A La muntanya màgica, la clàssica novel·la de Thomas Mann, la conversa entre Settembrini, l’humanista, racionalista, liberal, maçó, il·lustrat i Naphta, el jueu convers, educat pels jesuïtes, crític de la modernitat liberal, assoleix un dels cims de la creació literària i intel·lectual més destacades de tot el segle XX. Són uns diàlegs brillants, tallants, especulatius, d’una enorme tensió creativa, a l’escenari imponent de les muntanyes dels Alps, a la vall suïssa de Saint Moritz. En un moment d’aquestes converses, de vegades reflexives, altres elèctriques, sempre respectuoses i creatives, es deixa anar una sentencia: “No existeix la no política, tot és política”.
Per moltes raons, l’alpinisme, a casa nostra l’excursionisme, i en general els esports de muntanya, molt sovint han intentat defugir l’etiqueta política. Centrats en l’exploració geogràfica o interior, el coneixement natural o simplement en el gaudi estètic, l’aproximació al sublim, amb una clara deriva actual cap a l’esport i la competició, sovint els enderiats de les muntanyes han defugit qualsevol posicionament polític, aspirant potser a motivacions més elevades, vitalistes, arrauxades o pures, lluny de les misèries i vileses de la societat material, en una mena de fugida d’una terra baixa guimeraniana vers una terra alta neta i deslliurada del malestar de l’home contemporani.
Però vet aquí que l’escriptor i periodista, historiador i muntanyenc Pablo Batalla, asturià i fill de la plana dels Pics d’Europa, acaba de publicar un llibre LA BANDERA EN LA CUMBRE (Capitán Swing 2025) que, com si fos un cop de puny per la seva contundència i claredat, s’alinea clarament amb els malalts de La muntanya màgica. Sí, efectivament, tot és política, la muntanya i l’alpinisme també en són, sense cap dubte.
Aquest assaig no és un llibre de muntanya, però va de muntanya. És una reflexió sobre la muntanya com espai simbòlic, ideològic, de lluita i de resistència, i terreny de joc de la política en tots els seus àmbits. El seu punt de partida és relativament senzill. Si qualsevol ideologia o sistema de pensament necessita alguna mena de paisatge, o de context, la muntanya, des del segle XIX ha estat un espai sobre el qual s’han projectat heroïcitats, patriotisme, espais místics o èxtasi personal. La muntanya no és ni ha estat neutral; és una construcció humana que s’ha fet ressò de la ideologia de cada moment. L’autor defensa que l’alpinisme és una activitat política per se, vinculat al mite liberal de l’individu autònom i autosuficient, a les construccions nacionals de l’estat-nació, a l’imperialisme d’algunes metròpolis.
El llibre és un assaig cultural, una memòria personal, una crítica despietat del capitalisme des d’uns postulats clarament marxistes, un cert pamflet a cops, sobre la muntanya, entesa com una història política del muntanyisme.
La metodologia de treball és clara. Partint d’un llistat de les grans ideologies i de les temàtiques dels moviments socials de la contemporaneïtat (pàtria, llibertat o nacionalisme, feminisme, pacifisme, religió, antiracisme i descolonialisme, ecologisme, animalisme, etc) l’autor fa l’esforç d’explicar-les i posar-les en relació amb el mon de la muntanya. De vegades, el pas de l’anècdota a la categoria queda una mica curt i justeja, tot cal dir-ho.
Però en conjunt en surt una història de l’alpinisme molt diferent a les que coneixem fins ara, una història volgudament política i polititzada.
Què vol dir això? És un text purament especulatiu sense cap connexió amb la realitat? No, de cap manera. Ara mateix, la llarga cua d’alpinistes que han pagat fortunes per ser pujats a l’Everest, respon clarament a una ideologia política, el capitalisme de les alçades. La declaració d’un parc natural o nacional és tan política com una llei laboral, i tots sabem que la regulació dels accessos a la natura no és neutral, sinó que respon a interessos de turisme esportiu, econòmics, urbanístics, i polítics que mai són innocents.
Des del punt de vista sociològic, i fins i tot, estètic, les curses de muntanya que fan forrolla com a espectacles televisius en escenaris espectaculars, i que sovint segueixen itineraris irreflexius i fins i tot perillosos, són inseparables de la promoció de la competitivitat que mou la societat actual. La reconversió de l’esport de muntanya enfocat a competitivitat dels ultratrails i a formes d’esport extrem, massa vegades incompatible amb el reconeixement dels límits del propi cos, no és una simple evolució natural del muntanyisme, sinó el reflex d’una societat consumista i respon a una ideologia neoliberal d’autoexplotació.
A Catalunya tenim un devessall d’exemples d’aquesta relació entra la política i la muntanya que massa cops s’han interpretat i analitzat des de perspectives que precisament intentaven deslligar aquesta simbiosi. Des del mateix naixement de l’excursionisme català, estretament lligat a la Renaixença i la lluita per recuperar un passat i uns mites fundacionals, la simbiosi de l’escalada amb Montserrat, el moviment anarquista i la muntanya, l’higienisme dels Amics del sol, la lluita antifranquista del moviment excursionista, les accions a les muntanya del procés independentista o la convocatòria d’unes eleccions de Jordi Pujol des del cim de l’Aneto, els exemples són nombrosos i evidents. Però sobretot és important aquelles accions que aparentment són tècniques (regulacions de vies d’escalada a Montserrat, nou telecadira a Vallter, regulacions d’accés al Montseny, normatives de protecció al medi natural), que tenen un altíssim component polític que s’intenta amagar darrera de proclames purament tecnocràtiques, asèptiques i neutrals.
Què en surt? Un assaig molt original, radicalment diferent als llibres de muntanya que llegim habitualment. Resseguint les intuïcions i les denúncies de Pablo Batalla s’obren molt camins, es dibuixen rastres i queden moltes preguntes sense respondre. És un text valent, un assaig que convida a pensar, a desplegar una nova mirada sobre obvietats que no hem de donar per suposades ni inevitables.
Segurament és un llibre insuficient, però obre una via que caldria que altres seguissin, perquè aquí hi ha molta tela per tallar o, per dir-ho d’una altra manera, molta reflexió pendent sobre el sentit de l’excursionisme en aquests temps tan complexos. Perquè com diu la dita: “De la discussió en neix la claror, si no s’apaga el llum…”
I si, es clar, tot és política.
