En desplegar-ne un full, assisteix a un experiència geogràfica. De sobte, davant seu, una porció de territori més o menys extensa, segons l’escala escollida. S’hi aboca, la desxifra. Una mirada general el porta a entendre la configuració global de l’espai. Rius, muntanyes, valls, camins i corriols, carreteres, pobles i masies… A vol d’ocell, va passant pels llocs, sense aturar-s’hi. La seva interpretació parteix de la narració del territori que el cartògraf ha fet d’aquest. De sobte, alguna cosa li crida l’atenció: aleshores focalitza la mirada i es fixa en un bocí de terreny que, com un fragment literari, el mapa plasma a partir de la barreja de signes. Les corbes de nivell, foses en una, denoten una orografia escarpada; un barranc impracticable conté una font. Pel seu llit, una línia discontínua indica que hi ha pas, com a mínim un corriol. Una masia penjada d’un cingle, avui probablement abandonada… A partir d’aquest escenari gràfic, el lector de mapes teixeix la seva pròpia història: s’imagina caminant, desgrimpant, travessant aquell espai abrupte de trànsit delicat, visitant la masia, buscant la font.
Segueix. La lectura se li fa cada cop més apassionant, perquè, a diferència del text, l’escriptura cartogràfica no és lineal. S’hi donen cita a l’hora múltiples capes d’informació i d’aquesta manera la cartografia resol una de les grans impossibilitats del text, la simultaneïtat. El mapa ho mostra tot d’una en un present gairebé absolut, alhora que permet saltar en l’espai sense els constrenyiments d’un fil narratiu. El lector de mapes és lliure sobre un territori de paper, navega, torna enrere per un camí diferent, pel qual descobreix nous secrets. Basteix la seva pròpia experiència. De nou, s’atura: ara, una paraula, una de les poques que poblen el full, el reclama. Un nom de lloc, un topònim li explica una història passada o una llegenda; li recorda el propietari d’una partida o la forma i el color d’una muntanya; l’exigència del terreny i els rigors del clima. També els usos i costums de la zona. El mapa parla de Montserrat, del Puigmal, del Tempestats, de la Maladeta; o de Matadepera (bosc al peu d’una roca) i del Montseny (el Monte signum, o muntanya senyal dels navegants); del Boumort i el fred sobtat que sorprenia el bestiar, de l’escarpat Portell de l’Infern i del rocallós Pic Espadà; de la Fontcalda i les seves aigües tèbies, del Forat del Vent o del coll de la Ventosa… I ara és l’alquímia de la paraula qui li revela el geni del lloc i la percepció que històricament n’han tingut els seus pobladors.
El lector de mapes, cansat, plega el full; tanca un territori. Ha viscut, ha explorat, ha descobert. Demà seguirà qui sap per on. La Terra sencera és al seu abast.
