REGIÓ DE LA JUNGFRAU - (1 de 2)

PARATGES DELS GEGANTS

Crònica escrita per FRANCESC CATALÀ i publicada a la revista VÈRTEX número 273

“Frodo caminava per les ribes del cabalós Bruinen i va veure els pàl·lids i freds rajos de sol sortint a les llunyanes muntanyes, que anaven descendint per barrejant-se amb la boirina… Sam caminava al seu costat… mirant cap a les altituds de l’Est. La neu era blanca sobre els cims. L’aigua corria i saltava sorollosament i la tarda era amarada d’un suau aroma a arbres i flors com si l’estiu encara s’allargués”. Així comença “Return to Middle Earth”, un interessant article de Sarah Warwick, on ens relaciona aquesta descripció de Rivendell, al llibre El senyor dels anells amb la vall de Lauterbrunnen. I és que J. J. Tolkien viatjà el 1911, amb el seu germà i una colla d’amics des d’Interlaken fins a Zermatt, caminant 290 quilòmetres per les zones de l’Oberhorn Bernès. Llavors, Tolkien tenia només 19 anys i seria un viatge que el marcaria de tal manera que 56 anys després escrivia una carta al seu fill explicant-li que la inspiració per crear Rivendell li havia vingut recordant aquell viatge. I, efectivament, la vall de Lauterbrunnen, a la regió de la Jungfrau representa perfectament aquesta vall tancada, amb un riu cabalós que la creua, altes cingleres per on ragen potents torrenteres glacials que s’estavellen fins al fons de la vall, amb els cims de neus permanents només visibles, llunyans, en l’obertura del fons. Ens explica Tolkien que en aquest viatge “dormien sobre el fenc, en bordes i estables, sense fer cap reserva, esmorzant lleuger per, durant el dia, menjar a l’aire lliure… mentre caminaven, mapa en mà, tot evitant les carreteres”. Un viatge ben envejable per als qui gaudim de l’entorn de la muntanya en el seu estat més salvatge; no ens costa gaire d’imaginar com va arribar a ser d’important, aquesta aventura, per a un jove vingut d’Anglaterra.

Aquest viatge, però, no va ser pas una casualitat, perquè al segle XIX, l’Oberhorn Bernès als Alps Suïssos, ja era una destinació massiva del turisme de muntanya, pensem que una de les joies d’aquesta zona és la Jungfraujoch, també anomenat el Top Europe perquè és l’estació de tren més alta d’Europa, concretament a 3.454 metres, una obra d’enginyeria ferroviària inaugurada l’1 d’agost de 1912, i que més de cent anys després de la seva posta en marxa encara ens sorprèn per la seva gosadia tècnica, van haver de foradar l’interior de l’Eiger (3.970 m) per arribar a l’estació que queda als peus de la glacera de l’Alesch entre la Jungfrau (4.158 m) i el Mönch (4.107 m), un veritable espectacle d’alta muntanya que actualment visiten cada any més d’un milió de turistes.
I, segurament, per això actualment entre les nostres destinacions als Alps Suïssos hi ha llocs que una vegada rere l’altra han sortit entre els nostres plans, segurament un d’aquests és el poblet de Zermatt amb el Matterhorn i els massissos veïns, i, sense cap dubte l’altra és Interlaken, la porta d’entrada cap a la regió de la Jungfrau amb les valls de Lauterbrunnen i Grindelwald. Aquesta entrada a les dos valls és impetuosa: Interlaken, un poble al vell mig de dos llacs de 17,5 quilòmetres de llargària el de Thun i 14 el de Brienz, connectats pel riu que Aar que el creua i des d’on ja podrem veure les muntanyes si encarem la nostra mirada cap al fons de la vall.
Les superbes parets nord de l’Eiger i el Mönch apareixen en el camí de Manlinchen a Kleine Sheidegg
Anem, però, als nostres punts de partida excursionistes: Grindelwald (1.034 m) i Lauterbrunnen (795 m), aquestes dos valls representen dos zones força diferents i complementàries. La primera vall és oberta i assolellada en la part final i la recorre el riu Schwarze Lütschine (riu negre). El poble compta amb força hotels, un camp de golf i diversos carrers amb botigues de tota mena, per als “turistes muntanyencs”, allà hi arriben els trens d’Interlaken que continuen cap a la Jungfraunjoch, també hi parteixen diversos telefèrics que ens portaran cap les zones més altes. És, doncs, un poble amb força oferta turística i ben connectat amb totes les zones d’excursions a l’estiu i amb les pistes d’esquí a l’hivern. Ja a la mateixa estació de tren contemplem la nord de l’Eiger, una paret que no ens deixa apartar la mirada, ens atrau per la seua perfecta forma triangular i la seva inexpugnable brutalitat, una via que es va cobrar víctimes des de les primeres temptatives i que fins que no es va vèncer el 24 de juliol del 1938 va ajudar a forjar el mite d’una de les ascensions més cobdiciades per als escaladors dels Alps.

Aturem-nos un moment en aquesta via per saber com arribem a la primera ascensió. El primer intent per la cara nord el van fer el 1934 Willy Beck, Kurt Lowinger i George Lowinger, que varen assolir els 2.900 metres abans de descendir per una finestra del túnel del ferrocarril de l’interior de la muntanya. El 1935 dos bavaresos, Karl Mehring i Max Sedlmeyer, van tornar a l’atac passant cinc nits a la paret, i enmig de tempestes, allaus de neu i la boira, acabaran morint congelats en el lloc des de llavors anomenat com el Bivac de la Mort a 3.300 metres d’alçada. La progressió dels joves havia estat observada des de Grindelwald pel gran públic amb telescopis i el tràgic final causà un gran impacte en la premsa internacional. L’any següent el 1936, seran quatre escaladors, dos bavaresos, Andreas Hinterstoisser i Toni Kurz, i dos austríacs Willy Angerer i Edi Rainer qui protagonitzaran una de les tragèdies més impactats de la paret. El grup va poder arribar fins al Bivac de la Mort però a causa del mal temps i que Angerer va patir serioses ferides al cap, a causa de la caiguda de roques, van haver de descendir. Durant l’ascens, Hinterstoisser havia pendolat amb una corda per superar una placa calcària, van passar els seus companys, i la va retirar. Això serà la clau del fracàs ja que van haver de descendir directament i després de dos dies de mal temps acabaran sent escombrats per una allau. Només va sobreviure el més jove que anava al mig de la cordada, Toni Kurz que va quedar penjant d’una corda amb els seus companys ja morts. Els guies van acudir al seu rescat i van poder parlar amb Kurz però no van poder arribar fins a ell, l’endemà al matí hi tornaran i el jove encara vivia, i després de tallar la corda i alliberar-se dels seus companys la va nuar per arribar fins als guies, la mala sort va fer que el nus topés amb el mosquetó, desencadenant el tràgic final en què acabarà morint d’esgotament a escassos metres dels guies que l’havien anat a rescatar. L’any 1937 l’intent va recaure en Matthias Rebitsch i Ludwig Vörg que van aconseguir pujar per sobre del Bivac de la Mort, des d’on van haver de retirar-se. Tot i que l’intent no va tenir èxit, van ser els primers escaladors que van tornar il·lesos després d’un intent seriós sobre la paret.
Tren de Junfraujoch en direcció a l'Eiger, al seu pas pel llac artificial de la Kleine Sheidegg
Arribem així al 1938, any de la seva conquesta, tot i que començarà malament, ja que els italians Bartolo Sandri i Mario Berti, van morir en caure de la paret en ser sorpresos per una tempesta. Les autoritats berneses arribaran a prohibir l’escalada i van amenaçar de multar qui ho intentés de nou. Edward Lisle Strutt, editor de l’Alpine Journal, va arribar a dir de la via que era “una obsessió pels mentalment trastornats” i “la variant més imbècil des que va començar el muntanyisme”. Però l’interès per assolir el repte era imparable i entre les diverses cordades d’aquell any, hi havia els alemanys Anderl Heckmair i Ludwig Vörg formant una cordada, i els austríacs Heinrich Harrer i Fritz Kasparek conformant-ne una altra. Van començar a pujar separats per ajuntar-se a la zona de la Travessa Hinterstoisser. L’Ascensió va ser ràpida fins que es van veure atrapats pels allaus de neu a la zona de l’Aranya que van acabar superant, a les 4 de la tarda assolien l’aresta cimera per acabar descendint per la ruta normal quan ja els donaven per desapareguts. Havien estat tres dies els necessaris per vèncer l’Ogre. Aquesta victòria serà molt celebrada pel nazisme que havia fet de l’ascensió a la paret una qüestió nacional, que havia de ser conquerida per joves escaladors de raça ària. Afegirem uns apunts més per dir que la segona escalada a la nord haurà d’esperar fins passada la Guerra Mundial al 1947 i la faran els guies francesos, Louis Lachenal i Lionel Terray. I, que actualment el rècord d’escalada de la paret el té el suís Ueli Steck amb 2 hores 22 minuts i 50 segons. També esmentar que la primera ascensió catalana fou de Joan Manuel Anglada y Jordi Pons que aconseguiren al 1964, escalar la paret en el seu segon intent. I el malaurat intent espanyol al 1963 dels històrics escaladors aragonesos Ernesto Navarro y Alberto Rabadá que van morir a causa del fred i l’esgotament a la zona coneguda com l’Aranya.

Anem, però, a Lauterbrunnen, aquesta és una verdíssima vall tancada en forma de U, creuada pel riu Weisse Lütschine (riu blanc), allargada i ombrívola, també anomenada la vall de les 72 cascades, perquè recull l’aigua de totes les geleres que l’envolten, que cau cap al fons des dels enormes precipicis que conformen la vall. Una torrentera que baixa dels contraforts de la Jungfrau formarà unes famoses gorges a l’interior de la muntanya, les Trümmelbachfälle, impressionant conjunt de cascades interiors on l’aigua baixa amb tota la seva força, en fluir encotillada per les parets de la muntanya. Lauterbrunnen és un poble tranquil, amb els serveis necessaris pel turista de muntanya i té, a més, dos poblets a sobre dels seus murs, Wengen i Mürren, només assolibles per tren o caminant, des d’on ja tenim la perspectiva de totes les muntanyes de la regió, no cal dir que les primeres que identificarem serà el nostre triumvirat de l’Eiger, Mönch i Jungfrau i el Breithorn tot seguit. Aquesta vall, darrerament, també s’ha convertit en un lloc de pràctica habitual de salt base, esport extrem que cada dia compta de més addictes. A Lauterbrunnen acaba el recorregut dels trens que vénen d’Interlaken, llavors connecta amb un cremallera que l’uneix amb la vall de Grindelwald, via Wengen, per la collada on hi ha l’estació d’Scheidegg als peus de l’Eiger, per també connectar amb els trens que pugen a la Jungfraujonch (3.454 m).

En si, tota la regió de la Jungfrau està connectada per trens, telefèrics i autobusos, amb totes les combinacions que puguem imaginar, de les quals en fa gala l’enginyeria Suïssa a l’hora de projectar infraestructures de transport en alta muntanya. De vegades, a vista d’ocell tindrem la impressió que estem contemplant un paisatge fet a mida perquè hi transcorrin els trens i telefèrics, com el que tenen els apassionats de les maquetes ferroviàries a l’habitació més gran de casa.
Vista aèria de la cua de la Vall de Lauterbrunnen
La zona de la regió Jungfrau-Alesch va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco el 2001, ja que es considerà un exemple excepcional de la formació dels Alts Alps, que comprèn la major part de la superfície gelada de la serralada alpina i la més gran glacera d’Euràsia. El síngular valor de la regió no solament és representat per la seua bellesa, sinó també per l’abundant informació que proporciona sobre el canvi climàtic i la formació de les muntanyes i glaceres. Com a darrer apunt es considerà que el seu paisatge ha influït, també, en l’art, la literatura, el muntanyisme i el turisme alpí del continent europeu. Hi ha diversos camins que estan marcats específicament com a recorreguts pel Patrimoni Mundial de la Unesco.

Com podem anar intuint, doncs, les excursions per la zona són infinites i adaptables a tots els gustos i dificultats. Nosaltres n’hem escollit unes que ens situaran en les diverses zones de la regió i que ens faran gaudir dels racons més clàssics de cada zona. Les ressenyes no volen ser una descripció de cruïlles i direccions a seguir perquè trobarem senyals indicatius cada cop que els necessitem i realment la dita que “no hi ha pèrdua” és compleix amb la senyalització que hi ha. Per tant el que descriurem serà més el tipus de terreny que podrem trobar en cada sortida per així poder tenir més criteri a l’hora de planificar les nostres excursions segons les nostres preferències.

FRANCESC CATALÀ

Lleida, 1966. Filòleg i responsable de producció de l’editorial de la Universitat de Lleida, pertanyent al Centre Excursionista de Lleida i dirigeix la revista de caire sociocultural Arts. La seva passió pel muntanyisme i els viatges l’ha dut per l’Àsia, Amèrica i Europa, amb preferència pels Alps. L’esquí de fons, bicicleta de muntanya i alpinisme són les activitats a què es dedica quan les lletres li donen treva.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR