PUIG I CADAFALCH

LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA DE 1907

Crònica escrita per ENRIC SOLER I RASPALL,
publicada a la revista MUNTANYA número 921

EL NAIXEMENT D’UN PROJECTE

Va ser de manera fortuïta, mentre visitava una exposició al CaixaFòrum Barcelona, quan vaig descobrir a la llibreria un catàleg que la Fundació “la Caixa” havia editat juntament amb la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic per commemorar una gran efemèride.

El 2007 s’havien complert cent anys d’ençà que els cinc protagonistes d’aquesta història endegaren un camí que els duria per quatre valls pirinenques, amb l’objectiu de documentar, inventariar i valoritzar el que hi havia a les esglésies romàniques d’aquelles valls, aleshores remotes i de difícil accés des de la capital. El catàleg em va fascinar, ja que hi havia reproduïdes, pàgina per pàgina, els quaderns de dos dels expedicionaris, a més d’estar profusament il·lustrat amb les fotografies d’un altre dels personatges d’aquesta llarga travessada, que al final va durar 14 dies. La informació recollida durant el recorregut va servir per a la posterior salvaguarda d’escultures, pintures i altres béns eclesiàstics, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), al Museu Episcopal de Vic, al Maricel de Sitges i a altres organismes, públics i privats.

Immediatament em vaig preguntar si algú havia reproduït aquest viatge, ja que es tractava de tota una travessa pirinenca i si algú n’havia escrit alguna cosa. Davant la negativa de totes dues preguntes, vaig decidir posar fil a l’agulla i començar a documentar-me, de cara a refer la ruta (si això era possible) i escriure un nou llibre. Així va néixer el meu projecte, arrel d’un altre de ja existent, que em duria indefectiblement cap a inicis del segle XX.

LA MISSIÓ ARQUEOLÒGICA DE 1907

El dia 18 de juny de 1907, fruit de l’empenta d’Enric Prat de la Riba –aleshores president de la Diputació de Barcelona– es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’objectiu de valorar el patrimoni natural, històric i humà de Catalunya; per la qual cosa es va dotar el conjunt d’un marcat caràcter patriòtic. Aquell mateix any, hom demanava a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que redactés un ambiciós projecte per donar a conèixer l’estat dels béns mobles i immobles de les esglésies romàniques que hi havia escampades per quatre valls pirinenques.

L’equip no va gens arbitrari. Els vincles que s’endevinen entre ells ens ofereixen un equip cohesionat que va treballar intensament durant els catorze dies que va durar l’expedició. En primer lloc, hi havia Josep Puig i Cadafalch, que tenia 40 anys. En aquell temps, ja era un arquitecte reputat, capdavanter del moviment modernista català. El desvetllament pel romànic li havia inculcat el seu mestre, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (disset anys més gran que ell), que curiosament havia recorregut aquestes mateixes valls pallareses, ribagorçanes i araneses entre els anys 1904 i 1905.

Josep Gudiol i Cunill, de 35 anys, participava en aquesta expedició amb una doble funció: en primer lloc, com a conservador del Museu Episcopal de Vic, ja que va ser l’encarregat –com demostren les metòdiques anotacions en els seus dos diaris– d’inventariar els béns immobles de les esglésies. La disposició dels diferents elements en els retaules, els instruments litúrgics, la descripció de les pintures murals, etc. Però, d’altra banda, hi anava com a càrrec estamental religiós; per això duia dos documents signats pels bisbes d’Urgell i de Vic que funcionaven com a salconduits, per poder accedir sense traves a tots els edificis religiosos que hi havia al seu pas.

Adolf Mas i Ginestà, de 47 anys, aleshores ja era un fotògraf d’un cert reconeixement. Havia coincidit amb Puig i Cadafalch a la cerveseria i cabaret Els Quatre Gats, situat a l’edifici de la casa Martí, edificat precisament per Puig i Cadafalch. Era director i gerent d’Establissents Mass des de 1905 i el seu rigor a l’hora de treballar –especialment pel que fa a la fotografia del patrimoni historicoartístic– li va valer poder-se incorporar a l’equip.

El jurista Guillem Maria de Brocà i de Montagut, de 57 anys, havia estat un dels creadors de l’Institut d’Estudis Catalans i, per tant, coneixia Puig i Cadafalch. Sempre s’ha dit que s’havia afegit a l’expedició perquè volia fer un estudi sobre la jurisprudència i el dret civil català a la franja de ponent. Però el cert és que, com consta en una cita de l’excursionista Ceferí Rocafort en un dels butlletins del Centre Excursionista de Catalunya, Guillem Maria de Brocà, a més a més, havia estat vàries vegades a Caldes de Boí i, per tant, el recorregut des d’allà en direcció al sud, ja els seria conegut.
Finalment, també hi anava Josep Goday i Casals, de 26 anys, en qualitat d’ajudant de Puig i Cadafalch. Això no obstant, s’ha de dir que, com es va poder comprovar especialment en la tasca que van fer a la Vall d’Aran, on es van separar en dos grups per recórrer i inventariar tota la vall en un sol dia, la seva versatilitat i resolució a l’hora de treballar no va ser menys que la del seu mestre, amb qui seguiria col·laborant després de la travessa. Vet aquí, doncs, l’equip de la missió arqueològica que, el dia 30 d’agost de 1907, partí de Barcelona per dirigir-se, amb tren, a Narbona i a Tolosa de Llenguadoc.

LA VALL DE LUISHON I LA VAL D’ARAN

¿Per què van començar aquest recorregut per terres de la Catalunya del Nord? Hi ha dos motius de pes. En primer lloc, al museu del monestir dels Agustins de Tolosa hi havia amuntegat –més que no pas emmagatzemat– una quantitat ingent de material romànic i preromànic (urnes i esteles funeràries) provinent de les esglésies d’aquella regió. Actualment podem visitar el Museu dels Agustinians, on quedarem meravellats de tots els vestigis que s’hi exposen, especialment de la sala dels Capitells. A més, a la vila hi havia la majestuosa església de Sant Sadurní, de la qual no en podien obviar la visita, atès que era un dels punts destacats del camí de Sant Jaume. I en segon lloc, resultava imperatiu inventariar les petites esglésies romàniques de la vall de l’Arbost –Sant Pe, Casós de l’Arbost i Sant Aventí– veritables exponents del romànic pirinenc, de les quals se’n tenien molt poques noticies.

Així doncs, la ruta de la missió arqueològica –com la que vaig poder recuperar, 107 anys més tard– comença a Banhèras de Luishon. Des d’allà, abans de començar a trescar cap al sud, convé visitar la bonica vall de l’Arbost. Després, enfilant-nos pels boscos esponerosos de faigs i roures que envolten el poble de Luishon ascendim fins al Portilhòn, porta d’accés a la Vall d’Aran. Justament, en algun punt d’aquesta ascensió, Adolf Mas va immortalitzar una fotografia, de gran valor per a la posteritat, perquè s’hi veu l’equip comandat per Puig i Cadafalch, que està situat en primer terme, mirant la càmera. S’hi pot comprovar l’equipament que duien: 90 kg de material fotogràfic a lloms de matxos i cavalls.

Des del Portilhòn (1.293 m), el camí baixa fins a Bossòst on, seguint la llera del riu Garona, s’arriba a Viella. Allà, l’equip de es va repartir en dos grups per pentinar tota la vall en un sol dia, de manera que, després d’un jorn de treball veritablement maratonià, van fer nit a Salardú. Actualment, nosaltres també podem fer-ho, fent nit al refugi Juli Soler i Santaló. Aquí és on la història ens proporciona la primera picada d’ullet perquè, si bé Guillem Maria de Brocà era bon coneixedor de la vall de Boí i de la ruta que s’estenia cap al sud des de Caldes de Boí, l’equip de 1907 va tenir el privilegi de ser acompanyat durant la seva estada a l’Aran per un guia d’excepció. Ni més ni menys que Juli Soler i Santaló, el qual l’any 1903 havia escrit Excursions per l’Alta Ribagorça i el 1906 (just l’any abans de l’expedició) La Vall d’Aran.
 

UNA JORNADA PERILLOSA

El dia 3 de setembre de 1907 va començar molt d’hora. Mossèn Gudiol, que havia pernoctat a Salardú, s’havia aixecat a un quart de quatre del matí per oficiar missa. A les cinc s’havia posat en marxa cap a Salardú, on havia trobat a tots els membres de l’equip encara adormits, extenuats. Van aixecar-se a les sis, però no sortiren del poble fins a les vuit tocades, cavalcant a lloms de cinc matxos, i un altre de reforç per als embalums fotogràfics. Diu Gudiol que «a les tres hores de camí ja’m recordava de l’entrada a l’infern explicada pel Dant». Quan van iniciar l’última pujada fins al port de Caldes, ara ja a peu, el cel ja estava cobert, del tot núvol, el terra moll i estaven exhausts. Eren quarts de dues quan creuaren el coll, les cames els feien figa i encara els faltava tota la llarga davallada fins a Caldes de Boí. Actualment, no cal dir-ho, la xarxa de refugis permet fer-ho amb molta més confortabilitat. Els camins estan suficientment marcats, fitats i indicats en plànols i coordenades GPS. Els refugis de Colomers i de Ventosa i Calvell permeten partir aquesta llarga jornada en dues, de manera que no té res a veure amb aquella altra expedició, de fa més de cent anys.

En baixar del port es varen perdre: «Feya un fred terrible y a les tres de la tarde trobarem un lloc abrigat entre dues roques per entre les que sortia ayga y’ns aturarem per menjar algo.» Novament al camí, Adolf Mas va relliscar i va caure d’esquena i va rebre una forta sotragada. Quan ja fosquejava, continuaven perduts, baixant com bonament podien per entre el rocam. Per sort, van trobar un nombrós ramat d’ovelles i quan s’hi atansaren, veieren el pastor. Aleshores, diu Gudiol: «Vé en Puig i Cadafalch y en Goday y li demanem que’ns tregui d’aquell lloch.» El pastor va accedir a fer-ho i iniciaren el lent descens entre les afraus de les llastres de la Morta. A quarts de vuit, ja a les fosques, el pastor i un dels traginers que duien es va avançar, deixant-los amb l’intent d’encendre foc. Passades dues hores, vingueren els reforços i així, després d’una aventura autènticament èpica, arribaren a Caldes de Boí a la una de la nit, setze hores després d’haver iniciat l’ascens pel vessant aranès, on «els banyistes nos dispensaren una carinyosa rebuda.»

Després de l’espant d’aquell dia, van romandre un jorn de descans a Caldes de Boí, per refer-se i reposar forces. Va ser allà on mossèn Gudiol va escriure un article que es publicaria l’11 de setembre del mateix any a la Gazeta Montanyesa de Vic, titulat: Jornada perillosa.

LA VALL DE BOÍ: LES TROBALLES ROMÀNIQUES MÉS IMPRESSIONANTS

Des de Caldes de Boí, avui dia –com abans– es baixa pel camí de l’Aigua, un sender preciós, frescal, que comunica el pantà d’Escales i el que queda del monestir de Lavaix amb el balneari de Caldes de Boí. A més a més, tots els pobles de la vall estan perfectament comunicats per mitjà dels antics senders de transhumància i els camins que utilitzaren des de sempre els seus habitants per anar al poble veí o per baixar al Pont de Suert. L’equip de 1907 va baixar fins a Erill la Vall, on van quedar completament fascinats per l’esveltesa del campanar de Santa Eulàlia. Però, a més a més, van trobar un dels dos Davallaments (l’altre va aparèixer a Durro) i, gràcies a la seva descoberta i a les fotografies que en va fer Adolf Mas, posteriorment es van poder salvaguardar, tot i que repartits entre dos espais. Una part està al MNAC i una altra al Museu Episcopal de Vic.

Anys més tard, mossèn Gudiol escriuria, pletòric: «sempre recordaré amb fruïció el moment d’entreveure aquestes escultures dintre del clos profund, on sens dubte havien estat deixades perquè s’anessin consumint en ésser tretes del culte públic.» Actualment, annex a l’església hi ha el Centre del Romànic de la Vall de Boí que, a part de coordinar les visites a les esglésies de tota la vall, disposa d’un petit i molt interessant circuit pedagògic mereixedor d’una visita. Un dels personatges teatralitzats que hi surten, explicant la seva singladura és en Puig i Cadafalch.

A Boí, van trobar el vestigi més important i únic en tota la vall. Les pintures exteriors als murs de l’església de Sant Esteve. A Taüll van poder contemplar la majestuositat de Santa Maria i de Sant Climent on, darrere del retaule major d’aquest darrer temple apareixia, hieràtic i majestuós, el Pantocràtor, el Crist en majestat que tres anys abans ja havia fotografiat Lluís Domènech i Montaner al seu pas per la Vall de Boí. Aquell va ser un dia pletòric.

L’equip va travessar el pont sobre la Noguera Ribagorçana per arribar a Barruera i jo vaig fer el mateix. A partir d’aquí, la davallada fins al Pont de Suert és plàcida i sense complicacions. Val la pena allargar la ruta, seguint el mateix camí de l’Aigua fins al pantà d’Escales per veure les ruïnes de l’antic monestir de Lavaix, que tant Domènech i Montaner com Adolf Mas fotografiaren. A partir d’aquí, l’equip de la missió arqueològica va seguir el camí més lògic: davallar seguint les aigües de la Noguera Ribagorçana per un bonic camí empedrat que aleshores hi havia, visitar l’imponent monestir de Sopeira, seguir cap a Areny i, des d’allà, enfilar-se cap a Sant Esteve del Mall i Roda d’Isàvena. Un cop hi arribaren van completar el viatge fins al monestir d’Ovarra, que jeia protegit pels cingles, enclavat entre muntanyes, en un atzucac geològic. Ara, però, amb el pantà d’Escales, aquesta ruta no és factible. ¿Què es pot fer, doncs?

EL CAMÍ DEL BISBE RAMON: OVARRA I RODA D’ISÀVENA

La solució a aquest atzucac me’l va proporcionar la història, però no la del segle passat, sinó la història medieval. Resulta que Sant Ramon, bisbe de Roda d’Isàvena, l’any 1123 es va desplaçar fins a la vall de Boí per consagrar les esglésies de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll. ¿Per on va anar? Doncs per un camí històric, que encara avui dia es coneix com el camí del bisbe Ramon que, de Roda va fins a Ovarra i des d’allà s’enfila pels congosts del Paso de la Croqueta i ens porta a encadenar un seguit de bonics pobles amb molt encant (Bonansa, Alins…) fins al Pont de Suert. Fet a l’inrevés, va ser la solució que vaig adoptar per poder arribar a Roda d’Isàvena, a través de la Ribagorça. A Ovarra vaig tenir el privilegi de redescobrir l’antiga verge romànica d’Ovarra, a partir d’una frase que va pronunciar la guia Rosa Monclús durant la visita que vaig fer a primera hora del matí. Aquesta verge, que allà ningú sabia quina cara feia, ja que feia anys que romania en una col·lecció privada. Gràcies al catàleg que es va editar, a propòsit d’una exposició de verges marianes que es va fer a la Fundació Marès de Barcelona, vaig poder rastrejar el catàleg fins a arribar a la descripció de la verge.

Els membres de l’expedició, quan van passar per aquí, van trobar el monestir ple a vessar d’elements sacres, tal com va apressar-se a deixar-ne constància fotogràfica Adolf Mas. També van quedar impressionats amb el sarcòfag del cavaller Ramon de Peralta i Despés.Puig i Cadafalch i el seu equip van tornar a Barcelona a partir de Roda d’Isàvena i jo vaig fer el mateix, 107 anys més tard, amb el camí fet, la motxilla carregada d’il·lusions, un bon reportatge fotogràfic i, el més important, amb el material suficient per escriure el llibre: Pantocràtor, seguint Puig i Cadafalch i la Missió Arqueològica de 1907.

A l’arribada, els membres de l’expedició van ser rebuts amb tots els honors i fruit del seu intens treball, a partir de l’any 1919 es van poder iniciar els tràmits d’arrencament de les pintures murals més importants de les esglésies pirinenques, per acabar dotant de contingut el fons museístic del que posteriorment serien els importants Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, on es preserva el llegat romànic més important de tot Catalunya.

ENRIC SOLER I RASPALL

Nascut a Terrassa el 1966, és escriptor, editor i viatger. Dedicat en cos i ànima a la literatura de viatges i de muntanya, és autor dels següents llibres: ESCOLTA, VENT… (1996), UN ESTIU DE GUAITA (1997), PER LA RUTA 40 – A través de la Patagònia de Chatwin (1998 i 2012), SOTA EL CEL DE TUSHITA – Viatge al Ladakh, el Petit Tibet de l’Índia (2004), MALEÏDES MUNTANYES! – Crònica d’una amistat (obra guardonada amb el “VI Concurs de Literatura de muntanya i de viatges Narcís de Puigdevall”) (2008), KI, KI, SO, SOOO! – Les nou portes del Zangskar (2012), PANTOCRÀTOR – Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la Missió Arqueològica de 1907 (2016), i MAREDEDÉU, QUIN VIATGE -Seguint les passes de Lluis Domènech i Montaner per la Noguera Pallaresa (1904). Des de l’any 2012 dirigeix el segell editorial TUSHITA EDICIONS, especialitzat en literatura de viatge i de muntanya (www.tushitaedicions.com). Des de 2009 condueix la tertúlia literària i viatgera de la Biblioteca Els Safareigs (Sabadell); i la de narrativa universal, a la Biblioteca del Sud (Sabadell). L’any 2017 ha afegit una tertúlia específica de literatura de viatges al Centre Excursionista de Sant Celoni. Escriptor habitual de les revistes de viatges i aventures: ALTAÏR, EL MUNDO DE LOS PIRINEOS, TURISMO RURAL, MUNTANYA i DESCOBRIR CATALUNYA, entre altres. També participa assíduament al programa de Catalunya Ràdio “ELS VIATGERS DE LA GRAN ANACONDA”, dirigit per Toni Arbonès. Darrerament recomana llibres de viatges al programa “RIUS DE TINTA” de Catalunya Ràdio i participa del Consell de Redacció de la Revista MUNTANYA, del Centre Excursionista de Catalunya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR