Els grans ens parlaven de la contesa sense gaires detalls i nosaltres, els xiquets, enregistràvem la conversa, intentant imaginar aquella realitat passada. De trinxeres, n’hi ha pertot arreu. El poble n’està encerclat i a poques hores de camí es despleguen les de la Ràpita i les dels Orgues; les del Gurugú, les del cim de l’Espadà i les del puntal de l’Aljub. Van ser posicions estratègiques inexpugnables. Discretes i camufaldes, controlaven els passos entre Terol i la costa.

Han passat dècades i les trinxeres segueixen allà, intactes, sepultades ara per l’esbarzer invasiu. M’hi vaig interessar fa uns anys; volia saber-ne més. Aquests punts d’observació i de defensa corresponen a l’anomenada Línia XYZ de l’exèrcit republicà, que s’estenia des de les muntanyes de Conca fins al Mediterrani, passant per la serra de Javalambre i recorrent de cap a cap la serra Espadà. L’objectiu d’aquesta estructura defensiva era aturar les tropes franquistes en la seva marxa cap a València. Els republicans s’hi van mantenir ferms durant un any i mig; i la guerra va finalitzar abans que els nacionals haguessin pogut travessar l’invent del general Matallana. Avui l’extens patrimoni militar forma part del relat propi d’aquestes muntanyes. Cobert, ignorat en la majoria de casos, s’ha tornat gairebé invisible als ulls del foraster i sense gaire importància per als habitants de la zona. No obstant, afegeix contingut a la narració de la serra, alhora que l’erigeix en un veritable espai de la memòria.