ELS CAVALLS BERNATS DELS PAÏSOS CATALANS

Columna escrita per FERRAN ALEXANDRI

En les muntanyes catalanes trobem moltes roques o penyals verticals, de forma més o menys agullonada, que hom anomena caralls bernats, però que gairebé sempre es dissimula per cavalls bernatscarall ‘membre viril’. Tanmateix, la interpretació popular i més coneguda pel col·lectiu excursionista i dels escaladors remet el seu origen a un hipotètic carall venerat, tot i que aquest significat s’allunya molt de la seva etimologia veritable.

FORMACIÓ DELS CAVALLS BERNATS
La formació d’aquestes roques és d’origen divers. Els cavalls bernats de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt són el resultat de l’erosió diferencial damunt de conglomerats. Els d’Alzira, Pollença, la serra de Llaberia, les Medes i el cap de Norfeu són d’origen càrstic. El de Platja d’Aro és modelat per les onades damunt el granit costaner. El Carallot dels Columbrets és un escull volcànic, les restes de la xemeneia central d’un antic volcà.
El Cavall Bernat de Montserrat, a les Tebaides
(© Ferran Alexandri)
El Cavall Bernat de Llaberia (Baix Camp)
(©Ferran Alexandri)
La joventut de Bacus (1884), de William-Adolphe Bouguereau
(© Wikimedia Commons, domini públic)
LLEGENDES, TRADICIONS POPULARS I CULTES FÀL·LICS
Els cavalls bernats són roques individualitzades relacionades probablement amb un antic culte fàl·lic precristià, encara que també existeixen tradicions de tipus folklòric, com per exemple la llegenda del Cavall Bernat de Montserrat, que diu que tot aquell que arribi fins al cim haurà de sofrir un canvi de sexe. Però la tradició més antiga la trobem en els ritus, les creences i les expressions simbòliques que representen el penis. Aquestes representacions expressen d’una manera religiosa o màgica el poder de creació de la vida i fins i tot la possible superació de la mort (en el cas del budisme tàntric). Formen part dels anomenats cultes de la vida, de la fecunditat i de la fertilitat.

En l’antiga civilització grega destaquen les fal·lofòries, festes del culte al déu Dionís (conegut com a Bacus a Roma), en les quals es portava processionalment representacions del fal·lus. Es tracta de ritus religiosos que deriven de l’orgia i l’embriaguesa. A Dionís se’l representa amb barba, coronat de pàmpols, cobert amb una pell de pantera, amb un cràter de vi a la mà i voltat de sàtirs, silens (éssers mitològics mig humans i mig cavalls) o mènades (dones seguidores del déu).

En el quadre La joventut de Bacus (1884) –del pintor academicista francès William-Adolphe Bouguereau (1825-1905), que centrà part la seva obra en temes mitològics de gran bellesa, realisme i sensualitat– veiem el déu en un ambient boscà, dalt d’un ase envoltat de dos sàtirs, amb altres personatges i éssers mitològics, en èxtasi, dansant.
ELS CAVALLS BERNATS DELS PAÏSOS CATALANS
El més famós és, potser, el de Montserrat; però també n’hi ha d’altres arreu dels Països Catalans:

CATALUNYA
◼︎ Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, al terme de Matadepera (Vallès Occidental), el Cavall Bernat és un penyal de 801 m (fa 29 m des de la seva base) inventariat com a element geològic d’especial interès.
◼︎ A llevant del cim del Montcau (al mateix parc de Sant Llorenç) apareixen diverses agulles, i entre aquestes el Cavall Bernat de la Vall.
◼︎ A la muntanya de Montserrat hi ha el Cavall Bernat (1.099 m) a la zona de les Tebaides, entre els termes de Marganell i Monistrol de Montserrat (Bages).
◼︎ Als municipis de Colldejou i Pratdip (Baix Camp), a la serra de Llaberia, el Cavall Bernat és una muntanya de 840 m.
◼︎ A les illes Medes (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) hi ha una gran roca que surt del mar i que conserva el nom original de Carall Bernat; és l’illot més a l’est de l’arxipèlag, de 70 m d’alçària.
◼︎ Al cap de Norfeu, al municipi de Roses (Alt Empordà), una roca de les illes Mòniques, també conserva el nom original de Carall Bernat.
◼︎ A Platja d’Aro (Baix Empordà) hi ha un monòlit de roca granítica situat a l’extrem nord de la platja Gran, modelat per les onades, símbol conegudíssim de la població.
◼︎ Al paratge de la muntanya Negra de Cadaqués (Alt Empordà) hi ha el puig Carallot, una variant de carall, tot i que és una muntanya que no és fusiforme ni tampoc un penyal vertical.

PAÍS VALÈNCIA
◼︎ Al terme d’Alzira (Ribera Alta) hi ha el Cavall Bernat d’Alzira (587 m), un mur imponent i rocallós que tanca la vall de la Murta per la banda de llevant, que ha donat nom a la serra del Cavall Bernat, la qual forma part del massís de la serra de Corbera (Ribera Baixa).
◼︎ El Carallot és un dels illots dels Columbrets, minúscul arxipèlag al sud-est del cap d’Oropesa (Castelló de la Plana).

MALLORCA
◼︎ El Cavall Bernat de Sant Vicenç, situat a la serra del Cavall Bernat, a la cala de Sant Vicenç, és un dels referents del paisatge mallorquí, a l’extrem nord-est de la serra de Tramuntana, al municipi de Pollença.
◼︎ A la costa de Banyalbufar, hi ha una roca anomenada només es Cavall.
◼︎ El Cavall Bernat a Sa Filoa de la Mare de Déu, situat al camí vell de Lluc a Caimari.
◼︎ El Cavall Bernat de S’Estorell (Lloseta).
◼︎ A la badia de Sóller hi ha una roca que s’aixeca al mig de les aigües, que aquí li diuen Penyal Bernat, amb substitució de carall o cavall per penyal, designació que també s’usa en tres roques més: la del camí de s’Illeta de Sóller, la d’es Joncar (Sóller) i a una altra roca damunt la carretera de sa Calobra (Escorca).
El Cavall Bernat de Montserrat, a les Tebaides
(© Ferran Alexandri)
El Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt (Matadepera)
(© Ferran Alexandri)
El Cavall Bernat de Llaberia (Baix Camp)
(© Ferran Alexandri)
ETIMOLOGIA I DEFINICIÓ DE CAVALL BERNAT
L’origen de tot, doncs, és carall, un mot comú en català, castellà i gallec, d’origen incert, probablement d’una base *caraclu ‘membre viril’, del llatí vulgar ibèric, que també podria ser una supervivència d’un element preromà, com sosté Joan Coromines (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana).

També afirma Coromines que bernat no és una personificació, és a dir no és cap nom de persona (Bernat) –vaig llegir per Internet la curiosa opinió que feia referència a un príncep àrab–, sinó la pronúncia alterada de carall baranat, derivat de barana>varanda, que vol dir ‘voltat d’una rotllana de penya-segat’. Altres interpretacions que corren arreu, com ara carall armat (o trempat) o carall venerat, són fruït de la cultura popular.


NOTA BENE: Gran part de la informació d’aquest text, escrit per mi al meu blog el 24 de febrer del 2013 (i refet ara per al lloc EntreRefugis), es pot trobar gairebé literalment a la Viquipèdia. Aquesta vegada, però, almenys citen l’enllaç al meu blog (d’on se suposa que han tret la informació), cosa que és d’agrair, perquè els autors sovint ens trobem publicant textos que semblen copiats de la Viquipèdia, quan, de fet, és ben a l’inrevés.

FERRAN ALEXANDRI

Professor i editor, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1990). Excursionista, espeleòleg i viatger. Ha publicat TURISME TRANQUIL 1 i TURISME TRANQUIL 2 (2006), dos volums amb 90 itineraris de muntanya i 90 establiments (refugis, monestirs i cases rurals) de Catalunya. En el terreny de l’espeleologia ha publicat EXCURSIONS A L’INTERIOR DE LA TERRA (2011), una guia per conèixer diferents coves i avencs del nostre país. Sobre comarques i paratges de Catalunya, és autor de dues obres: 1001 CURIOSITATS DELS PIRINEUS CATALANS (2016) i 1001 CURIOSITATS DEL ROMÀNIC CATALÀ (2018), una col·lecció dins la qual actualment està redactant les 1001 CURIOSITATS DELS PARCS NATURALS CATALANS. Des del 2004, és el director i editor de la revista MUNTANYA del Centre Excursionista de Catalunya, on ha publicat diverses entrevistes a muntanyencs i alpinistes, i també nombrosos articles i reportatges, tant d’indrets de la Península com de muntanyes llunyanes dels països on ha viatjat.
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR