Fa mil anys, la primera vegada que vaig arribar a EL CHALTÉN, el poble era encara poc més que unes quantes cases, que sobresortien escampades entre el reble, i la immensitat d’herba calcinada que s’estenia fins on arribava la vista. Els carrers, urbanitzats però sense ocupar, esperaven polsosos als seus habitants però sense distreure la vista de les muntanyes que tanquen completament l’horitzó per l’oest, unes enormes moles que impressionen profundament pels seus murs de granit i que treuen l’alè per la seva bellesa.
Crec que el que més recordo d’aquella primera visita, van ser els fongs de neu gelada que rematen els cims de moltes d’elles i que, sota els raigs de sol, brillen com si fossin diamants. Diuen els que entenen d’això de l’alpinisme que, perduda per sempre la màgia dels “vuit mils”, -allunyats aquests de la importància que van tenir per a la història de l’exploració i el descobriment- i tristament abandonats a mercè d’embulls comercials, és a les muntanyes més baixes i remotes -o en les grans parets llises de gran dificultat- on es juga la veritable gran partida d’aquest esport i on ara es mesuren el compromís, l’ètica, l’estil i el valor.
