El problema té altres vessants que és fàcil passar per alt. Els rescats absurds, en són una altra. A la muntanya hi anem cada dia menys preparats. I no només els turistes es perden i s’espanten i acaben trucant als bombers. Tampoc. Cada dia hi ha més grups d'”experts” que surten a la muntanya com qui se’n va a fer footing pel Parc de la Ciutadella. I a la Pica d’Estats o a l’Aneto, per posar dos exemples, no pots agafar un taxi per tornar a casa quan et canses, t’agafa fred o t’enxampa una llampegada d’estiu.
Però tot i que aquesta idea sembla òbvia, en canvi, cada vegada ens aventurem menys preparats per damunt dels 2.000 metres, sense mapa, sense el calçat adequat, sense una simple capelina o sense una petita farmaciola. Això sí, el mòbil i el GPS que no faltin, almenys fins que se’ls acabi la bateria.
A primer cop d’ull sembla que la forma com ens acostem a la muntanya hauria de ser més conscient. No només evitant embrutar-la sinó també mirant de no perdre-li el respecte, sent conscients dels perills i les dificultats que implica. Les institucions també hi tenen un paper. No n’hi ha prou de queixar-se i amenaçar de cobrar els rescats. Cal educar i conscienciar. Si ens hi posem entre tots, potser algun dia podrem aspirar a construir una cultura de la muntanya comparable a la que han assolit a França, Suïssa, Àustria o Alemanya.
