Search
Close this search box.

RESPECTE I CULTURA

Columna escrita per DANI BRUGAROLAS i publicada a la revista VÈRTEX

Principis de juliol. Som als Banys de Tredós, a la capçalera de la Vall d’Aiguamoix, a l’Aran. Últims preparatius, sense pressa, sota un sol, el d’aquest matí metàl·lic, bastant més alt del que voldríem. Són tres quarts de vuit. Volem pujar fins a la Punta Innominata, entre el Portell de Colomers i el Gran Tuc, i mirar d’obrir-hi una via d’una llargada que calculem que superarà els tres-cents metres, sobre plaques força tècniques i, tot plegat, fer-ho en el dia.

El rellotge toca les nou i aquí no hi ha ningú. Al pàrquing, ja som una colla d’excursionistes amb ganes de marxa. Som els més matiners. Ningú arriba abans perquè abans de les nou no hi ha servei de taxis que remuntin la pista que t’acosta al refugi de Colomers. I fer-la a peu, una horeta a bon ritme carregat amb tots els petracols, desmoralitza qualsevol.
Finalment arriba una “California”. En baixa un noi, ens cobra els tiquets amb cara de son i ens amuntaguem, nerviosos, dins el taxi.

Truco i m’hi poso en contacte. No és que no hi hagi servei de taxis abans de les nou -em diuen-. Pots trucar-ne un i demanar de pujar on vulguis a l’hora que vulguis… El problema és el preu, més adequat per a xeics carregats de petrodòlars que no pas per a excursionistes de motxilla i botes desgastades.

Aquesta és la tònica general. Els serveis de taxi a la Vall d’Aran o Aigüestortes acontenten els turistes que -hi tenen tot el dret- volen gaudir d’una passejada de migdia amb regust d’alta muntanya. Si vols matinar: petrodòlars o res de res.

L’altra cara de la moneda és la brutícia. I aquesta vegada no en podem culpar només els passavolants de xancleta i “pic-nic”. No. Hi ha uns quants excursionistes i escaladors que no són conscients o no volen ser-ne, de l’impacte que tenen quan llencen les escombraries que generen a tort i a dret sense manies.

La muntanya s’embruta i si no recollim la brossa, l’entorn, brut de plàstics, papers i envasos, té un efecte crida. La brutícia crida la brutícia i hi ha camins que al final de l’estiu fan pena.
El problema té altres vessants que és fàcil passar per alt. Els rescats absurds, en són una altra. A la muntanya hi anem cada dia menys preparats. I no només els turistes es perden i s’espanten i acaben trucant als bombers. Tampoc. Cada dia hi ha més grups d'”experts” que surten a la muntanya com qui se’n va a fer footing pel Parc de la Ciutadella. I a la Pica d’Estats o a l’Aneto, per posar dos exemples, no pots agafar un taxi per tornar a casa quan et canses, t’agafa fred o t’enxampa una llampegada d’estiu.

Però tot i que aquesta idea sembla òbvia, en canvi, cada vegada ens aventurem menys preparats per damunt dels 2.000 metres, sense mapa, sense el calçat adequat, sense una simple capelina o sense una petita farmaciola. Això sí, el mòbil i el GPS que no faltin, almenys fins que se’ls acabi la bateria.

A primer cop d’ull sembla que la forma com ens acostem a la muntanya hauria de ser més conscient. No només evitant embrutar-la sinó també mirant de no perdre-li el respecte, sent conscients dels perills i les dificultats que implica. Les institucions també hi tenen un paper. No n’hi ha prou de queixar-se i amenaçar de cobrar els rescats. Cal educar i conscienciar. Si ens hi posem entre tots, potser algun dia podrem aspirar a construir una cultura de la muntanya comparable a la que han assolit a França, Suïssa, Àustria o Alemanya.

DANI BRUGAROLAS

Nascut a Barcelona l’any 1973, periodista i escalador des de ben jove.
Ha realitzat escalades de caire clàssic i big-walls al país a Europa i els Estats Units.
“De l’escalada, en valoro per sobre de tot dues coses:
el coneixement d’un mateix a través de la plasmació a les parets de les pròpies mancances,
i l’estima pels companys i companyes de corda que, en certes circumstàncies, supera l’estima familiar.”
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR