CRÒNIQUES DE MALI I BURKINA FASO

EL PAÍS DELS DOGONS I LA REGIÓ DEL SAHEL

Crònica escrita per FERRAN ALEXANDRI i publicada a la revista MUNTANYA número 915
Un viatge al moll de l’os de l’Àfrica occidental, dominada per l’ecoregió del Sahel, franja de confluència d’antics i avançats reialmes, d’ètnies genuïnes i tradicions ancestrals, en un paisatge dur, apassionant, extraordinari.

Qui s’apassiona per un paisatge, ja està perdut! Veritat neta i clara. Això és el que va passar-nos en aquest viatge, a cavall entre la natura i la cultura, que ens va permetre redescobrir dos països africans avui dia poc freqüentats: Burkina Faso i Mali. Ubicats en una de les regions més autèntiques de la Terra: el Sahel. Una ecoregió que va de l’Atlàntic a la mar Roja, que travessa tot el continent africà de banda a banda, en una àrea de transició entre la sabana arbrada del sud i el desert del Sàhara al nord. Sense gaires relleus, tret d’alguns planells isolats, ens trobem tanmateix en una regió històrica de regnes antics, els quals tenien el control de totes les rutes comercials del desert.

El Patrimoni de la Humanitat també és a l’Àfrica, a les ciutats malianes de Djenné, famosa per la seva gran mesquita feta de tova, o bé Mopti, ja a les ribes del Níger, el tercer dels grans rius africans, llar de l’ètnia bozo, però també amalgama de cultures i comunitats. La culminació, però, arriba amb el país dels llunyans dogons, que viuen als penya-segats de Bandiagara, coneguts per les seves tradicions antiquíssimes. No podem obviar, tampoc, en aquesta extensa regió tan important per al comerç, la visita de mercats singulars i autèntics, com el de Gorom-Gorom, punt de trobada de tantes i tantes ètnies extraordinàries.

Guardeu-vos, però, del clima d’aquesta regió del nord de Burkina Faso i el sud de Mali, perquè és tropical. Sec de novembre a maig, època en què l’ariditat s’accentua per influència del vent del desert, plujós durant la resta de l’any. La temperatura de l’abril passat, quan correm per aquestes terres, és horrorosa i de vegades sobrepassa els 40ºC. Però tenim l’avantatge de l’absència de mosquits i, per tant, del perill de la malària.
Un grup d'homes cuida un ramat de bous als afores de Ouagadougou, en una extensa i aïllada planura
(© Ferran Alexandri)
Una escena de la vida a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso
(© Toni Vives)

LA TERRA DELS HOMES ÍNTEGRES

Ouagadogou, popularment coneguda com a Ouaga, és la capital de Burkina Faso. Està situada en un altiplà, al centre del país, a 300 m d’altitud. A primer cop d’ull, la ciutat és una aglomeració de cases aclaparadora, sense amenitat, d’un paisatge calent, polièdric. Ouaga, però, és una ciutat curiosa perquè sempre hi ha gent per tot arreu fent la viu-viu, nit i dia. No podem dir que sigui una ciutat preciosa, però és un esclat de colors vivíssims, d’una calor penetrant, d’una flaire densa, peculiar. Som en un país, en general, massa poblat, massa gran i massa pobre. Però ric de cultura i natura, immensament formidable.

Aquesta gent, que tot el dia van amunt i avall, formen una diversitat ètnica, on els mossis són el grup predominant. En èpoques passades (els mossis provenen d’un antic regne que es remunta al segle XII) formaven una societat molt jerarquitzada, amb els oficis de forjadors, joiers, ceramistes, mentre que les dones s’ocupaven de l’agricultura, i el grup dels fulbes, del bestiar. Aquesta fou i és una terra d’homes íntegres, perquè Burkina en la llengua mossi vol dir ‘homes íntegres’, i faso en llengua dioula significa ‘terra, pàtria’. Malauradament, avui dia Burkina Faso és un dels països més pobres del món i la gent depèn amb prou feines de l’agricultura per subsistir, que es complica en les èpoques de sequera. De bous, ovelles i cabres en viuen els pobles nòmades.

El paisatge té dues formes de ser: un relleu suau i ondulat, amb comes llunyanes i solitàries, i una regió més massissa, on hi ha el mont Ténakourou (749 m), la màxima altitud; però en general Burkina Faso és un país fonamentalment pla, almenys sense gaires muntanyes prominents. De fet, podem dir que és un país format per un altiplà rocós, de 200 a 300 m d’altitud mitjana, solcat per les valls dels rius.

Voltes, de cursos irregulars i no navegables. La ruta per carretera (només el 16% són asfaltades) ens mostra aquest paisatge monòton i àrid, pla, típic de la sabana i el bosc clar, amb arbres dispersos, d’entre els quals destaca el karité, del qual s’obté el famós greix de la nou, de propietats hidratants, usat des de temps immemorials.

Aquest paisatge inicial va tenir per a nosaltres una atracció viva, que creixeria cada dia d’una manera sorprenent. Aquesta terra i la gent que hi viu formen un dels paratges més curiosos i extraordinaris que tindríem l’oportunitat de conèixer.

La ruta ens sorprèn, en una breu parada, amb una mena de poblat on uns pocs homes i molts nens tenen cura d’un ramat de bous de banyes estilitzades, ondulades i llargues. Els grans, abillats amb una mena de camisa llarga per damunt dels pantalons i amb un mocador al cap en forma de turbant, d’estil tuareg, de colors molt cridaners, ens reben amablement i es deixen retratar.
El port de Mopti, a la riba del Níger, és un important centre comercial del Sahel
(© Ferran Alexandri)
La mesquita de l'antiga ciutat de Djenné (Mali) és Patrimoni de la Humanitat
(© Ferran Alexandri)

MOPTI, A LES RIBES DEL NÍGER

Passem la frontera en un control duaner. Trobem bastants controls policials durant la ruta, cosa que infon certa confiança. Entrem a Mali sense canviar de paisatge. Mali, seu de grans imperis durant l’antiguitat, és avui el setè país més extens d’Àfrica. Carreteres àrides i calor ardent fins que arribem a la ciutat de Mopti, a les ribes del Níger, el tercer dels rius més grans de l’Àfrica, després del Nil i el Congo.

Mopti és la capital de la cinquena regió administrativa, el centre comercial i el port més important del país, a la confluència de dos rius: el Níger i el Bani, al damunt de tres illes unides per dics, habitades d’antic. Per això també l’anomenen la Venècia de Mali. L’ètnia bozo (gairebé 40.000 individus) viu a les ribes d’aquests rius, on practiquen la pesca i el conreu. Juntament amb els dogons, no pas massa lluny d’aquí, són els habitants més antics de Mali.

El que més atreu el viatger és el port, els diversos mercats, la mesquita de tova i el plaer de navegar pel Níger i recórrer a peu els petits poblats de pescadors que s’escampen per les illes. És ben interessant aquest port, amb les barques i bots ben arrenglerats, on arriben tota mena de mercaderies. Cada dijous, els comerciants tenen una cita en un mercat on es parlen totes les llengües nadiues de Mali, on es practica l’intercanvi, segons les tradicions antigues. Aquest és l’esperit de Mopti, ple de tolerància, d’humor, de respecte a l’altre, d’intercanvi i comerç.

Sortim a les 6 del matí per anar amb una d’aquestes barques originàries pel riu Níger fins que desembarquem a l’illa de Kakolodaga. Passegem per l’illa fins al poblat, tot fet de tova, el maó sense coure, assecat al sol, del qual destaca l’omnipresent mesquita perquè és l’edifici més gran. Aquí hi viu la gent més pobra, els nens si no van despullats porten parracs. Els més petits s’espanten de veure l’home blanc, que no han vist mai, i ploren de seguida. Els altres ens segueixen en corrua i els fem cridar, jugant amb ells.

DJENNÉ, LA CIUTAT DE FANG

Deixem Mopti i ens dirigim cap a Djenné, situada al delta interior del Níger. L’arribada a aquestes dues ciutats ha suposat un viatge llarg i cansat, enmig de la pols de les carreteres de terra i temperatures extremes. Però en arribar-hi, de sobte canvia el nostre ànim. Som al cor de l’Àfrica negra, en un dels llocs més sorprenents i fascinants del món.

A Djenné s’hi ha d’anar en dilluns perquè és el dia de mercat. Un munt de tendals blaus, negres i blancs fan ombra a un mercadeig que s’aixopluga sota un sol implacable, sota una calor densa, d’una olor penetrant. Dones abillades amb vestits de colors, d’estampats llampants, assegudes a terra o en un tamboret, venen de tot: espècies, fruita, peix sec i tot un munt de coses diverses, que no podríeu imaginar.

La plaça és al davant mateix de la gran mesquita, l’edifici de tova més gran del món i un dels monuments més coneguts d’Àfrica, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1988, juntament amb el centre històric de la vila. De fet, Djenné és un enclavament comercial històric, perquè amb Toumbouctu i Mopti, fou una de les grans ciutats del Sudan. Fundada al segle IX, va tenir el seu apogeu amb el comerç entre els segles XIV-XVI. Quan Djenné es va islamitzar vers l’any 1106, es va construir la gran mesquita, que esdevingué el monument més representatiu de l’arquitectura sudanesa. Destruïda diverses vegades, l’actual és de principis del segle XX. De les parets sobresurten tot de troncs ben disposats, que serveixen per enfilar-se per reparar la paret de fang, tasca que s’ha de fer cada any.

Djenné és bonica pels seus carrers tortuosos, envoltats de cases de fang, de pocs pisos, que es confonen amb la terra del país. La influència de l’art dogon ja la podem observar en els relleus de les portes i les finestres de les cases, on hi ha esculpides figures humanes. Aquests carrerons són un laberint magnífic per on val la pena perdre-s’hi, acompanyats sempre dels nens i d’algun natural més gran que ens segueix atret pel nostre aspecte, per fer-se una fotografia i per veure si pot endur-se alguna propina. Mentrestant, un parell de nois aprofiten una ombra lleugera per treballar en el manteniment de les cases: enfilats en una escala de fusta rudimentària, arrebossen de fang una paret. Pugem tot seguit al terrat d’una casa, on veiem clarament l’extensió d’aquesta ciutat: un mar de terrats de color canyella, quadrats o rectangulars, amb alguna parabòlica perduda. Destaca la senzillesa de les formes, de tant en tant trencada per alguna ondulació de baranes de fang dels terrats, que fan una sanefa.
Poblat dogon de Benimatou (Mali), situat dalt de l'altiplà de Bandiagara (© Ferran Alexandri)

ELS PENYA-SEGATS DE BANDIAGARA, EL PAÍS DELS DOGONS

Partim cap al país dels dogons, que trobarem assentats a la regió muntanyenca dels penya- segats de Bandiagara, una llarga cadena de gresos a la part sud-occidental de l’Alt Níger. El terreny és accidentat, trencat, rocallós i balmat, cosa que ha obligat a aquest poble a adaptar-se a la terra. Tot i que la cultura dogon i la bellesa natural d’aquesta regió han atret el turisme en les darreres dècades, avui dia no s’hi veu cap blanc.

Parem a Teli, un poblat de la falla de Bandiagara, el lloc més conegut i emblemàtic de la terra dels dogons, a causa de la gran cinglera balmada amb construccions troglodítiques. Hi arribem de nit. Sopem. Dormim al terrat d’una casa de tova, a la fresca calda. L’endemà ens llevem a l’alba, quan la calor comença a mossegar. Els qui ho volen prenen una dutxa africana, que consisteix en llançar-se pel damunt tasses d’aigua d’un bidó. Amb el permís del líder espiritual, un noble ancià que va abillat amb roba de sac, amb tot d’ossos, banyes i calaveres d’animals penjant; un tarot llampant i una llança a la mà, ens enfilem cap al penya-segat, presidit per una gran balma plena de casetes antigues, algunes ruïnoses. De fet, aquest penya-segat és el límit d’un altiplà de gres, que domina una extensa plana sorrenca amb vegetació disseminada de sabana, típica de tota la regió del Sahel africà, d’on destaca el baobab, l’arbre capgirat, i on es disposen els antics poblats. Sembla que el fet de construir el poblats en llocs inaccessibles, entre les parets dels penya-segats, és degut a una estratègia de defensa.

Dins de la balma hi ha sitges de tova i petits habitacles antics, ara abandonats, que són part del patrimoni arqueològic dels tellems, predecessors dels dogons. Aquí s’enduien els joves per al ritual de la circumcisió. Segons la cultura dogon, els homes i les dones neixen amb els òrgans genitals d’ambdós sexes: el clítoris es considera masculí i el prepuci femení, i d’aquesta concepció neix la pràctica de l’ablació de tots dos òrgans. Avui, a les parets del penya-segat, els dogons tenen el costum d’enterrar-hi els morts, en tombes adaptades a les esquerdes i els buits. Els dibuixos en relleu de les casetes (la sargantana, la serp i el cavaller) en mostren la seva simbologia antiga, misteriosa i màgica.

Comencem el tresc i anem fins a l’indret d’Endé, passant per alguns petits poblats que ens mostren l’artesania, sobretot d’escultures de fusta tallada, de màscares, per vendre a hipotètics viatgers. Són peces precioses, de desproporció notable, allargades, adaptades al tronc d’on van ser esculpides. Són molt expressives, gràcies a l’alteració dels trets del rostre, gairebé geomètrics; a la nuesa de les formes s’hi contraposa una determinada ornamentació, amb incisions sobre la fusta. Antigament aquestes creacions tan plenes de simbologia oculta no les feien per mostrar-les, sinó per estar dins dels santuaris. Avui dia, si tenen sort, representen un petit ingrés per a aquesta gent. Amb un teler molt rudimentari, fet amb quatre troncs i una llançadora de mà, també fan teles de cotó, d’un blau bellíssim, estampades a mà amb la tècnica bàtik, que encara que originàriament ve de l’Àsia, també són prou típics de Burkina Faso i Mali.

Pel camí, sota l’escassa ombra dels baobabs, hem trobat un grup de dones amb els seus vestits lluents que improvisen una dansa per a nosaltres. Seguim el camí de la falla de Bandiagara a través d’una avinguda d’arbres capgirats, vorejant el penya-segat fins al pas que ens permetrà remuntar-lo, per pujar a l’altiplà, al poblat Benimatou. És ben estrany el baobab, gran com una catedral. De sobte em vingueren les paraules del petit príncep de Saint-Exúpery: «¡Criatures! ¡Pareu esment als baobabs!» Com aquell noiet al seu minúscul planeta, nosaltres anàvem descobrint també aquesta terra, pas a pas.

Benimatou és el poblat dogon més encimbellat perquè és just dalt de l’altiplà. S’hi accedeix a través d’un pas estret entre muntanyes, entre roques monolítiques i rostes. Estem en una zona ideal per als escaladors. Aquí és on va escalar Catherine Destivelle en estil free solo. Un planell amagat ens descobreix un petit camp de conreu. Enfilem la darrera costa i arribem al poblat. Un munt de cases de tova i pedra seca ens regalen la pau d’un plàcid capvespre: el color canyella, els sostres de bruc, una terra àrida, trencada només pel verd de l’arbre de karité i les formes nervioses del baobab. Uns infants de poca edat, amb samarretes del Barça i d’altres marques ens reben encuriosits, astorats, somrients. Les dones feinegen, batent el mill amb un pal de fusta, com una gegantina mà de morter, alhora que unes gallines joves picotegen les escorrialles en un terra de pedra, impol·lut. Incrustat a la paret de fang d’una caseta hi ha diverses calaveres de simi i una mona gran que ha deixat la seva pell, assecant-se al sol, fent la competència a un llangardaix decapitat, gran com un cocodril. De nou la simbologia dogon, estranya, crua, profundament arrelada a la natura.
La toguna d'Endé recolza sobre vuit pilars de fusta amb formes humanes
(© Toni Vives)
Les danses tradicionals, amb màscares i rituals màgics, són un dels costums més genuïns dels dogons
(© Toni Vives)

DOGON, UNA CULTURA EN PERILL D’EXTINCIÓ

Bandiagara és un altiplà de gres rogenc situat al sud del meandre més gran del riu Níger. La planúria es troba a 500 m d’altura i acaba de manera abrupta en un cingle vertical que cau 175 m. La llargària de l’espadat és de 190 km i s’orienta cap al sud-est sobre una plana de típica vegetació saheliana. Des de l’any 1989 que la zona de Bandiagara està inscrita en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Motius no en falten: paisatges excepcionals i trets geològics i arqueològics únics. Però el que fa que el lloc sigui un dels més admirables de l’Àfrica occidental és la presència de la població dogon. El país dels dogons ocupa 400.000 hectàrees amb un total de 289 pobles, repartits entre les tres regions naturals: l’altiplà, els penya-segats i les planes inferiors. La relació dels dogons amb el seu entorn és essencial i marca les seves tradicions, creences, rituals, art i arquitectura.
Les coves i balmes que formen la base de les cingleres havien estat habitades pels tellems, un poble pigmeu que hi va viure des de 500 anys aC. Al llarg de molts segles van desenvolupar una cultura que es va caracteritzar per les creacions artístiques carregades de simbolisme, en forma de pintures rupestres, talles de fusta i una arquitectura original. L’arribada precipitada dels dogons al segle XIV, fugint de la islamització del regne manding (origen de l’imperi de Mali), va provocar l’expulsió i posterior desaparició dels tellems. Els dogons varen adoptar l’estil artístic i la simbologia deixada pels tellems i a partir de llavors van fomentar una cultura pròpia.

Les creences animistes dels dogons van anar recreant la seva mitologia amb excel·lents pintures representant el cocodril, el xacal i la guineu. Les talles de fusta mostren homes i dones figurant els avantpassats. També, i de manera ben original, la disposició dels seus poblats és la base dels mites religiosos. L’estreta connexió amb l’entorn s’expressa en els rituals i en els costums sagrats lligats a la concepció de la vida i la mort.

L’arquitectura dogon ha construït les edificacions amb parets de tova, sostres de palla i pilars esculpits de fusta. Els habitatges i els graners són senzills, però les finestres i les portes de fusta estan ben treballades. Destaca la construcció en cada poble de la toguna o lloc de reunió dels notables, edifici rectangular orientat als quatre punts cardinals, que s’aguanta sobre vuit pilars de fusta de forma humana, representant quatre homes i quatre dones, els primers fills del creador anomenat Amma.

El poblat és la personificació del mite de la creació. S’estén de nord a sud en forma de persona estirada a terra. Les cases de la menstruació serien les mans. La toguna o casa del consell és el cap. Les ginnao o cases familiars formen el pit i el ventre. Els altars són els peus. L’altar fundacional té forma de fal·lus i, per respecte, queda fora del poble; però on hauria d’haver-hi els genitals, se situa la lannea o pedra de moldre, que té el significat de la vagina.

Les màscares de fusta són un altre tret distintiu dels dogons. S’utilitzen en celebracions, funerals i cerimònies de culte als avantpassats. Hi ha diversos tipus de màscara, la més important és la iminana o gran màscara; té forma de serp de cap rectangular tallada en una fusta plana i pot arribar als deu metres d’altura.
Segurament, aquest és líder espiritual del poblat de Teli, al país dels dogons
(© Ferran Alexandri)
Cada seixanta anys es talla una nova iminana i per presentar-la es fa una gran festa que aplega dogons vinguts d’arreu. Altres màscares representen ocells i altres animals i alguna vol ser la cara d’un ancià. Els dansaires que porten les mascares canvien la seva identitat per la de la simbologia que llueixen i segueixen coreografies que varien en funció de la cerimònia.

Els dogons van sobreviure a la irrupció de l’imperi Songhai a principis del segle XVI. També van assimilar a la seva manera la penetració de l’islam i el cristianisme en les seves comunitats a base de combinar l’animisme amb les noves creences. Avui dia trobem alguns grups tribals dividits en societats cristianes, musulmanes i animistes, però amb un nexe comú que és el substrat dels rituals primitius.

El gran perill per la supervivència dels dogons prové de fenòmens socioeconòmics i de la transformació del medi ambient. Hi ha un èxode constant cap a les zones urbanes forçat pel canvi climàtic que provoca sequeres persistents que duren anys. Alguna vegada, una pluja torrencial contribueix a erosionar el terreny i permet l’avenç de la desertificació. Encara podem gaudir del paisatge i dels poblats dogons i conviure amb la seva gent, però tot fa pensar que tenen un futur incert. Us animem a visitar-los, encara hi som a temps.

Toni Vives

DORI I EL MERCAT DE GOROM-GOROM

En una ruta dura, de 500 km, entre carretera asfaltada i pista, sortirem de Mali i del país dels dogons per entrar novament a Burkina Faso, en direcció a la ciutat de Dori, la capital de la província anomenada també Sahel. El nord de Burkina Faso és territori dels fulbes, el poble nòmada més gran del món, d’origen obscur, coneguts també amb el nom de fulanis o peuls. Tenen la pell de color caoba, més clara, de nas aguilenc però no ample i camús, d’ulls ametllats i cabell fi.

A prop de Dori, en un dels llocs més oblidats d’aquest nostre planeta, fem una aturada a Markoye, un curiós mercat de bestiar. ¿Què us diré d’aquest mercat perquè us endueu l’essència veritable? Doncs que si aquests ramats de bous de banyes grosses i d’indefenses cabres fossin vaques, diríem que temps era temps hi hagué una vaca cega, avançant d’esma pel camí de l’aigua; després vindria la vaca de la mala llet, però aquestes de Markoye, si ho fossin, serien les vaques de la immensa paciència i la resignació, a l’espera de ser venudes sota un sol de plom, i una calor que vol aturar-se als 45ºC.

Arribem després a Bani, un poble als límits de la província, conegut per les nou mesquites que no miren cap a la Meca. Es veu que han estat construïdes per un santó local, de les quals destaca una gran mesquita de fang, isolada en el camp sahelià, amb uns dibuixos i formes ben curiosos, que recorden els símbols dogons. Els nens del maó, el fang i la pols, de mirada tendra, sovint alegre, fanguegen en un bassal, enfonsats fins als genolls, jugant, divertint-se, treballant per fer una massa homogènia que farà maons de tova nous per a la mesquita.

Per acabar aquest periple, anem a embadalir-nos en el mercat que ha de ser la meta de tot aventurer: Gorom-Gorom. Un indret perdut, un poble humil, amb cases de terra i uns pocs habitants. Ara bé, hi ha un dia a la setmana que Gorom-Gorom es converteix en el centre del món. Aquest dia és el dijous, quan s’alça un dels mercats més espectaculars de tot l’oest d’Àfrica, gresol d’ètnies de tres països diferents: Burkina Faso, Mali i Níger. Tothom s’aplega per vendre els seus productes, d’on destaquen a primera vista, lluents i noves, les grans olles de terrissa songhai, d’una senzillesa sublim. Uns encants oblidats, de proporcions ciclòpiques. Cadascú ocupa el seu lloc i fa la seva feina. Homes i dones i nens.

Mossis, fulbes, songhais o tuaregs, la majoria vinguts de molt lluny, passegen amb la seva vestimenta tradicional, mercadejant. Els uns amb túniques llargues de teles suaus i colors intensos, fredes, amb mocadors llarguíssims, foscos, al voltant del cap i del coll; les dones, amb els seus vestits d’arabescos. Robes molt boniques i coloristes, que cobreixen de manera escaient i impecable l’elegància de ser negre.
La mesquita de fang de Bani, al nord de Burkina Faso, és adornada amb una simbologia que recorda l'art dels dogons (© Toni Vives)

FERRAN ALEXANDRI

(Barcelona, 1966) és professor i editor, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1990). Excursionista, espeleòleg i viatger. Ha publicat Turisme tranquil 1 i Turisme tranquil 2 (2006), dos volums amb 90 itineraris de muntanya i 90 establiments (refugis, monestirs i cases rurals) de Catalunya. En el terreny de l’espeleologia ha publicat Excursions a l’interior de la terra (2011), una guia per conèixer diferents coves i avencs del nostre país. Sobre comarques i paratges de Catalunya, és autor de dues obres: 1001 curiositats dels Pirineus catalans (2016) i 1001 curiositats del romànic català (2018), una col·lecció dins la qual actualment està redactant les 1001 curiositats dels parcs naturals catalans. Des del 2004, és el director i editor de la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, on ha publicat diverses entrevistes a muntanyencs i alpinistes, i també nombrosos articles i reportatges, tant d’indrets de la Península com de muntanyes llunyanes dels països on ha viatjat.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR