L'AVITUALLAMENT QUE VE DEL CEL

HELICÒPTERS I REFUGIS

Crònica escrita per CLARA BLANCHAR (@clarablanchar), periodista del diari EL PAÍS i col·laboradora de la revista VÈRTEX.
Publicada a la revista VÈRTEX número 295

El transport de menjar i material amb helicòpters s’ha convertit en essencial per al dia a dia de la majoria dels refugis de muntanya. Repassem la feina que fan amb la veu dels guardes i recordem el pilot Haritz Galarraga Gortázar i el mecànic Jordi Figueras, morts l’estiu de 2020 en un accident a la vall de la Vansa.
6 de juliol de 2020. Els butlletins horaris de les ràdios informen d’un accident d’helicòpter al municipi de La Vansa i Fórnols (Alt Urgell). Hi han mort un pilot i un mecànic que treballaven preparant les bases per a les torres d’una línia elèctrica. No se saben les causes del sinistre. Aviat, els comptes de les xarxes socials de refugis dels Pirineus i Picos de Europa s’aboquen a lamentar la mort del pilot Haritz Galarraga Gortazar i el mecànic Jordi Figueras. Ho fan en primera persona. Amb fotos, fins i tot. Galarraga era el fundador, propietari i ànima d’Helitrans Pyrinees, l’empresa de treballs aeris líder del sector. Són guardes que des de fa gairebé vint anys coneixen l’Haritz, que desenes de vegades ha volat fins als seus refugis per abastir-los de material i menjar. Els missatges de record i de comiat impressionen.

I nosaltres? Quants dels cafès que hem esmorzat o dels plats de pasta que hem sopat a mitja travessa han pujat amb Helitrans, volant en saques penjades d’eslingues de vint metres? A Coma de Vaca, a Ensija, a Certascan… Quantes llaunes de cervesa fresca ens hem begut, després d’un dia de cames, que han arribat al refugi des de l’aire? I qui puja els generadors, plaques solars, llenya, bombones de butà, rotlles de paper de vàter? Qui baixa els residus? Qui va participar en l’ampliació del refugi de Góriz?

L’Haritz va ser un d’ells. El pilot basc de 47 anys que va arribar d’adolescent a la Seu d’Urgell per participar al preolímpic de piragüisme d’aigües braves previ als Jocs de Barcelona. Que no es va classificar, però s’hi va quedar. Que no tenia gaire clar què volia fer. Que va tornar a Donosti per estudiar, però va acabar de nou a la Seu. Que un dia va decidir que volia ser pilot i volar es va convertir en la seva passió, el seu ofici i la seva vida. Fins al punt que tot i ser el cap de l’empresa, que té dotze helicòpters (2,5 milions d’euros cadascun), no va deixar mai de pilotar treballant en línies elèctriques, rodatges, retransmissions esportives, incendis, transports especials… L’Haritz meticulós, exigent, compromès, sec, que al comandament de la nau no estava per tonteries. Extremadament professional. Que era capaç de fotre bronques que els destinataris recorden com si fos ara. Però que, de la mateixa manera que s’embalava amb els decibels i els insults i es cagava en tot com només saben fer-ho els bascos, acabada la feina trucava al guarda per comprovar que tot havia anat bé. Que si hi havia un accident, on fos, s’oferia per ajudar. Que feia el que calgués si li demanaven un favor. La seva germana Naiara explica que conservava desenes de samarretes de refugis de tot Espanya. Els guardes entrevistats reconeixen que els helicòpters s’han convertit en imprescindibles per al funcionament d’uns refugis que cada dia ofereixen més confort i millor servei de restauració. Avituallar des de l’aire, admeten, és car, però encara ho seria molt més fer-ho amb rucs o cavalls perquè requeriria temps i personal.
Transport de material per fer una actuació de millora al refugi de Serra d'Ensija (© Josep Llusà)
Xavi Fernandez, guarda a Coma de Vaca (Ripollès), el va conèixer «a finals dels 90 o principis de 2000». Amb els anys ja tenien molt per la mà els avituallaments. En un refugi que cada temporada serveix uns 2.500 sopars i dinars, avituallen quatre vegades l’any: maig o juny, juliol, agost i setembre o octubre. Entre set i deu càrregues cada vegada. Fins a 8.000 quilos. 800 com a màxim en cada viatge (rotació) des de la central de Daió, a Queralbs, fins al refugi. Set o vuit minuts cada vegada per les gorges del Freser i les roques de Totlomón. Oli, pasta, llegum, pa, carn congelada, verdura, cafè, llet, sucre, torrades i ous ben protegits… El preu dels avituallaments és una suma del transfer (els minuts que dura el trajecte des de la base de l’ helicòpter fins al punt de recollida de les cistelles i tornar a la base) i la rotació, a tant el minut. En el cas de Coma de Vaca, el cost de cada avitu allament s’enfila a uns 3.000 euros. Són dies que porten molta feina de preparació, expliquen els guardes. Cal acumular tota la càrrega en un mateix punt. Si pot ser, amb congeladors a prop. Dies molt estressants, de mirar molt al cel. I de gran cansament quan arriba el vespre i tot està desat on toca. «L’avituallament de principi de temporada és fàcil, perquè no hi ha ningú al refugi; en ple estiu és una bogeria perquè tens una gentada», diu en Xavi Fernandez. Amb els quatre avituallaments no en tenen prou i durant la resta de l’estiu cada tres o quatre dies han de pujar verdura i pa a l’esquena. «Era molt maco. Sempre accelerat i enfeinat, però sempre disposat a ajudar-nos als refugis, que comparats amb grans empreses som clients modestos», resumeix.

Al cervell, els responsables dels refugis hi desen l’èpica dels dies complicats. «Era un pilot excepcional». «Virtuós». «Tenia una habilitat bestial». «Només ell ho hauria pogut fer». En Xavi Fernandez recorda un dia que van relatar en un post a Facebook. «Un forat a la boira», es diu. Tenien totes les càrregues preparades i el cel es va tancar. Van decidir plegar, van deixar l’helicòpter i van anar a esmorzar a Queralbs. En tornar, van decidir deixar-ho estar. Però quinze minuts després li va trucar l’Haritz: hi havia un forat a la boira i veia colors! «Va pujar cinc vegades enganxat a les roques. Només ell ho podia fer», resumeix. La sisena vegada, la boira es va tornar a tancar i va haver d’abandonar la càrrega del butà en un prat. Però més enllà de la relació professional, amb tants anys també havia fet amistat amb els guardes. A Coma de Vaca recorden el dia que va pujar amb l’helicòpter, i «per la cara», a una amiga que tenia esclerosi. O com li agradava llegir revistes de muntanya, tot i no ser aficionat a caminar : «Però preguntava, sentia admiració i curiositat ». En Xevi Generó, que va ser guarda d’Ensija (Berguedà), n’explica una altra de 2018, la vigília de l’acte Cims per la Llibertat, la pujada simultània de divuit cims en suport als presos polítics: «Vam tenir un problema amb el generador, li vam trucar i en unes hores ens va ajudar a portar-ne un altre».

David Abajo és el guarda de Respomuso, un concorregut refugi del Pirineu aragonès. «Hacemos un porteo gordo a inicio de temporada, de unos veinte vuelos, en el que nos ayudan una docena de amigos, y luego dos o tres, cada 15 días», diu. També coneixia l’Haritz des de feia vint anys: «Impulsivo, a veces quedabas a una hora y aparecía más tarde, o de mal humor, pera tenía un lado humano increíble que compensaba todo lo demás». Un exemple: «En las dos avalanchas que hemos tenido en el refugio fue de las primeras personas que llamó ofreciéndose. Estaba trabajando en otro lado y vino corriendo y bajó a gente herida», explica. «Era muy habilidoso, hacía obras de arte con la máquina. Era capaz de pilotar en malas condiciones. Una vez que había comprado una máquina nueva, vino a probarla y me llevó de paseo. Me contó algo alucinante: interpretaba el viento con lo que había aprendido en las aguas bravas con la piragua», recorda. A Colomina (Pallars Jussà), el guarda Gerard Garreta diu que havien treballat només puntualment. «Però ens havia ajudat en alguns marrons, com quan l’empresa amb qui treballem, de la Vall d’Aran, va tenir una avaria i li vam trucar perquè ja ho teníem tot preparat. Era un currante i sempre estava disponible», diu. I sí, a vegades tenia mal geni, «però quan tens un aparell com un helicòpter a les mans i ets el jefe d’una empresa com Helitrans, tonteries, les justes».
Avituallament al refugi de Coma de Vaca (© Xavi Fernández)
Els helicòpters volen diferent en funció de l’altura, la densitat de l’aire i la temperatura. No és el mateix volar al costat del mar que en alta muntanya. Amb fred que amb calor. Al matí que a la tarda. Hi pot haver vent, boira, turbulències. La potència que necessites per aixecar pes és bestial. Hi ha una altra frase que repetia l’Haritz, coincideixen els guardes: «Si la levanto, te la subo», referint-se a saques passades de pes. En cada avituallament els guardes informen dels quilos i contingut de cada saca. El pilot comença per les més lleugeres i deixa per al final les més pesades, quan l’helicòpter ja ha cremat combustible i pesa menys. «Els avions van d’una pista a una altra. Els helicòpters són molt més divertits. Els pilots d’avió porten americana i corbata i dormen en hotels. Nosaltres vestim de qualsevol manera i dormim a la fonda La Paca». Parla des de Mallorca en Josep Maria Giral, pilot en actiu de 69 anys, que va conèixer l’Haritz a la Seu als noranta, quan tot just començava a fer cursos. «Era un excel·lent professional i estava boig per la seva feina. Va muntar la millor empresa de treballs aeris d’Espanya», sentencia.

A Certascan (vall de Cardós), el guarda Agustí Turón també és dels qui treballava amb l’Haritz des de feia dues dècades. Perquè a banda dels avituallaments al Pallars Sobirà, fa feines a l’alta muntanya com obres en bordes, infraestructures o pluviòmetres, per a les quals necessita helicòpters. «Es desvivia per la feina i és cert que les seves bronques eren monumentals, però no li durava gens. Quan tornava a la Seu et trucava, repassàvem com havia anat i què podíem millorar, perquè era molt meticulós i ho tenia tot apamat. Al mil·límetre. Com més informació i preparació, menys risc de contratemps», analitza. Sergio Gonzalez és, des dels 18 anys (i ara en té 43), el guarda i responsable de logística de dos refugis dels Picos de Europa: Urriellu i Jou de los Cabrones (Astúries). «El más inaccesible de toda la Península», presumeix. «El día a día en un refugio sería imposible sin los helicópteros». A Jou hi ha una cova que és una nevera natural i l’ Haritz era dels pocs que aconseguien deixar la càrrega dins amb un sol moviment. «Hay que ejecutar una maniobra que muy pocos saben hacer, requiere movimientos muy rapidos y perfectos», diu i segueix: «Era un piloto increíble, se cagaba en todo, pero luego te tomabas algo con él. Tuvo un accidente en el Mediterraneo en 2015 [davant la costa de València, l’avió que pilotava tornant de Múrcia va perdre altura des de 700 peus i va caure al mar, però ell i el seu company només van fer-se cops i van patir hipotèrmia després d’estar una hora a l’aigua] y dicen que se libró de hacerse más daño gracias a su pericia. Ha sido un golpe muy duro, sentimos que nos falta algo, como una pata de la silla, porque el avituallamiento era de los días mas intensos del año».
El helicòpters són bàsics per a les obres dels equipaments de muntanya,
com va ser el cas de l'ampliació del refugi de Colomina al maig del 2017
(© Josep Llusà)
Actuació d'emergència al refugi de Prat d'Aguiló (Serra del Cadí),
arran del fort temporal que al gener del 2020 va destrossar part de la seva teulada
(© Josep Llusà)
«Els helicòpters són imprescindibles per al dia a dia dels refugis allunyats de les vies de comunicació», coincideix el vicepresident de la FEEC i cap de l’Àrea de Territori, Josep Casanovas. «A la gran majoria dels tretze refugis guardats i set d’emergències que té la FEEC, els helicòpters són necessaris en les obres de manteniment: teulades, porxos, plaques, sanitaris, fosses sèptiques…», enumera i precisa que la Federació treballa, sobretot, amb Helitrans.

Va ser l’any 2006 que l’Haritz va muntar Helitrans Pyrinees. Un dels seus companys pilots és en Robert Abelló. «Ell era el màxim responsable d’una empresa que tenia dotze helicòpters, dotze operacions en marxa, una d’elles pilotada per ell mateix. I a més, controlant la resta: oficines, manteniment, comercial…». Explica els viatges de l’Haritz a Xile al Nepal (just quan havia passat el terratrèmol del 2015 i va participar en l’ajuda posterior) per fer-hi formació. Qui abans havia anat al Nepal era un altre pilot de l’empresa, en Jofre Juangran: «No he conegut cap pilot tan bo, tan fi. Era molt segur, un Juan sin Miedo. Deixa una petjada enorme», diu sense eludir la seva faceta torpedo: «Tenia un pronto endimoniat, però alhora un cor enorme». L’abril passat, Helitrans rebia una gran notícia: han guanyat el concurs del contracte de rescat dels Bombers de la Generalitat, explica orgullós Robert Abelló: «El projecte més ambiciós que tenia l’Haritz, l’objectiu que perseguia durant els últims anys». Les causes de l’accident del 6 de juliol encara no es coneixien en el moment de tancar aquest text. Hi ha dues investigacions en curs, una de tècnica i una altra de judicial.
EL PILOT QUE ES VA CONVERTIR EN EMPRESARI I NO VA VOLER DEIXAR MAI DE VOLAR
Nascut a Donosti l’any 1972, Haritz Galarraga Gortazar era el segon de cinc germans i va arribar a la Seu d’Urgell als setze anys per a les proves preolímpiques de caiac dels Jocs del 92. No va ser seleccionat, però s’hi va quedar, explica la seva germana Naiara. Sorprèn quan assegura que «le costó mucho encontrar su vocación, no decía de pequeño que quería ser piloto». Naiara Galarraga recorda que el seu germà «tenía una gran capacidad de concentrarse y de esfuerzo y era muy perfeccionista y disciplinado. Estoy segura de que en su oficio hay una parte de don, de destreza, pero también de capacidad de aprender. Había aprendido sobre meteorología y a pilotar avionetas. Haritz creía mucho en lo de que un equipo se lidera con ejemplo; no pedía nada que no hiciera él mismo. Si había que currar en Navidad, primero él; y luego pedía a otros».

Parla del seu germà com «un piloto que se convi rtió en empresario, que descubrió el desafio de los trabajos aéreos, que le permitió aunar la vida en el Pirineo, la montaña, el trabajo y la aventura». Com tothom que fa de la seva passió un ofici, la frontera entre la feina i la vida era molt tènue. El cost personal també és elevat.«Practicamente no hacía vacaciones, o se iba a Estados Unidos para hacer un curso. Sibarita, exigente, generoso con sus amigos y muy sensible, aunque no lo pareciera», afegeix. I conclou: «Tenía los pies en la tierra y fue valiente pero nunca quiso dejar de volar: esa sensación de poder que debes sentir viendo el mundo desde el aire, pero darte cuenta de lo minúsculo que eres». En total, va acumular 14.000 hores de vol. 583 dies sencers.
EL MECÀNIC QUE VOLIA TREBALLAR EMBRUTANT-SE LES MANS I COL·LECCIONAVA AMICS
El Jordi Figueras (1989) el coneixien com a Roma a Vilafranca del Penedès, d’on era, pel segon cognom, el de la seva mare Margarita. I com el Cupra a la Seu d’ Urgell, on va arribar a treballar feia uns anys. Cupra era una broma sobre el cotxe que conduïa. Com recordaven els seus amics el dia del comiat, el Roma, gairebé sempre amb la gorra posada, havia aconseguit aplegar la seva passió i el seu ofici. La Margarita explica que de ben petit «li havia agradat la mecànica, la d’embrutar-se les mans. Era un enamorat de la seva feina, havia estudiat a l’Escola de Formació Aeronàutica de Vilanova i la Geltrú». Feia quatre anys que era a la Seu. Primer va treballar en una empresa d’avionetes, fins que l’Haritz el va fitxar. «Era molt madur, responsable, currante, gentil, optimista», diu el pilot Jofre Juangran. A més de mecànic feia d’operador de vol, que és qui prepara les càrregues i el combustible.

«Companyerisme al mil per mil», resumeix el Lluís Casanovas, company de manteniment que sovint l’anava a veure quan acabava el seu torn. «Havia treballat tot el dia i es quedava a fer un cop de mà». Es van fer molt amics: sopars, sortides en bici, esquí. Perquè en Jordi era dels qui col·leccionen amics. L’homenatge que li van fer a Vilafranca l’estiu passat va ser brutal. Una gentada al carrer: castellers, diables, els de l’esplai, de l’escola de música (tocava el saxo!), els de la penya ciclista El Repetxó. A vegades, treballant, li trucaven de la ràdio per comentar alguna etapa, van relatar els seus amics de Vilafranca el dia del comiat, on també van destacar la capacitat que va tenir de mantenir els vincles. Hi ha unanimitat a citar la seva frase més cèlebre: «Que no falti de res».

CLARA BLANCHAR

Periodista de la redacció de Barcelona del diari El País, ha passat per les seccions d’economia, política, esports i municipal. La ciutat, l’urbanisme i la mobilitat són les seves principals àrees informatives. Per prendre distancia intenta allunyar-se tant com pot de l’asfalt per pedalar o caminar. Quan la informació diària dona treva, col.labora amb Ciclosfera o Vèrtex i té una mini secció setmanal al programa Aquí Cuní de la Cadena SER.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTORA