I després, als dies, a la fi la quietud de camí, una llarguíssima marxa amb la vista posada en una muntanya que brilla hipnòtica com un diamant i sobresurt per sobre de boscos, tan espessos que semblen haver-se aturat, com si esperessin ser testimonis de una cosa magnífica. Vessants fantàstiques en què no penetra la llum de el sol i per les que encara deixen les seves petjades les urpes dels tigres …
Porto aquí aquest record -que també és un homenatge- perquè el passat quinze d’aquest mes d’abril, va morir JOE BROWN, una figura llegendària per la seva destresa en l’escalada en roca i la seva contribució a l’himalaisme. Es podrien, en realitat s’haurien, escriure centenars de pàgines per explicar tot el que va fer … SNOWDONIA … el KARAKORUM … l’escalada televisada a l’OLD MAN OF HOY que segons expliquen van seguir quinze milions de persones …
Penso que cada vegada que un d’aquests pioners ens abandona, el món es torna una mica més estret, avorrit i trist, ja no torna a ser igual i tots perdem molt. El riu de la Història, que a tots ens arrossega, es queda durant uns segons petrificat davant la seva memòria.
