Corre l’any 1.909, l’expedició de Robert Peary torna del Pol Nord, encara que el fet que hi haguessin posat els peus cada vegada sigui una mica més controvertit i difícil de demostrar. Naveguen per les aigües fredes de l’Àrtic, entre la costa de l’illa d’Ellesmere i la riba occidental de Groenlàndia, internant-se a l’estret de Robeson, quan en la llunyania, i al nord-oest, albiren una gran massa blanca que brilla com el vidre.
Recolzats a la barana de proa miren a l’infinit, un calfred els recorre l’esquena alhora que els puja la febre. Una Epifania fugaç, coberta pel gel, i a la qual donen el nom de la Terra de Crocker.
Quatre anys més tard, segur d’haver vist el que va veure aquell dia, Donald Baxter MacMillan va tornar a una altra expedició patrocinada pel Museu Americà d’Història Natural i de la Societat Geogràfica Americana. Van navegar al nord de l’Illa d’Alex Heibert, fins que el 21 d’abril, la llum es va obrir CAMÍ entre la boira donant pas a un cel clar però profund, i davant dels seus ulls sorpresos va aparèixer una successió de turons i muntanyes intensament blanques. Una visió meravellosa que canviava d’aparença i extensió a mesura que es movia la llum del sol fins a desaparèixer. L’endemà al matí van continuar navegant fins a assolir les 150 milles nàutiques al nord de Cape Thomas. La temperatura va caure de sobte molts graus sota zero, el mar era intensament blau i l’aire transparent.
Havien aconseguit Crocker Land -el lloc assenyalat a les seves cartes com Crocker Land- i allà no hi havia res, només el mar. Havia estat un miratge, els reflexos de la llum entre la boira i el mar, barrejats amb les seves pròpies il·lusions els havien traït, i les certeses es van transformar en ombres. “Hauríem apostat les nostres vides a què existia” Va escriure Baxter Macmillan.
