De vegades em quedo esbalaït en veure les teves fulles dansar amb la brisa i crec diuen una cosa que la meva ment no arriba a entendre, però la meva ànima sí. Saluden i acompanyen el meu caminar amb una melodia sagrada. De vegades m’aturo davant de la figura d’un arbre solitari al mig d’un camp de cultiu i sento que la seva presència dona sentit al paisatge, el dota de vida. I des del meu cor sorgeix un fil de llum que em connecta amb ell i llavors sento els seus estius, les seves tardors, els seus hiverns, sempre al mateix lloc, donant el millor de si mateix. I imagino que a través del subsol transmet la seva opinió a altres que com ell habiten com a sentinelles en altres finques modelades pels humans. I llavors ja no es perceben tan aïllats perquè la terra a què estan units actua com un teixit connectiu a través de fibres sensibles. I en aquesta foscor s’expliquen històries.
Si mires un arbre amb deteniment, treus ensenyaments com la importància de posseir unes arrels fortes, d’estar present, d’acceptar, d’integrar-te a l’entorn i a més millorar-lo, oferir aixopluc, cultivar l’equilibri cel-terra, etc. Des de petit, cada vegada que veia un incendi forestal a la televisió i després informaven que havia estat provocat, em cremaven les entranyes, tal era la ràbia que m’envaïa, i plorava amb els germans arbres, ja que amb ells una part de mi també moria.
