El dia que va començar el foc, en Vicenç Creus, el cap dels bombers voluntaris d’Horta, havia estat treballant en un altre incendi a Móra d’Ebre. Va tornar a la seva caserna amb un camió del parc de Móra perquè el d’Horta estava espatllat. En Vicenç em va explicar que la setmana de Sant Jaume, entre el 19 i el 25 de juliol, acostuma a ser la més calorosa de l’any a Horta i, per tant, una de les de més alt risc d’incendi, així que calia disposar d’un vehicle operatiu a la caserna. En cas que hi hagués un foc era essencial arribar com més aviat millor per evitar que creixés i es fes més difícil de controlar.

El temps era l’habitual en aquelles dates, la calor era moderada i encara faltaven dos dies per l’arribada de l’onada de calor que els meteoròlegs anunciaven des de feia dies. Aleshores en Vicenç Creus encara no ho sabia, però amb l’albada del dia 20 començaven quatre dies -96 hores- d’infern a Horta de Sant Joan. Després d’un matí assolellat en general, a primera hora de la tarda la temperatura va arribar als 30°C. A partir de llavors, coincidint amb l’entrada de la marinada, que bufava amb cops de 40 km/h, la temperatura es va mantenir a ratlla. A la tarda va arribar una banda de núvols associats a la línia de tempestes que s’havia format a l’Aragó. La part més activa, però, es trobava un centenar de quilòmetres més al nord, i ni a la comarca veïna del Matarranya ni a la Terra Alta varen caure les precipitacions que els boscos i cultius necessitaven per deixar enrere la sequera que els afectava des del mes de maig. A més, el vent de mestral que havia bufat la setmana anterior havia assecat encara més la vegetació.

Les condicions meteorològiques a la Terra Alta eren, doncs, propícies per a la propagació d’incendis forestals. Per sort, a partir de mitja tarda, tal com acostuma a passar a l’estiu, a poc a poc va anar minvant el vent, fent que disminuís una mica el risc d’incendi.

A les 20:30 h, quan va acabar la seva guàrdia, en Vicenç se’n va anar cap a casa a descansar. A les 20:45 h, tot just s’acabava de canviar de roba quan va sonar el telèfon: un veí li deia que hi havia una columna de fum al sud d’Horta. Va sortir al balcó de casa seva i va veure que la columna ja era molt gran. A les 20:50 h rebia l’SMS de Bombers que l’hi comunicava oficialment. Malgrat que el reglament estableix que, com a mínim, han de passar dotze hores de descans entre guàrdia i guàrdia, en Vicenç es va preparar per tornar a la feina: no volia quedar-se a casa havent-hi foc al seu poble.

Quan a les 21:20 h, mitja hora després que rebessin l’avís, els bombers d’Horta de Sant Joan van arribar a la zona de l’incendi, van veure que el foc havia començat a prop del mas de Pixantó i que ja era massa gran perquè el poguessin extingir ells sols, així que van demanar reforços. Una estona més tard, la responsable de guàrdia de la unitat tècnica del GRAF, la sotsinspectora Marta Miralles, amb codi GRAF 01 en la nomenclatura del cos de Bombers, va rebre una trucada. Era el cap de guàrdia de la demarcació de Tarragona que li comunicava que hi havia un incendi forestal a Horta de Sant Joan i que s’havien activat una desena de dotacions que ja es dirigien cap a Horta. Immediatament, la sotsinspectora va trucar al seu cap, en Marc Castellnou, i als GRAF de Tarragona perquè es posessin en marxa. Més tard, veient que l’incendi no parava de créixer, també acabaria activant les unitats dels GRAF de Barcelona, Girona i Lleida.

El centre de comandament avançat, el lloc des d’on es coordinarien les feines d’extinció i on es prendrien les decisions operatives, es va establir a l’aparcament de l’edifici de La Farinera. Des d’aquesta posició s’observava perfectament la columna de fum de l’incendi que pujava des de la zona del barranc dels Cubars, amb les cingleres de la faixa del Migdia i la mola dels Atans a l’esquerra i les faixes del Grau amb la Moleta a la dreta. Encara més a la dreta quedaven les roques de Benet, un dels elements més característics i fotografiats dels entorns d’Horta de Sant Joan.

L’operatiu estava comandat pel cap de guàrdia de la regió de Tarragona, Delta 0. Sota el seu comandament, tres sotscaps de guàrdia s’encarregarien dels tres sectors de l’incendi: el flanc o costat dret, el flanc o costat esquerre i la cua de l’incendi, la zona més propera a Horta. Al mateix temps, agents dels Mossos d’Esquadra es van encarregar d’evacuar les persones que eren acampades a la zona recreativa de la Franqueta, quatre quilòmetres al sud del mas de Pixantó i en ple Parc Natural dels Ports. Per seguretat, també es van tallar els accessos a la zona de l’incendi per evitar que ningú més es posés en risc.

A les 22:30 h de la nit, ja eren una dotzena les dotacions de bombers que treballaven en les tasques d’extinció i onze més s’hi encaminaven. En Marc Castellnou, GRAF 00, i en Santi Fuster, GRAF 10, feia estona que treballaven sobre el terreny i, tant el cap de la regió de Tarragona, el sotsinspector Agustí Gatell, Bravo 60, com el cap de divisió, l’inspector Manuel Bosch, Bravo 02, eren al centre de comandament avançat per donar suport al cap de l’operatiu.

A aquella hora, es va fer la primera reunió per decidir quines eren les prioritats i disposar de les pautes i línies de treball que caldria seguir en l’extinció de l’incendi. El més important era evitar que el foc avancés en direcció nord, cap a Horta de Sant Joan. Caldria, doncs, prioritzar el tancament de les parts més baixes de l’incendi per evitar que les flames arribessin al poble i a la vall del riu Canaletes, on els vents catabàtics que a la nit i sobretot de matinada baixen de les muntanyes podrien revifar les flames i propagar l’incendi a altres indrets.

La segona prioritat era evitar que el foc avancés pel seu flanc dret, la zona que mirant des del poble i des de La Farinera, quedava a la dreta de l’incendi, sota les faixes del Grau i les roques de Benet. Si l’incendi avancés en aquesta direcció, entraria al massís del Port, probablement es mantindria actiu durant dies i podria acabar cremant una gran quantitat de massa forestal de gran valor ecològic i paisatgístic al Parc Natural.

La tercera i última prioritat era la del flanc esquerre, el que quedava sota les cingleres de la faixa del Migdia. En aquest cas, el potencial era menor que el del flanc dret perquè, si avancés en aquesta direcció, el foc trobaria una barrera natural que l’impediria avançar. Altrament, si les flames aconseguissin avançar pel flanc esquerre, sota el cingle d’en Grillo i en direcció a Prat de Comte, també podria cremar una gran extensió de superfície arbrada. De tota manera, com que aquesta zona seria més accessible pels vehicles de bombers durant el dia, es va decidir no dedicar-hi molts recursos en aquell moment i prioritzar sobretot la cua de l’incendi i després el flanc dret.

L’estratègia, doncs, demanava seguir aquestes tres prioritats i intentar confinar l’incendi acorralant-lo entre les línies d’aigua de la cua, les dels dos costats de l’incendi i les parets de les cingleres que quatre quilòmetres al sud d’Horta delimiten l’entrada al Parc Natural dels Ports. Així, al llarg de la nit i la matinada, el desplegament de les línies d’aigua i de defensa que rodejarien l’incendi per confinar les flames al seu interior, acabarien dibuixant una figura semblant a una lletra U ben gruixuda o més aviat una manyopla. La cua de l’incendi quedaria a la part inferior, la més propera al poble. A banda i banda del barranc dels Cubars hi hauria els dos flancs. El dret, el més petit, seria la part de la manyopla on es posa el dit polze. L’esquerra, el més gran, seria la part on es posen els altres quatre dits de la mà, i les cingleres quedarien a la part superior de la manyopla.

En Marc Castellnou, el cap dels GRAF, i en Santi Fuster, bomber de la unitat GRAF de Tarragona, es van passar tota la nit circulant amunt i avall pels voltants de la zona de l’incendi, entrant i sortint-ne, anant d’un costat a l’altre, monitorant constantment la situació. El que tractaven de fer els bombers era anticipar-se al foc, saber quin comportament tindria, esbrinar cap a on avançarien les flames per així poder prendre les decisions necessàries perquè l’incendi no sobrepassés les capacitats d’actuació del dispositiu.

De nit, però, aquesta tasca era molt difícil perquè, si bé el foc es veia molt bé, la resta del paisatge no es veia gens. Era molt complicat fer-se una imatge global de què estava passant perquè no tenien la visió de tot l’escenari. No veien els camins, tampoc si els camps estaven llaurats o no. Malgrat disposar de mapes de la zona, els mancaven moltes de les dades i les percepcions que sí que es tenen a plena llum del dia i que permeten als equips d’extinció avançar-se als esdeveniments i no anar a remolc de l’incendi.

Al marge d’això, durant la nit les condicions meteorològiques faciliten l’extinció del foc. La temperatura és més baixa, el vent acostuma a bufar amb menys força i la humitat és més alta que durant el dia. A més, la manca de radiació solar impedeix que aquesta escalfi la vegetació. Tot plegat dificultava la propagació de l’incendi i feia que aquest avancés lentament. El problema, però, tornava a ser la manca de visió, que feia més difícil la feina dels equips d’extinció i a més impedia que els mitjans aeris poguessin treballar.

Per tal d’encerclar el foc, els bombers van haver de treballar amb eines manuals per fer accessible la zona i poder desplegar les diverses línies d’aigua, les mànegues alimentades per l’aigua dels camions de bombers, també coneguts com a autobombes. A més, es va treballar en l’adequació de línies de defensa, zones lliures de vegetació prou amples per aturar l’avanç de les flames, que es van construir aprofitant elements naturals sense vegetació, com camins o roques, i eliminant la vegetació per on transcorrien les línies d’aigua.

Sobre el paper, el desplegament de les línies pot semblar senzill, però també pot arribar a ser complicat i en aquest incendi ho va ser molt. La principal dificultat que es va trobar el personal del dispositiu d’extinció va ser que l’àrea de l’incendi era una zona amb carenes força inaccessibles per culpa de la gran quantitat de vegetació que hi havia, tant arbrat com sotabosc, amb barrancs i torrents molt estrets i força costeruts. El desnivell entre la part inferior i la més elevada era de cent cinquanta metres, amb pendents propers al 30 %. A més, el terreny no havia tingut una gestió forestal adequada i no s’havia fet el manteniment de les franges de baixa càrrega de combustible fetes al voltant de les pistes forestals quatre anys abans, per la qual cosa no eren efectives com a tallafocs.

A la 1:30 h de la matinada, poc abans que arribés l’alcalde d’Horta, els comandaments van fer la segona reunió de la nit al centre de comandament avançat. Es va acordar continuar prioritzant la feina que ja estava força avançada a la cua de l’incendi, la qual havia d’evitar que les flames es propaguessin en direcció al poble. També caldria potenciar les feines al flanc dret amb l’arribada de les unitats GRAF, primer la de Tarragona i posteriorment la de Girona.

A mesura que avançava la nit es van anar afegint més recursos al dispositiu d’extinció. A les 4:00 h de la matinada ja hi havia vint camions autobomba treballant en l’incendi i a partir de les 7:00 h, amb el canvi de guàrdia, estava previst que les dues unitats GRAF que faltaven per arribar, la de Lleida i la de Barcelona, s’afegissin al dispositiu. En total foren cent divuit els bombers que van treballar en l’incendi d’Horta de Sant Joan la primera nit que va estar actiu, una nit en què la feina va ser molt intensa. En només quatre hores es va aconseguir desplegar més de cinquanta bombers en una zona muntanyosa força aïllada, i vuit hores després de l’inici del foc s’estava practicant una extinció intensa, marcant-ne el perímetre i limitant-ne la propagació.

En la reunió de les 5:30 h del matí, abans que hi hagués el canvi de guàrdia, es va constatar que el foc havia perdut intensitat i només en aquelles zones amb forts pendents hi havia alguns entorxeigs, arbres aïllats cremant totalment des del terra fins a la copa. A primera hora de la nit hi havia hagut algunes carreres, ràpides propagacions de l’incendi en forma d’estrets camins de foc. També hi havia hagut llançaments de focus secundaris que havien ampliat la superfície afectada per l’incendi, però durant la matinada la velocitat de propagació havia estat baixa. El foc estava confinat dins els límits previstos i la cua de l’incendi estava totalment controlada amb línies d’aigua. En el flanc dret calia continuar treballant per tancar el perímetre sota la Moleta, el terreny on treballaven els GRAF de Tarragona. En el cas del flanc esquerre, la cua de l’incendi ja s’havia assegurat, però encara quedava molta feina per tancar la part exterior del perímetre al nord, on hi havia el cap de l’incendi, sota la cinglera de la faixa del Migdia.

Durant la nit es van destinar molts recursos perquè els bombers sabien que només disposaven de quinze hores per controlar l’incendi, les que anaven des del primer moment que els bombers d’Horta van arribar al mas de Pixantó, fins al migdia de l’endemà dia 21. A partir de llavors s’esperava l’entrada de la marinada, que probablement bufaria amb força. En lloc del vent habitual que bufa a la zona a l’estiu, amb cops de 30 o 40 km/h, la predicció anunciava que la marinada es reforçaria i que els cops de vent podrien superar els 50 km/h. A més, si finalment entrava el vent de ponent, tal com estava previst a última hora del dia, el flanc esquerre de l’incendi es propagaria en direcció a Prat de Comte. Tot plegat a les portes d’una onada de calor que encara complicaria més les tasques d’extinció. Es tractava, doncs, de dedicar-hi molts recursos durant la nit i el matí, també amb els mitjans aeris a partir de la sortida del sol, per tenir l’incendi el més controlat possible quan comencés a bufar el vent. Sempre el vent…