DE GRAN SERÉ ALPINISTA?

Columna escrita per EDU SALLENT

Hola a tots. Sóc la Xènia i tinc un any. Encara no parlo, per tant de moment us explicaré què veig i què escolto a casa meva. I m’agradaria explicar-vos què passa a casa quan tens el pare muntanyenc.

Visc en un poblet petitó a la falda del Montseny. Aquests dies està blanc, blanc…

A casa escolto molt sovint de què parlen i m’adono que es parla molt de les muntanyes. I és que ara us explicaré: al meu pare li agraden molt. La meva mare a vegades diu que massa i tot. Llavors ell li explica que ja va canviant, que ja no té vint anys i que poc a poc va aprenent a valorar moltes altres coses més de la vida, de l’entorn i de la gent. Quan passa això la mare posa cara de circunstàncies i somriu. “No sé si has canviat tant com dius”.
El pare marxa tot sovint: durant bastants caps de setmana i també per vacances. Bé, la meitat les fa amb nosaltres i l’altra meitat marxa a les muntanyes. La mare no fa muntanya. Té vèrtic. Així, quan el pare se’n va, ella es queda amb mi. I m’ho passo molt bé: toquem el petit piano de colors i el tambó. A vegades la mare fa bona cara quan el despedeix amb la motxilla plena de ferros i cordes. No vol que s’amoïni pel fet de deixar-la a casa. Ella ja hi està d’acord però llavors es posa una mica trista perquè el pare no hi és.

Ella diu que ja el va conèixer així i que si es passa molts dies a casa sense anar a escalar està insuportable. S’atabala per qualsevol tonteria i es va apagant com una espelma. Jo vull que el meu pare estigui bé perquè llavors em canta cançons i em fa ballar.
M’agrada molt jugar amb els mosquetons del pare. N’hi ha de molts colors i tots brillen molt, molt… També fan molt soroll. Encara no tinc prou força per obrir-los i els pares m’ajuden. Els enganxen tots junts i fan una llarga cadena. L’altre dia es van enfadar perquè la vaig llençar cap a la tele. Jo no ho sabia, tot just estic descobrint. Malgrat tot veig el pare molt content quan jugo amb els mosquetons. Segur que es fa il.lusions de que seré com ell quan sigui gran. Però a mi m’agrada molt la música i ballo sempre, inclús amb el soroll del turmix quan la mare em prepara la verdura.

No sé, no sé… quan escolto que a les muntanyes s’hi passa tant fred, que es dorm a terra i al ras, o a vegades penjat d’una paret; quan s’ha de caminar un grapat d’hores per arribar a dalt i després per tornar a baixar, que es comença el dia quan encara no ha sortit el sol solet i que la mare no hi va, no sé… no sé…
Un dia em van portar a un prat verd ple de flors. N’hi diuen el Prat de Cadí. El pare no parava de mirar les muntanyes i jo no vaig parar de llepar i de tastar totes les pinyes que hi havia damunt l’herba. Quan sigui gran no sé si pujaré muntanyes. De moment, m’agrada molt ballar.

EDU SALLENT

(Els Hostalets de Balenyà, 1971). Iniciat a la muntanya pel seu pare, amb setze anys descobreix l’escalada, l’alpinisme i l’esquí de muntanya. El Figueró, Montserrat, el Pedraforca, el Montsec, els Pirineus, els Alps, els Andes… La seva passió el porta a descobrir tots aquests indrets (i d’altres), fins que el Nanga Parbat li dona la benvinguda a les grans muntanyes de l’Himàlaia. A partir d’aquesta experiència escriu els llibres Mentre hi hagi llum (Ediciones Desnivel, 2002) i Per ser tan blanca (Ediciones Desnivel, 2004). També col·labora amb el llibre Exploraciones españolas de hoy (Ediciones Desnivel, 2003) amb un relat sobre l’expedició catalana a l’Everest el 1985. Publica un conte dins de La viuda del Eiger (Ediciones Desnivel, 2007). El 2008 surt el seu tercer llibre, Cels de safir (Cossetània Edicions). Les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils. El 2012 publica la seva quarta obra, El camí dels estels (Ediciones Desnivel), una novel·la basada en la vida de l’alpinista Òscar Cadiach. I, el 2021, Aquell vol de papallones (Ediciones Desnivel), una obra personal i dedicada als amics. Ha col·laborat en les revistes de muntanya Vèrtex i Desnivel. Actualment es dedica a l’obertura de noves vies llargues d’escalada segueix practicant l’alpinisme, escrivint i vivint a Sant Miquel de Balenyà, amb la Dolors, la Xènia i la Violeta.
Per si vols compartir aquesta columna

ALTRES ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR