Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

ELS ESPAIS NATURALS PROTEGITS DE CATALUNYA

Columna escrita por FERRAN ALEXANDRI
Prólogo del libro ‘ELS ESPAIS NATURALS PROTEGITS DE CATALUNYA’ (Ferran Alexandri, Edicions l’Arca)
Dins dels límits més aviat escassos de la geografia catalana, el nostre país és un dels més diversos d’Europa, no només culturalment, també en l’àmbit paisatgístic, d’una enorme diversitat biològica i natural. Som en una terra de personalitat acusada, radiant, sovint abrupta. Malgrat que la influència humana ha transformat el seu entorn, i fins i tot l’ha degradat, s’ha fet necessari, al mateix temps, l’obligació de conservar el medi ambient i els hàbitats naturals. És per això que la constitució d’espais naturals protegits a Catalunya actua de manera que les característiques del paisatge, l’interès geomorfològic o la riquesa dels diferents hàbitats, incloent-hi la flora i la fauna, hagin estat la base sobre la qual s’ha assentat el pes de la llei per determinar les necessàries figures de protecció que el nostre entorn demana. Certament, sense els valors naturals, la vida en el medi en què vivim s’extingiria o quedaria reduïda a una insignificança.

Els espais natural protegits, per tant, recullen els sistemes més ben conservats, amb més diversitat d’organismes i hàbitats, els que representen millor el nostre patrimoni natural. Actualment, el Sistema d’Espais Naturals Protegits de Catalunya està format per una xarxa de 182 espais, anomenada Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), que inclouen els Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE), les Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i les Zones d’Especial Conservació (ZEC), aquestes dues darreres dins el marc de la Xarxa Natura 2000, una xarxa europea de protecció d’espècies i hàbitats. A més a més, dins dels ENPE hi ha els parcs nacionals —que a Catalunya només tenim el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici—, els paratges naturals d’interès nacional, les reserves naturals i els parcs naturals.

De parcs naturals, a Catalunya només n’hi ha una vintena, però tot i que el títol d’aquest llibre sembla que anunciï només aquests espais, es tracta sols d’un concepte global, que s’usa per designar de manera general tots els espais naturals protegits del territori. Per exemple, els parcs naturals presenten valors qualificats, amb l’objectiu d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat dels seus recursos i l’activitat dels seus habitants. Els paratges naturals d’interès nacional són d’àmbit mitjà o reduït; presenten característiques singulars pel seu interès científic, paisatgístic i educatiu. Les reserves naturals, d’extensió reduïda però de gran interès científic, contenen un conjunt d’ecosistemes naturals que cal preservar. Etcètera.
Aquest llibre pretén donar una àmplia visió dels parcs pirinencs i els parcs de les serralades prelitorals de Catalunya. Pròximament, un segon volum tractarà els parcs de mar i de les serralades litorals. L’obra completa, un cop enllestida, abastaria una vintena de parcs naturals. De cada parc destacarem sempre, de manera general, uns aspectes determinats: la presentació de l’espai, el seu relleu geològic, els millors paisatges del parcs —triats arbitràriament segons el gust i l’opinió de l’autor—, el paisatge vegetal i les comunitats faunístiques, el patrimoni cultural i la influència antròpica. Finalment, per acabar el capítol, l’autor suggereix —també des del seu criteri modest, fruit de la seva experiència— un itinerari a peu, generalment apte per a tothom, tret d’alguna proposta per als més experts, amb la finalitat de conèixer el parc i poder gaudir de tota la seva essència, que és la natura mateixa. Tot plegat, com sempre és norma d’aquesta col·lecció, acompanyat d’un munt de curiositats diverses, estranyes, divertides, culturals o científiques que ajuden a comprendre cadascun d’aquests indrets, o almenys aporten una nota agradable de distensió.

Els parcs naturals situats als Pirineus catalans, en el regne de l’alta muntanya, presenten unes característiques comunes pel que fa al relleu del paisatge, el clima o bé la flora i la fauna que contenen. Amb altituds superiors als 1.600 m, aquests espais, en general, es caracteritzen per unes valls amples, de perfil discontinu, amb un bon terreny per als prats i un gran nombre d’estanys i conques lacustres, restes de la darrera glaciació. A més, l’aflorament de roques, més o menys dures, ha determinat la fisonomia concreta de cada indret. Per exemple, els llocs pissarrosos mostren valls suaus i doms arrodonits; però a les zones calcàries es formen canyons profunds o bé crestes esmolades amb roques granítiques, com les agulles d’Amitges. El relleu divers és ampli: valls, cims, circs glacials, cascades, rius, estanys…, condicionat per una climatologia dura, amb hiverns llargs i freds, amb neu en les cotes més altes durant gairebé mig any, i una radiació solar extrema.
A Catalunya tenim cinc parcs que se situen a la serralada pirinenca: el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el Parc Natural del Cadí-Moixeró –que també inclou el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca– i el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que se situa, però, en cotes més baixes, a la muntanya mitjana.

Les serralades Costaneres Catalanes tenen una direcció NE-SW, similar a la costa, i estan formades per dues sububnitats muntanyoses separades per unes zones planes corresponents a fosses tectòniques. La serralada pròxima al mar es la serralada Litoral Catalana i la més interior, la serralada Prelitoral Catalana. La part més meridional s’entronca amb la serralada Ibèrica, ja en territori valencià i aragonès. Al nord s’entronca amb la serralada Transversal Catalana, la qual, més al nord, s’enfonsa en la fossa tectònica de l’Empordà. Té una longitud d’entre 280 i 320 km, amb cotes que van al voltant dels 500 i 800 m, podent arribar als 1.700 m al Montseny, amb un paisatge típic d’alta muntanya. Aquestes serralades estan tallades per petites conques com les de la Tordera o el Besòs, però per altres rius més importants com el Ter, al nord, el Llobregat, al centre, i l’Ebre, al sud.

Els espais protegits de la serralada Prelitoral Catalana són cinc: el Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Parc Natural dels Ports.

FERRAN ALEXANDRI

Profesor y editor, licenciado en filología catalana por la Universitat de Barcelona (1990). Excursionista, espeleólogo y viajero. Ha publicado TURISME TRANQUIL 1 y TURISME TRANQUIL 2 (2006), dos volúmenes con 90 itinerarios de montaña y 90 establecimientos (refugios, monasterios y casas rurales) de Cataluña. En el terreno de la espeleología ha publicado EXCURSIONS A L’INTERIOR DE LA TERRA (2011), una guía para conocer diferentes cuevas y simas de nuestro país. Sobre comarcas y parajes de Cataluña, es autor de dos obras: 1001 CURIOSITATS DELS PIRINEUS CATALANS (2016) y 1001 CURIOSITATS DEL ROMÀNIC CATALÀ (2018), una colección dentro de la cual actualmente está redactando las 1001 CURIOSITATS DELS PARCS NATURALS CATALANS. Desde el 2004, es el director y editor de la revista MUNTANYA del Centre Excursionista de Catalunya, donde ha publicado diversas entrevistas a montañeros y alpinistas, y también numerosos artículos y reportajes, tanto de lugares de la Península como de montañas lejanas de los países donde ha viajado.
Por si quieres compartir esta columna

ARTÍCULOS PUBLICADOS POR EL AUTOR