Xavi Fernandez, guarda a Coma de Vaca (Ripollès), el va conèixer «a finals dels 90 o principis de 2000». Amb els anys ja tenien molt per la mà els avituallaments. En un refugi que cada temporada serveix uns 2.500 sopars i dinars, avituallen quatre vegades l’any: maig o juny, juliol, agost i setembre o octubre. Entre set i deu càrregues cada vegada. Fins a 8.000 quilos. 800 com a màxim en cada viatge (rotació) des de la central de Daió, a Queralbs, fins al refugi. Set o vuit minuts cada vegada per les gorges del Freser i les roques de Totlomón. Oli, pasta, llegum, pa, carn congelada, verdura, cafè, llet, sucre, torrades i ous ben protegits… El preu dels avituallaments és una suma del transfer (els minuts que dura el trajecte des de la base de l’ helicòpter fins al punt de recollida de les cistelles i tornar a la base) i la rotació, a tant el minut. En el cas de Coma de Vaca, el cost de cada avitu allament s’enfila a uns 3.000 euros. Són dies que porten molta feina de preparació, expliquen els guardes. Cal acumular tota la càrrega en un mateix punt. Si pot ser, amb congeladors a prop. Dies molt estressants, de mirar molt al cel. I de gran cansament quan arriba el vespre i tot està desat on toca. «L’avituallament de principi de temporada és fàcil, perquè no hi ha ningú al refugi; en ple estiu és una bogeria perquè tens una gentada», diu en Xavi Fernandez. Amb els quatre avituallaments no en tenen prou i durant la resta de l’estiu cada tres o quatre dies han de pujar verdura i pa a l’esquena. «Era molt maco. Sempre accelerat i enfeinat, però sempre disposat a ajudar-nos als refugis, que comparats amb grans empreses som clients modestos», resumeix.

Al cervell, els responsables dels refugis hi desen l’èpica dels dies complicats. «Era un pilot excepcional». «Virtuós». «Tenia una habilitat bestial». «Només ell ho hauria pogut fer». En Xavi Fernandez recorda un dia que van relatar en un post a Facebook. «Un forat a la boira», es diu. Tenien totes les càrregues preparades i el cel es va tancar. Van decidir plegar, van deixar l’helicòpter i van anar a esmorzar a Queralbs. En tornar, van decidir deixar-ho estar. Però quinze minuts després li va trucar l’Haritz: hi havia un forat a la boira i veia colors! «Va pujar cinc vegades enganxat a les roques. Només ell ho podia fer», resumeix. La sisena vegada, la boira es va tornar a tancar i va haver d’abandonar la càrrega del butà en un prat. Però més enllà de la relació professional, amb tants anys també havia fet amistat amb els guardes. A Coma de Vaca recorden el dia que va pujar amb l’helicòpter, i «per la cara», a una amiga que tenia esclerosi. O com li agradava llegir revistes de muntanya, tot i no ser aficionat a caminar : «Però preguntava, sentia admiració i curiositat ». En Xevi Generó, que va ser guarda d’Ensija (Berguedà), n’explica una altra de 2018, la vigília de l’acte Cims per la Llibertat, la pujada simultània de divuit cims en suport als presos polítics: «Vam tenir un problema amb el generador, li vam trucar i en unes hores ens va ajudar a portar-ne un altre».

David Abajo és el guarda de Respomuso, un concorregut refugi del Pirineu aragonès. «Hacemos un porteo gordo a inicio de temporada, de unos veinte vuelos, en el que nos ayudan una docena de amigos, y luego dos o tres, cada 15 días», diu. També coneixia l’Haritz des de feia vint anys: «Impulsivo, a veces quedabas a una hora y aparecía más tarde, o de mal humor, pera tenía un lado humano increíble que compensaba todo lo demás». Un exemple: «En las dos avalanchas que hemos tenido en el refugio fue de las primeras personas que llamó ofreciéndose. Estaba trabajando en otro lado y vino corriendo y bajó a gente herida», explica. «Era muy habilidoso, hacía obras de arte con la máquina. Era capaz de pilotar en malas condiciones. Una vez que había comprado una máquina nueva, vino a probarla y me llevó de paseo. Me contó algo alucinante: interpretaba el viento con lo que había aprendido en las aguas bravas con la piragua», recorda. A Colomina (Pallars Jussà), el guarda Gerard Garreta diu que havien treballat només puntualment. «Però ens havia ajudat en alguns marrons, com quan l’empresa amb qui treballem, de la Vall d’Aran, va tenir una avaria i li vam trucar perquè ja ho teníem tot preparat. Era un currante i sempre estava disponible», diu. I sí, a vegades tenia mal geni, «però quan tens un aparell com un helicòpter a les mans i ets el jefe d’una empresa com Helitrans, tonteries, les justes».