Cada vegada més gent s’escapa a la muntanya. Baixen un barranc, pugen una ferrada o practiquen esportiva sense pensar en els riscos lligats estretament a totes aquestes activitats.
Més gent, però menys preparada. No és cap secret que com més seguretat s’assocïa a una activitat de risc, més probabilitats hi ha de prendre mal; en confiar-nos i no necessitar una preparació física i tècnica obligades per a afrontar-la. Un bon manteniment de les zones d’escalada pot implicar també més imprudències. Per tant, aquest manteniment no exclou, ni molt menys, la possibilitat de fer-se mal.
En el cas que ara mateix algú presentés una denúncia contra un equipador o contra una administració com a responsables civils d’un accident, quin jutge els declararà culpables, quan és l’accidentat el qui assumeix el risc de l’activitat que lliurement decideix practicar? Hi ha escaladors que no siguin conscients del risc que comporta l’esport que practiquen? És possible eliminar el risc de l’escalada?
Voler garantir la seguretat al 100% és una utopia que comportaria la desnaturalització de l’entorn, la urbanització de l’espai natural per tal d’eliminar-ne els riscos inherents. I com tota utopia és excloent: o s’escala de forma segura o no s’escala. Però quin futur volem? Administracions controlant qui escala i qui no? Escoles d’escalada tancades per falta de pressupost per mantenir-les? Quan s’acabaria, de fet, l’adaptació de les parets a unes normes de seguretat articulades?
