Al mont Kurama, a Kyoto, Japó, vaig plorar sense buscar-lo, possiblement per acumulació estètica, superat per un paisatge brutal, però també per una emoció energètica, si es pot dir així, perquè allà vibrava alguna cosa, més enllà del que els meus ulls percebien, i això em va portar al record d’una època en què les muntanyes i els seus arbres van ser el meu refugi davant del món. Avui em continuo sentint còmode en elles, com un cadell a la panxa calenta de la seva mare.

Ara entenc per què alguns s’internaven en el seu si per perdre’s i després trobar-se, com Mikao Usui, i el sentit dels temples clavats a les roques: per arrelar, per no oblidar, per desposseir-se de l’atontament humà, per rememorar el plaer dels gestos senzills, per cultivar l’escolta, per sentir Gaia, per recuperar l’instint i saber-se animal, per tornar a fondre’s amb els cels nocturns petats d’estrelles, per ser conscients que habitem en un planeta al·lucinant, per envellir, en definitiva millor que si ho penses és alliberar-se d’un munt de pors i expectatives i viure des de la teva essència… com les muntanyes.