EL TREKKING D’ABANS DEL TREKKING
CAPÍTOL 4
KATMANDÚ – POKHARA
—Oh, no!
Amb la cara que feia ja pagava. No calia pas que obrís la boca.
Quan l’Ang Chiri, el nostre estimat guia, se’ns va apropar tan cautament com va saber i de gairell, amb la mirada abaixada i aquella mena d’aproximació que no preveia res de bo i que feia més por que una pedregada, vam deduir, només de veure’l, que alguna cosa no acabava de rutllar. Ell somreia (de fet, sempre somreia, cosa que no era un factor que pogués aportar cap mena d’informació addicional); però a nosaltres, el que estava a punt de comunicar-nos no ens faria cap gràcia. Gens ni mica. Vaig llençar la mirada per la finestra, descoratjat: plovia a bots i a barrals, a Pokhara, des de feia una eternitat, i ho feia amb ganes i constància abrivada.
Vaig mirar-lo, just quan obria la boca per dir:
—Demà no hi haurà vol a Jomsom. Ni demà passat, ni l’altre. I no se sap fins quan!
Va deixar la frase en suspens i nosaltres ens vam quedar també en suspens, fent exercicis de funambulisme sobre el fil de veu que havia deixat surant en l’aire. Semblava que estava a punt de seguir filant la frase, però va preferir deixar-la així mateix i callar.
Abans no poguéssim obrir la boca per demanar explicacions, «que si el programa no diu pas això», «que si no és el que ens havia venut l’agència», «que com ens ho farem per arribar al regne del Mustang si ni tan sols podrem arribar a la seva avantsala», etc., etc., va afegir ben lapidàriament:
—Fa vint dies que l’avió no vola degut als monsons.
(Punt i final).
Vam aixecar les celles. Certament, vint dies de demora no donaven peu a rèplica de cap mena.
—Si volen esperar un dia o dos a veure què passa podem fer-ho, però no pas més —ens va proposar, arronsant les espatlles.
—I l’alternativa, quina és? —va preguntar en Jaume, sabent de sobres la resposta que ens cauria al damunt, com el xàfec monsònic que s’abaltia més enllà de les finestres de l’hotel.
—L’alternativa és caminar durant tres dies i pujar a peu, des de Beni fins a Jomsom —va afegir de seguida, com si ja conegués la nostra resposta, que calia decidir una cosa o una altra al més aviat possible, ja que si optàvem per aquesta alternativa, ell hauria de parlar amb l’agència per organitzar tot l’assumpte.
Vaig mirar-me en Jaume. «Sempre, del dolent, mira de treure’n el que puguis», em va venir a la ment. Semblava una d’aquelles dites que la meva àvia materna no parava de repetir. En sabia un niu, d’aquestes frases fetes catalanes! I sempre hi havia una dita per a cada ocasió de la vida. Per això vaig fer el comentari següent:
—Ben mirat, caminar tres dies potser ens pot anar bé per a l’aclimatació, oi?
—I de fet els tenim! —va dir en Jaume, mirant l’organigrama que dúiem amb nosaltres—: tres per pujar i (si convé) tres per baixar…
—Sí, menys mal que els tenim! —vaig afegir, donant les gràcies als déus de l’Himàlaia—… Anem a peu, doncs?
—Sí, anem-hi —rematà en Jaume, fitant de cua d’ull l’exterior—. Prepararem les capelines, no?
—Més valdrà.
Era a inicis d’agost quan vam aterrar a Katmandú. Ple monsó. Plovia a cor què vols i en Kami, que ens va venir a buscar a l’aeroport, ens va posar unes boniques garlandes de flors al coll i ens va etzibar un inesperat i flegmàtic «Bon dia!» (en català!), mentre jo posava les dues mans juntes, flexionava el cos cap endavant i li responia el «Namasté!» prescriptiu, terme sànscrit que aproximadament es podria traduir per ‘m’inclino al teu davant, tot i que hi ha qui ha trobat una manera més florida i poètica (i llarga i difícil, ja posats!) de traduir-ho: «Honoro el lloc de tu que és ple de llum i és universal, i en què, si tu estàs en aquest lloc en tu, llavors jo estic en aquest lloc en mi, de manera que només hi ha un de nosaltres». En Kami era un nepalès ben peculiar. No només sabia una mica de català sinó que parlava perfectament el castellà. Regentava (i que jo sàpiga encara ho fa) una agència de turisme que ens havia organitzat el viatge, atès que al Mustang no era possible anar-hi per lliure i calia tenir ben organitzat un grup. Afortunadament, el grup mínim era de dues persones, de manera que de seguida que jo ho vaig tenir clar, vaig comentar-li a en Jaume si em volia acompanyar. Amb ell havia anat al Zanskar l’any 2005, en comptes del Mustang (que era la nostra prioritat número u), perquè per aquells temps la Guerrilla Maoista s’havia apropiat de les valls de cultura tibetana del Nepal per amagar-s’hi i muntar els seus campaments, de manera que vam preferir viatjar més segurs.
Teníem, doncs, una espina clavada ben fonda. El Mustang no havia deixat de donar voltes en el nostre imaginari. El llibre del gran antropòleg Michel Peissel, Mustang reino prohibido en el Himalaya, un d’aquells volums avui dia mítics de l’Editorial Juventud, amb les sobrecobertes encapçalades per una franja de color groc canari que tant ens havia fet somiar de joves i que havíem llegit i rellegit amb delectança, era la nostra particular guia de viatge. I estàvem segurs que, si de veritat havia d’existir el Shangri-La que tant havia popularitzat la novel·la de James Hilton Lost Horizon, de ben segur que seria en alguna d’aquelles valls reculades de l’antic regne històric del Tibet. De fet, els tibetans, especialment els adscrits a l’escola dels «antics», o nyingma, també tenen un nom per a aquests llocs de pau i benaurança eterna, un conjunt de valls amagades de centenars de quilòmetres quadrats i difícils de trobar, anomenades Beyul (que es forma amb les síl·labes sbas: ‘amagat, secret, ocult’, i yul: ‘país, regió, terra, zona’). Un indret sagrat on Padmasambhava hauria trobat refugi i que hauria estat beneït per ell mateix, i on els tërton (‘descobridors de tresors espirituals’) lloen les seves localitzacions, sovint amagades en fulls enrotllats i convenientment amagats a dins de coves o sota roques, o bé ocultes a dins d’estupes o en racons amagats d’alguns monestirs. El mateix Guru Rinpotxe hauria ordenat la protecció d’aquests indrets mitjançant tempestes de neu o espesses nuvolades o forces protectores animalitzades, manifestades com a lleopards de les neus ferotges, ja que en aquests indrets els mons físic i espiritual conflueixen. Segons el que indiquen els textos buddhistes, els Beyul seran descoberts a la humanitat només quan la Terra s’aproximi a la seva destrucció i el món esdevingui massa corrupte per a la pràctica espiritual. Aquests Beyul tenen característiques semblants a Shambala, el món buddhista del futur on regnarà el Buddha Maitreya, adveniment citat als Purana hindús i al tantra Kalatxhakra.
L’alpinista Jordi Tosas, al seu llibre Àlgebres de la il·lusió, explica molt bé, a propòsit dels Beyul: «Les dakinis i els esperits protectors del Beyul es manifestaven per tal de preservar la puresa d’aquell Shambala, un indret només reservat per als autèntics <em<tertöns Serà una bella mort la culminació d’una vida bella? O és que tot això no és sinó una bella il·lusió?»
Havíem preparat el viatge a consciència, ben bé mig any abans, i comptàvem amb en Kami per donar-nos un bon cop de mà amb la logística i la infraestructura necessària per poder fer el trekking. Ell col·laborava assíduament amb els meus companys de guiatge de l’empresa Giroguies, radicada a Palafrugell, i aquests m’havien insistit molt que contactéssim amb ell, encara que jo estava dubtós; en Sergi Ramis, un altre escriptor de llibres de viatge en català, m’havia suggerit uns altres guies excel·lents amb qui ell viatjava pel Nepal des de feia un bon grapat d’anys. Era una gent de confiança i molt experimentada (a qui també acabaria coneixent i viatjant-hi, precisament gràcies a en Sergi). A més, acabava de publicar un llibre de viatges molt interessant sobre quatre trekkings al Nepal i els deixava pels núvols. Això no obstant, el factor definitiu per acabar escollint en Kami com a enllaç per al nostre viatge va ser quan en Francesc (àlies «Sas»), aleshores un dels components de Giroguies, amb el seu to de veu tranquil i afable, mitjançant una conversa telefònica que vam allargar durant segles, em va dir que a l’octubre d’aquell mateix any tenien dos grans grups de persones per anar al Nepal; vaig pensar que potser això seria una bona raó perquè ens tractessin bé…
…I així va ser.
Un cop aterrats i instal·lats, teníem un dia per veure Katmandú i després havíem de guillar, per carretera, cap a Pokhara. Estàvem instal·lats al bonic hotel Harati del barri de Thamel, a quatre passes de la plaça Txhatrapati i a vuit de la popular, populosa i cèntrica Durban Square, llombrígol de Katmandú i bindu vermell (axis mundi) dels mapes turístics de la ciutat. La plaça Durbar és el centre neuràlgic del turisme katmandureny i indret on rau la llar de la petita deessa Kumari, així com l’antic carrer dels hippies, el Freak Street, que ens cridaven per igual entre una munió d’impressionants temples fets de fusta i decorats amb filigranes que semblaven impossibles d’aconseguir, cadascun d’ells amb la seva peculiar idiosincràsia.
Aquell matí, en Kami va aterrar ben d’ hora mentre esmorzàvem per presentar-nos una dona francesa de mitjana edat, rossa i ben plantada, amb molta presència i un encant francament misteriós, que anava vestida amb una elegant camisa ampla, de tons verds, a joc amb uns pantalons bombatxos i unes xancles flip-flop vermelles.
—Em dic Katia —va dir-nos amb un somriure contingut, allargant-nos una mà prima i escanyolida de dits llargs.
—És antropòloga i està estudiant uns patrons de conducta entre algunes comunitats xerpes —va explicar-nos en Kami, demanant-se un cafè—. He pensat que potser us podria ser d’utilitat, ja que coneix totes les llibreries tècniques, especialitzades en buddhisme que hi ha a Katmandú. En Kami sabia, per als entusiastes amics de Giroguies, els meus grans interessos envers la cultura i la llengua tibetana, així com la meva devota inclinació per la filosofia buddhista.
—Sobretot no aneu a Pilgrims, si ho podeu evitar! —va treure’m el nom dels llavis, la Katia, tot just quan jo era a punt de suggerir que ens hi acompanyés—. Tot i que a Katmandú comprar llibres és un autèntic deliri, no és ni molt menys un producte tirat de preu i, per tant, cal saber seleccionar l’indret i el producte. («Caram, quina entesa en la matèria!», vaig pensar). Sí, Pilgrims està molt bé, però també és la llibreria més cara de tot el Nepal, i això cal tenir-ho en compte, sobretot si vols tornar a casa amb la motxilla carregada de llibres —va picar-me l’ullet.
Així doncs, després d’aquell primer esmorzar tan interessant i encara estabornits pel jet-lag del viatge, aprofitant que no plovia, vam anar amb la Katia a cal Bidú, un amic seu. Vam aconseguir travessar tot el Thamel sense que ningú no ens atropellés, tenint en compte que nosaltres no teníem massa clar si havíem d’anar per la dreta o per l’esquerra, i ells, els-perills-al-volant-nepalesos, tampoc, ja que habitualment ocupen tota l’amplada dels carrers fins a extrems inimaginables. En general, el vehicle més gran passa i el més petit s’enretira: cotxes, taxis, rickshaws, motos, bicicletes, vaques, vianants…
En Bidú regentava una llibreria anomenada Vajra. Tan sols aquest nom ja era un bon auspici; el vajra és el ceptre adamantí que branden alguns déus arquetípics del buddhisme i notables bodhisattves, així com el déu hinduista Indra, deïtat dels cels, les tempestes i els llamps i un símbol molt poderós. Va ser confeccionat, amb les seves pròpies mans, per Vishua Karma (o Vishvákarma, déu protector d’artesans i arquitectes) i ho va fer a partir dels ossos del místic Dadhichi (‘El qui esquitxa la llet agra’). Segons el que ens expliquen els textos més antics de la literatura índia, el Rigveda (ii mil·lenni ane), el ceptre vajra tenia la forma primigènia d’un disc, tot i que posteriorment, en uns altres textos més moderns (els Purana, datats de primers de segle ane) ja se’l descriu com a dos rajos transversals que s’encreuen com una ics. I el seu nom vol dir tant ‘diamant’ (fent referència a la seva indestructibilitat) com ‘raig’ (referint-se a la força inenarrable del llampec).
Quan els meus ulls van travessar la llinda de la porta d’entrada em vaig sentir atrapat i alhora aclaparat. No vaig caure de cul a terra, però gairebé; la Katia, que suposo que s’esperava aquesta reacció d’un amant dels llibres sobre buddhisme, reia al meu darrere. Una munió de títols, majoritàriament escrits en anglès i ordenats meticulosament en lleixes que s’enfilaven fins a gairebé tocar el sostre, em cridaven pel meu nom i cognoms. En Bidú, servicial, ens va fer portar de seguida tres black teas. El seu ull clínic ja havia detectat que n’hi hauria per a una bona estona.
—Ja t’he avisat! —va dir ella, tustant-me l’esquena.
(O uns breus apunts filosòfics sobre el perquè dels meus viatges)
«No entenc el viatge sense aprenentatge.
La vida és el viatge, o el viatge és la vida.»
Jaume Bartrolí
Després de preguntar-me «què hi faig jo aquí?», pregunta a la qual el viatger i escriptor Bruce Chatwin va dedicar tot un llibre, la següent qüestió vaig pensar que hauria de ser: «Per què em moc? Per què viatjo?»… Ara bé, la primera de totes les preguntes, l’ànsia primigènia, el nucli essencial de tots els anhels-caldria que fos: «Qui soc jo?», segurament antecedida per una pregunta universalment dual, que és «d’on vinc i cap a on vaig?».
M’havia fet totes aquestes preguntes desenes de vegades i encara vaig pensar que potser hi hauria d’haver rumiat més.
Algú m’havia preguntat, un dia, durant un dinar, «Què et sembla La Terra dels Déus?», que és la manera difosa, majoritàriament pels occidentals, d’anomenar l’Himalaya (Hima = ‘neu’ + alaya = ‘casa, lloc’), serralada a la qual, anteriorment, ja havia dedicat tres viatges. De seguida vaig respondre amb tota modèstia que «la terra dels déus» només m’interessava fins allà on viuen les persones. Més enllà d’aquest límit, per a mi, la muntanya perd part de la seva autenticitat, per bé que entenc que sigui la meta de molts alpinistes que busquen el reconeixement i que potser, abans que tot, també es busquen a si mateixos; i dels naturalistes, a la recerca d’una de les bèsties més escàpoles del planeta, el lleopard de les neus: «Allà a dalt només s’ hi va per tornar-se’n enrere ben de seguida», havia dit. Ni les condicions climàtiques ni tampoc les biòtiques estan pensades perquè els humans hi poguem viure massa temps seguit. S’ hi podia ser però no s’ hi podia pas estar. Vaig seguir explicant que la nostra vida és com una mena d’història que ens va relatant a nosaltres mateixos a mesura que l’anem vivint: ens diu «qui anem essent» i «què anem fent» simultàniament mentre l’anem vivint; encara que de tot això no n’acostumem a ser massa conscients; simplement «anem fent».
Al capdavall, vaig concloure, la pregunta essencial potser hauria de ser si «tindrem prou valor, quan arribi el moment del darrer comiat, l’hora dels adeus, de donar el vistiplau al resum de la vida que cadascun de nosaltres haurem viscut».
Era aquest neguit el que em feia marxar de casa, una vegada i una altra, per perseguir-me a mi mateix, expedició rere expedició, cap a escenaris plens de màgica buidor; perquè, tret de breus instants fugissers que glorifiquen la vida quotidiana d’una persona, de qualsevol persona, semblava necessitar de totes passades trobar-me en la immensitat de les muntanyes, dels deserts i dels oceans, amb l’«altre jo» («aquell que no soc jo», la famosa alteritat de Levinas), que no era ni més ni menys, una vegada i una altra, que l’«un mateix», de qui fugia cada vegada que me n’anava de casa, paradoxalment, per a buscar-me.
Perquè el viatge no és pas anar-se’n.
El viatge és ser.
El viatge és, també, tornar.
Per això, precisament, em llenço una vegada i una altra a la carretera, a la pols dels camins.
Així és com jo he viscut.
