Search
Close this search box.

UN TRESOR VERTICAL

Columna escrita per DANI BRUGAROLAS i publicada a la revista VÈRTEX

Malgrat la faceta fabulosa que li atorguen les seves apariències funambulesques i el seu caràcter de vegades heroic, l’alpinisme -deia LIONEL TERRAY en el seu llibre imprescindible ELS CONQUERIDORS DE L’INÚTIL- no s’escapa de les lleis de l’esport.

TERRAY, guia de Muntanya, primera repetició de la EIGERWAND, primera absoluta del FITZ ROY o el MAKALÚ entre d’altres proeses, tot i que mai va sentir-se atret per les parets estrictament rocoses i sempre es va decantar per l’alpinisme de roca, neu i gel, ja associava indissolublement escalada i entrenament. I encara que avui dia això ens pugui semblar una vulgar obvietat, l’any 1945 pocs alpinistes feien dominades i curses de fons per a posar-se a punt per a les grandes courses.

El que difícilment s’hagués pogut imaginar aquest escalador prodigiós nascut l’any 1921 és el punt d’inflexió que ha suposat la pràctica de l’escalada esportiva en el camí, ple de variants i jocs nous, que ha seguit aquest “esport”.
No sabem si TERRAY o qualsevol dels escaladors de la seva generació s’haurien cregut l’avenç formidable i la transformació de pràctica minoritària i arriscada a esport “segur” en auge que ha viscut l’escalada d’ençà que a principis dels 80 una colla reduidíssima de bojos van renunciar als cims per dedicar-se única i exclusivament a la superació de dificultats inverosímils.

Sigui com sigui, CATALUNYA som un país privilegiat també pel que fa a l’escalada esportiva. La quantitat ingent de parets amb què compta el país, tan particular; els diferents tipus de roca -tenim de tot, des de l’arenisca i el calcari fins al basalt o el granit sense oblidar-nos del conglomerat-… Tot plegat fa de CATALUNYA un racó que es té molt en compte en el panorama mundial que obre l’escalada esportiva plantejada com un esport que ja no és de risc sinó d’aventura.

Els millors escaladors esportius del planeta acaben passant inexorablement per CATALUNYA, especialment per la SERRA DE PRADES. Escoles com SIURANA, VILANOVA DE PRADES, LA RIBA, ARBOLÍ o MARGALEF, compten amb línies de graus estratosfèrics que són punteres a tot el món. Les grans figures i les empreses que els donen suport trepitgen el país per repetir-les i per deixar-hi la seva empremta.
I amb els millors d’aquest esport arriba, tot seguit, la gran massa de practicants, també, de tot el món. I això suposa uns ingressos per la zona que difícilment s’aconseguirien només, amb el turisme rural, molt més local. Càmpings, hostals, restaurants, bars i fins i tot productors d’oli i de vi han anat descobrint, a poc a poc, els avantatges d’aquest nou turisme escalador. És cert que sovint ens movem amb furgoneta, fent bivacs i gastant poc, però l’afluència de gent és continua i molts empresaris de les comarques de TARRAGONA ja fa temps que tenen en compte els escaladors.

Ara fa falta que les administracions, que sovint van massa a remolc de la realitat, se’n convencin. Molts ajuntaments ja han posat fil a l’agulla i, tot i que moltes vegades el detonant són els problemes que causem aquest exèrcit nouvingut d’escaladors, els avantatges en temps de crisi econòmica obliguen els polítics a buscar solucions i potenciar, sense reserves, aquest tresor vertical que l’orografia del país ens ha regalat.

DANI BRUGAROLAS

Nascut a Barcelona l’any 1973, periodista i escalador des de ben jove.
Ha realitzat escalades de caire clàssic i big-walls al país a Europa i els Estats Units.
“De l’escalada, en valoro per sobre de tot dues coses:
el coneixement d’un mateix a través de la plasmació a les parets de les pròpies mancances,
i l’estima pels companys i companyes de corda que, en certes circumstàncies, supera l’estima familiar.”
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR