EL BOIXAR
Longitud: 9 km
Desnivell positiu: 400 m
La darrera etapa és curta, però no per això menys atractiva. Abandonem Fredes per un camí que delimiten marges de pedra seca d’un calcari blanquinós. El pla que presideix el poble aporta una bondat transitòria a aquest entorn feréstec. Com un oasi, dona respir entre tanta roca. El travessem i anem guanyant altitud de manera suau; superem camps i erms, i penetrem de nou en el pendís acusat de la muntanya. El camí és preciós, regular, predictible. Antic. D’una relativa comoditat. El Mas de l’Hostalet ens acull a l’eixida del barranc de la Pasqüala. Som a un tir de pedra del Boixar, però la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà no enfila la via més curta, sinó que tanca el cercle pujant al tossal Gros, de nou a la serra de les Albardes que havíem travessat a l’inici de l’itinerari. I, ara sí, després de l’esforç final, toca la recompensa: una bona recuperació a la Casa-refugi El Boixar.
La Casa-refugi El Boixar és punt d'inici i final de la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassar,
i un lloc idoni per a planificar les diferents etapes del recorregut.

ENTREVISTA JOEL GARCIA

Fill de la Sénia, és el creador de la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà®. A més de guia de mitja muntanya, regenta la Casa-refugi El Boixar, des d’on organitza activitats relacionades amb el medi natural, per tal d’aportar el seu gra de sorra a la dinamització de la zona. El gener de 2013 va llençar la proposta senderista que ens ocupa.

«Per als de la Sénia, la Tinença de Benifassà
és la porta natural a les muntanyes»

De la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà, quins són els punts forts que no podem deixar de contemplar?
D’entrada, cadascun dels set pobles, com també el patrimoni viari de camins històrics que els uneixen i per on passa el recorregut, molts d’ells encara empedrats. Quant a natura, alguns dels llocs més impressionants són el Portell de l’Infern, el Salt de Robert, la serra de la Creu, o el tram entre Boixar i Coratxà.

La proposta és guiada o autoguiada?
En un primer moment, vaig plantejar-la com un recorregut autoguiat, en el qual oferim gestió de reserves, tracks i mapa, trasllat d’equipatges i pack de benvinguda, però la titulació de guia de mitja muntanya m’ha permès, també, oferir-la guiada.

La Tinença de Benifassà és una zona poc coneguda, encara, i poc valorada.
Efectivament, continua sent un dels espais menys freqüentats i menys massificats. Per als catalans, la Tinença deu quedar massa al sud i per als valencians, massa al nord, tot i que el públic majoritari prové del País Valencià.
Quan vares dissenyar la ruta, per quin tiups de sender vas optar?
L’itinerari aprofita bàsicament GR’s i PR’s, perquè són homologats i perquè formen part de la xarxa de camins de la Tinença creada pel Centre Excursionista de Castelló, a partir d’una investigació sobre els camins antics. Per tant, el recorregut aprofita aquest treball previ i, per la seva banda, vol contribuir al manteniment d’aquestes vies tradicionals, tornant a donar-los ús.
A la Tinença hi ha una realitat social molt preocupant, pel que fa a despoblament.
Sí, és un cas extrem de despoblament. A la Pobla de Benifassà, s’ha instal·lat en els últims anys alguna família, i tot i això, el cens volta els 70 habitants. Pel que fa a la resta de pobles és molt trist. I si no hi ha escoles, els pobles no creixeran mai. Per exemple, el Boixar té vuit habitants.
Aquests pobles s’estan convertint en espais de segones residències i de turisme rural.

A banda de la Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà, vares crear la ruta Tres Regnes en BTT. Varen nàixer simultàniament?
Va ser posterior, però no gaire més posterior. Tres Regnes en BTT està plantejada com un trèvol, amb el centre a la Casa-refugi El Boixar. Així, pots escollir si fas un, dos o els tres cercles.

Altres creacions pròpies?
Vaig llençar, junt amb Senda, una agència de viatges i turisme actiu i cultural de Beseit, Un Paseo por los Puertos de Beceite (53 km / 2.300 m+). Es tracta d’un recorregut senderista que reprodueix l’itinerari que varen fer un grup de botànics a mitjan segle XIX. L’any passat vàrem allargar-la, batejant el nou itinerari Gran Paseo por los Puertos de Beceite, amb quatre etapes (86 km /3.920 m+). La proposta més recent és Lo Port en Gravel, un recorregut autoguiat en bicicleta de gravel que travessa el massís del Port.

ELISEU T. CLIMENT

Treballa com a periodista des del 1993. Primer com a periodista cultural i mediambiental, per centrar-se posteriorment en el periodisme esportiu especialitzat, tot i que manté la primera activitat al setmanari EL TEMPS. És cap de redacció de la revista TRAIL, dedicada al trail running; ha estat assessor i col·laborador de la revista de cultura ciclista VOLATA, i des de 2014 col·labora amb VÈRTEX, de la qual va ser-ne el cap de redacció a principis dels 2000. Ha col·laborat, entre d’altres mitjans, a DESNIVEL, GRANDES ESPACIOS, ALTAÏR o VIAJAR. És autor de la guia de trail running COLLSEROLA. 20 ITINERARIS PER DESCOBRIR-LA (Editorial Alpina) i coautor del mapa-guia CAVALLS DEL VENT, de la mateixa editorial. Els seus esports són l’escalada, córrer per muntanya, l’esquí de muntanya en telemark i la bicicleta en diferents modalitats (carretera, btt, tàndem, cicloturisme). La seva passió per la bicicleta des del 1982 l’ha portat a viatjar arreu: Islàndia, Finlàndia a l’hivern, Marroc, Benín, Cuba… i els principals països i massissos europeus. Per a ell, el ciclisme és, abans que res, una experiència geogràfica. És per això que va crear el 2015 la CAT700, una aventura en autosuficiència que travessa Catalunya de Nord a Sud. Ha estat l’impulsor de la modalitat de ciclisme de grava a Catalunya, el gravel, com a via de descoberta i exploració territorial. El 2013 va crear la seva pròpia marca de bicicletes a mida, GRAVEL CYCLES, que dissenya ell mateix.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR